Instruments i aparells químics

H – Espai Eduard Vitòria Miralles

EDUARD VITÒRIA MIRALLES

Eduard Vitòria i Miralles (Alcoi, 25 d’agost de 1864 - Barcelona, 22 de setembre de 1958) fou un jesuïta i químic valencià, fundador el 1905 de l’Institut Químic de Sarrià.

Estudià ciències exactes en la Universitat de Madrid, i al setembre de 1886, sense haver acabat la carrera, entrà en el noviciat de la Companyia de Jesús. Després del noviciat i dels estudis d’humanitats i filosofia, el 1892 emprengué, per indicació dels seus superiors, la llicenciatura en ciències químiques, de primer a la Universitat de Barcelona i finalment a la de València.

Després de ser ordenat sacerdot, passà dos anys a la Universitat Catòlica de Lovaina, on obtingué el doctorat en química amb la màxima qualificació.

En tornar de Bèlgica, féu construir a Roquetes, un edifici de tres plantes per a albergar-hi el centre que volia fundar, dotat de les novetats que s’havia dut de Lovaina, i l’1 d’octubre de 1905 inaugurà el nou Laboratori Químic de l’Ebre, amb seccions independents per a la química del carboni, l’anàlisi mineral, l’anàlisi quantitativa, l’anàlisi orgànica i els processos electrolítics, a més d’una aula, un magatzem i una selecta biblioteca.

El 1916, el laboratori es traslladà a Sarrià, i des d’aleshores adoptà el nom d’Institut Químic de Sarrià i el pare Vitòria començà a impartir un pla de postgrau per a llicenciats en química o farmàcia, en tres anys: el primer, química mineral; el segon, química analítica mineral, i el tercer, química del carboni. Amb el temps, pel creixement de la matrícula i la incorporació d’estudiants procedents directament del batxillerat, el centre va estructurar els seus estudis com a carrera universitària.

El 18 de gener de 1932 va ser desallotjat, arran del decret de dissolució de la Companyia de Jesús a Espanya, però aconseguí de continuar les seues classes sota diferents noms i en diversos locals fins que fou clausurat l’any 1936, en començar la guerra civil.

El pare Vitòria pogué escapar de la persecució religiosa fugint a Itàlia, i allí va viure fins que s’acabà la guerra i l’institut es tornà a obrir, a l’octubre de 1939.

Com a científic va publicar diversos llibres sobre química, dels quals algun es va convertir en una obra imprescindible de consulta com el seu “Manual de Química” del qual fins a 1958 s’havien realitzat tretze edicions i distribuït prop de 100.000 exemplars.

H.1. Instruments d’utilització general

  • Flascons per a reactius

Els flascons de vidre en un laboratori, complixen, encara hui, la missió de contindre i conservar les substàncies en perfectes condicions d’ús. El vidre és el material més utilitzat a causa de la seua inalterabilitat quant a reactivitat química es referix, encara que en l’actualitat se substituïxen per altres de plàstic especialment fabricats per a la indústria química.

Els flascons de vidre oberts eren generalment, de vidre ordinari i tancaven amb un tap de suro. Per a productes molt corrosius s’empraven els de tap esmerilat, que havien de ser de boca ampla per als sòlids i estreta per als líquits. Tots ells havien de portar la seua corresponent etiqueta on constara el producte que emmagatzemaven.

En qualsevol laboratori, per a la taula d’anàlisi era imprescindible adquirir una col·lecció d’ells amb els seus rètols esmaltats a foc i insensibles als reactius. Fills de J. Giralt Laporta (Barcelona i Madrid) es trobava entre les empreses subministradores recomanades per la seua qualitat, de fet en la col·lecció del museu hi ha peces d’eixa entitat.

Alguns flascons tenien un tap acabat en punta en la seua part interior per a evitar la seua adherència sense perdre estanqueïtat, altres es fabricaven de color topazi (hui en dia encara és comú el seu ús) i s’utilitzaven per a reactius sensibles a la llum. Altres portaven doble tapa per a evitar l’eixida de gasos corrosius.

