🕊️MUTISME SITUACIONAL: Quan el silenci parla

Hola a totes i tots:

De vegades, a l’aula hi ha xiquets i xiquetes que parlen amb normalitat a casa, però que a l’escola, simplement… no poden. No és que no vulguen. No és desobediència, ni timidesa exagerada. És el que coneixem com a mutisme situacional (abans anomenat mutisme selectiu): una manera que té el cervell d’expressar ansietat i bloqueig davant determinades situacions socials.

Com a mestra d’Audició i Llenguatge, he après que darrere d’aquest silenci no hi ha “falta de voluntat”, sinó por, tensió i necessitat de seguretat. El cervell, en comptes de permetre parlar, activa un mecanisme de protecció. És com si diguera: “ací no estic segur/a, millor calle”.

1. Què és exactament el mutisme situacional?

És una dificultat persistent per parlar en contextos concrets (com l’escola), mentre que en altres —com a casa o amb persones molt pròximes— el llenguatge es desenvolupa amb normalitat.
No és una decisió ni una rabieta. És una resposta automàtica del sistema nerviós davant l’ansietat.

Sovint, el mutisme situacional apareix entre els 3 i 8 anys, i pot anar acompanyat d’altres dificultats com ansietat social, inhibició motora o problemes lleus del llenguatge.

2. Què ens diu la ciència?

Les investigacions més recents (Oerbeck, 2018; Muris, 2023; ASHA, 2024) mostren que:

• La clau és detectar-ho prompte i no pressionar.
• Els programes d’exposició gradual (anar parlant a poc a poc, primer en entorns segurs) són els que millor funcionen.
• L’escola, la família i els especialistes han de treballar junts amb objectius compartits.
• El suport emocional i la comprensió són tan importants com la intervenció logopèdica o psicològica.

3. A l’aula: què podem fer com a docents?

Respectar el seu ritme. No forçar a parlar ni posar-los en situacions de pressió (“ara li toca llegir”).

Crear espais segurs. Un racó tranquil on se senten còmodes, amb una persona de confiança (pot ser el/la tutor/a, un company, o jo mateixa com a mestra d’Audició i Llenguatge).

Començar per la comunicació no verbal. Permetre gestos, pictogrames o escriure en paper.

Exposició progressiva:

• Primer un “hola” en veu baixa,
• Després parlar amb un company,
• Més endavant davant d’un grup reduït…
  Tot amb paciència, reforç positiu i sense pressions.

Col·laborar amb la família: compartir avanços, mantenir coherència entre casa i escola.

Recordem: un “hola” murmurat pot ser un gran pas per a ells.

4. A casa: orientacions per a famílies

• No obligar-los a parlar davant desconeguts o familiars si no poden.
• Evitar frases com: “Va, que tu sí que pots parlar!”.
• Valorar altres formes de comunicació: un dibuix, una mirada, una paraula escrita.
• Buscar ajuda professional si el silenci persisteix. El suport d’un equip d’orientació o d’una mestra d’Audició i Llenguatge pot marcar la diferència.
• Celebrar els xicotets avanços. Una paraula nova a l’escola pot ser una victòria gegant.

5. El paper de l’escola inclusiva

El mutisme situacional ens recorda que no tots els aprenentatges es veuen. De vegades, el progrés és un somriure, una mirada o una paraula xiuxiuejada després de mesos.
Per això és fonamental que l’equip docent, l’Audició i Llenguatge i les famílies treballem junts, des del respecte i la comprensió, amb objectius compartits i realistes.

6. Recursos útils per saber-ne més

• ASHA – Selective Mutism: portal pràctic
• Selective Mutism Association (SMA): guies i articles actualitzats
• Oerbeck, B. et al. (2018): Five-year follow-up of CBT for children with selective mutism. Journal of Child Psychology and Psychiatry.
• Muris, P. (2023): Understanding situational mutism: anxiety, context and development.

7. En resum…

El mutisme situacional no és silenci voluntari, sinó un crit intern que demana seguretat.
Amb un entorn comprensiu, estratègies senzilles i intervenció primerenca, és possible ajudar-los a recuperar la seua veu i confiança.

A vegades, el silenci també parla… i nosaltres, com a mestres i famílies, podem aprendre a escoltar-lo.

• Mail

ALTRES TRADUCCIONS