Erasmus+ Isla Reunió

Podeu trobar més informació del viatge d’Erasmus+ a l’Illa Reunió (França) en la nostra pàgina del FB: https://www.facebook.com/miguelhernandezbigastro

DIA UN

Viatge, viatge i viatge. Autobús a Madrid. Avió Madrid-París i…El que queda…Avió París-Saint Denis! Onze hores de vol.Laberint logístic: Facturació, controls de seguretat…I malgrat l’escultura en l’aeroport Charles de Gaulle, GATEno és GAT.

DIES UN I DOS

Onze hores d’avió des de PARÍS a SAINT-DENIS, capital de La Reunió.
En un Boeing 777 sobrevolem més o menys estos llocs: París, Ginebra, ALPS, Milà, APENINS, Bari, l’illa Cefalònia, extrem sud de la península del Peloponès, bord oest de Creta, Mersa Matruh quedant a l’est Quena; seguim sobre el Nil i després en diagonal cap al MAR ROIG, esquivem la costa de Sudan per a reprendre un poc més al sud la costa este del continent africà sobre Massawa, continuant el vol sobre el MAR ROIG.

Volant sobre Djibouti abandonem la mar i tallem la banya d’Àfrica fins a MOGADISCIO, per a tornar sobre la mar, ara l’Oceà Índic, virant cap al sud-est, deixant a l’E -bastant a l’E- les Seychelles, apuntant cap a l’extrem nord de Madagascar.

Dels 6.690 km de distància del trajecte ací encara queden 2.000 km.; una mica més de dues hores i mitja.
Volem a una velocitat mitjana d’uns 910 km/h. I a uns 10.000 m.s.n.m.

En l’aeroport Roland Garros ens esperen famílies i professors.

La sorpresa per a rebre’ns la tenen reservada on la cataracta Niàgara.

De camí ens atrau ja el paisatge: muntanyes cobertes de frondosa vegetació, plantacions bigarrades de canya de sucre…

En la cataracta Niàgara un corredor format pels joves reunionenses alternant uns amb samarreta roja, uns altres groga, globus també grocs uns i roig altres.

Una bandera espanyola oneja en una de les carpes on ens espera un abundant tentempié de productes d’Illa Reunió: fruites, sucs, embotits, rebosteria, cuina oriental…

Tot ambientat amb percussió en directe. Després del generós refrigeri alguna cançó i ball.
Bé comença la cosa!

L’hospitalitat ha inoculat el cansament del llarg viatge.

A continuació, instal·lació en les respectives cases.

A la vesprada, platja. La de l’Hermitage, on l’alta societat metropolitana ha construït residències de luxe.

Una platja entre corals, morts i descompostos en l’arena, vius en mar endins formant una barrera a poca distància de la platja que frena a les ones i als taurons.

Després del bany, fins i tot encara banyant-nos, veiem una espectacular posta de sol.

Fosqueja. I són poc més de les sis de la vesprada!

DIA TERCER

Ens dirigim a la PLAINE DONES PALMISTES.En el Bosc Petite Plaine, a més d’espais per a l’esplai i menjar de les famílies, a més d’una llarga sendera botànica, està ACROPLAINE, un parc d’aventures que ofereix tres nivells de dificultat: verd, blau i roig.

Les tirolines del roig, el millor! -diuen els més aventurers.Tot el matí, fins a l’hora de menjar, se’ns passa al parc del bosc, d’arbre en arbre per damunt del sòl, com mo… Com tarzanes. O com a companys d’armes de Robin Hood.

En el menjar, de nou preparades per les famílies corresponents, menges típiques de Reunió. Per a mesclar al gust de cadascun: arròs, pollastre, salsitxa, fesols, salses picants…

Ens ho serveixen en una àmplia font redona de palma, sobre una fulla elaborada amb fulla de plàtan. Pel que deduïm que estos menjars, antany, se servien en la pròpia fulla de platanera. Els qui s’animen a participar al cent per cent amb els costums del país menjaran sense coberts; amb els dits, fent boles amb l’arròs mesclant-lo amb les viandes. Els que gasten remilgos tiraran de cullera o forqueta.Les begudes, generoses i refrescants: aigües, refrescos, sucs de tota classe i mescla.Igualment generosos són les postres.