En els laboratoris s’ha considerat, l’etiquetatge dels flascons, com una tasca especialment important, i la seua llegenda ha obeït sempre a les normes prescrites per la comunitat científica, però a més, perquè les etiquetes romangueren inalterables, se les sotmetia a un especial procés d’apegat. Una vegada encolada, apegada i seca l’etiqueta de paper, es calfava el flascó buit, i amb un pinzell es pintava l’etiqueta amb parafina blanca fosa i ben calent, de manera que sobrepassara un pocs les vores del paper, amb el flascó calent aquest tractament garantia la resistència de l’etiqueta a l’acció de la major part de les substàncies químiques.

  • Morter

Com el seu nom indica, s’utilitzen per a triturar els cossos, disposant-los, d’aquesta manera, millor a l’acció dels reactius. És una operació química de summa importància ja que en molts casos decidix l’exactitud dels resultats, especialment en l’anàlisi dels minerals.

TIPUS:

N’hi ha de diversos tipus i de diferents materials:

· Els de porcellana, l’interior dels quals generalment està sense envernissar a fi de facilitar l’operació de triturat.

· El morter de vidre l’interior del qual està polit.

· El morter de ferro: n’hi ha de la forma habitual i altres anomenats “ABIG” i que s’usen únicament en química per a triturar materials especialment durs, s’ajuden d’un colp de martell sobre la mà del morter.

· Els morters d’àgata són de dimensió reduïda i destinats a una polvorització finíssima. És imprescindible el seu ús en anàlisi mineral, solen utilitzar-se per a completar la polvorització d’altres tipus de morter.

  • Copa de vidre

Les copes de vidre són instruments de laboratori que s’han usat, sobretot, per a contindre reactius i facilitar el seu abocament en recipients de boca no massa ampla. No obstant, també poden ser usades com a part d’un muntatge de laboratori en què es desenvoluparà una reacció que la majoria de les vegades implicarà el transvasament d’un gas a través de mercuri. Una experiència d’aquestes característiques és la ideada per Casares (Anal. Soc. Esp. FIS. Quim., 1911,p. 200.), per a comprovar que l’absorció de diòxid de carboni al passar a través de la calç sodada depén del grau d’humitat d’aquesta última.

La figura inferior il·lustra un exemple d’això. Es tracta d’una experiència per a la comprovació de la Llei de Gay-Lussac dels volums dels gasos en combinació. Amb tan sols una copa, un tub d’assaig, un poc de paper d’estany, subjecte en l’extrem del tub per una xicoteta tela metàl·lica, el mercuri contingut en la copa i un volum conegut de clorur d’hidrogen (gas) que es conduïx, utilitzant un tub buit de vidre en V, fins al tub d’assaig on reaccionarà amb l’estany, al calfar aquest últim des de l’exterior aplicant una flama a l’extrem del tub, el mercuri anirà pujant pel tub fins a aconseguir una altura precisament la meitat de l’anterior.

  • Flascó amb allargador

Els allargadors són tubs amples acabats per altres estrets. S’apliquen en algunes operacions per a augmentar la longitud de l’aparell, donar-li flexibilitat, procurar-li un canvi de direcció, etc. Al mateix temps servixen per a donar als vapors o als líquids més temps per a refredar-se quan ixen calents de l’aparell. S’utilitzen en la Química del carboni per a instal·lar certs refrigerantes de reflux.

En la fotografia s’aprecia un flascó amb el seu allargador, i les zones d’acoblament, en ambdós instruments, estan esmerilades per a evitar filtracions.

  • Xicoteta retorta

Les retortes són recipients de vidre o porcellana, amb forma de pipa que poden o no, tindre un tub parcial, superior, que es puga tancar amb tap de suro o també esmerilat, es criden llavors retortes tubulades.

