Professor de Geografia i Història, arqueòleg, guionista de còmic… Company i amic. Aquest divendres ha estat celebrat al pati del centre un emotiu acte d’acomiadament del nostre company, prematurament desaparegut. Ha comptat amb moments molt emotius. En memòria seua ha estat plantat un cedre del Líban al jardí del centre.
La Directora del centre, Isabel Tamarit, i el Cap del Departament de Geografia i Història, Rodrigo Peris, han recordat la figura del difunt amb afecte i amistat. Pel seu interès, reproduïm el parlament de Rodrigo Peris.
L’acte ha conclòs amb la lectura del poema “Educar es lo mismo”, de Gabriel Celaya i amb la interpretació d’una de les peces musicals favorites d’Abraham García.
Ens hem reunit avui per recordar el nostre company i amic, el professor Abraham Garcia. I ho fem plantant un arbre al pati del centre on ensenyà durant molts anys. Hem triat aquest arbre perquè per a ell, un apassionat de l’arqueologia, hauria significat molt veure aquest arbre associat a la seua persona, a la seua memòria. Es tracta d’un cedre del Líban, un arbre que serà majestuós amb els anys. La seua fusta, perfumada i resistent, s’assembla a la memòria quan volem recordar algú que estimem, que hem estimat.
Abraham li parlava de tu a tu als antics egipcis, als fenicis dels jaciments mediterranis, als hebreus del rei Salomó. La Història Antiga era la seua segona casa, a través de les restes materials de les velles civilitzacions. Amb la fusta d’aquest arbre es construïen els mobles de luxe dels faraons i els fenicis bastien els vaixells que portaren cap a la nostra costa, per exemple, l’alfabet. Abraham era un home de llibres, d’alfabets, de coneixements profunds sobre el món antic. Estaria content de saber que la mateixa fusta que els artesans del rei Salomó van emprar per edificar el famós temple de Jerusalem seria una ofrena perpètua a la seua memòria i a la seua presència entre nosaltres. Una arbre que per a un home aciençat en la literatura, ja hauria descobert en una de les primeres obres narratives, com és l’ Epopeia de Gilgamesh.
El cedre del Líban ha estat sovint pres com a símbol de justícia, de resistència i de perdurabilitat. Tal i com volem que siga recordat el nostre company, un home just, savi i que deixà una empremta important entre l’alumnat al llarg dels anys. La seua marxa, imprevista i tallant, ens deixà a tots sorpresos. res més podem fer ara que honorar-lo amb apreci i respecte, amb la quietud i la perdurabilitat d’aquest arbre, antic i nou alhora, que des d’ara creixerà entre nosaltres.
Per això, recordem el company que fou historiador, arqueòleg, professor i amic. Aquest arbre serà el seu record vivent, a més del que portem cadascú al nostre cor. I l’hem plantat ací que és una zona de pas, perquè la memòria és una aturada en el pas ràpid dels dies, en el camí de cada dia.
Deia Goethe, l’escriptor alemany, que al final sols la poesia era capaç de dir la veritat. Amb aquest poema del poeta basc Gabriel Celaya posarem una cloenda feta de paraules sobre el retrat en la memòria d’Abraham.
Historiador, professor, company, amic… Va per tu.
Educar es lo mismo
que poner un motor a una barca
hay que medir, pesar, equilibrar…
…y poner todo en marcha.
Pero para eso,
uno tiene que llevar en el alma
un poco de marino, un poco de pirata…
un poco de poeta…
y un kilo y medio de paciencia concentrada.
Pero es consolador soñar mientras uno trabaja,
que esa barca, ese niño,
irá muy lejos por el agua.
Soñar que ese navío
llevará nuestra carga de palabras
hacia pueblos distantes, hacia islas lejanas.
Soñar que cuando un día
esté durmiendo nuestra propia barca,
en barcos nuevos seguirá nuestra bandera enarbolada.
Gabriel Celaya
