L'IES Manuel Sanchis Guarner, situat al peu del Benicadell, al cor de la Vall d'Albaida, ofereix ensenyament secundari obligatori (ESO), Batxillerat i FP Bàsica d'informàtica
El nom del nostre institut té el seu fonament legal en: l'ORDE de 7 de novembre de 2002, de la Conselleria de Cultura i Educació, per la qual s'atribuïx la denominació específica de Manuel Sanchis Guarner a l'Institut d'Educació Secundària de Castelló de Rugat.[2002/X13909]
El Consell Escolar de l'Institut d'Educació Secundària de Castelló de Rugat, en la sessió celebrada el 23 de maig de 2002, va aprovar sol·licitar per al mencionat centre la denominació específica de Manuel Sanchis Guarner. Esta proposta fou aprovada pel Ple de l'Ajuntament en la sessió del dia 29 de maig de 2002, i disposa de l'informe favorable de la Inspecció Educativa de la Direcció Territorial de Cultura i Educació de València. En el DOCV figura la justificació del nom per al nostre centre:
En Manuel Sanchis Guarner (1911–1981) es va dedicar a la docència des de la seua tasca com a professor d'institut i com a catedràtic d'universitat. Autor de nombrosos articles i estudis històrics, lingüístics, lexicogràfics, literaris o de cultura popular que varen demostrar la seua professionalitat en la constant defensa de tot el que és autènticament patrimoni de la Comunitat Valenciana: la llengua, les tradicions, la història, la cultura.
Reproduïm tot seguit una semblança del mestre de mestres:
BIOGRAFIA
Manuel Sanchis Guarner va néixer a València l'any 1911, concretament a la plaça de l'Almoina, en el si d'una família de la mitjana burgesia oriünda de la Vall d'Albaida. Cap a l'edat dels cinc anys va quedar orfe de pare i mare i va ser acollit pel seu oncle, l'arqueòleg valencianista Josep Sanchis Guarner, de qui heretaria l'amor a l'estudi del propi país. Va cursar el batxillerat a l'Escola Pia de la seva ciutat i posteriorment la carrera de dret a la Universitat de València, on va col.laborar activament en els moviments de redreçament valencianista. Per exemple, va ser un dels fundadors el 1930 d'Acció Cultural Valenciana, entitat que, a part d'intentar apropar els estudiants a la societat, promovia el rigor universitari en l'erudició local.
Després de doctorar-se en filosofia i lletres, i mentre feia el curs de doctorat a Madrid, el 1932, va obtenir una beca per treballar al Centro de Estudios Históricos de la mateixa ciutat, presidit per Menéndez Pidal. Gràcies a aquest Centre, va poder participar en un viatge d'estudis al Marroc amb l'arabista Lévi-Provençal, que va fer-li de guia i va influir-lo notablement, com es desprèn dels estudis que Sanchis Guarner va realitzar anys més tard en relació a la toponímia o la presència àrab al País Valencià i a Mallorca. D'altra banda, a l'esmentat Centre va tenir com a mestres i companys, a part de Menéndez Pidal, les personalitats més rellevants de la filologia hispànica de l'època, com Américo Castro, Rafael Lapesa o, sobretot, Tomás Navarro Tomás, que va fer-li de director el 1934 en un dels seus primers articles importants: "Análisis fonético del valenciano literario". L'any anterior Sanchis Guarner havia publicat a València el primer llibre, La llengua dels valencians, (que va reelaborar i ampliar el 1960 i el 1967) que ha estat des d'aleshores un referent per a la filologia i la identitat valencianes, i que compta amb nombroses reedicions.
Tomàs Navarro Tomás, a més, va convidar Sanchis Guarner a formar part de l'equip d'enquestadors d'una obra molt ambiciosa que ell mateix dirigia: l'Atlas Lingüístico de la Península Ibérica. Amb aquest motiu, va emprendre diversos viatges de recerca per l'Aragó, Extremadura, Castella, Navarra i el País Basc, i mesos després, conjuntament amb Francesc de Borja Moll, per les terres del domini lingüístic català, "on recollíem les paraules més característiques de cada comarca."