H.2. Instruments de Mesurament de volums

  • Pipetes. Suport de sobretaula per a pipetes

Les Gradetes o suports són, generalment, de fusta y n’hi ha de dos tipus, amb base circular y proveïts d’una plataforma circular superior giratòria, o fixos com el de la fotografia.

Les pipetes són tubs de vidre llargs i estrets que seveixen per transferir un volum conegut de liquid d’un lloc a un altre. Els seus extrems, patixen un estretiment. S’omplen per succió i es buiden per escolament.

A vegades tenen una marca, que ens indica un contingut especial en la mateixa pipeta i es criden llavors graduades. Les pipetes de doble arrasament, tenen dues marques d’aforament. Les pipetes graduades són tot al llarg del tub i de dalt a baix.

  • Buretes

Les buretes són tubs llargs i estrets graduats, de dalt a baix, en centímetres cúbics, i desenes de centímetre cúbic. La part superior està oberta i la inferior es tanca amb una clau de pas esmerilada o, amb un tub de cautxú amb pinça. Es fixen soltes, o diverses juntes, a suports especials. Les claus esmerilades solen ser de dos classes, verticals o horitzontals, les primeres tanquen millor però, la seua posició fa més fràgil la bureta; aquest tipus de bureta es denomina de Mohr i va ser perfeccionada a l’incorporar-li el sistema Schelbach.

Es emprada sobre tot, en determinacions volumètriques.

  • Bureta anglesa

Les buretes Angleses o de Bink són tubs graduats en centímetres cúbics i dècims de centímetre cúbic. Tenen la part superior, doblement oberta, amb un orifici ample, per on es carrega i un altre fi, en forma de pic, pel qual s’aboca el líquid. Tancant convenientment amb el dit índex l’orifici més gran, es pot graduar l’eixida del líquid, a dolls o per gotes. Tenen un peu de fusta on s’introduïxen i es sustenten, tal com es pot observar en el gràfic adjunt.

  • Matrassos de dimensió reduïda

Es tracta d’un conjunt de matrassos de formes distintes però de xicoteta capacitat, cap d’ells sobrepassa els 50 ml, característica que no s’aprecia en les fotografies, ja que no s’han acompanyat d’altres instruments de major volum que ens permetrien comparar la seu grandària. El de la primera fotografia és un curiós recipient que en la seua part superior acaba en un allargador d’abocaments o tub de seguretat.

El baló és un recipient de vidre, esfèric, proveït d’un coll. Quan tenen fons aplanat s’anomenen matràs. Alguns d’ells tenen marcada una cabuda especial i llavors es criden aforats o graduats.

Solen utilitzar-se en anàlisi volumètrica.

H.3. Flascons i Instruments Llavadors

  • Flascons de Woolf Politubulats

S’utilitzaven principalment per a dissoldre gasos en líquids, així com en els processos de producció de gasos.

Els flascons de Woolf són botelles de vidre amb dos o tres colls i boques que, inclús, a vegades tenen una altra en la base. En altres èpoques formaven part habitualment dels dels aparells, per eixa raó un bon laboratori havia de tindre’ls en abundància.

  • Flascó llavador de Drechsel

Els flascons de llavadors són recipients cilíndrics que contenen liquid llavador, tancats amb tap de dos orificis que permeten el pas de dos tub. Un d’ells arribarà fins al fons del flascó i l’altre quedarà a nivell del tap. Pel primer entra el gas que es vol llavar, eixint, ja desproveït d’impureses, pel segon.

Encara que un flascó llavador es podia improvisar utilitzant una botella ordinària, en els laboratoris era normal trobar abundància de flascons llavadors com el de la figura, dau el seu baix cost i la facilitat en el subministrament.

Els més coneguts són el de Bunsen , Drechsel i Muencke.

  • Matràs de Drechsel

El seu objectiu és idèntic al de qualsevol flascó llavador. S’utilitza quan no es disposa d’un dels anteriors.

