🗣️ DISFÈMIA O TARTAMUDESA: comprendre per acompanyar millor
Hola a tots i totes:
Avui parlarem d’un tema molt present a les aules i sovint envoltat de desconeixement: la disfèmia, coneguda també com a tartamudesa o trastorn de la fluïdesa de la parla.
Com a mestra d’Audició i Llenguatge, sovint m’he trobat amb xiquets/es que parlen amb esforç, que s’aturen o repeteixen sons i paraules, i que comencen a sentir-se insegurs o frustrats quan intenten expressar-se.
Per això, és fonamental entendre què és realment la disfèmia, com es manifesta i com podem ajudar-los des del respecte, la paciència i l’empatia.
1. Què és la disfèmia?
És un trastorn de la fluïdesa verbal caracteritzat per interrupcions involuntàries del discurs.
Aquests bloquejos o repeticions no són voluntaris, ni tampoc producte dels nervis o la falta d’atenció —com de vegades es pensa—, sinó que responen a un funcionament particular del cervell durant la producció del llenguatge.
2. Causes i funcionament neurològic
No és causada per l’ansietat ni per un trauma emocional, com es creia antigament.
La investigació actual (Chang et al., 2019; Neef et al., 2021) mostra que és un trastorn neurològic del control motor del llenguatge, on hi ha una coordinació diferent entre les àrees cerebrals implicades en la parla (àrea de Broca, ganglis basals i connexions cortico-subcorticals).
També hi ha una predisposició genètica: sovint hi ha antecedents familiars de disfèmia.
El que sí que és cert és que l’estrès, la pressió o la por a parlar poden aguditzar els símptomes, però no en són la causa.
3. Com es manifesta en l’aula o a casa
Cada xiquet/a és diferent, però a sovint podem observar:
- Repeticions de sons o síl·labes (“pa-pa-passa’m el llapis”).
- Prolongacions (“mmmmmmira això”).
- Bloquejos, on sembla que la paraula “no ix”.
- Tics o moviments associats (parpelleig, moviments del cap…).
- Evitació de paraules o situacions on han de parlar.
- Emocions associades: frustració, por, vergonya o tristesa.
És molt important recordar que aquestes conductes no són voluntàries, i que els xiquets/es necessiten sentir-se compresos i acceptats per poder avançar.
4. Com podem ajudar des de l’escola i la família
Acompanyar no consisteix a corregir-lo, sinó a donar-li seguretat i temps per parlar.
Ací tens algunes orientacions pràctiques basades en evidència (Yairi & Seery, 2021):
A l’aula
- No el forces a repetir una frase o a parlar més ràpid.
- Mira’l als ulls i escolta’l amb calma, sense acabar-li les frases.
- Evita fer comentaris com “parla bé” o “tranquil, respira”.
- Dona-li temps per expressar-se, sense pressa.
- Fomenta activitats de parla en petit grup o parelles, no davant de tota la classe.
- Dona-li models de parla pausada i natural.
- Treballa la autoestima comunicativa: el valor del que diu és més important que com ho diu.
A casa
- No interrompis ni mostres impaciència.
- Parla-li lentament i amb un to tranquil.
- Evita sobrecarregar-lo de preguntes.
- Fes activitats de lectura conjunta i jocs de llenguatge divertits (contes, endevinalles, jocs simbòlics).
- Reforça positivament els moments de comunicació, sense remarcar els bloquejos.
5. Reflexió final
La disfèmia no defineix qui és, només forma part de com el seu cervell organitza el llenguatge.
Acompanyar amb paciència i empatia és la millor teràpia.
I recordar sempre que, darrere de cada paraula que costa d’eixir, hi ha una persona que vol ser escoltada.
ALTRES TRADUCCIONS
Anterior 
