QUÈ OCORRE AL BELLAGUARDA – Pàgina 12

L’alumnat de CFGM de producció agroecologica participa en el projecte de recuperació de microviñas amb la formació de ceps sobre espatlera. Altea torna a tindre en el marge dret del riu Algar una plantació de 800 vinyes, de les quals 600 són de la varietat Malvesia i les altres dues-centes són Faranná. El regidor de Medi Ambient, José Orozco, ha assenyalat que aquesta plantació “és una acció realitzada de manera conjunta entre l’Ajuntament d’Altea i el viticultor Joan Cascant, que el dirigeix, per a plantar les varietats Malvesia i Faranná adaptades al clima mediterrani i amb gran valor enològic”.

Orozco ha indicat que “s’ha comptat amb l’estimable aportació d’alumnes del mòdul d’agroecologia de l’IES Bellaguarda”, i ha afegit que l’actuació “va més enllà d’un projecte purament ecològic: congrega diversos actors clau en aquest, com és el coneixement de Joan Cascant, el treball i disponibilitat de professors i alumnes del cicle formatiu d’agroecologia de l’IES Bellaguarda, i la voluntat del Consistori per a recuperar la tradició, el patrimoni i la cultura local, en aquest cas agrícola”

https://www.informacion.es/benidorm/2023/04/27/altea-recupera-cultivo-vid-800-86584529.html

https://www.elperiodic.com/altea/finaliza-plantacion-microvinas-moli-dels-moros_898437

El dia 27 de Març es commemora el Dia dels Autors i Autores Europeus.

En l’IES Bellaguarda ho hem celebrat llegint un fragment de varis autors i autores europeus/es.

En primer lloc els i les alumnes de Batxillerat Humanístic han llegit textos en llatí i grec. Després, els i les Júniors han llegit fragments en anglès, castellà, valencià, francès i fins i tot, en italià. Hem llegit en tots els idiomes que estudiem en l’institut més l’italià que ha segut llegit per una junior italiana.

Ha sigut un acte molt interessant ja que hem aprés un poc més sobre la literatura del nostre continent.

L’acte ha sigut presentat i conduït per la nostra professora Sènior Gadea Reis, qui parla 12 idiomes, i qui és una font d’inspiració per a nosaltres en aquest sentit: la importància de saber idiomes per a poder entendre’ns millor entre europeus.

A continuació, mostrem els textos i autors i autores que hem llegit:

Llatí: “Metamorfosis” de Ovidio, descripció del Fénix i “De amore” de Sulpicia.

Grec Clàssic: “Epigrama del delfín” de Anite de Tegea

Grec Modern: “Ítaca” de Cavafis

Italià: “L’amica geniale” de Elena Ferrante

Francès “La nuit” de Silvie Fabré

Anglès: ” ‘Tis a Memoir” de Frank McCourt

Castellà: “La voz dormida” de Dulce Chacón

Valencià: “Materia de Bretanya” de Carmelina Sánchez Cutillas.

OVIDIO: “Metamorfosis” Descripción del Ave Fénix

‘Haec tamen ex aliis generis primordia ducunt, una est, quae reparet seque ipsa reseminet, ales: Assyrii phoenica vocant; non fruge neque herbis, sed turis lacrimis et suco vivit amomi.

haec ubi quinque suae conplevit saecula vitae, ilicet in ramis tremulaeque cacumine palmae unguibus et puro nidum sibi construit ore,

quo simul ac casias et nardi lenis aristas quassaque cum fulva substravit cinnama murra,

se super inponit finitque in odoribus aevum. inde ferunt, totidem qui vivere debeat annos, corpore de patrio parvum phoenica renasci;

SULPICIA, Poema a3.18

Ne tibi sim, mea lux, aeque iam feruida cura

ac videor paucos ante fuisse dies,

cuius me fatear paenituisse magis,

hesterna quam te solum quod nocte reliqui,

ardorem cupiens dissumulare meum.

ANITE DE TEGEA, “Epigrama del delfín”

οὐκέτι δὴ πλωτοῖσιν ἀγαλλόμενος πελάγεσσιν αὐχέν᾽ ἀναρρίψω βυσσόθεν ὀρνύμενος, οὐδὲ περὶ σκαλάμοισι νεὼς περικαλλέα χείλη ποιφύσσω, τἀμᾷ τερπόμενος προτομᾷ: ἀλλά με πορφυρέα πόντου νοτὶς ὦς᾽ ἐπὶ χέρσον, κεῖμαι δὲ ῥαδινὰν τάνδε παρ᾽ ἠιόνα.

CONSTANTIN CAVAFIS, “Ítaca”

Σα βγεις στον πηγαιμό για την Ιθάκη,

να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος,

γεμάτος περιπέτειες, γεμάτος γνώσεις.