El seu nom realment és, “Flascó de Herón”, però, pel que fa referència a l’estructura del seu tap, i al fet, de que en aquest cas el flascó és un matràs, rep el nom de Drechsel.

També s’anomenen flascons llavadors als matrassos tancats per un tap travessat per dos tubs de forma apropiada, de manera que per un d’ells pot eixir un dard fi d’aigua quan es bufa per l’altre.

  • Flascó llavador de Muencke

El flascó de Muencke és, com ja s’ha dit, un altre flascó llavador. L’ús d’aquestos flascons presenta dos avantatges respecte dels dos anomenats anteriorment (Bunsen i Drechsel), que fraccionen el gas en diverses bambolletes, gràcies als xicotets orificis que hi ha en la part inferior del seu tub interior, i a més impedix la reabsorció del gas, a causa del grossor del tub.

  • Tub d’absorció de Meyer

Són tubs de vidre de llarg recorregut, destinats a contindre un líquid, capaç de dissoldre el gas que es desitja obtindre.

El gas entra la part superior del tub Meyer (a la dreta de la fotografia) per la seua banda més àmplia, gràcies a un tap tubulat proveït d’una clau de pas que s’ajusta al tub d’absorció. D’aquesta manera el gas és obligat a passar pel líquid que ho dissoldrà eficaçment.

En el llibre “Prácticas Químicas”del Padre Eduardo Vitoria, s’esquematitza aquest instrument de vidre com a part d’un dels muntatges, destinats a permetre obtindre la solubilitat del clor en aigua, a diferents temperatures.

Es tracta d’un instrument de vidre que s’utilitzava en experiències de càlcul de la solubilitat de gasos en l’aigua. Junt amb els de Liebig, Peligot, Hill i Warrentrap, Konning, etc.; s’utilitzaven en anàlisi orgànica.

  • Tub d’absorció de Peligot

Es tracta d’un tub d’absorció de vidre que s’utilitzava en experiències d’anàlisi en química orgànica. Una d’elles és la coneguda com a Mètode de Hill i Warrentrapp, es tracta de convertir Nitrogen en amoníac3 per mitjà de la combustió de la substància en calç sodada, de manera que el NH3 produït s’arreplega en una solució de clorhídric valorada que es col·loca en el tub de Peligot.

En el llibre pràctiques de química del Pare Eduardo Vitòria, s’esquematitza aquest accessori de vidre. És un dels molts i molt diversos tubs d’absorció que es destinen en química a l’absorció de substàncies gasoses, per altres en dissolució.

  • Tub d’absorció de Geisler

Com s’observa en la fotografia, es tracta d’un complicat conjunt de fins tubs recolzats que comuniquen xicotetes cavitats de vidre, en forma de baló, entre si, tenint una tubuladura d’entrada i una d’eixida en la seua part superior.

S’utilitzava en diverses experiències d’anàlisi en química orgànica. Un exemple seria l’anàlisi del contingut de carboni en les substàncies orgàniques. Al cremar aquestes substàncies en un forn de combustió en presència d’un cos oxidant, com l’òxid de coure o el cromat de plom, el C passa a CO2 i aquest gas s’arreplega en potassa càustica (KOH) dissolta en aigua; per a això s’utilitzen tubs especials com els de Geissler o Liebig. L’augment de pes que experimenta la solució potàssica, indica el CO2 arreplegat per simples proporcions s’arriba al contingut de C

A l’eixida del forn de combustió, amb 20 o més misteres Bunsen ordinaris, es col·locava un tub en U de Marchand amb Cl2Ca, un tub Geissler amb KOH i després d’este, un altre tub annomenat testimoni, la massa del qual no havia de variar si l’operació s’havia realitzat amb èxit.

