Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992), és ─potser─ un dels escriptors i intel·lectuals més destacats de la nostra llengua de la segona meitat del segle XX. Hem de destacar que sobretot fou reconegut com a assagista, però també conreà l’aforisme, el dietarisme, l’articulisme periodístic, la crítica literària, la traducció, la historiografia i la poesia. Fuster exercí com a poeta en els seus inicis literaris, però també va conrear la poesia al llarg de la seua vida, encara que d’una manera més subsidiària i circumstancial que no en les dècades dels quaranta i els cinquanta, que és quan donà a conéixer el gruix de la seua obra poètica amb els títols Sobre Narcís (1948), Ales o mans (1949), Ofici de difunt (1950), Va morir tan bella (1951), Terra en la boca (1953), Poemes per fer (1953-54) i Escrit per al silenci (1954).
Des del nostre institut, i amb l’objectiu de retre-li homenatge a l’«homenot» de Sueca en “el dia de la poesia” i en el centenari del seu naixement, hem triat el poema «Criatura dolcíssima», del poemari Escrit per al silenci que han estat recitats pel nostre alumnat de l’optativa d’Arts escèniques i Dansa. Publicat a València el 1954 per la Institució Alfons el Magnànim. Aquest poemari, que segons el propi autor és la història d’un «amor col·lapsat», és sense dubte, l’obra mestra de tota la producció lírica fusteriana, a més d’un referent ineludible de la poesia amorosa en la nostra llengua de la segona meitat del segle XX.
Aquests deu curts poemes decasíl·labs de «Criatura dolcíssima» agrupats en tercets ─que en realitat formen un sol poema─ poden llegir-se de manera individual, però hi prenen sentit en la seua totalitat i seguint el seu ordre.
«Criatura dolcíssima» té una bella i gairebé matemàtica estructura, fins i tot unes efectives correspondències. Els dos primers poemes són una invocació, un conjur per al record. Al segon poema, ens trobem amb el joc d’unes preguntes i les seues respostes. Entre el tercer i el huitè està el nucli de la història. Cal destacar les imatges poètiques que són unides per l’abstracció i les denominacions concretes; així com el conjunt, molt treballat formalment, que pretén de comunicar la impressió de fragilitat i «el solc en la memòria d’uns moments de plenitud amorosa». El novè i desè, com havien estat el primer i segon, són de nou invocacions.
Unes invocacions on l’amor hi serà present a partir de les imprecacions i l’evocacions d’aquell amor col·lapsat: de plenituds, d’afanys i de desitjos. L’amor, tractat com a «lloc de messes», «abisme», «deliri que cou o bell pànic».