🧩 DISNOMIA EN L’AUTISME: quan les paraules s’amaguen
Hola a tots i totes:
Hi ha moments en què les paraules semblen escapar-se, com si jugaren a amagar-se darrere d’una porta del cervell que, de sobte, costa obrir.
Aquest fenomen, conegut com a disnomia, és molt comú en persones amb trastorn de l’espectre autista (TEA) i pot afectar significativament la comunicació funcional, sobretot durant l’etapa escolar.
1. Què és la disnomia?
- No és una falta de vocabulari
- És un bloqueig temporal en l’accés al lèxic: el cervell “sap” la paraula, però no pot recuperar-la a temps per expressar-la.
- És una falta en el sistema de cerca cerebral, una desconnexió momentània entre el concepte i la seua forma verbal.
- A diferència d’altres trastorns del llenguatge, la disnomia no implica desconeixement semàntic —la persona entén el significat—, sinó una dificultat per activar o evocar la paraula adequada en el moment oportú.
2. Per què és freqüent en l’autisme?
En el TEA, les vies de processament lingüístic i la connexió entre les àrees cerebrals implicades en el llenguatge (especialment el gir temporal superior, el gir frontal inferior i l’àrea parietal) poden funcionar d’una manera diferent.
Això, combinat amb patrons d’atenció selectiva i una major dependència del pensament visual, pot fer que l’accés al lèxic siga més lent, menys automàtic i més sensible a la sobrecàrrega cognitiva o emocional.
A més, la rigidesa cognitiva, l’ansietat comunicativa o la sensibilitat sensorial poden intensificar aquests bloquejos, generant moments en què “la paraula no ix”, malgrat conèixer-la perfectament.
3. Com es manifesta?
- Pauses o silencis prolongats mentre la persona busca la paraula.
- Ús de circumloquis (“això que s’utilitza per…”) o paraules genèriques (“allò”, “això”).
- Substitució per paraules semblants en so o significat.
- Gestos compensatoris, mirades d’ajuda o frustració visible.
- En contextos escolars, pot semblar que “no sap” la resposta, quan en realitat sí que la sap, però no pot accedir-hi.
4. Estratègies logopèdiques per a la intervenció
El treball logopèdic se centra en millorar les vies d’accés lèxic i reduir l’ansietat comunicativa. Algunes estratègies útils són:
- Activació semàntica: activitats de categorització, camps lèxics, xarxes conceptuals o mapes mentals.
- Activació fonològica: jocs amb sons inicials, rimes, paraules paregudes o pistes fonètiques.
- Tècniques de recuperació guiada: oferir la primera síl·laba o un suport visual per facilitar l’evocació.
- Entrenament multisensorial: combinar imatge, paraula escrita, gest i so per reforçar la connexió.
- Temps d’espera i validació emocional: permetre silencis sense pressió i reconèixer l’esforç comunicatiu.
5. Eines en període escolar
En Educació Infantil i Primària, és fonamental treballar de manera lúdica i funcional:
- Jocs de paraules visuals: memòries amb pictogrames i paraules, bingos lèxics, ruletes de categories.
- Racons de paraules difícils: mural amb pictogrames i suports visuals per facilitar la repetició espontània.
- SAAC (Sistemes Alternatius i Augmentatius de Comunicació): ús combinat de pictogrames (ARASAAC), gestos o dispositius digitals per reduir la frustració i mantenir la comunicació activa.
- Lectura compartida i anticipada: repetir històries i paraules clau per reforçar la consolidació del lèxic.
- Programes específics de fluïdesa lèxica: treball pautat d’evocació de paraules per camps semàntics.
En etapes posteriors, es poden incorporar eines tecnològiques (aplicacions de suport lèxic, diccionaris visuals digitals) i tècniques metacognitives per reconèixer i compensar els moments de bloqueig.
6. Mites i realitats
| ❌ Mite | ✅ Realitat |
|---|---|
| “No parla perquè no sap la paraula.” | Moltes vegades sí que la sap, però no pot accedir-hi en aquell moment. |
| “És un problema de memòria.” | No és memòria a llarg termini, sinó una dificultat en la recuperació ràpida. |
| “Si insistim, la dirà.” | La pressió augmenta el bloqueig. Cal temps i suport visual o fonètic. |
| “Només passa en xiquets menuts.” | Pot aparèixer en qualsevol edat i persistir, especialment en contextos d’estrès. |
7. Col·laboració interdisciplinar
El treball coordinat entre logopedes, mestres d’Audició i Llenguatge, tutors/es i especialistes de Pedagogia Terapèutica és essencial.
La disnomia no s’aborda només des de la sessió logopèdica, sinó també en la vida d’aula, adaptant el ritme, oferint temps extra per respondre i valorant altres formes d’expressió (visuals, gestuals o escrites).
8. Orientacions per a famílies
- Eviteu corregir o anticipar la paraula: doneu-li temps.
- Utilitzeu imatges, gestos o paraules relacionades per ajudar-lo a recordar.
- Reforceu l’esforç comunicatiu, no sols la paraula exacta.
- Manteniu un ambient tranquil i sense pressió.
- Llegiu junts llibres senzills, repetitius i visuals: la repetició ajuda al reforç del lèxic.
9. Evidència científica
Diverses investigacions (Bishop, 2014; Redolar, 2018; American Speech-Language-Hearing Association, 2020) confirmen que la disnomia és un trastorn de processament lèxic amb base neurològica i que la intervenció combinada semàntico-fonològica és la més eficaç.
A més, en el cas del TEA, els estudis de neuroimatge mostren una menor connectivitat funcional entre àrees de processament lingüístic i visual, fet que explica per què el suport visual i el treball multisensorial resulten tan beneficiosos.
10. Conclusió
La disnomia ens recorda que parlarno és només saber paraules, sinó poder accedir-hi amb llibertat i seguretat.
En l’autisme, on el llenguatge sovint s’experimenta des d’una altra lògica cognitiva, les paraules no estan perdudes: simplement necessiten un camí més amable per ser trobades.
Amb paciència, suport visual, estratègies logopèdiques i una mirada comprensiva, és possible ajudar els infants a obrir eixa porta interior i deixar que les seues paraules tornen a fluir.

