“Ser docent és no deixar mai d’aprendre per a ensenyar millor”
Un curs més, la Coordinadora pel Valencià de l’Alcoià i el Comtat organitza el XII Encontre d’Ensenyants. Unes jornades formatives per a docents de tots els nivells educatius, en col·laboració amb el CEFIRE d’Alcoi i el Campus d’Alcoi de la Universitat d’Alacant. Aquesta edició comptarà amb la col·laboració de varis professors del IES Serra Mariola: Francesc Gisbert, com a president de la Coordinadora pel Valencià i ponent, Ana Llopis, que presentarà un projecte basat en el teatre en companyia de Francesc Gisbert i Dolors Pérez, amb un protocol d’intervenció en mindfulness a través de les emocions.
A continuació vos deixem un extracte de l’article publicat en el periòdic “El Nostre” on Laura Talens parla amb alguns dels participants.
– Francesc Gisbert, president de la Coordinadora pel Valencià, quines novetats presenta l’Encontre?
– Enguany tenim unes jornades en cinc dies. El 9 de novembre hi haurà una taula redona sobre “Ser mestres a l’escola rural: el mestratge d’Antoni Llidó”, amb mestres jubilats de Balones. Estarà coordinada pel professor Vicent Vidal de la Universitat d’Alacant i per Pilar Alonso. El dia 13, presentarem el llibre i l’ús didàctic de Conte Contat, homenatge al contacontes Llorenç Giménez, amb Jordi Raül Verdú i Almudena Francés. I els dies 16, 17 i 18 hi haurà la presentació de ponències i experiències educatives. Totes les sessions seran per videoconferència, ateses les mesures sanitàries. Amb tot, estem contents, perquè ja tenim més d’un centenar de docents inscrits. Un programa ben complet i profitós. Ser docent és no deixar mai d’aprendre per a ensenyar millor.
– Ana Llopis, professora de llengua i literatura castellana a l’IES Serra Mariola de Muro. Presentes un projecte basat en el teatre?
– En estos temps d’aules tristones, amb alumnes quiets, distants i “emmordassats”, les classes de teatre són un regal de llibertat, com pujar a una alta muntanya i cridar que eres el rei del món. Estos tallers són un espai per a eixir de la cadira, per a interpretar, jugar, cantar, riure, plorar, canviar la mascareta quirúrgica per les màscares de la comèdia, la tragèdia, el drama o tot barrejat. Unes màscares que ens vestixen de creativitat, de la màgia de ser un altre. Que ens faciliten el complicat camí de descobrir-nos a nosaltres mateixos. Que ens fa parar a observar i apreciar als companys d’escena… Fent teatre ens llevem moltes amarres: pengem la vergonya, escoltem la nostra veu, les nostres mans i el nostre cos… Damunt de l’escenari podem ser el que volem. I el millor es que, en baixar, sempre haurem fet una petita metamorfosi catàrtica, emocionant, evolutiva i simplement, meravellosa. Tornem a l’aula, als llibres, obrim el quadern de números i lletres i seguim somiant en tornar a actuar… Tots els xiquets haurien de fer teatre!