General

L’alumnat de l’IES Porçons  ha pogut comptar amb la presència de l’escriptor i catedràtic de literatura catalana medieval i moderna. Una xarrada que ha pretès potenciar l’hàbit lector entre l’adolescència i crear un diàleg al voltant de la seua obra i d’altres temes relacionats amb el fet literari, com poden ser l’ofici d’escriure, el procés de creació i el món editorial. Una sessió que ha desenvolupat la capacitat de diàleg, així com afavorir el respecte i l’interés pel tex escrit, a més de fomentar el sentit crític i estimular el gust literari, tenint en compte la presa de consciència de la capacitat d’expressar-se a través del text escrit. Amb tot i això, aquesta gran ha permès el nostre alumnat de conéixer la persona que hi ha al darrere dels textos i escrits treballats a l’aula.

Una activitat que, atenent a les circumstàncies de la pandèmia, s’ha realitzat als espais de  la biblioteca municipal degà Ortiz i Sanz, al seu racó lila, on s’ha pogut guardar totes les mesures de seguretat. Per la qual cosa volem agrair la bona acollida de l’activitat per part de les regidories d’educació i cultura de l’Ajuntament d’Aielo, a més del tracte i bona disponibilitat de la seua bibliotecària.

Vicent Josep Escartí és llicenciat en Història Medieval i doctor en Filologia Catalana per la Universitat de València, on actualment imparteix docència d’aquesta darrera disciplina. Ha publicat nombrosos estudis sobre aquesta disciplina i ha tingut cura d’edicions de textos valencians antics, literaris i historiogràfics, com ara les obres d’Ausiàs March, el Llibre dels feits de Jaume I, la Crònica de Muntaner, el Tirant lo Blanch de Joanot Matorell, la Vita Christi d’Isabel de Villena, la Primera part de la Història de València de Pere Antoni Beuter o el Dietari de Joaquim Aierdi, entre d’altres. El seu interés pel passat cultural l’ha fet aproximar-se a obres de diversa naturalesa, però, en especial, s’ha centrat en l’estudi de la literatura dels segles XIII al XIX. El 1996 va rebre el Premi Enric de Larratea de l’Institut d’Estudis Catalans pel seu estudi sobre Aierdi i el 2001 el de la crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. El 2012 publicà als Estats Units From Renaissance to Renaissance: (Re)creating Valencian Culture (15th-19th) (University of California).

En l’àmbit de la literatura, que és el que el porta hui ací al nostre institut, ha publicat a més del recull de contes aplegat a Barroca Mort (Bromera, 1988), i d’altres narracions curtes disperses, les novel·les Dies d’ira (Premi Ciutat d’Alzira, 1991); Els cabells d’Absalom (Premi Ciutat d’Elx, 1994); Espècies perdudes (Premi Octubre, 1996), Vent de juliol, (Ajuntament de Castelló de Rugat, 1998), Nomdedéu (Premi Joanot Martorell, de Gandia, 2001) i Naumàquia (2004), L’abellerol mort (Premi Blai Bellver de Narrativa de Xàtiva, 2008) i El mas de les ànimes (Premi Enric Valor de Novel·la, 2019).

Des del punt de vista de l’aspecte literari i de la creació més artística hem d’esmentar que la gran part de la seua narrativa es troba ambientada en els segles xvi, xvii i xviii. Si n’exceptuem Naumàquia, obra centrada en temps presents. I la darrera novel·la, El Mas de les ànimes, que se centra en la figura de Maria Celidònia Palop, més coneguda com la Palopa, que va nàixer el 1799 i va morir el 1936, just després de l’esclat de la Guerra Civil. Els seus més de cent anys d’existència, 137 per a ser exactes, són el fil conductor d’un relat que ens endinsa en la vida rural de les comarques centrals valencianes des del segle xviii fins al xx,  a més de relatar-nos la nostra història, la dels valencians.

Una bastíssima obra que ha convertit a Vicent Josep Escartí en un dels gran escriptors valencians que incorpora un llenguatge culte, elaborat i detallat a la seua literatura fantasticointel·lectual per endinsar-nos, de la mà de la seua narrativa, als períodes històrics més interessants de la nostra història pretèrita.

Com hem comentat, la gran part de les obres narratives de l’autor ens presenten el període de l’edat moderna, un període que tan bé hi coneix. És, doncs, aquest tractament, ambientació i ubicació del seu macrocosmos narratiu el que ens permet dir que la novel·la d’Escartí es tracta d’una novel·la històrica, atés que els seus llibres ens mostren la representació d’un context històric, a partir del joc que es produeixen entre la realitat i la ficció. Una periodització que en el seu cas es troba molt ben documentada, d’una manera “rigorosa” a partir de l’anàlisi de les fonts, els tractats i els documents, que ens molts casos hi són del tot reals (o ens ho semblen) i que li aporten aquesta veracitat i versemblança. Amb tot, i d’una manera especial, hem de fer referència als usos del llenguatge que trobem a la seua obra, uns usos, que si se’m permet, s’apropen un model de “prosa artitzant”, on la llengua hi presenta solemnitat i elegància, a més de l’artificiositat cultista que li donen al conjunt escrit un fort efectisme en el llenguatge. I que aporten a la llengua literària de l’autor la riquesa, vitalitat i varietat que ben bé ens fa pensar en els models de prosa culta del barroc.

És aquesta inserció, doncs, en la documentació del nostre passat, en les dates i dades, els recursos lingüístics i gramaticals, a més dels fets i les actituds dels personatges i protagonistes dels temps pretèrits, que li permeten a l’autor de mostrar els conflictes individuals i col·lectius que ens possibiliten reflexionar sobre l’existència humana a través dels valors més universals.