Τους Λαιστρυγόνας και τους Κύκλωπας,

τον θυμωμένο Ποσειδώνα μη φοβάσαι,

τέτοια στον δρόμο σου ποτέ σου δεν θα βρεις,

αν μεν’ η σκέψις σου υψηλή, αν εκλεκτή

συγκίνησις το πνεύμα και το σώμα σου αγγίζει.

Τους Λαιστρυγόνας και τους Κύκλωπας,

τον άγριο Ποσειδώνα δεν θα συναντήσεις,

αν δεν τους κουβανείς μες στην ψυχή σου,

αν η ψυχή σου δεν τους στήνει εμπρός σου.

Να εύχεσαι νάναι μακρύς ο δρόμος.

Πολλά τα καλοκαιρινά πρωϊά να είναι

που με τι ευχαρίστησι, με τι χαρά

θα μπαίνεις σε λιμένας πρωτοειδωμένους,

να σταματήσεις σ’ εμπορεία Φοινικικά,

και τες καλές πραγμάτειες ν’ αποκτήσεις,

σεντέφια και κοράλλια, κεχριμπάρια κ’ έβενους,

και ηδονικά μυρωδικά κάθε λογής,

όσο μπορείς πιο άφθονα ηδονικά μυρωδικά,

σε πόλεις Αιγυπτιακές πολλές να πας,

να μάθεις και να μάθεις απ’ τους σπουδασμένους.

Πάντα στον νου σου νάχεις την Ιθάκη.

Το φθάσιμον εκεί ειν’ ο προορισμός σου.

Αλλά μη βιάζεις το ταξείδι διόλου.

Καλλίτερα χρόνια πολλά να διαρκέσει

και γέρος πια ν’ αράξεις στο νησί,

πλούσιος με όσα κέρδισες στο δρόμο,

μη προσδοκώντας πλούτη να σε δώσει η Ιθάκη.

Η Ιθάκη σ’έδωσε τ’ ωραίο ταξείδι.

Χωρίς αυτήν δεν θάβγαινες στον δρόμο.

Άλλα δεν έχει να σε δώσει πια.

Κι αν πτωχική την βρεις, η Ιθάκη δε σε γέλασε.

Έτσι σοφός που έγινες, με τόση πείρα,

ήδη θα το κατάλαβες οι Ιθάκες τι σημαίνουν.

SILVIE FABRÉ “La nuit”

La nuit vient, en réserve garde ton corps, ton âme assoiffée, descelle le silence prend l’été à la cime. Rompue de noir, parle la source.

La lune fléchit sous ses eaux – porte ouverte de clarté des oiseaux tracent une courbe sans déchirure.

ELENA FERRANTE “L’amica geniale”

Lila comparve nella mia vita in prima elementare e mi impressionò subito perché era molto cattiva. Eravamo tutte un po ’cattive, in quella classe, ma solo quando la maestra Oliviero non poteva vederci. Lei invece era cattiva sempre. Una volta ridusse a pezzetti la carta assorbente, prima infilò i frammenti a uno a uno nel buco dell’inchiostro, poi cominciò a pescarli col pennino e a lanciarceli addosso. Io fui colpita due volte nei capelli e una volta sul colletto bianco. La maestra strillò come sapeva fare lei, con una voce ad ago, lunga e puntuta, che ci terrorizzava, e le ordinò di andare subito in castigo dietro la lavagna. Lila non obbedì e non parve nemmeno spaventarsi, anzi continuò a lanciare in giro pezzi di carta bagnati nell’inchiostro. La maestra Oliviero, allora, una donna pesante che ci sembrava molto vecchia anche se doveva essere appena sopra i quaranta, venne giù dalla cattedra minacciandola, inciampò non si sa bene su cosa, non riuscì a tenersi in

equilibrio e andò a sbattere con la faccia contro lo spigolo di un banco. Restò sul pavimento che pareva morta.

Cosa successe subito dopo non me lo ricordo.

FRANK McCOURT, “Tis a Memoir”

When the MS lish Oak sailed from Cork in October, 1949, we expected to be in New York. City in a week. Instead, after two days at sea, we were told we were going to Montreal in Canada. I told the First Officer all I had was forty dollars and would Irish Shipping pay my train fare from Montreal to New York. He said, No, the company wasn’t responsible. He said freighters are the whores of the high seas, they’ll do anything for anyone. You could say a freighter is like Murphy’s oul’ dog, he’ll go part of the road with any wanderer.

Two days later Irish Shipping changed its mind and gave us the happy news, Sail for New York City, but two days after that the Captain was told, Sail for Albany.

