Per CLAUDIA MENCHÓN FERRANDO, 3ºESO E

Tot anava de meravella. No era capaç de creure que estava eixint tan bé. A pesar de no poder comentar-ho amb ningú, ni demanar ajuda, estava orgullosa d’ alguna cosa per primera vegada, i això que, amb 20 anys, estava a punt de convertir-se en la primera persona en crear dos humans a base d’experiments. Va pensar que això l’ajudaria psicològicament. Tan sols el que quedava era regular el funcionament de les màquines, fer unes proves i podria conèixer a les seues filles biotecnològiques.

Per aconseguir fer realitat el seu projecte va insertar les personalitats que havien de tindre els humans i va esperar nou dies fins que finalitzara el procés. Estava impacient, i es notava un muntó, la seua família s’ extranyava moltíssim i li van preguntar infinitat de vegades, però no volia respondre. Era un projecte seu i només seu.

Durant el temps d’espera havia de fer alguns treballs, deures i exàmens a la universitat…Li resultava difícil concentrar-se per la il·lusió que tenia. Dilluns, a classe el professor els va dividir en grups per a fer un treball i quan va dir el seu nom i el dels companys amb els que havia de juntar-se la van mirar amb una cara crítica que va quedar paralitzada per la por. Tenia por. Molta por del que passaria a classe els dies següents.

A l’endemà, a classe, es va creuar amb els companys del projecte en grup. Ella ni els va mirar i va passar de llarg. Però ells es giraren i la van agafar de la caputxa de la dessuadora:

-On et creus que vas?- li va dir un company.
-Me’n vaig a classe. Deixeu-me anar per favor -va respondre ella amablement.

El company que la va agarrar la va llançar darrere d’ells. Tots es van girar cap a ella i li van dir:

Com no faces el nostre treball tot perfecte, voràs el que et passa.

Després se’n van anar deixant-la tirada al sòl amb algunes ferides. No li donà importància i al arribar a casa no ho va contar a ningú i va fer com si res haguera passat. Ni tan sols va anar al seu laboratori on tanta il·lusió hi havia. Potser si haguera anat s’hauria adonat de que un gran problema amenaçava el seu experiment.

El dia de la veritat s’acostava i ella estava realment emocionada. Només quedava un dia per a que tot acabara i, per fi, ja no estaria sola. Es va preparar per anar a la universitat, es va dutxar, es va vestir, es va pentinar, va desdejunar-se i va eixir de casa. El que ella no sabia era que també l’acompanyava una ombra d’incertesa que seria fatal per a aquell dia.

Va fer classe d’ Educació física. Jugaren al tenis, un esport que se li donava de meravella, i estava feliç de poder demostrar-ho. Van fer equips de quatre i s’enfrontarien dos per a dos. Ella sols tenia un amic, ningú més la volia per a jugar. La feien sentir exclosa, desgraciada i inútil, però, al final, la professora els va dir que no passava res si ella i el seu amic jugaven junts. A pesar de la confiança que hi havia, no era capaç de jugar com ho feia tots els dies. Es va frustrar, – per què soc incapaç -pensava- de demostrar que puc fer alguna cosa bé quan tinc una bona oportunitat?

Se’n va anar frustrada a la classe d’art quan el profe va dir:

Com sempre fem els mateixos treballs, per què no fem un concurs de dibuix?- Tots es van alegrar un muntó. Van començar a dibuixar. Ella estava molt inspirada, faria un dibuix en l’estil anime de les seues creacions. Ningú podria sospitar res, seria surrealista. Va començar a dibuixar. Es sentia bé fent això. Confiava que el seu dibuix estiguera entre els cinc primers de la classe. Per a decidir els millors dibuixos farien una votació on cadascun escriuria en un paperet el nom de la persona que haguera fet el dibuix que més li agradara.

Era l’hora d’escriure els vots a la pissarra. Ella estava molt nerviosa, ja que esperava, finalment, destacar en alguna cosa. Ja es coneixien tots els vots i ella es va quedar sense expressió facial al vore que solament dues persones l’havien votada: ella mateixa i el seu amic. No va dir res. Va pensar que seria millor si la gent no sapiguera de la seua existència per una estona. Va arribar a la seua casa, va menjar, va meditar sobre el succeït i va anar a dormir. Volia ignorar tot aquell dia. Com si res no haguera passat. Al dia següent es va alçar molt prompte i va anar al seu laboratori. L’experiment havia finalitzat.

Va regular totes les màquines i las va posar sobre unes lliteres. Estava impacient per que despertaren. El temps anava tant lent que es va adormir. Pels nervis no hi havia pogut descansar i aquelles eren les conseqüències. Mentre ella dormia, una xiqueta que no aparentava més de 17 anys amb el pèl negre i morat va despertar. Estava molt confusa i va investigar tot el laboratori. Sense adonar-se, hi havia posat tot pates amunt, així que va decidir recollir.

Quan ho va fer, es va adonar que hi faltava un objecte a una prestatgeria, però no hi arribava, doncs va agafar una cadira i es va pujar per a col·locar el que faltava. Quan ho va fer, no sabia com baixar perquè encara estava desorientada, així que ho va fer com podia. Va baixar però sense adonar-se que la prestatgeria se li estava caient damunt. Li va colpejar en el cap i es va quedar pitjor del que estava. Aquell estrèpit va despertar la nostra protagonista, que es va sobresaltar al vore que una de les lliteres estava buida. Va mirar per tots el llocs i va trobar l’humanoide baix del prestatge. Abans de socórrer-la es va posar una màscara. Una màscara que hi tenia una careta feliç. Se la va posar per ocultar tot el cansament que hi havia acumulat. A més que no li agradava gens la seua cara i amb la màscara la tapava. Ella se sentia millor així. Després de cobrir-se el rostre, va ajudar a la seua “filla”, que es sentia molt confusa ja que no hi havia vist mai un humà.

