El curs sobre el sistema educatiu finés ha durant 5 dies i s’han alternat les sessions teòriques i les observacions pràctiques en dos instituts finesos.
Al curs assistírem 38 persones de vàries nacionalitats: belgues, la majoria; espanyols, polonesos, 2 croates, 1 italià i una alemanya. Hi havia professorat de primària i de secundària i, molts d’ells, eren directors o formaven part de juntes directives. Em va agradar que alguns d’ells, per exemple els 3 professors que venien de Leon eren els directors de l’institut de secundària i dels dos col·legis que tenien adscrits que participaven en un projecte comú europeu.
El curs començà amb una jornada lúdica que va consistir en una visita guiada per la ciutat de Hèlsinki que va propiciar que els diferents components del curs ens coneguérem.
En la part teòrica del curs començàrem per fer un repàs al sistema educatiu finés que, especialment en l’educació primària gira al voltant de la idea “less is more” vista sempre positivament. Així menys hores de classe i més descansos significa més temps per a la reflexió; menys exàmens és més temps per aprendre; menys matèries equivalen a aprofundir més en les assignatures i, evidentment, menys estudiants per aula permet una atenció més individualitzada.
Respecte a l’educació secundària no hi ha grans diferències en el plantejament. El que més impressiona és la importància que li donen a l’educació, per a ells el millor que té el seu país són les persones i per això educar-les bé és una prioritat. A més a més els directors dels centres escolars tenen molta responsabilitat i sobre ells recau tota la gestió del centre, tant econòmica com administrativa i especialment la gestió pedagògica ja que són ells els que decideixen quina metodologia es durà a terme i trien els professorat que millor s’adeqüe al seu mètode.
Molt relacionat amb aquesta idea giraren les altres conferències on els ponents eren directors de centres educatius o professors. Una d’elles tractà sobre lideratge pedagògic, entrenament i innovació. Per a ells «El lideratge pedagògic consisteix a donar suport i liderar l’ensenyament i l’aprenentatge». Així es dona molta importància a les noves metodologies educatives i les innovacions tecnològiques però sempre amb el suport de tota la comunitat educativa i del professorat que té reunions periòdiques per intercanviar opinions.
Altre dels temes que els preocupa especialment és la introducció de la pedagogia positiva (see the good) per ajudar els estudiants a trobar les seues fortaleses. Hem parlat de com l’expressió de sentiments positius (somriure, preguntar a l’alumnat com es sent, etc.) ajuda a crear un clima favorable i fa que l’alumnat puga trobar les seues fortaleses i habilitats, cal sempre veure les coses positives que fan els alumnes i encoratjar-los.
La part més pràctica del curs ha estat la visita a 2 instituts i la xarrada col·loqui que ens donaren els seus directors. La primera era una escola que tenia alumnat amb necessitats educatives (Kaitaan koolu). Allí ens ha rebut la directora amb un gosset als braços, posteriorment ens ha explicat que el treball amb animals forma part del seu currículum ja que ajuda els alumnes a tranquil·litzar-se i tindre llaços afectius. L’escola té cavalls i alguns gossos. Els alumnes tenien entre 12 i 16 anys, hi ha alumnes amb discapacitats i d’altres que no han assolit les competències lingüístiques per estar a una upper school (molts d’ells per ser immigrants i no conéixer la llengua finesa correctament). La filosofia de l’escola és positivista, sempre es diuen les coses positives i no les negatives i intenten que l’alumnat tinga ganes d’anar a l’escola.
Després de la conferència, per grups visitàrem l’escola acompanyats d’un parell d’alumnes. Una cosa que ens cridà l’atenció fou la quantitat d’espais interiors que hi havia als corredors amb sofàs, tauletes i coixins perquè
els alumnes estigueren llegint o jugant. Visitàrem diverses classes i ens adonàrem que no hi ha gran diferència entre els seus alumnes i els nostres, la majoria d’ells estaven mirant el mòbil a classe però allí els professors no els deien res.
L’altra escola que hem visitat és l’Upper Secondary School de Leppavaara, amb alumnat de 16 a 19 anys, allí ens ha rebut el director i ens ha explicat com és el funcionament d’una upper secondary school que equival al nostre batxillerat però que és de 3 anys. A diferència del nostre institut, este que només tenia 400 estudiants, disposava de 2 orientadors, una psicòloga que anava 2 dies a la setmana, a l’igual que la infermera i un treballador social.
Hem assistit a algunes classes i hem pogut comprovar que s’utilitza molt la tecnologia, l’alumnat tenia llibres electrònics i el professorat sempre tenia el seu ordinador connectat a la pantalla, ja que les classes eren de matèria. S’utilitza també una espècie de retroprojector en lloc de la pissarra. La disposició de les classes també era curiosa, depenent de les matèries o bé s’utilitzaven taules mòbils que es podien unir per formar grups, o bé hi havien 3 fileres amb taules baixetes i 2 o 3 més amb taules altes que feien que la classe semblara un amfiteatre i permetia que el professorat veiera tot l’alumnat. El director comenta que s’estaven plantejant situar la taula gran del professorat darrere per poder controlar què miren els alumnes als seus portàtils.
Tot el centre disposava també d’amplis espais on es podia descansar, jugar (futbolins, escacs, piano, bicicletes estàtiques…) ja que la vida i l’esplai es fa de portes endins per l’oratge que tenen.
Les meues impressions han estat molt positives en alguns aspectes, per exemple la importància que li donen a l’educació que fa que només existisca l’educció pública ja que tot l’alumnat ha de tindre les mateixes oportunitats. La gratuïtat, per tant, de tota l’educació obligatòria que en l’actualitat inclou el batxillerat, tampoc no es paguen els llibres, el menjador escolar, el transport…
També és molt interessant la idea que tot el món ha de tindre les mateixes oportunitats i cal ajudar els alumnes que tenen necessitats educatives (segons ells més del 30% ja que s’inclouen els alumnes que tenen dislèxia o discalculia), per aconseguir-ho hi ha molts professors de recolzament.
La divisió dels estudis en general i vocacional (semblant al nostre batxillerat i mòduls formatius) fa que la majoria de l’alumnat aconseguisca una titulació i s’incorpore a la vida universitària o laboral.
Per altra banda hi ha coses que no m’han semblat tan positives com són els 5 canvis d’horari que tenen cada curs escolar que no permet aprofundir en la majoria de les assignatures. També he tingut la impressió que se li dona poca importància a les humanitats i que per a l’alumnat el canvi d’un nivell a altre ha de ser complicat ja que passen de nivell on no hi ha exàmens ni notes a un nivell on ja les notes són importants i s’han de preparar per a un examen nacional per entrar a la universitat.
