Classes de ciència des d’Islàndia: Columnes de basalt
Arribar a una platja completament negra (Vik) te transporta a un escenari de pel·lícula, però es deu simplement a l’origen volcànic islandés. Un magma bàsic ric en ferro que es refreda ràpidament és l’encarregat de què el basalt siga el protagonista absolut del paisatge islandés.
Les glaceres, que han anat donant forma al relleu durant milers d’anys, són també les responsables de que apareguen zones on s’acumulen pedretes d’un 5 mm aplanades. Provenen dels derrubis de les morrenes que postariorment l’aigua ha anant “reordenant”.
Però el color passa a un segon pla quan es veu la imponent estructura de columnes de basalt. Es denomina colada de lava amb disjunció columnar i es forma quan la lava penetra en una massa d’aigua (ací, l’oceà). El refredament és tan ràpid que tota la massa es contrau generant fractures amb un patró regular, i es formen prismes de base hexagonal (encara que també es troben pentagonals i tetragonals).
En algunes zones les capes més superficials de lava es refreden més ràpidament i solidifiquen, mentre que a l’interior, encara molt calent, la lava flueix, i es formen coves volcàniques, com la cova Hálsanefshellir. En una d’estes coves es poden observar les bases hexagonals de les columnes de basalt que recorden panal d’abelles.
Estar entre estes columnes ens fa sentir minúsculs, i més si pensem que el que hui veim és sols el residu del que va ser quan es va formar.
Formació basàltica 
Sense comentaris… 
columnes de basalt 
Entrada cova Hálsanefshellir
Classes de ciència des d’Islàndia: Glacera
Una glacera és una gran massa de gel comprimida que flueix lentament com rios. En la darrera glaciació, Islàndia era una enorme glacera que cobria tota l’illa (glacera en casquet). La retirada d’esta enorme glacera va donar lloc a diferents glaceres alpines.
L’autobús sembla avançar per les pàgines d’un llibre de geomorfologia glaciar. Ni tan sols cal fixar-ser molt per reconéixer valls en “U”, valls penjats, horns, derrubis de gravetat, etc. El final del camí no podía ser millor, la glacera de Sólaheimasandur.
Al seu front podem observar crevases (esquerdes produïdes al gel per les diferències de velocitat que es donen a la superfície de la glacera). Els blocs que s’originen, s’anomenen seracs.
També s’observen perfectament “línies” negres que són els sediments que arrossega la glacera, les morrenes. Als laterals de la llengua de la glacera hi ha morrenes lateral. Quan es juntes dues llegües de glaceres, s’uneixen les seues morrenes lateral i donen una central. Les “taques” negres disperses són roques arrossegades durant quilòmetres i dipositades quan el gel no els podía espentar més.
A més, al front es produeix l’ablació i dóna lloc a una llacuna de la glacera, que en esta època de l’any també està congelada. Este fenomen hauria de donar-se a la línia de costa, per tant el retrocés de la glacera és una evidència més d’un canvi climàtic que algunes persones s’esforcen en negar.
L’equilibri climàtic és imprescindible per a la viabilitat del planeta tal i com el coneguem. No és sols és una qüestió de conservar un paisatge, encara que ja seria un motiu suficient.
Llacuna de la glacera 
Llacuna i front de la glacera 
Detall del front de la glacera de Sólaheimasandur
Classes de ciència des d’Islàndia: Un instant del cicle de Wilson
Una nombrosíssima quantitat d’abruptes esquerdes contrasten amb les suaus línies del mantell blanc que ha recobert el paisatge per a rebre’ns al parc nacional de Þingvellir. D’un costat la placa eurasiàtica, de l’altre, la placa americana. Si poguérem retrocedir en el temps comprendríem que les distàncies, i les diferències, per molt grans que semblen, són sols una qüestió de temps.
Panoràmica del parc de Þingvellir 
Placa americana, a l’esquerra i a la dreta la placa eurasiàtica 
Tocant l’inici de la placa eurasiàtica
Les dorsals oceàniques es formen als límits entre les plaques tectòniques divergents per l’ascens de material magmàtic i, a mesura que es van separant, el magma de les profunditats de la Terra puja per reomplir el buit (corrents de convecció). És ahí on es crea la nova escorça, en refredar-se el magma ascendent. Esta escorça és molt irregular i dóna lloc a elevacions molt diverses. Pics molt alts i altres zones més baixes. Islàndia es correspon amb una de les zones de major altitut de la dorsal mesoatlàntica. Tant, que ha sortit de l’oceà i ha format una illa.
