Divendres 9 de maig es va celebrar el lliurament de premis de literatura en valencià Sambori, organitzat per Escola Valenciana i la Coordinadora Alcoià i Comtat pel Valencià. I, amb tot l’orgull que podem arribar a sentir, comuniquem que el nostre alumne de 2n de Batxillerat Liberto Blanes va obtenir un premi per la seua producció L’amor als ulls de la mort.
Incentivar la creació literària en el nostre alumnat és una de les tasques del professorat, sobretot, d’àmbits lingüístics, i que aquest esforç puga ser recompensat i reconegut amb iniciatives com aquesta és la clau de l’èxit. Només ens cal donar gràcies a Escola Valenciana i la Coordinadora per la tasca que desenvolupen, tan necessària a hores d’ara, per la recuperació del prestigi i de la normalitat en l’ús de la nostra llengua.
Si els ve de gust llegir el relat de Liberto, a continuació ho podeu fer. És un delícia, no us en penedireu.
L’AMOR ALS ULLS DE LA MORT
Estem condemnats els soldats a no sentir amor? Estem condemnats a morir simplement per la nostra nació? No som propietaris de la nostra vida. Restem orfes de sentiments. Aquests van ser els últims pensaments que em van travessar el cap quan vaig veure el canó de l’arma enemiga just davant dels ulls.
Tot apuntava que aquella jornada seria mogudeta. Hi havia molt de rebombori pertot. Soldats canviant d’ubicació, camions ventruts arribant ben carregats d’armament i el nostre sergent cridant d’una manera que no l’havia vist mai, treia foc pel queixals. No podia deixar de mirar-li la vena del coll que, de tan unflada com estava, pareixia que estava a punt d’explotar. I m’imaginava l’escampada de sang que podria haver produït… Pense que el cap buscava la manera d’eixonerar-se de la situació que tenia al davant i enviava la imaginació a crear imatges grotesques, fictícies, surrealistes…
Ara, quan ja no puc fer res, em pendisc de tantes coses… Aquells sentiments que van nàixer en mi, cap al meu company de promoció militar, no eren coneguts. Aquells sentiments que mai em vaig atrevir a dir. Però, per què? És senzill pensar que per la por al rebuig. Mai no havia sentit aquell desig per una persona del mateix sexe i sabia que, molt probablement, no seria recíproc. En el món que compartíem, on només hi ha mascles amb lletres majúscules, era un suïcidi expressar unes inquietuds d’aquest mena.
Roger era el meu company de batalló i feia mesos, potser anys, que compartíem llitera. Al començament, només eren les converses que duraven hores infinites, les que creaven en mi una sensació de pau, felicitat… No sé com explicar-ho, però feien que em sentira segur, com a casa. Després, vaig descobrir que li dedicava massa espai en els meus pensaments i, finalment, vaig sentir que m’aborronava quan, sense voler, em tocava o se m’acostava massa.
Ara ja poc importa. A la solitària trinxera ja no està ell. Només estem l’enemic, jo i el seu rifle apuntant-me com si fos un conillet davant d’un caçador. Entre el soroll dels trets i mirant els ulls de la mort, no pense en els meus pares, ni en els meus fills, ni tan sols en la meua dona. Només pense en ell, com l’últim raig d’amor que m’escalfarà en el fred aterridor de les tenebres de l’infern.