A la vesprada, gaudint de paisatges, ens desplacem fins a la localitat de SAINT-LEU, en la costa oest.L’autobús és una festa: cançons, ritmes, riures…

La població de SAINT-LEU és molt estimada pels habitants de Reunió, especialment per l’associat amb la capella de Ntra. Sra. de la Salette, construïda quan l’epidèmia de còlera de 1859 en Illa Reunió que no va afectar el lloc.

En SAINT-LEU els alumnes i alguns professors participen en una “lliçó” de batucada de la mà del grup reunionés PERKU 974. La “lliçó” resulta espectacle que se suma als espectacles que es desenvolupen pel parc i passeig que confronten amb la platja.

Espectacles i llocs de menjar.I passant el temps amb ritmes, una altra posta de sol.

La bandera no oficial d’Illa Reunió representa un volcà i una posta de sol.El sopar?… Quasi se’ns oblida, unes pizzes delicioses -especialment la criolla- asseguts en les escales d’una xicoteta església.I, la nit damunt, viatge de tornada a SAINT-ANDRÉ.

DIA QUART

A França, huit de maig, tant la metròpoli com els departaments d’ultramar celebren el dia de la Victòria en la Segona Guerra Mundial. És festa.En direcció a SAINT-JOSEPH recorrem la ruta de les laves. En l’autobús, duel de cants i ritmes entre espanyols i reunionenses. Alegria.

Vam dir que la bandera no oficial d’Illa Reunió representa una posta de sol i un volcà. En el recorregut comprendrem per què els volcans són senyal d’identitat. L’origen de l’illa és volcànic i algunes erupcions molt recents. La seua presència és inevitable.Sense entretindre’ns, des de l’autobús, observem l’església de Ntra. Sra. de les Laves. Lloc de devoció on observem solidificada la colada fruit d’una erupció que es va detindre just a la porta de l’església.

Dia a dia comprovem, per un motiu o un altre, la devoció d’estes gents.Continuem el viatge i ens entretindrem contemplant les bugades de recents erupcions. L’última, la del PITON DE LA FOURNAISE (2.632 m.), de setembre de 2022. I diuen que este volcà es desembarassa cada nou mesos!Crida l’atenció com la vegetació de líquenes i molses colonitza amb rapidesa estos espais. En un tres i no res.El nostre destí principal de hui és a la platja de GRAN ANSE, un altre espai de gran bellesa, típica estampa de platja tropical on també les famílies i grups d’amics es reuneixen per a passar el dia.

Els espais preparats per a les barbacoes tiren fum, mesclant-se les olors.Alguns alumnes juguen al voleibol a la platja, uns altres la recorren d’ací cap allà, uns altres es banyen en la “piscina” delimitada. Fora d’esta el bany si no impossible, sí que és arriscat pel fort onatge i els taurons. Potser en la riba.

Una altra vegada el menjar serà a càrrec de les famílies que preparen plats criolls. Una altra vegada la font de palma amb la fulla de fulla de plàtan i una altra vegada, qui vulga complir amb les tradicions, a menjar amb els dits.Entre arròs, pollastre, fesols grans, com les de garrofón, també hi ha cabrit preparat segons una recepta índia. Una varietat exquisida de sabors! El picant al gust de cadascun.Si el menjar és generós, les postres?… No hi ha paraules per a agrair l’atenció d’estes gents. Al llarg de la història l’illa ha rebut diversos noms. Si haguérem de batejar-la nosaltres seria Illa Hospitalitat.

Havent dinat, concert en la zona de pícnic i també a la platja. Un públic curiós i improvisat s’aproxima i ens pregunta: “Qu’est que c’est?” Nosaltres responem que “est la musique. Musique sans frontières”.

Abans de la posta de sol, afició a l’illa que hem adoptat, concurs de fotos, visita als miradors, solaç a la terrassa d’una cafeteria de la platja…

Són les sis i escaig de la vesprada i fosqueja. Els dies es fan curts i no per això.Cansats però satisfets d’una jornada molt completa tornarem a SAINT-ANDRÉ.

DIA CINQUÉ

Hui toca la visita al nostre institut corresponent, el COLLÈGE MILLE ROCHES de SAINT-ANDRÉ.

Les classes comencen primerenc i quan arribem ja s’aprecia un tràfec ordenat d’alumnes.

En tot el matí ens cridarà l’atenció eixe tràfec ordenat i silenciós. Com quan cadascun sap on ha d’estar o on anar.