L'Atlas no es va arribar a acabar mai, interromput per la guerra civil, i Sanchis Guarner, incorporat a l'exèrcit republicà, va passar la major part dels tres anys de guerra a Extremadura i Madrid, i amb la derrota va ser internat en un camp de concentració a Salamanca i posteriorment en una presó de Madrid. Després de complir gairebé quatre anys de condemna, amb la llibertat provisional va establir-se a Mallorca, on va exercir de professor d'idiomes en un institut, alhora que reprendria les investigacions científiques, amb el suport de Francesc de Borja Moll. L'any 1946, els dos lingüistes van reprendre les enquestes de l'Atlas, la publicació del primer volum del qual va ser encarregada a Sanchis Guarner i presentat l'any 1962 al Congrés de Filologia Romànica d'Estrasburg. D'altra banda, havia estat nomenat membre de l'Instituto Miguel de Cervantes de Filología Hispánica (del CSIC), el 1947; membre corresponent de l'Academia Española, el 1952 i, l'any següent, "magister" de l'Estudi General Lul.lià i col.laborador del Consejo Superior de Investigaciones Científicas.
D'aquesta etapa mallorquina, a part de la important tasca de redreçament del món literari local que va dur a terme, cal remarcar la col.laboració amb Francesc de Borja Moll en la redacció del Diccionari Català-Valencià-Balear iniciat per Antoni M. Alcover. A més de la saviesa i l'experiència que hi aportava, va suposar un potent suport per als joves filòlegs mallorquins que hi treballaven.
Autor de llibres cabdals per a la filologia catalana, com ara Gramàtica valenciana (1950), Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la Reconquesta (1955), o d'altres més centrats en temes mallorquins, tant lingüístics com literaris: Els poetes romàntics de Mallorca (1950), Els poetes insulars de postguerra (1951).
L'any 1954 va començar a encarregar-se d'uns cursos de llengua i cultura valencianes que la censura franquista va permetre realitzar a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat de València, impartits dos cops l'any en períodes de quinze dies, i el 1959 va retornar definitivament a la seva ciutat nadiua, on va exercir de professor de francès en un institut i, més endavant, es va encarregar dels cursos de filologia romànica i lingüística general a la Universitat. Aviat va ser nomenat cap del departament de francès de la Facultat i, un cop creada, va ocupar la plaça de lingüística valenciana. El 1979 va accedir a la càtedra d'aquesta especialitat, i un mes més tard va ser escollit degà de la Facultat de filologia, càrrec que va ocupar fins a la jubilació, l'any 1981, el mateix any que va morir.
Autor de nombrosos articles, pròlegs i ressenyes de llibres --més de cent cinquanta--, va intervenir en diversos congressos de filologia romànica. Va ser membre numerari de l'Institut d'Estudis Catalans; membre corresponent del Centre de Cultura Valenciana, i de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana. El 1974 va ser guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. També li va ser concedit el premi de la Unitat de la Llengua (1981) per Aproximació a la història de la llengua catalana.
Manuel Sanchis Guarner Guarner (dret) i Joan Fuster
Sanchis Guarner va patir nombroses maniobres en contra seva per part de sectors antinacionalistes, tant de la Universitat com de la societat local, fins a l'extrem de ser objecte d'un atemptat amb bomba. Tot i que no compartia les tesis polítiques catalanistes de Joan Fuster, no li van perdonar mai que el seu treball científic fes evident la unitat de la llengua.
La consistència de la seva obra queda reflectida en les paraules d'Antoni Ferrando: "És en gran part gràcies al seu rigor professional, al seu incansable treball i a la seua exemplaritat cívica i ètica que avui els valencians hem recuperat la nostra història lingüística, alliberada definitivament dels prejudicis multiseculars que ens havien impedit de reconéixer la nostra identitat idiomàtica i nacional. Les formulacions teòriques, fins i tot algunes de les seues interpretacions dels fets lingüístics interns o externs valencians, poden quedar relativament invalidades en el futur, però les seues aportacions, sempre sòlides i assenyades, marcaran també definitivament l'inici d'una nova etapa de solvència científica per a la filologia catalana del País Valencià."
OBRA
La llengua dels valencians. València: Ed. l'Estel, 1933 (Ed. Tres i Quatre, 1972, 3ª ed.)
Introducción a la historia lingüística de Valencia. València: Institució d'Alfons el Magnànim, 1948, amb pròleg de Ramón Meléndez Pidal.
Gramàtica valenciana. València: ed. Torre, 1950 (Barcelona: ed. Alta Fulla, 1993, a cura d'Antoni Ferrando, edició facsímil).
