OLÓRIZ I MARTÍNEZ, Rafael (1848 - 1913)

Catedràtic de dret polític i vicerector de la Universitat de València. En els seus ensenyaments de càtedra va secundar, abans de res, les doctrines de Vicente Santamaría de Parets.
Naix a València el 28 de setembre de 1848. Fill de José Rafael d'Olóriz, natural d'Aspe, i Antonia Martínez, natural de Sant Joan.
El 18 d'abril de 1913, va morir com a conseqüència d'una bronquitis aguda als 64 anys, a la seua casa situada al Carrer Bailía 2. Passat el temps requerit, es van reunir el seu pare nonagenari, la seua germana i altres testimonis, per a obrir el seu testament, amb el notari José Español. En la clàusula 10 diu: "Tots els béns de la meua pertinença que resten després de complides les clàusules anteriors es vendran, i amb el preu que s'obtinga es construiran un o més col·legis de condicions higièniques i pedagògiques destinades a l'ensenyament primari a la ciutat de València."
Es va formar la junta de les escoles Olóriz, tal com ell va disposar, que va valorar quin era el barri més necessitat d'una escola a València i aqueix va ser el barri de Marxalenes, les obres van estar a càrrec de l'arquitecte Manuel Peris Ferrando.
El 3 de juliol de 1917, es va fer lliurament del col·legi a l'Ajuntament de València encara no havent finalitzat les obres sent alcalde Josep Martínez Aloy, testamentari també del Doctor Olóriz. El 9 d'abril de 1918 es van donar per finalitzades les obres, i es va inaugurar oficialment en 1919 amb el nom d'Escoles Olóriz. Al juny d'aqueix mateix any, l'Ajuntament de València va aprovar canviar el nom del Carrer Marchalenes per la del Doctor Olóriz, des de la baixada del Pont de San José fins a l'Església.
A poc a poc els xiquets i les xiquetes, perquè era mixta, van començar a ocupar el col·legi, el primer director Don Alejandro Pérez Moya, el primer conserge, Don Joaquín Alcayde.
La disciplina i el respecte eren dues premisses, el mestre posseeix tots els coneixements, és una època en què l'escola té un lema: la lletra amb sang entra.
Arriba l'any 1936 i amb ell la guerra civil. En 1938 acaben de construir un refugi al pati de l'escola amb capacitat per a 800 xiquets. (actualment no hi ha portes d'accés, les van tapar, amb el que ens agradaria poder veure i utilitzar aqueix refugi hui dia, i que sabem està sota els nostres peus) Era una zona amb alt risc de bombardejos perquè està al costat de Bombes Gens, que va passar de fabricar bombes per a extraure aigua, a bombes d'armament per estar en guerra.
Posteriorment, les xiquetes que anaven al col·legi Doctor Olóriz van ser trasllades a l'Ocell María, en aquella època no estava bé vist que xiquets i xiquetes compartiren espais d'esbarjo. Així que només els xics van romandre en aquesta escola.
14 d'octubre de 1957 un dia fatídic per a la ciutat de València. La riuada.
El carrer del col·legi va ser on més altura va aconseguir l'aigua amb 5 metres. A la nostra escola es va repartir roba i menjar a veïns i voluntaris.
El col·legi Doctor Olóriz ha servit als veïns en els moments difícils, però també en els moments feliços, seguint tradicions i costums.
Passen els anys i allà per als anys 60 la falla doctor Olóriz ens fa un regal, asfalten el nostre pati i l'inauguren amb un ball. El col·legi i la falla sempre han estat units: La falla i mascletàs a la porta, al pati els sopars i revetles, quasi tot l'alumnat faller.
En aqueixos anys comencen a vindre al barri molta gent d'altres ciutats, a València hi havia treball, com un imant atrau a gents de tota Espanya. El col·legi Doctor Olóriz tenia molts alumnes. Arriba l'EGB, l'escola nova es va implantant, més mestres en els col·legis, necessitat d'ampliar instal·lacions Per l'any 1978 es tornen a incorporar les xiquetes al col·legi, torna a ser mixt.
Tot va transcorrent amb normalitat, però el centre es queda xicotet amb les noves normatives i sistemes educatius, per tant, en el curs escolar 1998-1999 el centre és traslladat al Pare Jofre, perquè es pogueren fer les obres d'ampliació.
Això va provocar un èxode d'alumnat, que no volia travessar les vies per a portar als seus fills al col·legi provisional, mentre duraven les obres.
L'any 2000, s'inaugura el "nou" col·legi, amb l'adequació de l'existent i la construcció d'un aulari nou. La matrícula era molt baixa, fins i tot es va inaugurar el nou aulari amb supressions de mestres, però va ser uns dels moments d'auge de la immigració, per la qual cosa el centre va començar a nodrir-se d'alumnes/as de totes les parts del món.
L'any 2004, donat l'alt índex d'alumnat amb necessitats de compensació educativa, es va sol·licitar la catalogació de CAES. Des de llavors i fins ara, el centre treballa per i per a la igualtat, promovent una educació de qualitat per a tots.
Si Don Rafael Olóriz Martínez alçara el cap, estaria orgullosíssim de la seua obra, ja que ell va ser el primer a dedicar la seua vida als altres, sobretot, als més desfavorits prenent com a premissa principal la formació integral de la persona, i la millor manera de fer créixer a les persones és des de l'educació.