Educació basada en proves
«Science is the great antidote to the poison of enthusiasm and superstition.» –Adam Smith, The Wealth of Nations, 1776.
La mecànica newtoniana impús un ordre sever al caos del cosmos, fundeua en un conjunt de principis i relacions causals derivades. Prenent l’obra de Newton com a referent, algunes disciplines han aspirat a ordenar l’univers social, el de la interacció entre éssers humans. És el cas de l’Economia a partir d’Adam Smith, l’obra de la qual perdura, a pesar que les dinàmiques socials desborden les lògiques deterministes, per la rellevància del gest: la substitució d’entusiasme i superstició per anàlisi quantitativa i demostració.
El pas del temps va anar revelant les limitacions del paradigma mecanicista de la societat, i els referents científics per a l’àmbit social van passar dels rigors dels models de la Física a metodologies experimentals preses de les ciències biològiques i de la salut. El cos social com a sistema orgànic organitzat en interaccions locals és un marc flexible que permet descripcions estadístiques basades en l’observació sistemàtica, l’experimentació amb mostres per a contrastar hipòtesis i, a vegades, fins i tot la reproducció controlada d’experiències. No mancada qui acusa de reduccionisme positivista a l’ús de dades per a descriure i prendre decisions sobre la realitat social, però la resposta podria ser: hi ha una alternativa millor? En paraules de John von Neumann: «La veritat és massa complicada com per a permetre res més enllà de meres aproximacions».
Algunes branques de la Psicologia o de la Sociologia han rebaixat pretensions epistemològiques i construeixen el seu coneixement sobre aproximacions a la realitat, sempre parcials, sempre provisionals. Què ocorre amb l’Educació? L’Educació és un camp d’interaccions humanes a través de processos d’ensenyament i aprenentatge. L’observació minuciosa, l’anàlisi detallada i rigorosa de processos i interaccions, la recollida sistemàtica de dades i l’experimentació són la manera funcional de conéixer la realitat educativa. Es retrau que aquesta realitat és dependent de supòsits ideològics que decideixen, per exemple, quina és la funció de l’escola o quins aprenentatges són rellevants. Per descomptat que és així, però el coneixement de la realitat educativa no s’esgota en uns principis; al contrari, són el seu punt de partida. I en la línia d’eixida hi ha diverses alternatives. La tradició pedagògica, que continua sent dominant, ha abusat de construir discursos entorn de grans principis, com si pel fet d’enunciar-los amb entusiasme anaren a complir-se. És una espècie de fal·làcia performativa. Per exemple, el principi que el pensament crític és una capacitat essencial que ha d’adquirir-se a través de l’educació s’ha tractat des de la Pedagogia com una competència aïllada en la qual aspiració i adquisició es confundonen, en un procés de màgia empàtica: l’ensenyament de pensament crític produeix pensament crític. Però és el pensament crític matèria d’ensenyament? Quines són les condicions per al desenvolupament d’aquest pensament? És transferible entre sabers o específic per a cada saber? Sorgeixen moltes preguntes que només podran respondre’s de manera aproximada formulant hipòtesi, dissenyant experiències, controlant variables i validant els resultats.
Com a societat, tenim el deure de consensuar els grans principis i objectius de l’Educació. Como docents, com a gestors de l’Educació, com a responsables de polítiques educatives, tenim el deure afegit de construir un conjunt de pràctiques i evidències sobre l’ensenyament i l’aprenentatge que optimitzen la consecució d’aquests objectius. L’entusiasme i les bones intencions, però també els interessos econòmics disfressats d’entusiasme i bones intencions, han enverinat durant massa temps les pràctiques educatives. Les creences i valors, les experiències individuals o d’altres docents, no són suficients i introdueixen biaixos en la presa de decisions. No existeixen les receptes globals per a problemes complexos: de fet, l’Educació no té naturalesa unitària ni existència abstracta, és un conjunt de pràctiques i coneixements específics vinculats institucionalment. És l’hora d’estudiar amb rigor cada eina i cada procés concret d’adquisició de conceptes i procediments, de classificar acuradament quines competències poden desenvolupar-se en cada àrea i quines són les seues condicions de desenvolupament, de comprendre quines són les dificultats d’aprenentatge d’un contingut i com sortejar-les, d’entendre com funciona la memòria i la capacitat d’atenció per a poder exercitar-les amb profit, d’experimentar quines organitzacions i dinàmiques d’aula són més efectives per a una fi concreta. En definitiva, e sl’hora de la lletra xicoteta en l’Educació, que només pot escriure’s desenvolupant i emprant models propis de mètode científic.
Corol·lari: La FECYT (Fundació Espanyola per a la Ciència i la Tecnologia) ha començat la campanya #FECYTedu #coNprueba per a promoure una Educació guiada per les proves i la investigació científica. El CEFIRE Específic d’àmbit CTEM col·laborarà oferint el curs de formació «De la investigació a l’aula. Claus per a la presa de decisions educatives», dissenyat per un equip d’experts que col·laboren amb la FECYT en aquesta campanya.
A més, els dies 11, 18 i 25 de novembre se celebraran les« IV Jornades de Ciència i Pseudociencia. Rigor i evidència en l’Educació», en les quals es debatran propostes per a incorporar el mètode científic en la pràctica i la gestió educativa.