H.4. Instruments per a la dessecació

  • Flascó dessecant de Scheibler

Els dessecants tenen com a finalitat eliminar la humitat d’algunes substàncies, aprofitant la gran avidesa que altres tenen d’ella, per exemple, l’àcid sulfúric concentrat, el clorur càlcic fos, el carbonat potàssic, la calç viva, l’anhídrid fosfòric, etc. Es col·loquen en recipients acomodats, en forma de tubs en O, o en torretes i provetes, que per aquesta raó s’anomenen dessecants. Altres vegades l’aparell és una campana que tanca al dessecant i a la substància sotmesa a la seua acció.

El de la fotografia és un flascó dessecant que com es pot apreciar, te d’una obertura en una de les seues parets que permetrà una vegada tancat (en la foto falta la tapa) connectar un tub per a poder aconseguir el buit en el seu interior.

  • Torretes dessecants

És un tipus de dessecant. La seua finalitat és llevar la humitat d’algunes substàncies, aprofitant la gran avidesa que altres tenen d’ella.

Les torretes dessecants són de dos tipus, el model més simple és el de la fotografia de la nostra col·lecció, l’altre pot observar-se en l’esquema inferior obtingut del llibre “Prácticas Químicas” del padre E. Vitoria.

Generalment, s’omplin de clorur càlcic, calç viva o de tosca sulfúrica, etc. L’estrangulació o gola, servix per a impedir la caiguda de sòlids, ala vegada que permet, l’arreplega del líquid que es forme en la cavitat de la base de la torre, una vegada desproveït de la humitat. Quasi sempre és necessari posar sobre la gola uns cascos de vidre robust que impedixen, amb més eficàcia el pas dels sòlids, ja que a vegades, aquestos sòlids són xicotets o es tornen xicotets en el transcurs de l’operació.

Aquestes torretes, quan presenten dos tubuladures laterals, una en la base i una altra en la part superior del recipient i van proveïdes d’un tap esmerilat per a la seua obertura superior, servixen per a dessecar gasos humits, ja que el gas entra per la boca lateral inferior i ix dessecat per la boca superior. Són instruments, que interposats en el muntatge d’obtenció de gasos, formen part de l’aparell químic utilitzat en aquesta obtenció, la seua missió és la dessecació del gas. Convé recordar que aquest mètode de dessecació de gasos no els deixa absolutament secs.

H.5. Instruments per al muntatge d’un bany de maria

  • Recipient de nivell constant d’un bany de maria i tapa del bany.

Bany de maria en la seua forma més simple consistix en una casserola de metall, de fang o de porcellana amb aigua, que es posa a bullir i a la calor de la qual se sotmeten altres recipients (càpsules, gots, etc.), amb líquids o sòlids que han de reaccionar o vaporitzar-se, a temperatura que no excedisca dels 100ºC.

En els laboratoris hi ha instruments de construcció especial i més acurada com el de la imatge. Són recipients (ordinàriament de coure, metall bon termos-conductor, de fons redó, cònic o pla, amb una coberta formada per cercles que permeten sostindre gots de diferents grandàries. Molts d’aquestos recipients van proveïts d’un tub de nivell, que permet mantindre un nivell fix d’aigua, per tant l’aparell no pot quedar en sec, situació que causaria el seu deteriorament a causa de la calor de la mistera.

  • Mistera Bunsen d’alcohol

En la fotografia podem veure un bec molt semblant al de la nostra col·lecció. Es tracta d’un bec de Bunsen d’alcohol què funciona previ calfament per combustió d’un poc d’alcohol que s’aboca en la cassoleta anul·lar de la base del tub. S’alimenta amb l’alcohol que rep d’un xicotet depòsit situat un metre per damunt del nivell de la mistera, connectat al tub de la base del bec. Pot aconseguir temperatures de fins a 1826ºC. Si es requerixen temperatures majors, també pot usar-se amb una mescla d’alcohol i benzina al cinquanta per cent, arribant aleshores fins als 2053ºC.

H.6. Aparells i instruments de destil·lació

  • Tub de destil·lació fraccionada de Le Bel

El muntatge de destil·lació de Le Bel està constituït per un baló de gas ordinari amb un tap foradat (normalment de goma o també de suro) i un tub amb tres o quatre eixamplaments comunicats doblement per a afavorir el reflux, tal i com es pot veure en la fotografia.

