Aneu a la barra d'eines

Marc Granell i la inutilitat de la poesia

L’alumnat de 2n de l’ESO, protagonista d’una trobada literària amb el poeta Marc Granell

La poesia sempre ha estat una de les grans oblidades tot i que, si ho pensem, la poesia està més a prop del que som conscients, a la música, per exemple. Just això potser és el que pensaren els departaments de valencià i música del nostre institut quan decidiren unir forces per treballar la poesia de Marc Granell.

L’alumnat ha estat mesos treballant l’obra d’aquest rockstar de la poesia en valencià, però en aquest cas el treball ha sigut una mica diferent. Sí, hem analitzar la mètrica dels poemes, hem comentat la rima i buscat les figures literàries emprades, però la feina no ha acabat ací.

A l’aula de música s’han musicat les seues poesies, s’han interioritzat els ritmes i s’ha constatat que la poesia és molt més que quatre versos sobre un paper. La poesia són sensacions, sentiments. La poesia es mou i mai no ha sigut creada per a ser llegida, sinó per a ser contada.

Amb aquestes premisses i després de mesos de treball, l’alumnat es va congregar el 23 d’abril, just el dia del llibre, per mostrar-li a Marc Granell el resultat del seu treball a l’auditori. Allí, després dels assajos pertinents i dels nervis d’alumnat i professorat l’acte va anar com la seda.

A les 12 iniciàrem l’acte fent una reflexió sobre la poesia i la seua utilitat. Analitzàrem per què hi ha coses aparentment inútils, però sorprenentment necessàries i posàrem en context el públic de l’acte explicant-los qui era el nostre convidat.

Seguidament, sota l’atenta mirada de l’autor, l’alumnat va llegir les poesies pròpies que havien escrit basant-se en les poesies de Marc Granell. Així, primer llegírem l’original i després la recreació de l’alumnat de 2n de l’ESO.

Recitades les poesies, encetàrem una xarrada col·loqui amb el poeta que, agraït i emocionat va contestar-les totes de molt bon grat i amb el seu millor somriure. Malauradament, aquest col·loqui se’ns va quedar curt, haguérem de deixar aquesta plaent conversa perquè encara quedava el colofó final.

No podia ser d’altra manera, qualsevol esdeveniment que valga la pena ha de tenir la música com a colofó i en aquest aspecte el nostre alumnat no va decebre. Amb dues composicions pròpies creades pel nostre professor Adrian Ombuena i amb altres tres compostes per Josep Lluis Valldecabres l’alumnat ens va deixar a tots bocabadats, sobretot quan Berta Mallén va dur a terme el sol que tant de temps havia estat assajant. No podem oblidar tampoc l'ajuda desinteressada que ens va prestar Francesc Valldecabres, un magnífic pianista que acompanyà el nostre alumnat de manera inmillorable.

“És la celebració del dia del llibre  més bonica que he tingut mai”, ens va dir el poeta quan ja concloíem l’acte fent-li entrega d’un llibre i una rosa. Nosaltres no sabem si les seues paraules són veritat o no, però del que estem segurs és que podem estar ben orgullosos del nostre treball i d’haver demostrat que la poesia, feta música, és de les ferramentes més útils que tenim per ser feliços.