Us deixem les sentides paraules amb què ens van delectar Noel i Blai, en nom de la seua promoció, en l’acte de graduació del curs 2013/2014:
«Antonia Català, professora de matemàtiques, acostuma a escriure’ns en els exàmens alguna frase, eslògan o missatge d’ànim per a rebaixar un poc la tensió de la prova. El penúltim examen que jo vaig fer (era de matemàtiques), venia junt amb el següent missatge: «Molta sort. No oblideu mai d’on veniu.»
Senyors, senyores, bona nit, no, mai anem a oblidar-ho. No ho oblidarem perquè, en deixar l’IES Pedreguer, deixem enrere una part de nosaltres. Una part de nosaltres que ens acompanyarà sempre, que allà on anem emanarà en allò que fem, en allò que diguem, en allò que som. Serem IES Pedreguer en les llargues nits de cafè i estudi en algun pis estret de la gran ciutat. Serem IES Pedreguer en ascendir a cap de l’empresa, en emetre un judici en el tribunal, en escriure un llibre, traduir una obra de Shakespeare, ajudar un immigrant, curar un malalt, realitzar un nou descobriment.
Ho serem el dia que el nostre fill ens pregunte per què els avions poden volar i ho serem el dia de la nostra jubilació. Ho serem de trage i de xandall, en tren i en vaixell, ho serem en el poble i ho serem en la ciutat, i qui sap fins quins països arribarà la nostra empremta
El dia en què vam entrar per primera vegada a l’institut, absolutament eclipsats i desconcertats, era un setembre de l’any 2008. L’any internacional del Planeta Terra segons l’ONU, l’any internacional del diàleg intercultural segons la Unió Europea, l’any de Mercè Rodoreda, segons la institució de les Lletres Catalanes, ja que feia un segle del seu naixement. Fou l’any de l’Eurocopa i dels Jocs Olímpics de Pequín, l’any que Slumdog Millonaire arrasà als òscars. Fou l’any que començà la crisi. Un fenòmen que anava a afectar en gran mesura el nostre futur i que a partir d’ara redefiniria cada aspecte de la nostra vida. Però nosaltres estàvem assentats en un aula, perduts, amb la candor d’un nou descobriment, el deliri d’una nova vida. Joves, tendres, emulàvem els nostres afectes. Lentament i amb dolçor, afloríem.
El camí que ens ha portat fins ací ha estat ple d’imatges que ja formen part de la nostra essència, que ens han ajudat a definir-nos d’alguna manera. Deixem enrere mars d’una Odissea de 6, alguns 7 anys, en els quals ens hem hagut de submergir en les aigües d’un terreny que, al principi, fou desconegut. Ens hem vist guiats a través de les tempestes per un grup de docents que per a nosaltres seran inoblidables. Ja que, encara que per a ells siguem tal volta una generació més, són els que ens han dut fins ací, davant les portes d’una nova vida, una nova història per a escriure que s’obri com una gran incògnita. Deixem enrere els nervis que es respiraven minuts abans dels exàmens, uns nervis que es traduïen en rialles en un corredor buit mentre esperàvem a que aparegués el professor, que sempre arribava tard el dia de l’examen. En la nostra memòria les classes de cinc persones assegudes front a un professor que en clau d’humor ens ensenyava un poc més que les bases d’una llengua morta, noves religions forjades en una classe de literatura: deïtats desordenades que realitzaven un esforç titànic per nosaltres; aules de biologia on complíem l’ideal americà de veure un cor diseccionat o descobrir un món a través de la lent d’un microscopi, sessions de física o discussions d’economia en què, poc a poc sense adonar-se’n, hom anava descobrint la seva vocació.
Han passat ja sis anys, i les coses han canviat tant que ja ni tan sols tenim el mateix cap d’estat. La crisi i les mesures adoptades han afectat tant les nostres vides que ja no podem ignorar la influència que va a exercir en la nova etapa que ens espera. És un poder que sabem que va afectar els nostre camí, els nostres actes, les nostres empreses, fins i tot, de vegades, les nostres decisions. Però mai, mai, afectarà la nostra voluntat. Neta i pura, reflexe nítid de l’essència que hem conformat, la voluntat esdevindrà protagonista en el nou viatge que ens espera, verge i desvelada, timó d’aquell vaixell cap a Itaca. I ens llancem de cap al mar ple d’anhels i ambicions, buscant Polifem i les sirenes, a la recerca de noves experiències.
No ens queden més reptes amagats en aquestos murs i ara és el moment de buscar-los fora. Noves pàgines blanques i netes que esperen emplenar-se de personatges i escenes noves, de llibres, de coneixements i de sentiments. Aquesta ha sigut la introducció, avui conclou. Hem de seguir escrivint.
Seguint la màxima d’aquell gran savi que és Jose Luis Sampedro que deia que el temps no és or, que el temps es vida. Volem aprofitar cada segon: cada sospir, cada minut: cada desig, cada hora, un nou repte, cada dia, una nova etapa. Que el temps, inevitablement, és l’escola en la qual aprenem i el foc en el qual ens consumim. Per això cal fer-lo llarg i afegir-li passió que mantinga encesa la flama. Que la vida és com l’amor, senyors i senyores. Pots aprofitar-la, buscar cada dia nous estímuls, o pots deixar que muiga. I si alguna cosa hem aprés en els darrers sis anys, que igual no hem aprés molt més, però açò és el més important… és que la vida, la teua vida, l’has de perseguir tu. I que l’has de saber aprofitar.
Ens anem, lluny, molt lluny, molt prop. Deixem aquesta vida enrere per buscar el nostre propi camí. Ens llancem a l’aventura, però no oblidem les nostres arrels.
Som futur, un futur llaurat per tots vosaltres, un futur d’il·lusions, d’esforços, de feina, de viatges, de noves experiències, un futur que lluitarà per formar un món nou, però sobretot, som un futur que mai us oblidarà. Sols ens queda despedir-nos d’aquest institut, d’aquests professors tan magnífics i tant singulars, desitjar sort als que vinguen i pregar, com deia Lluís Llach, que el nostre camí sigui llarg, ple de ventures, ple de coneixences.»