Els balons tubulats que s’usen en química en la destil·lació fraccionada, sovint no són suficients per a fraccionar bé les mescles, ja que el seu coll no deixa espai suficient per a refredar-se; en tals casos s’utilitzen balons ordinaris com el de la figura a què es fixen, amb un suro (o cautxú), certs tubs cridats de destil·lació fraccionada.

Al destil·lar una mescla de líquids, primerament vaporisarà el més volàtil, però aquest sempre arrossega amb si vapors dels què ho son menys; aquestos últims, al trobar una gran superfície freda, es condensen i refluïxen al baló, mentre el més volàtil escapa per la part superior, inclinada del tub, que s’unirà al refrigerant. En la boca superior del tub de destil·lació es col·loca un termòmetre.

  • Tub de destil·lació fraccionada de Young

Un altre exemple de muntatge que es fa servir en la destilació fraccionada es el de Young.

El muntatge de destil·lació de Young està constituït per un baló de gas ordinari i un tub amb dues branques, proveïdes d’eixamplaments en forma de bola per a afavorir el reflux.

  • Tub de destil·lació fraccionada en rombe

El muntatge de destil·lació en rombe està constituït per un baló de gas ordinari i un tub amb un eixamplament en forma esfèrica que s’obri en dos branques que es tornen a unir després de formar un rombe entre ambdues. La gran superfície de contacte del gas amb el vidre afavoreix el refredament del mateix, i el reflux de la substància menys volàtil.

  • Muntatge de destil·lació amb caldera

En la fotografia s’aprecia un recipient metàl·lic o caldera que porta adaptat un serpentí. En la part baixa de la caldera, es pot apreciar una xicoteta tubuladura d’entrada que fa pensar que poguera pertànyer a un tipus de calderes usades en l’aparell de destil·lació de “Adam-Derosne- Cail”, que s’usava en la destil·lació del most per a l’obtenció d’alcohol, descrit, fil per randa, en el “Manual de Química Moderna” del Padre E. Vitoria (1944), que contenia dues calderes instal·lades a diferent altura. La inferior C, de doble fons, contenint el most i que posada sobre un forn enviava vapors d’aigua i alcohol a la superior C’, per mitjà d’un tub que comunicava la part superior de la caldera C amb la inferior de la caldera C’, on bambollejava en el most i l’aigua alcohòlica continguts en el seu interior. Posteriorment els vapors passaven a una columna proveïda de tubs, serpentins i, finalment, un condensador que enviava l’alcohol, ja líquid, a un depòsit.

H.7. Aparell d’extracció

  • Tub de Soxhlet

Els aparells d’extracció com el que il·lustra la figura (de Soxhlet), eren molt usats en la indústria.

S’utilitzaven per a extraure colorants, olis, etc., utilitzant dissolvents apropiats com, alcohol, èter, cloroform, etc.

El funcionament de l’aparell és senzill, ja que es col·loca el dissolvent en els balons inferiors, on se’ls fa bullir, sobre un bany de maria, de manera, que els seus vapors passen al serpentí superior del muntatge on condensen, emmagatzemant-se novament en el tub intermedi (de Soxhlet) on es troba el color o el greix, que es dissoldrà en el liquid condensat. Desprès el dissolvent carregat de substància, tornarà al baló, quan el sifó lateral estiga engreixat.

H.8. Instruments de succió

  • Trompa Geissler

Com qualsevol trompa de succió, la seua missió és crear zones de baixa pressió que faciliten processos de filtració, destil·lació, etc.

L’ús d’aquestos aparells suposava indiscutibles avantatges, en filtracions de precipitats col·loïdals, de líquids oliosos o xarops, tan utilitzats en farmàcia, així com en molts processos de destil·lació de productes resultants de síntesis orgàniques que requerixen treballar amb pressions reduïdes.

