🌟 ALTES CAPACITATS (AACC): comprendre, detectar i cuidar el talent també és inclusió
Hola a tots i totes:
En aquesta entrada vull parlar d’un tema que, massa sovint, queda en segon pla a les escoles: els xiquets i xiquetes amb altes capacitats.
Quan pensem en inclusió, moltes vegades ens venen al cap alumnes amb dificultats d’aprenentatge, amb trastorns del llenguatge o amb necessitats especials. I és cert, aquests xiquets/es necessiten suport. Però també és cert que hi ha altres xiquets que necessiten una atenció diferent, no per manca de capacitats, sinó perquè les tenen de sobres.
I sí, moltes vegades, aquest és l’alumnat oblidat.
1. Què són les altes capacitats?
Parlem d’altes capacitats quan cert alumnat mostra una manera de pensar, aprendre i sentir molt més desenvolupada del que és habitual per la seua edat.
Solen aprendre ràpidament, tindre una gran curiositat, fer preguntes constants, buscar el “per què” de tot i voler entendre-ho tot en profunditat.
Però també poden mostrar una gran sensibilitat, perfeccionisme o frustració quan les coses no ixen com volen.
Alguns s’adapten molt bé a l’aula, però altres s’avorreixen, es desmotiven o es tanquen en si mateixos, sobretot si no troben reptes adequats.
Les altes capacitats no són sols “tenir un QI alt”. També impliquen creativitat, curiositat, compromís, empatia o sensibilitat especial per certs temes. Cada xiquet és diferent.
2. Per què moltes vegades són “l’alumnat invisible”?
És una realitat que en moltes escoles, els recursos d’inclusió són limitats.
Els equips d’inclusió (com PT, AL, orientació…) solen prioritzar els casos més urgents: dificultats de llenguatge, discapacitats, problemes de conducta, etc.
I no per falta de ganes, sinó per falta de temps i de recursos humans.
Això fa que molts xiquets i xiquetes amb altes capacitats queden fora de l’atenció personalitzada, i en conseqüència:
- S’avorreixen i perden la motivació.
- Comencen a baixar el rendiment, perquè no troben sentit al que fan.
- En alguns casos, poden mostrar conductes disruptives o rebuig cap a l’escola.
- I fins i tot, pateixen burlas o aïllament social (bulling) per part dels companys.
És dur dir-ho, però passa: quan un xiquet va més enllà, però el sistema no està preparat per acompanyar-lo, acaba sent el “que molesta” o el “que sap massa”.
3. Com podem detectar-ho?
Els mestres solem adonar-nos per observació: un xiquet que aprèn molt ràpid, que capta conceptes sense explicació, que necessita reptes constants o que fa preguntes que van “més enllà del llibre”.
Però la detecció formal s’ha de fer amb una avaluació psicopedagògica, que inclou proves com:
- Escales de raonament i comprensió (com la WISC-V).
- Tests de creativitat (Torrance).
- Observació a l’aula i entrevistes amb famílies.
És important remarcar que no tots els xiquets amb altes capacitats treuen bones notes.
Alguns amaguen el seu potencial per adaptar-se al grup o per por de destacar.
4. Què necessiten realment aquests xiquets?
Sovint pensem que els infants amb altes capacitats “no necessiten ajuda perquè ja van sols”.
Però això és un mite molt perillós.
El que realment necessiten és sentir-se compresos, reptats i respectats.
A l’escola, la normativa (com l’Ordre 20/2019 a la Comunitat Valenciana) recomana:
- Enriquiment curricular: oferir activitats més profundes, investigació, reptes.
- Flexibilització (en alguns casos): avançar de curs si es considera adequat.
- Treball cooperatiu i projectes interdisciplinaris, on puguen aportar el seu talent.
- I, sobretot, acompanyament emocional.
Els mestres d’Audició i Llenguatge podem ajudar-los molt a expressar emocions, gestionar la frustració, desenvolupar habilitats socials o potenciar la creativitat verbal i comunicativa.
5. Estratègies logopèdiques i d’aula
Algunes estratègies útils que he aplicat en la pràctica:
- Treballar habilitats socials i comunicació assertiva.
- Fomentar la tolerància a l’error i la flexibilitat cognitiva (“no passa res si t’equivoques”).
- Proposar reptes lingüístics o creatius (contes alternatius, metàfores visuals, jocs de paraules).
- Donar-los espai per expressar interessos i ajudar-los a compartir-los amb els companys.
- Fer-los sentir part de l’aula, no “superiors” ni “rars”.
6. Què poden fer les famílies?
- Estimular-los, però sense pressió.
- Acompanyar-los emocionalment, perquè moltes vegades se senten diferents o incompresos.
- Parlar amb l’escola per coordinar reptes i expectatives.
- Escoltar-los molt: darrere de la seua curiositat hi ha moltes preguntes i, sovint, molta sensibilitat.
- No oblidar que també necessiten descans, joc lliure i temps sense exigències.
7. Mites i realitats
| ❌ MITES | ➡️ REALITATS |
| “Ja va bé sol, no necessita ajuda.” | Necessita reptes adequats i suport emocional. |
| “Tots són bons estudiants.” | No sempre. Molts s’avorreixen o es bloquegen si el nivell no els motiva. |
| “Són arrogants o creguts.” | No. Moltes vegades se senten sols o desencaixats. |
| “Si no es detecta, no passa res.” | Sí que passa. El desconeixement pot portar a problemes emocionals o conductuals. |
8. La importància del treball en equip
L’acompanyament d’aquests infants ha de ser compartit: mestres, orientadors, especialistes d’AL i PT, famílies i, si cal, professionals externs.
No és una tasca d’una sola persona, sinó una responsabilitat compartida d’escola inclusiva.
9. Reflexió final
Les altes capacitats no són un “privilegi”. Són una manera diferent de veure i viure el món.
I com a mestres, famílies o professionals, la nostra tasca és ajudar-los a créixer sense perdre la curiositat ni la il·lusió per aprendre.
Quan un xiquet/a amb altes capacitats no rep l’estímul que necessita, es pot apagar lentament per dins.
Per això, parlar-ne, comprendre’ls i crear espais on puguen ser ells mateixos és també fer inclusió de veritat.
Anterior 
