El passat 21 de gener va quedar atrapat al gimnàs de l ‘ES un xoriguer comú; va entrar i desprès en intentar eixir es va colpejar amb els cristalls i estava commocionat. Malgrat el seu desenvolupat sistema visual, les aus no són capaços de detectar els vidres i xoquen contra ells, tant es així que, cada any, moren milers d’aus a causa de l’impacte contra vidrieres. Seguint les recomanacions del Centre de Recuperació de Fauna especialitzat es estes aus, vam deixar tranquil al xoriguer en una caixa de cartó, a fosques, durant dues hores. Per sort, no tenia res trencat, i després de recuperar-se del colp, vam alliberar-lo al pati amb els alumnes de 1r A i alguns de 4t d’ESO, i se’n va anar volant agraït per la nostra ajuda.
Però, què hi havia a la caixa? El xoriguer havia deixat dues pilotes grisenques, que era això? Aprofitant que a 1r d’ESO estem estudiant els vertebrats investigarem un poc. Era una egagròpila: unes boletes formades per restes d’aliments no digerits (pell, óssos, etc) que les aus regurgiten després de fer la digestió, quan estan tranquil·les. Però volíem saber-ne més d’això i, amb ajuda del material del Projecte Mussols de la SVO, que treballa amb mussols i altres aus, ens vam convertir en investigadors per un dies: van fer una sessió teòrica sobre egagròpiles i rapinyaires i unes pràctiques al laboratori de estudi i dissecció de egagròpiles: volíem vorer, a partir d’una egagròpila, que mengen les òlibes (el famós rapinyaire nocturn guerrer i blanc de “Ga’Hoole, la llegenda dels Guardians”, i que no hem de confondre amb el mussol nival Hedwig, de Harry Potter).
En el taller de dissecció de egagròpiles vam descobrir coses molt interessants: les òlibes mengen sobretot ratolins i musaranyes, però, també vam, trobar cranis de rata i d’alguns pardals. Vam muntar unes fitxes per a distribuir els restes trobats, estudiar-los i calcular quants ratolins menja un òliba per dia. També vam poder aprendre sobre altres rapinyaires nocturns i vorer la seua mida aprofitant la col·lecció de ales dissecades i, lo més curiós, vam poder comprovar com no fan res de soroll amb les ales mentres volen perquè per als caçadors nocturns, el sigil, el silenci, és la seva arma més letal.
Marta Romero
