Josep Climent Barber

Titular del Conservatori Professional de Música "Josep Climent" d'Oliva

Josep Climent 2

Volguérem en este article rendir un sincer homenatge a Josep Climent, eminent figura musical que, des de l'àmbit musicològic i en la creació sonora, figura com titular del nostre Conservatori. La seua dedicació en l'àmbit musical, iniciada en la seua joventut i consumada després de la conclusió dels estudis de Filosofia i Teologia, es consolidava després del seu ingrés com a organista en la catedral metropolitana de València, el dia de sant Blai de 1951. Titulat en Orgue, Piano, Composició i Gregorià, tant pel Conservatori estatal com per la Universitat Catòlica de París, va ser becat pel Ministeri de Cultura així com per la Fundació Juan March per a realitzar diferents estudis d'investigació musicològica. Va ser director de l'Institut de Musicologia de la Institució Alfons el Magnànim de la Diputació Provincial de València i, després d'haver sigut titular durant 30 anys de l'organistía catedralícia, canonge prefecte de música sacra de la catedral de València i Director Honorari del Conservatori Municipal de Música "José Iturbi", en la fundació de la qual va intervindre molt activament.

Se li considera el musicòleg que més temes musicals de la Comunitat Valenciana ha estudiat i publicat, sent esta labor de gran importància en el redescobriment i expansió del nostre patrimoni musical. Entre les distincions més importants destaquem la d'acadèmic de número de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana i Corresponent de la Reial Acadèmia de Belles Arts de San Carlos de València i Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi de Barcelona. Ha sigut Mantenidor dels CXIII Jocs Florals de València. L'Ajuntament de València va anomenar fill adoptiu de la ciutat en 2010. És Fill Predilecte de la seua ciutat natal.

La seua labor en el camp de la investigació en diferents arxius musicals el va fer descobridor de grans obres fins al moment inèdites i va impulsar la seua divulgació a través de diverses publicacions en mitjans especialitzats. Entre les seues nombroses publicacions voldríem destacar les següents:

  • La Catedral de València: esdevindre musical en el segle XX. València: Reial Acadèmia de Cultura Valenciana Secció de Musicologia, 2005.
  • Orgues i organistes catedralicis de la València del Segle XIX. València: Lo Rat Penat, 2002.
  • L'Escolania de la Mare de Déu dels Desamparados. València: Diputació Provincial, 1999.
  • Nadala barroca valenciana. València: Generalitat Valenciana, 1997.
  • El Cançoner de Gandia. Estudi, versió i transcripció. València: Generalitat Valenciana, Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, 1996.
  • El Cançoner musical d'Ontinyent; transcripció i estudi. Ontenient: Ajuntament d' Ontenient i Consell Valencià de Cultura, 1996.
  • La coral infantil "Juan Bautista Comes". València: Ajuntament de València, 1996.
  • Llibre de tocates per a címbal de Vicent Rodriguez Monllor. València: Institut Alfons el Magnànim, 1979.
  • Fons musicals de la Regió Valenciana I: Catedral metropolitana de València. València: Institut Alfons el Magnànim, 1979.
  • Cançoner diocesà. València: Imp. Nàcher, 1959. Cants en llatí i castellà.
Josep Climent 3

També destaquem la seua aportació al camp compositiu coral, a més d'una llarga producció per a veus blanques, amb l'obra EtDeum, himne festiu que s'interpretava cada 9 d'octubre en la Catedral de València per la Coral Catedralícia i Alumnes del Conservatori "Josep Climent" d'Oliva, el registre discogràfic del de la qual segell NMB (2011) es presenta en format digital, a més d'altres obres triades del catàleg de l'autor d'importància en el seu corpus compositiu.

Ens agradaria també mencionar l'edició de rellevants obres per a instruments de tecla, en especial la continuació del treball iniciat per Higinio Anglés en la publicació de l'obra per a orgue d'Antonio Cabanilles, de la qual es van portar a la llum cinc volums de l'insigne organista, i la col·lecció Llibre de tocates per a clavecí de Vicente Rodríguez Monllor, en la qual ens detindrem en l'última part de la nostra aportació, donada la seua importància en el camp de la música barroca per a tecla.

Una de les creacions més destacades de la seua producció musical és la composició realitzada per al Desenclavament, profunda partitura que mostra en diversos moviments el final de la Passió de Jesucrist: Introit, Arrels de Passió, Crit i Epíleg. Alguns dels episodis centrals són Per falsa, dura i inhumana, versió musicalizada dels Gojos al Stmo. Crist de San Roque, i Presenteu-lo a la Mare, harmonització dels Gojos a
Ntra. Senyora del Rebollet.

    Des del segle XV, amb l'arribada dels franciscans a Oliva, es representa este acte sacramental que rememora el davallament de la Creu de Jesucrist i el Sant Enterrament. És un dels ritus més esperats de la Setmana Santa d'Oliva. Any rere any, el Divendres Sant a la vesprada, els fidels s'emocionen amb esta recreació que està acompanyada per este poema simfònic, amb text de Salvador Soler i música de l'autor que ens ocupa, que des de l'any 1987 substituïx a l'antiga celebració realitzada fins llavors, que anem breument a mencionar.

El Desenclavament arranca de la celebració de les Set Paraules que Crist va pronunciar en la Cruz fins a la deposició del seu cos en el Sant Sepulcre. Esta antiga tradició es venia realitzant en Oliva seguint les paraules dels evangelis, proclamades i glossades des del púlpit per un sacerdot i, al final, realitzant el davallament de Crist de la Cruz. S'anaven soltant de la creu, una a una, les diferents parts del cos aprofitant un Crist articulat. Finalment es depositava el Crist en un llit processional. ¡Com no fer present l'obra Set paraules de Crist en la creu, que va compondre Josef Haydn per encàrrec de la germandat de l'Oratori de la Santa Cova de Cadis en 1787!