En l’institut els espais són molt oberts. La vegetació, abundant.Com en un xicotet campus universitari les facultats, ací es distribueixen les aules. Mes també hi ha un edifici de quatre plantes actualment en rehabilitació. També, algun de dues plantes en ús.El centre té piscina -ara també reformant-se- per a ensenyar a nadar, objectiu fonamental marcat per llei a França. Altres dependències són un gran menjador, hivernacle, tallers…Saludem a les professores que ens van visitar al març. Al temps coincidim amb un xicotet grup d’alumnes i professors de Canàries i…

I ens preparem per al concert. Que ja toca tocar.

La banda, dirigida per Jeremie, sona molt bé en este espai. Durant el concert ens sorprén un feble plugim. Sense anar-se el sol, ni tan sols ennuvolar-se, cau suau una fina aigua. Sol i pluja.Complements al concert seran unes actuacions de cor, balls tradicionals i dansa. Tot molt bell.

Després del concert tindrem una recepció oficial a l’aula de Música. En ella intervindran el Director del centre, donant-nos una benvinguda molt afectuosa, i els professors participants i responsables, entre altres, de l’intercanvi. Ací a més de discursos també hi haurà una altra actuació de ball tradicional, Els vestits que porten les ballarines són molt bonics.

Complida la nostra presència en el Collège carreguem l’autobús d’instruments i maletes per a desplaçar-nos CILAOS.

La ruta fins a CILAOS és impressionant. Ens descobreix en el paisatge totes les formes de relleu que el capritx de la naturalesa és capaç de modelar.

Sembla una bogeria desplaçar-se fins a CILAOS, la carretera sobre abismes, els túnels estrets, un d’ells estretíssim per a l’autobús, les corbes tancades i en pendent… Més d’una vegada ens preguntem però cap a on ens porten o fins a on ens volen portar.Siga el que siga compensa perquè les vistes, per on mires, valen la pena. I compensa més quan ja en CILAOS gaudim de les vistes que ens ofereix del Piton dones Neiges que amb els seus 3.070 m. d’altitud resulta el punt més elevat de l’illa.

Mentre s’organitza el repartiment d’habitacions els alumnes s’entretenen. Uns jugant al futbol en una xicoteta pista, uns altres per la piscina, uns altres rondant…

I la vesprada a penes donarà per a més. Perquè fosqueja primerenc i el sopar és per a les set i mitja.

Un passeig per la població ens confirma que el dia, almenys per a l’activitat pública, s’ha acabat.

Arribem fins a l’Església sense creuar-nos si més no amb una ànima, els establiments tancats excepte algun restaurant atractiu per als turistes, locals dissenyats amb encant, fanals apagats per a protecció d’uns ocells…Vist el vist ens recollim a l’hotel i sopem plats típics de la zona.Després del sopar alguns encara es donaran un capuzón en la piscina, uns altres a rondar i prompte a ficar-se al llit.

Ací el ritme de vida ens recorda la vida dels nostres avantpassats, aquella determinada per la cadència del sol.I no sembla mala vida: ficar-se al llit quan el sol es fica al llit, alçar-se quan el sol s’alça.

DIA SISÉ

L’advertit ahir, com els nostres avantpassats ens vam alçar amb el sol per a observar com es remunta després de les enormes masses pètries limítrofes al Piton dones Neiges.

Halo després dels cims de les muntanyes, un cel buidat, aranyes i teranyines que van superar la nit resulten a contraclaror un espectacle. Al llarg del matí aniran apareixent i creixent els núvols, també espectaculars.

Desdejunem en la vila-hotel, recollim les maletes i motxilles i tornem a passejar per Cilaos, ara al matí més viu, ara amb més vida. Fem algunes compres en el centre, on un local que és botiga al mateix temps que ofereix informació turística i etnogràfica; també comprem on xicotets comerços, alguns molt selectes en la seua oferta bé de productes gurmet, bé en artesanies d’exquisida factura. Entre els productes gurmet, Cilaos ofereix vins. Destaquen principalment els blancs.

Després de les compres, caminant arribarem on l’estany de Jonc. Llàstima que l’oferta d’esbarjo de l’estany (barques, patinets aquàtics, canoes…) estiga tancada. Perduda l’ocasió per a la diversió, la vista s’entreté contemplant el paisatge. Queno és poca cosa. La feracitat de la naturalesa en esta illa ens ofereix de continu uns escenaris impressionants però ací, fins i tot la molta bellesa del llac, no eclipsa l’omnipresència majestuosa del Piton dones Neiges.