Els poetes romàntics de Mallorca. Palma de Mallorca: ed. Moll, 1951, recull antològic amb una introducció i comentaris de l'autor.
Calendari de refranys. Barcelona: ed. Barcino, 1951.
Els poetes insulars de postguerra. Antologia. Palma de Mallorca: ed. Moll, 1951, antologia aplegada per l'autor.
El arte del vidrio en Mallorca. Palma de Mallorca: Panorama Balear, 1952.
Els vents segons la cultura popular. Barcelona: ed. Barcino, 1952.
La cartografía lingüística en la actualidad y el atlas de la Península Ibérica. Madric: CSIC, 1953.
València visigòtica. Assaig de síntesi. València: ed. Torre, 1953.
Els molins de vent a Mallorca. Barcelona: ed. Barcino, 1955.
El cant de la Sibil.la. Antiga cerimònia nadalenca. València: Institució d'Alfons el Magnànim, 1956.
Les barraques valencianes. Barcelona: ed. Barcino, 1957 (València: Institució d'Alfons el Magnànim, 1999)
Cançoneret valencià de Nadal. València: ed. Torre, 1960 (Gorg, 1973, edició molt augmentada); aquest llibre està inclòs en el sisè volum de la seva Obra Completa, 1987.
Els parlars romànics de València i Mallorca anteriors a la Reconquista. València: Institució d'Alfons el Magnànim, 1961.
Poetes universitaris valencians 1962. València: ed. l'Estel, 1962.
Els moros valencians i el Cid: literatura, historisme i historicisme. València: Successor de Vives Mora, 1962, separata d'Anales del Centro de Cultura Valenciana XXIII, núm. 47.
Els pobles valencians parlen els uns dels altres. València: ed. l'Estel.
I. Sector septentrional, 1963.
II. Sector meridional, 1965.
III. Sector central-litoral, 1968.
IV. Sector central-interior, 1983, dins Obra completa. València: Eliseu Climent, 1982-1983.
Els valencians i la llengua autòctona durant els segles XVI, XVII i XVIII. València: ed. l'Estel, 1963.
Els noms catalans de l'oronella: hirundo rustica. Madrid: ed. Gredos, 1963, separata d'Homenaje a Dámaso Alonso, volum III.
Contribució al nomenclàtor geogràfic del País Valencià. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans, 1966.
Les generacions literàries de la Renaixença Valenciana. València: Lo Rat Penat, 1968.
La Renaixença al País Valencià. Estudi per generacions. València: ed. Tres i Quatre, 1968.
Per a una caracterització valenciana. València: Publicacions del Archivo Municipal de Valencia, 1972.
La ciutat de València. Síntesi d'Història i de Geografia Urbana. València: Publicacions del Cercle de Belles Arts, 1972 (Ajuntament de València, 1981, 3ª ed. amb pròleg de Ricard Pérez Casado; Generalitat Valenciana, 1997, 6ª ed.)
València, els seus grans gravadors i la gran aventura d'Ernest Furió. València: Vicent Garcia Editors, 1977.
El sector progressista de la Renaixença Valenciana. València: Facultat de Filologia, 1978. (Institut de Filologia Valenciana, 1985, 2ª ed. amb pròleg de Vicent Simbor Roig)
La processó valenciana del Corpus. Làmines de fra Bernat Tarín Juaneda. València: Vicent Garcia Editors, 1978.
Aproximació a la història de la llengua catalana. I. Creixença i esplendor. Barcelona: ed. Salvat, 1980.
Els inicis del teatre valencià modern 1845-1874. València: Institut de Filologia Valenciana, 1980. <LI>De la terra i la gent del país teu. Crestomatia de prosistes valencians moderns (1900-1981). València: Fundació Birlanga-Fuster, 1985, a cura d'Antoni Ferrando.
Teatre i festa: de Nadal a Falles. València: ed. Eliseu Climent, 1987, pròleg d'Alfons Llorenç. Obra Completa, 6.
Obra completa
Per a una caracterització valenciana (col.lecció l'Unitat, núm. 22). València: Eliseu Climent, 1976.
Els pobles valencians parlen els uns dels altres (L'Unitat, 66-69), 4 volums. València: Eliseu Climent, 1982-1983.
Teatre i festa: de Nadal a Falles (L'Unitat, 113), amb edició i pròleg d'Alfons Llorens. València: Eliseu Climent, 1987.