ÀNGELS VERDEJO
Des del departament de valencià volem compartir els sentiments que ha expressat la nostra alumna de 2n de Batxillerat A, Maria Zorio, en un poema creat a partir de la tragèdia viscuda. Unes reflexions que han de servir per a oblidar tot allò que ens fa mal i no ens deixa avançar i també per a recordar el que no hem fet bé, el que no hem de consentir, el que no es pot repetir, el que ens manté en peu… Gràcies, Maria.
1 MINUT DE SILENCI PELS AFECTATS PER LA DANA
Comerços fets amb il·lusió,
cases plenes de records,
ara tot és marró i no hi ha color,
i encara no assimile el dolor.
El poble on he crescut devastat,
sense cotxes ni supermercats,
per no parlar dels morts que han trobat
i que es podrien haver evitat.
És cert que la natura no té culpa,
però sí la tenen els de dalt,
que estaven de farra mentrestant.
A la ciutat de la pólvora anem a lluitar.
Què faríem sense els voluntaris…?
Ens han portat menjar
i s’han posat les botes per ajudar
perquè el poble torne a brillar.
I també parlaré del poble,
que ha estat més unit que mai,
tots arrimant el muscle per ajudar
i crear el lema de: “sols el poble salva al poble”.
Abans els nostres complements eren altres,
abans portàvem bossa de mà o portamonedes,
ara granera i també el mal d’esquena.
Sabem que açò passarà
que València tornarà a sonar,
que estarà unida i tornarem a ballar,
i tal vegada el malson acabarà.
Quan tot estiga millor,
tornarem a escoltar la música pel carrer,
tornarem a posar-nos les sabates de vestir,
tornarem a no tindre fang als dits,
però tornarem junts.
Podem estar orgullosos de la terreta
perquè som exemple d’admiració
i també de dedicació,
on no falta l’amor.
I per últim, un minut,
un minut per les persones ho intentaren,
ho intentaren i no pogueren salvar-se’n,
i se n’anaren sense dir un adeu…
Ens sumem al minut de silenci que proposa Maria, a l’homenatge a les víctimes, amb tot el respecte possible i una profunda tristesa.
I després, una abraçada col·lectiva que ens encoratge, que falta ens fa. Amb la força i l’esforç de totes i de tots reprenem l’activitat acadèmica, en un entorn molt més complicat però de la mà del nostre equip directiu, que sempre ens ajuda físicament i emocionalment. Fermes i ferms, valentes i valents, caminem decididament i amb un punt d’il·lusió pel futur, tan necessàriacom l’aire per a respirar.
Com bé va dir Estellés:
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.
