Encara queda molt per a aconseguir la igualtat i l’equitat entre homes i dones; per això les alumnes Marta Valls, Pilar Sola i Naima Gisbert, de primer cicle de l’ESO ens han recitat este crit de llibertat a través d’una alegoria que barreja el món infantil, la fantasia del joguet i la submissió real viscuda en la pell de moltes dones.
El missatge final és el de treballar junts cap a llibertat fins construir un món en el que qualsevol diferència siga un passat al que no hem de retornar mai.
NINETES
Temps era temps,
a qualsevol lloc del planeta
vivia una nineta delicada,
amb mans de porcellana
i molt boniqueta.A la seua vitrina
mirava el món passar
A dreta i esquerra,
tot la feia fascinar.Alguna cosa li havien ensenyat
Per a ser una bona nina de manual
Cuinava natilles i duia impol.lutes les faldilles.
Callava quan li ho dien i, si no, la reprimien.Els dies que eixia del seu aparador
no podia tornar més enllà de la posta de sol.
I des de la seua vitrina
observava el món de la joguina.Joguets per a xiquets: vaixells,
complicats aparells i soldadets valents.Per a les xiquetes: peluixos, perolets,
maquillatges i nines primes en extrem.En dos calaixos es distribuien.
Per què així ho farien?
Quina cosa tan horrorosa!
Per ací: el país blau,
per allà: el poblet de rosa.
Al país de blau duien la batuta.Feien coses importants,
vestien com volien
i a ningú li dien que semblava una puta.Al poblet de rosa, feien també molta cosa;
exèrcits de nines de pell sedosa
criaven, treballaven, parlaven amb veu fluixeta,
per a que ningú els diguera:
“Calladeta estàs més guapeta!”
Ja prou de diferència!
Va dir un dia la nineta,
atrevint-se a fer una conferència.No som de mostra, no som ninots!
Volem jugar al mateix joc!Rebenteu estes vitrines!
Talleu-se les brides!
Solteu-se les trenes!Deixeu-nos volar
fora de l’escaraparate de cristal!A les 10 ja no anem a dormir,
ara només volem somiar.
El rosa i el blau hem d’enjuntar,
i a partir d’ara, de lila ens voreu passar.Xiquetes i xiquets!
A què voleu jugar?
Nosaltres vos ho direm:
crearem un món entre iguals.
Amigues, doneu-me la mà.
Amics, anem a la par.Ja no jugaràs a les cuinetes si no vols;
pilla el baló i clava un bon gol.Doneu-nos els vostres avions.
I els conduirem a torns.Farem una gran empresa
ben construïda, sense presa,
recordant-se’n d’aquella xiqueta
que no va poder conduir la seua bicicleta.Ja no som ninetes!
Ja no estem quetetes!
Ja no ens callem al “stand”!
Perquè ja sabem a què volem jugar!
Ana Llopis, Reflexions color pruna
