En la sessió del 9 d’abril de 2025, celebrada al Cine Tívoli de Burjassot amb l’alumnat de Batxillerat d’Arts de l’IES Vicent Andrés Estellés, David Llavata —acompanyat per Jaime Carañana, ambdós professors de la especialitat de Dibuix— va analitzar The Northman (Robert Eggers, 2022), destacant la seua capacitat per integrar de manera complexa les perspectives emic i etic, conceptes clau desenvolupats pel lingüista i antropòleg Kenneth L. Pike.
Pike definia la perspectiva emic com aquella que analitza un fenomen des de dins del sistema cultural, és a dir, des de la lògica i els valors interns de la comunitat que el viu. Per contrast, la perspectiva etic ofereix una visió externa, analítica, comparativa i, en certa manera, científica. Aplicats a l’anàlisi de la pel·lícula, aquests enfocaments permeten comprendre com Eggers submergeix l’espectador tant en la cosmovisió vikinga com en una observació crítica des del present.
Des de l’òptica emic, The Northman ens introdueix en un univers simbòlic, espiritual i mitològic on els personatges creuen plenament en els rituals, els déus nòrdics i el destí profetitzat. La pel·lícula no presenta aquests elements com excentricitats culturals, sinó com una part natural i vital de l’experiència humana dins d’eixe context. L’espectador és invitat a participar emocionalment i sensorialment en eixe món: veu a través dels seus ulls.
Però també hi és present una mirada etic, que interpel·la l’espectador contemporani. Encara que ens submergim en eixe univers mitològic, també l’observem amb distància: qüestionem la violència ritualitzada i el cicle de venjança sense redempció. Eggers, sense emetre judicis explícits, ens situa en una frontera ambigua entre creença i anàlisi, entre mite i modernitat. Així, juga subtilment amb els marges del gènere fantàstic, sense rendir-s’hi completament, situant-se en un espai d’ambigüitat expressiva.
Durant la sessió també es va traçar una comparativa amb el film projectat fa uns mesos: El manantial de la doncella (Ingmar Bergman, 1960), una obra profundament arrelada en la poètica aristotèlica, on la tragèdia i la catarsi es construeixen amb una estructura narrativa clàssica. A diferència d’eixa claredat estructural, The Northman presenta una forma més fragmentada i arcaica, més pròxima a les sagues escandinaves que a la dramatúrgia grega: no hi ha una evolució moral del protagonista ni redempció, sinó el compliment d’un destí ancestral i inevitable.
La trama de The Northman parteix d’una estructura aparentment simple —una història de venjança inspirada en la llegenda d’Amleth, precursora de l’Hamlet de Shakespeare—, però es desenvolupa com un relat arquetípic, ritual, més pròxim al mite que a la narrativa moderna. En lloc de proposar una lliçó o una transformació ètica, mostra la consumació d’un destí: inexorable, brutal, però coherent amb l’univers intern dels personatges.