11 anys tenia quan em vaig començar a qüestionar.
13 anys, quan em vaig llevar la mascareta i vaig revelar qui soc.
13 a 14 anys, quan m’intentaren assassinar.
14 anys, quan em van donar accés al sistema de sexologia i hormones, únicament perquè sentiren la pressió de la meua adhesió a la meua comunitat.
16 anys, quan em van forçar a destransicionar i a prendre píndoles anticonceptives, només pel pecat de declarar-me com a persona no-binària.
No va ser fins als 18 anys, amb la majoria d’edat, que va ser quan, finalment, em van deixar prendre dosis adequades de testosterona.
En aquell temps ja veia altres xics trans amb el procés més avançat que jo.
I, hui en dia, em pregunte si la diferència entre ells va ser la meua expressió andrògina, la identitat no-binària , el fet de ser migrant o l’historial psiquiàtric i les meues neurodivergències.
Des del 2021 vaig sol·licitar el canvi de nom i sexe registral i no va ser fins al 2026 que em va ser concedit.
5 anys, 5 anys de llarga espera que, per migrant, Madrid es nega a concedir-nos els papers més prompte i que, si no haguera sigut per una advocada, encara continuaria esperant.
Diuen que tot era pitjor en els anys 80 i 90, però va ser entre el 2018 i 2019, suposadament més tolerants, les dates on haguera pogut quedar la meua mort. Però hui –i amb cicatrius– eleve la veu i els confesse que el primer que vaig oir a l’eixir de l’armari va ser un dur qüestionament:
Que si males influències, que si manipulacions, que si era massa infant per a tindre dret sobre el meu propi autodescobriment;
Que si seguia per este camí, me’n penediria i que si hi continuava, que em preparara per al que vindria.
Vaig ser la diana en un institut negligent que, en lloc de protegir-me, em van abandonar davant de les amenaces d’uns gàngsters i a mi, en canvi, em culpaven per no amagar la meua identitat.
El dia de la meua «eixida» vaig matar aquella imatge falsa de xiqueta, vaig eixir apegant un artístic cartell i no vaig tornar a respondre a un ella o al meu deadname.
Em feia el sord amb cada misgender, simplement no hi responia i vaig ser rude però és que sembla que fora l’única manera perquè a un el respectaren.
Alce la veu i admet: que, d’això, no sent gens de vergonya; ni de ser poc convencional, ni del maquillatge o de ser drag quan se m’antoixe; perquè, de vergonya pel que soc, mai no en vaig sentir ni en sentiré.
Vergonya d’aquells pares o familiars que tenen la barra d’abusar i tirar de casa lis fillis queer;
Vergonya d’aquells polítics que s’omplin la boca de progressisme i usen la nostra identitat sense aplicar realment els drets;
Vergonya d’aquells polítics que, per contra, ens usen com a boc emissari i focus de condemna, de la raó pel qual totes les coses van malament;
Vergonya d’aquells professionals de la salut que li neguen o compliquen l’accés a hormones i operacions a lis nostris germanis migrants, racialitzadis, no-binàries o qualsevol persona que s’aparte de les convencions dels seus ideals;
Vergonya del sistema que ens deixa per anys en espera;
Vergonya del sistema civil que, cínicament, no ens tracta com cal fins que una maleïda lletra i nom canvien en un document de plàstic;
Vergonya dels còmplices i assassins de lis nostris germanis trans;
Vergonya dels controladors del proxenetisme que aboquen les persones trans a la prostitució perquè no volen contractar gent com jo en el seu treball;
Vergonya de Mark Zuckerberg, Elon Musk i de qualsevol xarxa social perquè inciten al crim d’odi i al ciberassetjament encoberts davall la llibertat d’expressió;
Vergonya de Trump , de l’ICE i dels Estats Units, que perseguixen les persones trans i els protectors, que ens tornen a ficar en camps de concentració i que justifiquen el nostre assassinat per la nostra identitat aberrant;
Vergonya de les presons que van donar el vistiplau a forçar dones trans anar a les d’hòmens i a hòmens trans, a les presons d’hòmens on ens maten, violen, ens trauen les hormones i ens fan subjecte d’experiments;
Vergonya dels narcos que executen i perseguixen persones trans;
Vergonya dels psiquiatres que ens consideren com un trastorn de transsexualisme i disfòria de gènere i ens seden amb pastilles, pastilles amb estrògens que frenen la nostra transició i ens electrocuten tractant de curar allò que no té cura;
Vergonya dels xiquets i adolescents malcriats assetjadors que es creuen amb el poder d’assetjar lis companyis de classe per ser trans;
Vergonya de les funeràries que ens soterren amb altres noms i aspectes per a complir amb els desitjos de falsos familiars;
Vergonya dels falsos antifeixistes que no veuen com a prioritat la lluita queer i ens deixen desprotegides;Vergonya dels mitjans de comunicació que ens exposen i ridiculitzen com un número de circ;
I vergonya dels adults que li lleven a les infàncies i a les adolescències el dret a la seua identitat.
A tots ells, ingenus, els incite que isquen de Facebook, Instagram o qualsevol ambient propagandístic i aprenguen i s’informen del que verdaderament som les persones trans.
Perquè vós, Cisgènere, no sou més que un dels extrems de l’espectre de la meravellosa biologia intersexual; perquè jo no soc la teua caricaturitzada histèrica suïcida woke de cabells tenyits.
Soc una persona amb una Identitat que transcendix els segles i cultures; des de l’Emperadriu Romana, passant per les precolombines, les índies i les drags japoneses de l’antiga era Edo, per les queers del cabaret del 1920, per les primeres hormonades i operades del 1930, pels triangles negres i rosa oblidats de l’holocaust, per les germanes de Stonewall, per la Veneno, per les suïcides, per les de l’armari i per tots els esperits de les difuntes que lluitaren però no van sobreviure.
Que jo hui existisc i continuaré existint, encara que això al feixista li unfle les pilotes.
I per a ell, la o li, germani trans que m’estiga veient, que estiga patint com una vegada vaig patir jo, que tinga terror del clima polític actual… Sé com és de dur, però tot pot millorar, envia a fer la mà a tot aquell que et qüestione la identitat, perquè no paga la pena, lluita pel que sou i busca un refugi entre ninsaltres, perquè juntes es resistix millor.
Manifest escrit per estudiant del CEEDCV
