Aneu a la barra d'eines

Història del centre

Boletín de la provincia de Alicante - Agosto 1845

L'Ajuntament, propietari del casalot denominat «l'Assegurada», en el número 9 del carrer la Vilavella, el va condicionar per a albergar l'Institut. Allí es va celebrar el primer Claustre de Professors el dia 25 d'octubre de 1845, presidit pel primer director, Sr. Francisco Lacueva. El dia 1 de novembre va tindre lloc l'Acte Acadèmic Inaugural, en la Sala d'actes de la Casa Consular, cedit per la Junta de Comerç, presidit per les primeres autoritats provincials i locals. Noranta alumnes es van matricular en el primer curs acadèmic. Així sorgia l'Ensenyament Mitjà a la província d'Alacant.

En la seua fundació l'Institut va ser dotat d'internat, instal·lant-se en la planta superior de «L'Assegurada». No obstant això, al començament de 1852 va haver de tancar-se l'Internat, per retirar la Diputació la subvenció imprescindible per a la seua existència. Durant el curs 1853-1854 es va reobrir l'Internat, amb la sola col·laboració econòmica del professorat. Posteriorment, el Ministeri va decretar la Reial orde de maig de 1863 que incitava a la Diputació a votar el pressupost necessari per al Col·legi d'Interns. L'1 d'octubre de 1864 es reinicia l'Internat a casa pròxima a l'Institut amb capacitat per a 40 alumnes. Funcionarà fins a la revolució de 1868, que va suprimir defintivamente el Col·legi d'Interns.

La Biblioteca arranca per la incorporació al Centro en 1855 dels fons provinents dels convents alacantins desamortitzats. En 1860 es comptava amb 5200 volums.

Els anys noranta del segle XIX i el començament del segle XX van suposar anys crucials per al nostre institut. Dos greus problemes, alhora paral·lels i convergents, van estar a punt de fer desaparéixer l'existència del Centre. D'una part la situació extrema de l'edifici de «L'Assegurada», i d'una altra part el confusionisme creat en l'ordre acadèmic pels continus canvis de plans d'estudis. Al començament del curs 1892, la memòria del Centre s'expressava així: «Sapieu-ho una vegada per sempre, si no es dota a l'Institut en terme breu de local adequat, desapareixerà certament perquè demostrat hi haurà amb excés Alacant i la seua província que no té raó d'existir». L'Arquitecte Provincial havia declarat en ruïna total tant l'edifici de l'Assegurada com la casa contigua unida a l'Institut.

Una vegada superades les difícils gestions amb l'Ajuntament, la Diputació i la Direcció General d'Instrucció Pública, es va decidir canviar la ubicació de l'Institut a un remodelat casalot del carrer Ramals, hui Reyes Católicos, antic magatzem de vins. El nou edifici es va inaugurar l'1 d'octubre de 1893.

La Reial orde de 17 d'agost de 1901 crea en els Instituts l'Escola Elemental Nocturna d'Obrers, precedent per a la posterior formació dels Estudis Nocturns de Batxillerat.

El curs 1908-09 es matricula la primera alumna de matrícula oficial. En el curs anterior l'havien fet dues alumnes amb matrícula col·legiada.

En el curs de 1922-23 l'edifici del carrer Ramals es clivella pertot arreu. Es realitzen obres de remodelació i les seues aules han de dispersar-se per diversos centres educatius de la ciutat.

A mitjan 1940, convençuts Ajuntament, Diputació i Ministeri que el vell casalot de l'antic carrer Ramals estava pràcticament inhabitable, es va dubtar per les autoritats entre la compra d'un ampli solar a quatre carrers, enfront de la Diputació, on després es va edificar el col·legi d'HH Maristes i hui existeix una galeria de centres comercials, per import d'un milió de pessetes de l'època, o la ubicació actual en la Muntanya Tossal, els terrenys de la qual van ser propietat de l'alacantí Conde de Casas Rojas, qui els va donar gratuïtament per a la construcció de l'Institut.

Al juny de 1953 va començar l'activitat acadèmica en el nou edifici, en la seua actual ubicació en la Muntanya Tossal, amb la realització de l'última convocatòria de l'Examen d'Estat, que la reforma de 1853 declarava periclitado.

En el claustre de professors celebrat el 29 de febrer de l'any de traspàs 1960 es va aprovar per àmplia majoria la denominació de «Jorge Juan».

Autor: Juan Pedro Asencio Calatayud