En la versió composta per Josep Climent, després dels primers esbossos i idees de 1986, l'acte comença amb el so del redoblament dels tambors. Quatre membres de la Setmana Santa porten en processó al Crist crucificat des de la Capella del Roser fins a l'Altar Major, on l'esperen unes persones per a desclavar-lo de la Creu. Allí hi ha una peanya que simula una muntanya, a fi d'aportar més credibilitat a la representació. Un relleu de la guàrdia romana precedix al desenclavament pròpiament dit. L'acte comença per la inscripció de l'INRI. Posteriorment, li lleven la corona d'espines, els claus de les mans i els peus, per este orde. Una vegada desclavat, el Crist jacent és presentat a María i el giten. Allí, un sacerdot rep el cos de Crist. Es procedix a la unció del cos, que serà dut en processó per la parròquia amb un seguici de guàrdies romans seguits del clero i els que han desclavat al Crist, així com representants de la Junta de Germandats olivense. El llit mortuori es porta per l'interior del temple i després pot ser venerat pels feligresos. Encara es manté el costum de demanar trossos del cotó perfumat que s'utilitza en la representació per a la unció de Crist, com a senyal de protecció.

Destaquem també el seu Finis Initium, poema simfònic coral per a veus blanques que escrivia amb motiu de la seua jubilació. Està inspirat i utilitza els profunds i transcendents versos del poeta Ausiàs March, considerat un dels més destacats de l'Europa del segle XV, que reproduïm en la seua redacció original:

Puys que sens Tu algu a Tu no basta,

dona'm la ma o pels cabells me lleva;

si no estench la mia envers la tua

quasi forçat a Tu mateix me tira.

Jo vull anar envers Tu a l'encontre;

no se per que no faç lo que voldria,

puys yo soc cert haver voluntat franca

e no se que aquest voler m'empacha.

A Tu deman que lo cor me'nfortixques

si que'l voler ab ta voluntat lligue;

e, puix que se que lo mon nom profita,

donam esforç que del tot l'abandone,

e lo delit que'l bon hom de Tu gusta

fesme sentir una poca sentilla

perque ma carn que m'esta molt rebelle,

haix afalach, que del tot non contraste.

Ajudam, Deu.

 

Considerem l'abans mencionada publicació del Llibre de tocates per a clavecí de Vicente Rodríguez Monllor (Ontinyent, 1690 - València, 1760) de gran importància en el camp de la música per a tecla no sols ibèrica, sinó també europea. Contemporani de J. S. Bach (1685-1750), Vicente Rodríguez escriu per a un clau presumiblement de dos teclats, considerant l'escriptura per a tecla de grans extensions, pel desplegament per àmbits extrems per als instruments de l'època i el joc de creuaments en registres semblants, irrealitzable en claus d'un sol teclat.

El quadern en qüestió es publica en 1744, i presenta 30 tocates (sonates) i una Pastorella per a címbal, repartides per tots els punts d'un diapasó, "amb l'advertència que per totes les tecles blanques estan per tercera menor i tercera major a excepció de les negres, que per allò que s'ha desafinat dels Termes no estan mes que pel que menys dissona" (així en la portada del manuscrit original custodiat en l'arxiu de l'Orfeu Català de Barcelona). La forma general de cada una de les peces, així com la Pastorella que tanca el volum, és de sonata monotemática binària, encara que en algunes d'elles es presenta la forma duplicada amb dos temes, un a velocitat lenta i l'altre més viu. També trobem algunes sonates en què es combinen dos temes diferents, sense canviar de tempo, germen de l'elaboració motívica que serà crucial en la constitució de la forma sonata posterior. Es constituïx Vicente Rodríguez no en imitador de formes anteriors, com fera Juan Bautista José Cabanilles (1644-1712) al desenrotllar els tactes cap a formes més pròximes a la sonata barroca, sinó en autèntic creador per a clau i este de grans possibilitats. Precisament el compositor d'Ontinyent succeïa als 23 anys al seu gran mestre d'Algemesí, perfeccionant així l'evolució de la tecla barroca cap a la següent generació.

Inici de la Sonata XXIX, Biblioteca de l'Orfeó Català. Barcelona

Inici de la Sonata XXIX, Biblioteca de l'Orfeó Català. Barcelona

En l'actualitat, la positiva valoració de l'obra per a tecla europea de H. Purcell (1659-1695), F. Couperin (1668-1733), J. Ph. Rameau (1683-1764), J. S. Bach (1685-1750) o D. Scarlatti (1685-1757), i ja a Espanya des de José de Nebra (1702-1768) i Sebastián de Blanc (1722-1756), fins al pare Soler (1729-1783), ocupa un lloc predominant en la interpretació, ja siga en instruments originals com en els moderns. Ens aventurem a suggerir l'acceptació, estudi i interpretació de l'obra de Vicente Rodríguez Monllor com a part fonamental en la configuració de la sonata per a tecla del XVIII, pont necessari en la transició del barroc al període clàssic. Moltes vegades la producció local no és tinguda en compte per la falta de coneixement d'esta i per no endinsar-se en allò que s'ha desconegut, per a descobrir que la inspiració musical i la seua realització escrita es materialitza en l'obra de Rodríguez Monllor.

Sàviament va saber el mestre Josep Climent desentranyar i traure a la llum esta i moltes altres partitures acumulades en distints arxius, per a posar-les a distribució d'intèrprets, docents i jóvens músics. Invitem als que es vullguen endinsar en este inexplorat món a desvelar el que tanca i descobrir que la música espera ser tocada, interpretada, escoltada i disfrutada.

Text de:  Claudio Carbó Montaner