Mengem en un local de menjars per a portar al costat de l’estany, alguns proven peix, porcions fregides d’orada arrebossada sobre la base d’arròs i salsa tradicionals. —Una menja —asseveren.

Havent dinat, abandonem Cilaos. Una altra vegada l’aventura de discórrer pel magnífic circ. Una vertadera prova de perícia per als conductors. Una altra vegada corbes, túnels estrets, encreuaments arriscats amb altres vehicles, abismes… La bellesa de l’espai compensa els temors. Quin remei! Amb la sensació d’haver-nos lliscat per un gegantesc tobogan diabòlic arribem a Entre-Deux, població que ens acull com a fills.

Ací també toca tocar. Concert en la plaça de la Llibertat. El públic s’improvisa amb un nombre de curiosos que al so de la música van acostant-se a la plaça. Abans i després del concert, agraïment per part de personalitats de la vida cultural i social de la població i… Aniversari feliç! Dos.

Després del concert participem en un acte de commemoració de la supressió de l’esclavitud. Al costat de la plaça de la Llibertat, creuant la Rue de Commerce, cap a l’Ajuntament (Mairie, Hotel de Ville), hi ha una altra plaça més xicoteta que alberga un monument homenatge als esclaus. En l’acte intervenen l’Alcalde d’Entre-Deux i membres de l’associació que ha organitzat l’homenatge. Ens emociona la lectura d’un emotiu poema.

Finalitzat l’acte, improvisem el sopar amb pizzes per encàrrec i refrescos al parc de la Llibertat. Després del sopar l’autobús ens recull per a portar-nos al nostre allotjament en Étang-Vaig salar. Un hotel que com a vila turística ofereix habitacions en blocs poligonals d’una sola planta dispersos per un jardí tropical (piscines, gandules, restaurant…). Molt turístic. Arribem tard i hem perdut la vesprada prevista de platja. En fi. Altres meravelles ens assacien en emocions. Ací, per exemple, com en tants llocs de l’illa, el cel estrellat! Estrellat, estrellat, estrellat!

DIA SETÉ

Hui toca caminar. La lleugera estada a l’hotel ha sigut reconfortant. A la nit va haver-hi temps per a la tertúlia sota el cel estrellat, al costat de la piscina temptadora.

Desdejunem i ens disposem per a tornant a Entre-Deux fer la ruta aquàtica. Abans d’acomiadar-nos d’Étang-Vaig salar traiem el cap un instant a la platja que havíem d’haver vist la vesprada anterior. És una platja en part salvatge que gaudeixen sobretot els surfistes. Atrevits surfistes –hem de destacar– perquè en la mateixa platja, un senyal que adverteix del risc de taurons no sembla afectar la seua afició. Entorn de la platja, la vegetació, extraordinària als nostres ulls, es retorça. Arbres nuosos de gran factura, disseminats, són pòrtic de les arenes i de la mar.

La visita a la platja resulta breu, per davant ens queda una jornada exigent de caminar i no podem perdre temps. Pugem a l’autobús i ens desplacem a Entre-Deux per a des d’allí atendre la ruta del Sentier Dassy, una ruta que zigzagueja sobre el Bras de la Plaine.

Des d’Entre-Deux, una sendera descendeix fins al rierol cabalós del Bras de la Plaine. Rierol que banyant-nos els peus creuarem una vegada i una altra, múltiples vegades, d’una riba a l’altra riba, arriscant capbussons. En estos espais, fonent-nos amb el paisatge, ens vindran a la memòria les reflexions de caminantes com Henry David Thoreau i, sobretot, les experiències de grans geògrafs de camp com Élisée Reclus, viatgers paseantes. També, no menys, sobretot ací a l’atzar en tantes ocasions del torrent els versos de León Felipe, versos de “Com tu”:

“Així és la meua vida, / pedra / com tu. Com tu / pedra xicoteta; / com tu, / pedra lleugera; / com tu, / cant que rodes / (…)”.

La ruta, delectant-nos, ens ocupa entre hora i mitja o dues hores, segons passos i descansos, l’anar; i el mateix el tornar. L’anar és fins a una gran cavitat que ens recorda, amb menor profunditat, la cova del Llagrimer de la nostra Serra de Salinas. On la cova, mengem, descansem, alguns es banyen, uns altres tafanegen pels voltants i… I tornem pel mateix camí que vam portar. Un camí que per onsevulla ens descobreix vegetació frondosa, estructures lítiques impressionants i fauna autòctona. Entre la fauna ens sorprendrà la quantitat de camaleons, rèptils que fent gala del seu ser, mimetitzant-se amb l’entorn que ocupen, se’ns presenten de diverses tonalitats al llarg del recorregut.

