8 de Març Dia Internacional de la Dona

Des de 1975, el 8 de març és declarat per l'ONU com el dia internacional de la dona. Cada any aquesta institució el dedica a algun tema en el qual les dones es troben en situació de desigualtat enfront dels homes. L'ONU proposa com a tema del dia internacional de la dona 2021: ​Dones líders, per un futur igualitari en el món de la COVID-19.

El tema reflecteix els enormes esforços que realitzen les dones per a incorporar-se en l'àmbit científic del seguiment de la pandèmia i del virus, també el seu esforç per entrar en l'esfera de les decisions sobre la pandèmia; així com en les repercussions econòmiques i laborals derivades d'ella.

La implicació de les dones en la ciència és d'un 30% enfront del dels homes, i si ens referim a l'àmbit informàtic, indispensable per a qualsevol camp d'investigació, aquest baixa al 20%; d'aquí ve que l'ONU i les Institucions promocionen tant la inclusió de la dona i la xiqueta en la ciència.

Les dones, a nivell soci sanitari es troben en la primera línia d'intervenció de la pandèmia perquè componen l'atenció primària en un gran percentatge. Els llocs més baixos dels treballs d'assistència i cures estan integrats per dones en un 70%.

No obstant això, en la presa de decisions i elaboració de lleis socioeconòmiques, hem comptat amb una representació femenina només del 19%, ja que, encara que aporten experiències, perspectives i habilitats diferents, el nombre de líders femenines és molt reduït enfront del d'homes. La majoria dels països que han contingut millor els efectes de la pandèmia a nivell sanitari i econòmic han sigut països amb caps de Govern com: Dinamarca, Etiòpia, Finlàndia, Alemanya, Islàndia, Nova Zelanda i Eslovàquia. El principal motiu de l'èxit de les seues estratègies ha sigut la rapidesa en la presa de decisions enfront de la COVID.

També, a nivell laboral, la pandèmia té repercussions de gènere desiguals. Tant els sindicats com l'ONU estableixen que les dones tenen un 19% més de probabilitats de perdre l'ocupació que els homes, ja que ocupen en major grau ocupacions com ara: serveis, alimentació, servei domèstic, hostaleria i entreteniment. Aquestes ocupacions estan al seu torn pitjor remunerats, obrint així una bretxa econòmica desigual que fins i tot pot portar a l'exclusió laboral femenina.

Arran de la pandèmia, en totes les llars s'ha fet imprescindible augmentar el nivell de cures als més dependents, xiquets, ancians i malalts, recaient aquest treball invisible generalment en les dones, que han hagut de, en alguns casos, reduir la seua jornada laboral, renunciar als seus treballs, que com ja eren més precaris han caigut els primers. Queda clar, menor sou: major renúncia. En altres casos, les dones han trobat com a via de conciliació el tele treballe, al qual s'apunten el 20% més de dones que d'homes. Això suposa compaginar el treball extern amb l'intern, i a més suportar la sobrecàrrega de cures que ha sobrevingut arran de la pandèmia en tancar totes les institucions que els proporcionaven. Com a conseqüència, el tele treballe fa a les dones perdre opcions de promoció laboral, ja que es considera més implicat laboralment el que treballa dins enfront del que fora, és més visible i per tant compta més.