❌MUTISME SITUACIONAL: quan el silenci també comunica
Hola a totes i tots,
Hi ha xiquets i xiquetes que parlen amb fluïdesa a casa, però no poden fer-ho a l’escola, al menjador, a l’aula de música o davant de persones concretes. No és que no vulguen parlar. És que no poden.
Això és el que hui coneixem com a mutisme situacional (abans anomenat “mutisme selectiu”). El canvi de nomno és casual: ens ajuda a entendre que el problema no està en la persona, sinó en la situació.
Com a mestra d’Audició i Llenguatge, aquesta és una de les realitats que més ens demana mirada empàtica, temps i coordinació.
1. Per què passa el mutisme situacional?
El mutisme situacional està estretament relacionat amb:
- Ansietat elevada, especialment social
- Alta sensibilitat al context
- Necessitat de seguretat i control
- Temperaments inhibidors
- Dificultats en la regulació emocional
No és un trastorn del llenguatge ni una falta de competència comunicativa. Sinó que el llenguatge queda bloquejat per l’ansietat.
L’evidència científica actual (Klein et al., 2023; Oerbeck & Stein, 2024) confirma que:
- El mutisme situacional és un trastorn d’ansietat, no de parla.
- Forçar la parla empitjora el bloqueig.
- La intervenció precoç millora molt el pronòstic.
2. Com es manifesta a l’escola?
Cada xiquet/a és diferent, però solem observar:
- Silenci total o quasi total en contextos concrets
- Comunicació amb gestos, mirades o assentiments
- Rigidesa corporal o bloqueig davant preguntes
- Evitació de situacions comunicatives
- Parla molt fluida en contextos de confiança
De vegades es confon amb:
- timidesa extrema
- oposicionisme
- desmotivació
- dificultats de llenguatge
3. Estratègies logopèdiques que funcionen
Des de l’especialitat d’audició i llenguatge, l’objectiu en aquest cas és reduir l’ansietat associada a comunicar.
Algunes estratègies amb evidència:
- Jerarquies de comunicació
(primer gestos → murmurs → paraula compartida → parla espontània) - Modelatge sense demanda
Parlar nosaltres sense exigir resposta verbal. - Comunicació alternativa i augmentativa (SAAC)
Pictogrames, targetes, assenyalar… no frenen la parla, la faciliten. - Exposició progressiva i segura
Mai brusca, mai forçada. - Jocs comunicatius sense expectativa verbal
El joc redueix l’ansietat i obri la porta al llenguatge.
4. Eines en període escolar
A l’aula ordinària podem ajudar molt amb:
- Anticipació visual de rutines
- Possibilitat de respondre sense parlar: Permetre respostes escrites, visuals o gestuals
- Parelles comunicatives de confiança
- Temps d’espera real (sense pressió): Respectar el ritme comunicatiu
- Espais segurs on comunicar: Crear una aula emocionalment segura
- Evitar exposicions orals obligatòries
- Coordinar-se amb AL, orientació i família
Important: no preguntar en públic allò que sabem que no pot respondre.
Segons la normativa valenciana, es poden aplicar mesures de suport progressives (nivell I–III) sense necessitat d’esperar diagnòstic clínic.
5. Mites i realitats
| MITES | REALITATS |
| “Si volguera, parlaria” | No pot,no és una elecció. |
| “A casa parla, així que no té cap problema” | El problema és la situació, no la capacitat. |
| “Si el forcem, s’acostumarà” | Forçar agreuja l’ansietat i el bloqueig. |
| “Ja se li passarà” | Sense intervenció, pot cronificar-se. |
6. Orientacions per a famílies
- No parlar per ell/a, però donar alternatives
- No pressionar amb frases com “contesta” o “saluda”
- Validar: “sé que ara et costa parlar”
- Reforçar qualsevol intent comunicatiu, verbal o no
- Coordinar sempre amb l’escola
Per acabar…
El mutisme situacional ens recorda una cosa molt important:
– Parlar no sempre és sinònim de voler comunicar.
– El silenci també diu molt.
Quan deixem d’exigir paraules i comencem a oferir seguretat, el llenguatge —a poc a poc— troba el seu camí.
Com sempre, menys pressa, més comprensió.
Perquè comunicar és sentir-se prou segur per ser escoltat.
Anterior 