Si l’anada va ser principalment ruta de descens, la volta lògicament és d’ascens. Durant el recorregut alguns corredors ens avancen o creuen amb vigor. La ruta és estimada per estos corredors de muntanya. A l’illa són cèlebres les pràctiques de trekking en el circ de Cilaos, Mafate i fins i tot en La Fournaise.

Una mica cansats, novament en Entre-Deux ens espera l’autobús per a conduir-nos cap a Sainte-Anne. La nit, que es tira prompte, la passarem en una gran finca situada enmig de plantacions de canya de sucre. L’autobús accedeix a la residència amb molta dificultat, a més al temps de desembarcar ens sorprén una forta tempesta instantània que es buida prompte.

En la finca hi ha piscina. Alguns es banyen.

El sopar, preparada generosament per les famílies, combina de nou el pollastre i l’arròs amb rics sabors. Per a postres hi haurà gelats combinats amb llepolies. A gust del consumidor.

DIA HUITÉ

El planificat per a ocupar el matí augura un paisatge de nou espectacular. Si principalment impera a l’illa el tropical, frondositats verdes que ens han vingut acompanyant nord, sud, est i oest, este matí, visitant els voltants del Piton de la Fournaise, el paisatge verd i frondós es transmutará en penyes grises, negres i vermellosos, esguitats d’una tímida vegetació emergent; però fort. És terrer naixent, renovat, fruit de les periòdiques erupcions. En contemplar l’horitzó tindrem la sensació d’estar en un altre planeta menys fèrtil. O en la lluna. O en Mart. Amb tot, apreciarem la bellesa que també té el no-res. Una gens solcada de senderes que condueixen al no-res. Al buit que per ser espai pristí desperta les inquietuds de tota existència. Perquè els paisatges fets i deixalles que contemplem en els dies anteriors, primer van ser res. I el caos els va fer. Igual que a nosaltres, que abans de ser el que som, res vam ser. Això és el que ens dicta l’horitzó. I així ho sentirem desplaçant-nos per la Plaine dones Sabres.

De camí al volcà ha parat l’autobús uns instants per a improvisar el desdejuni. I de l’apetit passarem a la satisfacció, com del frondós al desert volcànic. Ja prop del volcà, on el mirador, realitzant un breu passeig, se’ns ofereix una vista excepcional del Piton de la Fournaise. Per falta de temps i ser un poc tard, observant el paisatge desolador enyorarem el perdre’ns convidats a caminar per aquelles sendes llunyanes que atalaiem en l’horitzó per on a dalt i a baix, a baix i a dalt, destaca un cràter recent que sembla que vaja a esclatar.

Però no queda més temps sinó per a menjar i… I havent dinat, retornant la ruta que ens retorna instantàniament, en un obrir i tancar d’ulls, al paradís de verdors, arribar a la Plaine dones Palmistes on el Domaine dones Tourelles i la Maison Villeneuve, exemple d’arquitectura criolla, complex que en l’actualitat alberga una atractiva botiga de souvenirs on comprarem algun record. Ací, també, un museu d’artesania i oficina de turisme.

La Maison Villeneuve, propietat de Joseph Alexis Champierre de Villeneuve, ric potentat procedent de Saint-Benoît, va ser edificada entre 1926 i 1927 sobre el terreny que va ocupar una antiga casa de vacances. La família la va gaudir fins que una sèrie de desgràcies que donen per a un relat novel·lesc van determinar penes i pèrdues. Però no cap ara entretindre’ns en interessants relats històrics i familiars perquè el que cap és preparar el concert, colofó de l’intercanvi, que serà en la Salle Guy Agénor de La Plaine dones Palmistes. Els assajos, improvisats en dies anteriors en els concerts en el Collège Mille Roches, a les platges, en la plaça d’Entre-Deux, a l’aire lliure, han servit per a ajustar matisos i ritmes. Ara… El concert en la Salle Guy Agénor resultarà extraordinari.

Què dir d’estos músics! La seua actuació reafirma el lema de l’intercanvi: Un orchestre sans frontières / Una orquestra sense fronteres. Escoltar estos joves músics, dirigits per JÉRÉMIE CALOGINE, de nou ens emociona en gran manera.