Hi ha diferents tipus de trompes de succió de vidre que presenten variacions en la seua forma o la seua grandària i reben el nom del químic que les va desenvolupar; així per exemple estan la de Fischer, Finkener o la de Geissler.

  • Un altre model de trompa de succió

Aquest es un altre model de trompa d’aigua. Es molt interesant el metòde proposat, en el llibre “Prácticas Químicas” del Pare E. Vitoria en la página77, per a mesurar la depressió que trevaillant amb aquest apareill es pot aconseguir.

H.9. Instruments de material resistent a elevades temperatures

  • Càpsula de porcellana i xicotets cresols

Les càpsules serveixen per a evaporar líquids; es posen generalment a foc directe. N’hi ha de porcellana, metall o material refractari.

La de la figura és de porcellana, de fons pla, i s’empra principalment en l’evaporació ràpida, incineració en la mufla, extractes secs, etc. Totes les càpsules poden anar a foc directe i no sols serveixen per a evaporacions, també per a vaporitzacions.

Els cresols són de forma troncocònica, dels mateixos materials que les càpsules, o de ferro, plata, grafit, quars, etcètera. Es destinen a calfar fortament el seu contingut i van a foc directe. En la fotografia hi ha tres tipus de cresol, refractari, de porcellana esmaltada i de plata.

  • Cresols i tub, refractaris

S’utilitzen per a fondre substàncies. Quan les temperatures de fusió no són molt elevades, s’utilitzen cresols de porcellana o, si es tracta de xicotetes quantitats, s’utilitzen tubs d’assaig. Si les temperatures de fusió són molt elevades s’utilitzen les càpsules o cresols de metall, o de material refractari, és a dir, resistent al foc

Es tracta de dos grans cresols de material refractari i d’un tub del mateix material

  • L’autoclau i els seus accessoris

Són recipients robustos de ferro o bronze, hermèticament tancats. El tancament de la tapa superior s’aconsegueix amb la interposició, d’una placa de plom o asbest, entre la tapa i el cos de l’autoclau, i forts caragols a pressió. La coberta sol portar un tub fondo que serveix per a donar la temperatura de l’interior.

Les autoclaus estan fonamentades en la denominada marmita de Papin. Són recipients robustos de ferro o bronze, hermèticament tancats i es destinen a la realització d’experiències a altes pressions. A causa de les altes pressions que poden aconseguir-se en el seu interior, l’aigua que contenen, bull a temperatures superiors als 100ºC i el seu vapor esterilitza els objectes que es col·loquen en ells. A més, en el seu interior es poden dur a terme reaccions químiques a altes pressions i temperatures, com per exemple, la preparació d’etanodiol pel mètode de L. Henry.

Encara que en ells es pot treballar amb àlcalis, no succeïx el mateix amb els àcids, ja que aquestos últims requeririen un interior esmaltat.

Molt empleat en la Indústria Química i Tèxtil (tints i aprestos) i en Bacteriologia com a esterilitzador de substàncies, mitjans de cultiu i objectes quirúrgics.

H.10. Material didàctic. Caixa per a la construcció de models moleculars

Es tracta d’una caixa rectangular l’interior de la qual està dividit en 26 compartiments, també de forma rectangular, de quatre grandàries diferents, 14 d’ells de 6×5 cm., 8 de 6×7,6 cm., 2 de 6×14,8 cm i 2 de 12×9,3 cm. Cada compartiment allotja peces iguals entre si però diferents de les de qualsevol altre compartiment.

En cadascun dels compartiments hi ha una inscripció que correspon a la identificació de les peces que conté, així per exemple es poden llegir noms com: CARBONIL O., IONIC CARBONIL, TRIVALENT P., PENTAVALENT P., SILICON, BROMINE, PARAFINIC, OLEFINIC, AROMATIC C., PHOSPHATE P., CHLORINE, FLUORINE, ETHER O., ETC.