Qui sou? – li va preguntar.

-Em diuen Ikioko i soc la teua creadora – li va respondre ella.

-Si tu eres la meua creadora, quin vols que siga el meu nom?-

-Que et pareix Cnya?- li va preguntar Ikioko.

-M’agrada!- va contestar Cnya.

Tota aquesta conversació va despertar a l’altra persona, la qual no va dir res, tan sols es va dedicar a observar el que succeïa. Era tan sigilosa com un gat i la seua mirada era tan intimidant com la d’un tigre.

-Crec que t’has fet mal, no es així, Cnya?- li va preguntar Ikioko.

-Una miqueta, em fa molt de mal el cap- va respondre.

-Deixa’m revisar-te -va dir-li Ikioko mentre li feia algunes proves.

-I bé?- va preguntar Cnya una mica agobiada

-Doncs, malament. He de portar-te al quiròfan- va dir Ikioko desesperada.

Cnya es va possar a plorar. Al haver sigut creada biotecnològicament, sabia moltes coses, com una persona de 17 anys. Van anar al quiròfan, Cnya es va dormir plorant i com si res es va despertar més desorientada que al “nàixer”. A penes es podia moure i va cridar per Ikioko dèbilment. Ella va acudir d’immediat. Tenia un bon sentit de l’oïda i li va preguntar que era el que li passava. Cnya li va dir que es trobava molt malament i que com havia eixit l’ operació. Ikioko li va dir que tot havia anat meravellosament però que al seu físic hi havien alguns canvis.

Mentrestant, l’altra persona estava sense fer res, solament amb els ulls molt oberts observant sempre el mateix: un quadre amb aquarel·la que havia fet Ikioko que representava el sentiment de la ira. Es podia observar que hi havia molt de vermell, doncs va imaginar-se que era sang. Quant més ho pensava més hi somreia. No hi podia apartar la mirada.

-Doncs aquesta es la teua nova aparença, Cnya, t’agrada?- va dir Ikioko quan Cnya es va recuperar de l’anestèsia.

-M’agrada molt!- va respondre Cnya. –Aquest estil em representa un muntó.

Ara hi tenia unes orelles de gat, un sentit de l’oida el triple de desenvolupat, hi portava un abric color blau claret i violeta amb una camiseta també morada. Tenia uns pantalons de color turquesa, arromangats i unes esportives roges. Un aspecte que emanava positivitat. Després van anar al lloc on Cnya es va despertar i van vore l’altra persona que continuava somrient i les va mirar, de sobte, pero amb una cara seriosa i depressiva. Cap de les tres sabia que fer. Es va crear una situació molt incòmoda. No pareixia que aquesta persona fora a parlar en cap moment.

-Per fi has despertat! Jo sóc Ikioko, la teua creadora.
-No t’he preguntat -va dir maleducadamentEs van quedar sense paraules. Cnya no podia creure que aquella persona tan
ruda l’haguera creat Ikioko.
-Qui sóc jo? Que hi faig ací? Respon!- va ordenar
-Tu et diràs Kumei i acabes de “nàixer”. Segurament ara et sents molt confusa i
desorientada com Cnya, la teua “germana”.
-Deixeu-me anar, no confie en vosaltres- va dir Kumei desafiant-les.
-No, primer he de revisar-te -va respondre Ikioko amb un to més seriós.

Cnya i Ikioko van cooperar per revisar a Kumei, esta forcejava bastant i tenia una força increíble. Va tractar de fugir diferents vegades i al final la van nugar amb unes cadenes. Ikioko va fer la revisió i es va adonar de per qué Kumei es comportava de forma tan exagerada. Ikioko l’havia programada per a que fora més depressiva i una mica violenta, és a dir, el contrari que Cnya. Però no esperava que fora tan exagerat. Per això, quan va repassar l’historial d’ordres en el moment de la programació de les personalitats, va vore una cosa que no
estava en els seus plans. Ella no ho va fer, no sabia qui ho hauria fet, però d’alguna manera, hi havien descarregat un virus a la programació de Kumei.

Heu finalitzat amb la tortura?- va preguntar malhumorat Kumei.
-S-s-sí… No et preocupes, ja et soltem- va respondre tartamudejant Ikioko.

Cnya estava plorant, era una persona sensible. I es que l’aspecte de Kumei intimidava bastant, Portava una dessudadora celeste fosca amb una x al centre de color morat i amb una caputxa del mateix color, amb unes orelles de gat de color del cel. Els seus cabells eren negres i llargs. Tenia uns pantalons amples i llargs de color roig obscur i unes botes marrons. Als seus ulls estava representat l’infern i tenia, a la cara, unes marques de sang que li recorrien les galtes.

Me’n vaig d’ací. No necessite gent com vosaltres, que sols destorbarien- va dir Kumei mentre agafava un destral blau i groc.
-On vas?- va pregntar Cnya un segon abans de que Kumei desapareguera.
-No crec que ho vulgues saber… – va dir Kumei. Després va eixir corrent d’allí.

CONTINUARÀ?