Després del concert torne a la Vila Lyse i cerimònia de comiat. Sopar i festa. Amb participació de les famílies acollidores, confirmant una altra vegada més l’extrema hospitalitat de la gent d’Illa Reunió. Així, més emocions consumint-se l’estada. I consumint-se, emocionats, caben llàgrimes.

DIA NOVÉ I FINAL

Toca tornar. I per a tornar, a pesar que la festa de comiat va acabar tard, cal matinar.

De Vila Lyse a l’aeroport Roland Garros de Saint Denis hi ha uns quaranta quilòmetres. L’autobús ens recull primerenc. Arribem a l’aeroport i… A facturar!

A partir d’ací, papers, documentació, control d’equipatge… Estrés. I a volar! D’Illa Reunió a París i de París a Madrid. De Madrid a Bigastro serà amb autobús. Pràcticament vint-i-quatre hores d’ací cap allà. “Volant vaig, volant vinc…” “Viu en la carretera…”

El vol des d’Illa Reunió a París, sent de dia, ens reportarà sorprenents vistes. Especialment sobre Egipte. Enlairant des d’Illa Reunió, l’avió es dirigeix cap al vèrtex nord de la veïna illa de Madagascar. Superat Madagascar, prenem rumb cap a la banya d’Àfrica, concretament cap a Mogadiscio. I des de Mogadiscio, una altra vegada, com en l’anada, tallant la banya d’Àfrica. Primer Kebri Dahar i després Hargeisa, tot entre Etiòpia i Somàlia.

Efectivament, l’avió “talla” la banya d’Àfrica cap al golf d’Aden per a canalitzar-se sobre la mar Rojo. Sobre Asab (Eritrea) l’avió segueix la costa este d’Àfrica i, com per evitar el Sudan en guerra, va buscant el centre de la mar Rojo, fins a aproximar-se a la costa oest de la península aràbiga. Després, gir cap a Egipte, direcció Lúxor, buscant el Nil. Quanta raó la d’Heròdot en el contrast de les ribes del Nil amb l’al voltant! Feracitat enfront de desert! Lúxor… Quena… Abandonem el Nil dirigint-nos cap a la costa nord d’Àfrica, cap a l’Alamein; on la batalla transcendental –altra– en la Segona Guerra Mundial.

Sobrevolar Egipte amb claredat, sense núvols, és una meravella. Endevinem complexos arqueològics, arenes i impressionants plantacions circulars, eixos “crop circles” amb els quals s’intenta posar fre al desert.

Eixirem al Mediterrani sobre la ciutat portuària de Marsa Matruh, rumb a Grècia. Aproximant-nos a Creta, l’avió disminueix l’altitud. Freguem la part més occidental de Creta dirigint-nos al taló de la bota itàlica i ja en la bota, més pegats a l’Adriàtic que al Tirré, Foggia, Pescara i… Tornant a l’interior, Perusa. En realitat Perusa se’ns quedarà a l’est, igual que Florència… perquè sobrevolem Castelo. Ja en el nord, serà Torí.

Abandonant Itàlia, volem sobre Suïssa. Ací, el llac Léman que separa –o uneix– a Lausana i Ginebra. I de Suïssa a França: Dole i ja, entre Chaumont i Dijon, l’avió vira cap a Troyes i de Troyes a Sens. Estem ja a uns 240 quilòmetres de París, mitja hora de vol. Res. Ja a París, en l’aeroport, més controls i papers. I vol fins a Madrid. I ja a Madrid, a la nit i fins a la matinada, autobús fins a Bigastro.

Unes vint-i-quatre hores de viatge Reunió-París-Madrid-Bigastro, pals a gust no fan mal. Dol que s’acabe; i fa mal eixa sensació que llastra tot viatge en lamentar que els dies només tinguen vint-i-quatre hores. Olor de vainilla, olor de coco, tota la dolçor de l’amistat i de l’hospitalitat, sabor dolç del suc de canya de sucre, bancs de coral viu i restes de coral mort, cataractes, platges obertes, volcans i… música. Molta música. Ara sona melancòlica. I melancòlica, alimenta la necessitat de tornar. Ja tot és nostàlgia i més necessitat i voluntat de tornar. Consola eixa voluntat de tornar. Al cap, viatjar amb la seguretat que es tornarà al lloc que visitem és la millor manera de viatjar. Per a no atipar-se de tacada. Illa Reunió! Illa pirata i gents hospitalàries que han seduït el nostre cor!