Passen els mesos, les setmanes, els dies, les hores, els minuts… i el curs!, ràpid, ràpid. Juny es pareix prou a setembre i ara pareixia, en alguns fets que érem a setembre, però no, el curs s’ha acabat i ja estem preparats i preparades per a passar a Tercer.
Què destacar d’un curs? Impossible dir sols alguna cosa, hi ha tantes!. Les experiències, el tracte amb els companys i companyes, el nou treball… Tot anava transcorrent, més o menys
com pensaven. Tot menys una cosa. Marronet no apareixia.. No preguntàvem. Esperàvem. Sabíem de la seua existència per els companys i companyes que ara estan a Tercer. Existia. Marronet existia. Però aquest curs, en la classe de segon no estava. Com podia ser?. Passats el dies, algun mes… la pregunta ja no podia fer-se esperar més. On està Marronet? Pues.. no sé.. en algun lloc estarà. Per què no ve?. Alguna cosa estarà fent…Però vindrà. Esperem que sí. Sí, ha de vindre. A ell li agrada estar molt amb xiquets i xiquetes. I per què no ha vingut?. Marronet ha de vindre perquè ell vulga vindre, no el podem obligar, ha d’estar motivat amb la classe, xarrar amb nosaltres, participar, acompanyar-nos activament perquè si no, no té sentit. Aparèixer i ser com un moble, un objecte més, no, per això pense no pot vindre. Quan estiga preparat, segur que ve. Esperem que sí. I un dia sense saber com ni per què, entrem a la classe… i allí estava. Els bots de tots i de totes, les cares, les rialles…quina alegria!!. No hi ha cap gravació, no hi ha fotos. Però l’experiència està viscuda. Quantes coses per a preguntar-li, quantes coses per contar-nos ell!.
Ara ja havia vingut per a quedar-se. Ens acompanyaria la resta del curs. Però quant el volem!. Sense conèixer-lo i quan el coneixem encara més. En classe el cuidem, li parlem, en les excursions el volem portar, sí o sí. Tots i totes volem donar-li la maneta, cuidar-lo… Com ens pot aportar tant una coseta tan minúscula! Però el mateix podríem dir de Dana quan ens fa una visita, que estem esperant que arribe eixe dia, eixe moment o la lectura de la Capsa plena de dents que volem saber coses del Ratolí Pérez, els regals, on està, què fa, que els passa als protagonistes…I també arriba la pregunta que no voldríem escoltar mai. Rosa, els Ratolí Pérez són els pares i mares? Uuuiiii!! I ara què? He de contestar ràpid, sense mentir… El Ratolí Pérez els pares i mares? Jo pensava que els pares i mares són persones i els ratolins són animalets, no? Ja,ja… És clar!!!!, resposta de la classe. I passen a altres preguntes, a contar quan a elles i ells els ha caigut una dent… Tots i totes volen contar el seu cas, el seu regal. Uuuuffff!, salvada. La màgia. Els xiquets i xiquetes tenen màgia. A totes les edats. És així.
Esperem que Marronet, Dana, el ratolí… o qui siga continue acompanyant-nos sempre. Quan hem de divertir-nos i quan ens hem d’esforçar , quan tenim set anys o quaranta-set. Si sabem que estan aquí, tot és més fàcil i més divertit!