Lluïsa Gallego Vila.
Al mes de març els mitjans de comunicació ens han recordat que ja fa cinc anys de la declaració de l’estat d’alarma i l’inici d’aquell confinament que semblava que anava a ser per a 15 dies i va durar 50. De sobte, el món es va aturar però no les classes.
Abans d’aquell dia fatídic, el nostre centre vivia amb plena normalitat, és més, teníem dues excursions en marxa, per una banda, el tradicional viatge a la neu en Andorra, per altra, un viatge que amb molta il·lusió havia organitzat per primera vegada el departament d’anglés al sud d’Anglaterra. Aquells dies previs a la declaració de l’estat d’alarma, professorat i famílies seguíem amb inquietud les notícies, cada dia les nostres preocupacions augmentaven per un futur immediat totalment incert, ja que es parlava de tancar l’espai aeri i de quarantenes per a les persones infectades, per aquest motiu la primera preocupació era que les dues excursions pogueren tornar a casa. La direcció del centre mantenia el contacte diari amb el professorat acompanyant de les dues excursions, a la vegada que intentava tranquil·litzar a les famílies i buscava un pla alternatiu per als que estaven en Anglaterra per si tancaven l’espai aeri. Van ser dies angoixants fins que les dues excursions van arribar a Castelló de Rugat.
El dia a dia en el centre es vivia amb el temor als contagis quan encara ens faltaven indicacions clares de com protegir-nos i de com procedir. Ens arribava informació de les primeres persones ingressades, de casos greus, de la rapidesa dels contagis i la tensió augmentava entre la comunitat educativa. El dia 14 amb la declaració de l’estat d’alarma va vindre el confinament i les classes no presencials, de hui per a demà. La inspecció educativa, per prevenció, no ens va permetre fer un claustre presencial per organitzar-nos, a partir d’aquell moment tota la comunicació entre el professorat va ser per telèfon i per videoconferències. Un nou escenari per al qual no havíem tingut temps de preparar-nos, ni Conselleria, ni professorat, ni famílies, ni les companyies de telefonia i internet.
L’equip directiu va haver de donar forma i aterrar a la realitat del centre l’allau d’indicacions procedents de Conselleria, que encara que amb bona intenció, eren difícils d’aplicar en una situació adversa. Van ser dies durs, el professorat havia de recórrer a la imaginació per poder preparar activitats que l’alumnat poguera fer a casa de la manera més autònoma possible, les hores del dia les passàvem de cara a l’ordinador. Conselleria va intentar amb poc de temps dotar-nos de ferramentes ( TEAMS, AULES...) i fins i tot, ordinadors per a l’alumnat que no tinguera dispositius. Així i tot, era difícil tindre accés i fer seguiment de tot l’alumnat, ja que les classes en línia sols es van poder fer amb l’alumnat de batxillerat. Aquelles classes eren un espai d’encontre i distensió, de poder parlar i compartir les vivències, a més de continuar aprenent també ens servien de teràpia. Segur que tots i totes recordem anècdotes que ens alegraven el dia, com les cares de son, algun que altre pijama, el no puc connectar la càmera, alguna interferència familiar i mil maneres de com copiar a les proves. L’alumnat que no tenia classes en línia ho tenia més complicat, les famílies es van veure desbordades per l’arribada de tasques i informació, era molt difícil dur la feina al dia, l’AMPA era la nostra interlocutora i ens feia arribar queixes i suggerències per aquella nova formació virtual. El nostre himne per posar al mal temps bona cara va ser la cançó “Alegria” del Diluvi.
Professorat, alumnat i famílies van tindre una actitud exemplar. Però cal destacar a l’alumnat, adolescents que van haver de renunciar a un temps de la seua vida. No obstant, el viure en pobles menuts i en un entorn rural els va permetre un aïllament més suportable que en una gran ciutat. De fet, l’alumnat es permetia certes llicències com eixir al camp o encontres furtius. El mòbil va passar a ser la seua via de comunicació i contacte amb l’exterior, a la vegada que es va transformar en una dependència. Van omplir el temps aficionant-se a coses diverses perquè tutorials en internet hi ha per a tots els gustos, eixa necessitat de cobrir aquelles hores interminables tancats a casa va afavorir la proliferació de youtubers i tiktokers.
El primer encontre amb l’alumnat van ser les proves d’accés a la universitat que per primera vegada Conselleria permetia que s’organitzaren en cada centre. Va ser un moment clau per a l’equip directiu que vam vigilar cada detall perquè pogueren desenvolupar-se sense incidències. Teníem ganes de retrobar-nos amb l’alumnat però molta por al contagi, ja que augmentaven dia rere dia les víctimes de la COVID-19.
A l’estiu vam haver de treballar preparant el centre per a tornar a una “certa normalitat” que era tot menys normal, la primera tasca va ser dissenyar un pla de contingència que recollira les indicacions de Conselleria per previndre els contagis (mantenir la distància de seguretat a metre i mig, entrades diferenciades, senyalitzar els recorreguts, indicacions de com rentar-se les mans, distribuir gel hidroalcohòlic i mascaretes, separar l’alumnat al pati), de com actuar en cas de contagi (protocol d’aïllament, sala COVID), així com el contacte continu amb els centres sanitaris i les famílies. La fastigosa COVID condicionava el nostre dia a dia. Mentre part del món continuava tancat a casa, nosaltres estàvem en la primera línia de batalla, quan els espais es van obrir limitant l’aforament, nosaltres convivíem amb l’alumnat amb aules que superaven qualsevol límit establert en altres espais i que a més, devíem tindre sempre ventilades, fins i tot en ple hivern, com oblidar la ventilació creuada. Quan de fred vam patir! La frase més utilitzada era “no ens morirem de COVID però sí d’una pulmonia”.
Els centres es van convertir en espais segurs per la convivència, l’alumnat venia amb ganes de trobar-se amb els seus iguals. El centre va haver de respondre a eixes necessitats, no era suficient estar asseguts i mantenir el metre i mig de distància, necessitàvem fer coses per eixir de la monotonia, així que vam haver d’idear activitats a l’exterior i celebracions.
La COVID-19 ens va mostrar la fragilitat de les nostres vides, però també ens va ensenyar a valorar la importància de les relacions socials i la qualitat de vida que ens ofereix un entorn rural. Conviure amb la COVID va ser una experiència de la qual se suposa que havíem d’aprendre i eixir més enfortits. Cadascú que valore.