💙 AUTOLESIONS EN L’AUTISME: quan el cos parla el que les paraules no poden dir

Hola a tots i totes:

Les autolesions són una de les expressions més complexes i doloroses de l’autisme. Sovint generen por o incomprensió, però darrere d’aquestes conductes hi ha una necessitat profunda de comunicar, regular o alleujar una sobrecàrrega que la persona no pot expressar d’una altra manera.

1. Què són les autolesions?

• Són conductes en què la persona es causa dany físic a si mateixa, de manera repetida o ocasional.
• Poden incloure accions com colpejar-se el cap, mossegar-se, donar-se cops o pressionar-se parts del cos.
• En el context del trastorn de l’espectre autista (TEA), aquestes conductes no responen a un desig de fer-se mal, sinó que solen ser una forma de regulació o comunicació davant d’un malestar intens o d’una incapacitat per expressar-lo verbalment.

2. Per què són freqüents en l’autisme?

• Dificultat de comunicació: quan la persona no pot expressar dolor, ansietat o frustració amb paraules, pot fer-ho a través del cos.
• Hiposensibilitat o hipersensibilitat sensorial: en alguns casos, el cos busca una sensació intensa per regular-se o per “sentir-se”.
• Desbordament emocional: davant una situació que sobrepassa la seua capacitat de control, l’autolesió pot ser una via per descarregar tensió.
• Rigidesa cognitiva o canvis inesperats: la incertesa o les transicions poden generar ansietat i provocar conductes d’autoregulació d’aquest tipus.
• Aprenentatge funcional: si l’autolesió ha tingut conseqüències com rebre atenció immediata o evitar una tasca difícil, pot mantindre’s en el temps.

Les autolesions, per tant, no són el problema en si mateix, sinó el símptoma d’un malestar o necessitat no resolta.

3. Com es manifesten?

Les formes d’autolesió varien segons la persona i el moment vital:

• En xiquets: colps al cap, mossegades, estirades de cabell, rascades repetitives.
• En etapes escolars: colpejar superfícies amb el puny o el cap, picar-se el pit, mossegar-se els llavis o les mans.
• En adolescents: poden aparéixer formes més dissimulades, com pessigar-se, autogratar-se o exercir pressió dolorosa sobre si mateix.

És fonamental observar el context: quan apareix, davant de quins estímuls, quina reacció genera en els altres i quina funció pot estar complint (comunicativa, sensorial, emocional o conductual).

4. Estratègies logopèdiques i comunicatives

Des de la meua especialitat, l’abordatge de les autolesions passa per donar veu al cos i oferir alternatives comunicatives segures i funcionals.

1. Avaluació de la funció comunicativa: analitzar si la conducta expressa dolor, necessitat d’atenció, frustració o necessitat de pausa.
2. Implementació de SAAC (Sistemes Alternatius i Augmentatius de Comunicació): ús de pictogrames, dispositius o gestos per demanar ajuda, descans o expressar emocions (“estic enfadat”, “necessite parar”, “em molesta el soroll”).
3. Treball de reconeixement emocional: identificar i posar nom a sensacions corporals i emocions per anticipar el desbordament.
4. Rutines visuals i anticipació: minimitzar la incertesa amb horaris visuals, seqüències i espais predictibles.
5. Entrenament de l’autoregulació: introduir tècniques senzilles com la respiració guiada, l’ús de materials sensorials o el racó de calma.

5. Eines en període escolar

• Infantil: racons sensorials, contes visuals sobre emocions, rutines estructurades i llenguatge de pictogrames per demanar ajuda.
• Primària: targetes visuals per expressar emocions i necessitats (“necessite parar”, “tinc por”, “estic cansat”), ús del semàfor emocional o de diaris visuals d’estat d’ànim.
• Secundària: tècniques de regulació autònoma, programes de mindfulness adaptats, activitats artístiques o corporals per canalitzar emocions (dibuix, música, moviment).

6. Mites i realitats

❌ Mite	✅ Realitat
“Les autolesions són per cridar l’atenció.”	En realitat, són una forma de comunicació davant la impossibilitat d’expressar una necessitat o emoció.
“Només passa en persones amb autisme sever.”	També pot aparèixer en persones amb bon nivell de llenguatge, sobretot davant d’estrès o frustració.
“És un problema de conducta.”	És un símptoma d’un desbordament o d’un desequilibri sensorial o emocional.
“Si no s’intervé, desapareixerà a soles.”	Requereix acompanyament professional i comprensió de la seua funció comunicativa.

7. Col·laboració interdisciplinar

L’abordatge de les autolesions ha de ser interdisciplinari, implicant:

• Mestres i tutors/es, per adaptar els entorns i anticipar situacions de risc.
• Especialistes d’Audició i Llenguatge, per oferir suports comunicatius alternatius.
• Psicòlegs i orientadors, per treballar la gestió emocional i l’autoregulació.
• Famílies, com a agents actius en la prevenció i la interpretació del comportament.

La clau és unificar criteris i llenguatge: que totes les persones de l’entorn interpreten i responen de la mateixa manera davant d’una autolesió, evitant reforços involuntaris i oferint alternatives segures.

8. Orientacions per a famílies

• Observeu quan i per què apareix la conducta: pot donar pistes sobre la causa.
• No la jutgeu ni la castigueu: busqueu entendre què vol comunicar.
• Oferiu espais de calma i seguretat (llum suau, poc soroll, objectes preferits).
• Introduïu formes alternatives de comunicació: pictogrames, gestos, paraules clau (“pare”, “aigua”, “soroll”).
• Compartiu observacions amb els professionals del centre per coordinar la resposta.
• Reforceu la calma i la comunicació funcional, no només l’absència de la conducta.

9. Evidència científica

Les autolesions en l’autisme han estat àmpliament estudiades des de la dècada dels 80 (Carr & Durand, 1985; Symons et al., 2003; Richards et al., 2012).
La recerca mostra que la major part d’aquestes conductes tenen una funció comunicativa o sensorial, i que la introducció de sistemes de comunicació augmentativa, junt amb programes d’intervenció conductual positiva, redueix significativament la seua freqüència i intensitat.

Els estudis més recents (Fitzpatrick et al., 2020; NICE Guidelines, 2021) remarquen la importància d’un enfocament no punitiu, respectuós i basat en el suport, que prioritze la regulació emocional i l’accessibilitat comunicativa.

10. Conclusió

Les autolesions no són un signe d’agressivitat ni de voluntat de dany: són un crit silenciós de necessitat o dolor.
Quan aprenem a escoltar el cos com una forma de llenguatge, podem oferir respostes més humanes, empàtiques i efectives.

En l’autisme, cada conducta té un sentit. La nostra tasca com a professionals i famílies és traduir eixe sentit en oportunitats de comunicació, calma i dignitat.

• Mail

ALTRES TRADUCCIONS