The First Officer told me Albany was a city far up the Hudson River, capital of New York State. He said Albany had all the charm of Limerick, ha ha ha, a great place to die but not a place where you’d want to get married or rear children. He was from Dublin and knew I was from Limerick and when he sneered at Limerick, I didn’t know what to do. I’d like to destroy him with a smart remark but then I’d look at myself in the mirror, pimply face, sore eyes, and bad teeth and know I could never stand up to anyone, especially a First Officer with a uniform and a promising future as master of his own ship. Then I’d say to myself, Why should I care what anyone says about Limerick anyway? All I had there was misery.

DULCE CHACÓN, “La voz dormida”

Llorar es perder el control. Y a Tomasa no le gusta perderlo. Pero ahora, en la soledad de la celda de aislamiento donde Mercedes la ha castigado, se le escapa una lagrimilla pensando en Reme. Y durante los quince días que dure su encierro, atrapará más de una en sus pestañas y las retirará con el nudillo del dedo índice sin permitirles caer. Pensará en Reme. Y en las compañeras que alzaron su voz cuando Mercedes alzó la mano contra ella por segunda vez. Y resistirá el frío y el hambre. Resistirá el vacío y el silencio de aquel limitado espacio que conoce bien, porque no es la primera vez que la castigan. Resistirá el paso de las noches, y sabrá que ha llegado la mañana cuando una funcionaria abra la puerta y le dé un cazo de rancho, un chusco de pan y una escoba. Resistirá, barrerá su celda pensando en Reme. Recordando su mirada en el momento de empezar a cantar. Y sonreirá, porque Reme no sabe cantar. No sabe, aunque se empeñe en endulzar las cosas cantando. No sabe, aunque se empeñe en decir que su madre le enseñó a cantar al mismo tiempo que a coser, y que de ella aprendió que las cosas amargas hay que tragarlas deprisa, y que pierden sabor si se les pone el azúcar de una canción. Así es la Reme. Pura inocencia. Inocente, y tan mayor. Y por eso está aquí. Por inocente. // Por eso la trajeron desde un pueblo de Murcia, del que no quiere decir su nombre y al que no piensa volver. La Reme cree que sus vecinas tuvieron la culpa. Pero no se puede ser tan inocente. Está más claro que las claras del día que no se puede bordar una bandera en la camilla de tu casa si la tienes arrimada a la ventana. No se puede, por mucho que tengas la persiana echada y la tapes con una sábana blanca; por mucho que pienses que la rebelión no va para largo, porque la rebelión iba ya para más de un año. No se puede, por muy bonita que estuviera quedando. Y no se puede. ser madrina de guerra y salir a la calle con la alegría en la boca y una foto en la mano para enseñársela a tu consuegra justo al día siguiente de la toma de Teruel. No se puede

CARMELINA SÁNCHEZ-CUTILLAS, “Matèria de Bretanya”

Entre Cap Negret i el Poble

La mar vivia a una badia molt gran. Un dels cantons d’aquella badia que era la casa de la mar s’anomenava la Punta de l’Albir i l’altre cantó el Morro de Toix, i cap al racó de l’Olla suraven els crestallets de l’Illeta i l’Illot. L’Aitana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques, que de tant de mirar-se l’aigua se n’havien tornat blaves. Fent frontera entre el nostre terme i els de Calp i de Benissa s’alçava la serra Bèrnia; una frontera de color de pàmpols daurats i de tardor que neixia al coll del Mascarat i arribava a la Vall de Tàrbena, i estava tota voltada de tossals apegats a les seues faldes com cadells mamant de la mare.

I nosaltres vivíem com si visquéssem a cavall entre el poble i Capnegret; al poble la casa de l’avi i les dels oncles, i a Capnegret la casa dels pares vora la carretera però a aquesta banda, i només creuar la carretera, la Venta del tío Catalí i mitja dotzena de bancals i de marges i en acabant la mar. Però el poble estava molt propet i podies anar caminant per la carretera o caminant per la via. Si anaves per la via t’estalviaves el carrer de la Mar i la costera de la Sèquia i entraves al poble per Bellaguarda, però a mi em feia por per si un cas em topava amb el tren, perquè la via era un gran cavalló de terra aplanat per damunt i per sobre aquest planer passaven dues bigues de ferro llargues sense fi. Això eren els raïls i perquè no es mogueren del seu lloc, els homes que tenien compte de la via ficaven de tant en tant mig tronc d’arbre travessat. I els mitjos troncs eren les costelles del camí del tren, perquè estaven clavats als raïls com les costelles que estaven apegades a l’espinada. A banda i banda dels raïls hi havia una senderola de terra de dos o tres pams d’amplària per on passava la gent, i a mi em semblava que el tren m’agafaria amb les seues mans de ferro i se m’enduria.

Aquell qui no volgués caminar, per un quinzet podia prendre la galera del tio Xinelo, tot el dia amunt i avall de l’Olla a la plaça del Convent i torna i volta.