Per a un professor de biologia i geologia estar en un instant del cicle de Wilson que tantes vegades he explicat és absolutament emocionant.
Classes de ciència des d’Islàndia: Guèiser
Un guèiser és un tipus de font termal que expulsa grans columnes d’aigua bullint amb una gran força. El seu nom procedeix de la paraula islandesa “geyser”, el significat de la qual és “sortidor”, que descriu perfectament la seua activitat. L’aigua que s’expulsa pels guèisers procedeix de pous subterranis, que es calfa per l’activitat volcànica, i la sortida de la columna d’aigua es produeix d’una forma més o menys regular.
Este tipus de columnes d’aigües procedents del subsol, surten per un xicotet forat que apareix al sòl, i poden arribar fins desenes de metres. En el cas del guèiser de Strokkur arriba fins els 25 m i ocorre amb una freqüència d’uns 5 min.
La mitologia clàssica a les Falles de “Valentia”
L’alumnat de llatí de 4t d’ESO i 1r de Batxillerat d’Humanitats i cultura clàssica de 4t ESO de l’IES Clara Campoamor va aprofitar el passat dia 16 per a vistar els monuments fallers i esbrinar els personatges mitològics que hi apareixien. Alhora van fer una ruta interactiva pel simbolisme mitològic de la ciutat i una visita guiada a l’Almoina, on els van explicar els orígens romans de la ciutat de València.
Alumnat 2 
Monument 1 
Monedes romanes 
Inscripció en llatí a la Plaça de la Verge 
Visita 1 
Alumnat 1
Classes de ciència des d’Islàndia!!
El Sol irràdia un fluxe de càrregues altament energètiques en totes les direccions, que anomenem “vent solar”. Quan este vent arriba a la Terra és desviat per la magnetosfera cap a les regions polars on col·lisionen amb les partícules atmosfèriques, i formen un plasma, les aurores (boreals al pol nord i australs al pol sud). Este fenomen és molt difícil d’observar ja que sols es produeix quan es donen les tempestes solars.
El color d’estes depén de quines són les partícules diana de les col·lisions. L’oxigen monoatòmic és el responsable dels colors verds intensos. Quan el vent solar col·lisiona sobre molècules d’hidrogen donen colors blavencs, i quan xoquen sobre molècules de nitrogen es formen colors porpra i rosa.
Aurora 1 
Aurora 2 
Aurorats!!
Reflexió sobre l’aigua
L’aigua és un element de la naturalesa, integrant dels ecosistemes naturals, fonamental per al sosteniment i la reproducció de la vida en el planeta, ja que constitueix un factor indispensable per al desenvolupament dels processos biològics que la fan possible.
L’aigua és un dels béns més escassos que tenim en el planeta, i com a societat l’estem malgastant. Però encara hi ha motius per a l’esperança, i podem fer esforços per a estalviar aigua i donar-li un millor ús. La primera i més evident conseqüència del mal ús de l’aigua és l’escassetat d’aigua en rius o llacs.
Com podem observar en les dues imatges, en aquest paratge, el mal ús de l’aigua i la sequera actual es comença a notar amb la disminució en el cabal.
«No s’aprecia el valor de l’aigua fins que se seca el brollador»
Alumnat de Ciències de la Terra de 2n BAC
“Caure i alçar-se”
Amb molta il·lusió i moltes ganes contingudes, els passats dies 22 al 25 de febrer es va realitzar al nostre institut el primer viatge des del confinament del 2020. Hem tingut la possibilitat de gaudir de la pràctica esportiva de l’esquí en un bell entorn natural i amb el bon temps del nostre costat.
És l’esquí una activitat exigent i pesada però molt gratificant i en la qual s’observen molts valors de l’esport. La solidaritat, la companyonia, el sacrifici, la superació, l’autocontrol i la constància van ser evidents durant aquesta experiència que va durar quatre dies i que ens va donar l’oportunitat de relacionar-nos d’una forma més propera. Tanquem aquesta valoració del viatge amb un microrelat d’una de les participants, Laura Jiménez Patiño:
Mi amigo me ayudó a avanzar hasta posarme frente a una bajada.
“Vas a esquiar” repetía en mi mente una y otra vez, tratando convencerme de que yo lo podía lograr. Un miedo me recorría de arriba abajo. Mi amigo se deslizó sobre la nieve, derrapando al final. Gritó para que lo imitase, pero yo apenas sabía frenar.
Entonces, sin darme cuenta, estaba bajando. Me fijé en que sí sabía esquiar, y mejor de lo que yo creía. Era increíble, me encantaba.