Fes clic a la barra de títol per veure tot el contingut
Ha arribat l’oncle Anastasi! Ha arribat l’oncle Anastasi! exclamaven pel passadís alguns xiquets del Coromines dimecres al matí a l’hora de l’esbarjo.
L’oncle Anastasi és un inventor molt especial, el seu….
…nebot Gerard bé que ho sap, amb ell la vida esdevé sorprenent perquè un canari pot esdevenir de la mida d’una àguila o un dinosaure escapat d’un somni pot passejar-se pel veïnat… però els pares d’en Gerard no ho veuen així de clar. Després de provocar unes quantes catàstrofes l’Oncle Anastasi emprendrà un viatge, i, en tornar, durà amb ell una sorpresa inesperada.
Us acabem de fer cinc centimets de la divertidíssma novel.la de Miquel Pujadó (a Ed. Barcanova) que ha fet les delícies del nostre alumnat més jove al llarg del primer trimestre.
Dimecres 13 de febrer ens visitava l’Anastasi doncs, perdó, volia dir en Miquel. Expectació i alegria de tots. En Miquel , eloqüent i divertit, anava desgranant la cuina de la seua novel·la: “volia fer una novel·la que anés in crescendo, algú sap què vol dir in crescendo?” I explicava què és crear arquetips i dibuixava l’Espirou de Franquin a la pissarra, perquè Pujadó és un artista total.
I va acabar l’oncle i van pujar els més grans de l’institut per al concert: “LA HISTÒRIA DE LA NOVA CANÇÓ”.
Pujadó és compositor, cantautor, escriu cançó pròpia i per a altri, és doctor en cançó catalana i francesa. Escriu en revistes especialitzades, fa 26 anys que té el seu propi espai a la prestigiosa Serra d’Or.
La paraula i la música m'ajuden, diu Pujadó, fa més de trenta anys, a observar el món que m'envolta i el que porto a dintre, a interpretar-los, a reinventar-los contínuament. He fet del meu cervell una modesta fàbrica, i de les meves idees, els meus obrers: es tracta, ben mirat, d'una bona manera d'esdevenir empresari sense explotar ningú.
Així doncs, ens arribava des de Terrassa el mestre Pujadó. El noi duu des que tenia 14 anys pujant als escenaris escriu i compon cançons, cançons destinades tant a la intel·ligència com a les emocions, insisteix ell; perquè adreçar-se només a les vísceres fa tuf de demagògia, i les neurones isolades de tot sentiment són d'una fredor glacial. (Ets oxigen pur benvolgut!) I anava introduint els alumnes als Setze Jutges, a Oriol Tramvia (aquell per culpa del qual per poc, diu que diu Arnella, no ens tanquen a tots a la presó quan va gosar a finals del 60 improvisar en un concert: cuando era pequeñito me cagaba en un barranco y ahora que soy mayorcito me cago en Francisco Franco).
Un tip de riure al saló del Coromines. I després va parlar de Serrat i de Llach i de Raimon i més.
El moment àlgid? Quan ens va cantar les seues pròpies cançons: Lliçons d’anatomia (l’auditori atentíssim no es perdia una síl.ba de tot plegat vegeu la seua web: hi ha totes les lletres mmm) i El marit i el gat: ha passat més tard que d’hora, p’rò per fi el dia ha arribat, al marit l’has fotut fora i ara a casa hi tens un gat. Somriures i ulls divertits a l’auditori.
Miquel enregistra discos des de 1982. En porta ja una quinzena i a l’abril eixirà el setzè: un doble de versions magnífiques en català d’un dels més grans poetes francesos del segle XX (Joan Fuster dixit): Georges Brassens.
Pujadó a través dels seus discos intenta construir una obra coherent, tot desenvolupant un llenguatge que puga reconèixer com a propi, i per què no?- una petita filosofia personal. I, diu, pujo als escenaris, desafiant la tan necessària por, per tal de presentar espectacles on les meves cançons prenen vida, ja que una cançó no existeix de debò fins que no experimenta el contacte amb el públic. I escric també dramatúrgies, contes i novel.les; una altra manera de crear-me universos a mida-, proporcionant de vegades a l'Absurd les seves pròpies regles lògiques. I animo tallers sobre creació literària, i ofereixo concerts de petit format destinats a difondre la Poesia i l'extraordinària i mal coneguda- riquesa de les Cançons d'autor contemporànies en diverses llengües europees. I faig moltes coses més que m'ajuden a viure i que, potser, també poden resultar útils per a aquest conglomerat de soledats que, de vegades, es toquen tangencialment o experimenten breus interseccions, i que anomenem els altres. Tot plegat, ho vull compartir amb vosaltres a través d'aquest racó virtual, com aquell qui llança al mar un missatge dins d'una ampolla.
Si el rebeu i el llegiu, espero tenir notícies vostres. Miquel, ha estat un privilegi i un luxe compartir un curs més el teu talent, savoir faire, intel.ligència i sentit de la reflexió. En especial aquest any de misèria, ràbia i vergonya gens diwertides per l’ensenyament públic.
I per molts anys!
Els membres dels departaments de valencià i de castellà de l’IES Joan Coromines