Hola a tots i totes:

Avui vull parlar-vos d’un tema que sovint genera confusió i fins i tot malentesos dins l’aula i fora d’ella: l’oversharing.
És a dir, quan un xiquet/a o jove comparteix massa informació personal, detalls íntims o pensaments amb intensitat o sense filtrar-los segons el context.

En moltes ocasions, això s’atribueix —erròniament— a impulsivitat, falta de límits o mala educació.
Però, si ens aturem a observar amb respecte i coneixement, veurem que no tracta d’una manera diferent de comunicar-se i entendre el món. El desajust comunicatiu en l’autisme no prové d’un “dèficit”, sinó de diferències en la interpretació del context, la intenció i la literalitat.

1. Un sistema de comunicació diferent, no incorrecte

Les persones amb Trastorn de l’Espectre de l’Autisme (TEA) no interpreten els codis socials de la mateixa manera que la majoria neurotípica.

Quan una persona autista comparteix informació personal, sovint no busca cridar l’atenció ni “passar-se de la ratlla”.
Ho fa perquè:

• Busca connectar d’una manera sincera.
  El seu llenguatge tendeix a ser clar, directe i coherent. La superficialitat o les converses buides poden semblar-los incomprensibles o fins i tot estressants.
• No sempre percep els “límits socials implícits”.
  Els codis no escrits —com què és adequat dir, quan, o amb qui— són difícils de detectar i memoritzar.
• Prioritza la veritat i la coherència per damunt de la convenció social.
  Això pot fer que explique detalls que per a altres serien “massa”, però per a ell o ella són simplement informació rellevant.
• Utilitza més recursos cognitius per mantenir una conversa.
  Investigar i participar socialment requereix un esforç conscient: interpretar expressions, tons, silencis, dobles sentits… Tot això cansa molt més del que sovint imaginem.

2. Com es manifesta a l’escola

A l’aula ordinària, podem trobar xiquets/es que:

• Expliquen coses molt personals a mestres o companys (malalties, discussions familiars, pors…).
• Fan preguntes molt directes o fora de context.
• Parlen amb intensitat sobre temes que els apassionen sense adonar-se que l’altre no comparteix el mateix interès.
• Necessiten un temps llarg per “tancar” una conversa.

Aixòno és “mala conducta”. És comunicació autista. Una comunicació honesta, transparent i sense filtres socials artificials.

3. El que passa al cervell

Les investigacions en neurociència (Kana et al., Brain and Language, 2020) mostren que en el cervell autista hi ha connexions més locals que globals: això vol dir que els detalls tenen més pes que el context general.

Això afecta com es processa una conversa:

• El cervell autista dona prioritat al contingut literal i significatiu.
• La “lectura del context social” (ironia, tons, normes tàcites) pot no activar-se automàticament.
• La necessitat de coherència i profunditat fa que la comunicació siga més directa, a vegades intensa, però sempre genuïna.

4. Què podem fer com a escola

Com a mestres, orientadors o especialistes d’Audició i Llenguatge, tenim un paper clau: no corregir la manera de ser, sinó ensenyar estratègies per comprendre el context i reduir l’angoixa comunicativa.

Algunes propostes pràctiques:

• Normalitzar la diversitat comunicativa. Explicar al grup que cadascú s’expressa d’una manera diferent.
• Ensenyar “codis socials” de manera explícita. No donar per fet que l’alumnat els coneix: modelar-los, dramatitzar-los i posar exemples reals.
• Usar suports visuals i rutines comunicatives. Targetes amb “què dir” i “quan dir-ho”, pictogrames d’emocions o situacions.
• Evitar la correcció pública. Si cal ajustar alguna conducta, fer-ho en privat i amb respecte, explicant el “per què”.
• Oferir espais segurs de conversa. Racons tranquils, moments individuals o petits grups on l’infant puga expressar-se sense pressió.

5. La meua tasca com a mestra d’Audició i Llenguatge

Des de la meua especialitat, treballe molt la consciència pragmàtica: és a dir, quan, com i amb qui parlar.
Però ho faig des del respecte, mai intentant “neurotipificar” la comunicació autista, sinó ajudant-los a entendre contextos i protegir-se de possibles malentesos socials.

• En sessions individuals, treballem amb rodes de conversa, jocs de rol i targetes visuals (“ara és el torn d’escoltar”, “això és una informació privada”).
• També abordem com expressar límits personals (“Això no vull compartir-ho”, “Això ho puc explicar a casa”).
• I sobretot, validem la seua manera de comunicar-se com a vàlida i pròpia.

6. Orientacions per a famílies

• Escolteu sense jutjar. Si el vostre fill o filla autista comparteix coses que semblen “massa”, és una mostra de confiança.
• Expliqueu de forma explícita què és públic i què és privat. Podeu fer una llista visual amb exemples senzills (coses que podem contar a classe, coses que són només de casa).
• Anticipeu contextos socials nous. Si hi ha una festa, excursió o reunió, expliqueu què s’espera d’ell/ella pas a pas.
• Doneu temps i espai per descansar després d’interaccions socials. Una conversa pot ser esgotadora a nivell cognitiu i sensorial.

7. Per acabar…

Quan una persona autista comparteix “massa”, no està cometent un error. Està mostrant el seu interés per connectar, comprendre i ser compresa.
Com a escola i com a famílies, el nostre repte és aprendre a escoltar sense prejudicis i oferir estructures clares i segures perquè aquesta comunicació puga fluir.

L’objectiu no és que parlen com nosaltres, sinó que puguen parlar des de qui són.

• Mail

ALTRES TRADUCCIONS