Una nombrosíssima quantitat d’abruptes esquerdes contrasten amb les suaus línies del mantell blanc que ha recobert el paisatge per a rebre’ns al parc nacional de Þingvellir. D’un costat la placa eurasiàtica, de l’altre, la placa americana. Si poguérem retrocedir en el temps comprendríem que les distàncies, i les diferències, per molt grans que semblen, són sols una qüestió de temps.
Panoràmica del parc de Þingvellir 
Placa americana, a l’esquerra i a la dreta la placa eurasiàtica 
Tocant l’inici de la placa eurasiàtica
Les dorsals oceàniques es formen als límits entre les plaques tectòniques divergents per l’ascens de material magmàtic i, a mesura que es van separant, el magma de les profunditats de la Terra puja per reomplir el buit (corrents de convecció). És ahí on es crea la nova escorça, en refredar-se el magma ascendent. Esta escorça és molt irregular i dóna lloc a elevacions molt diverses. Pics molt alts i altres zones més baixes. Islàndia es correspon amb una de les zones de major altitut de la dorsal mesoatlàntica. Tant, que ha sortit de l’oceà i ha format una illa.
Per a un professor de biologia i geologia estar en un instant del cicle de Wilson que tantes vegades he explicat és absolutament emocionant.
