La necessitat de ballar i expressar-se mitjançant el moviment és una cosa innata en l’ésser humà i encara que hi ha ocasions on prevalen com un gran obstacle la manca de mitjans i la incomprensió, no suposen un impediment per a desenvolupar aquesta disciplina.

Els centres docents de dansa sorgeixen a Alacant i la seua província en el segle passat, a la fi dels anys 50, amb la creació de l’Institut Musical de Sud-est, ja que no hi ha dades d’una escola de dansa com a tal anterior a aqueixa data. No obstant això, no significa que no hi haja hagut homes i dones amb aquesta vocació artística, segurament molt més allà del que podem pensar, però aquest art efímer i poc reconegut, no deixa massa petjades, ni registres. El compositor deixa les seues partitures, el pintor els seus quadres, mentre que el ballarí o mestre de dansa, si no ha collit un èxit mundial, deixa després de si només l’oblit.

Per fortuna, en 1958, el mestre Ricardo Ruiz Baquero, anomenat per a dirigir el llavors Orfeó Alacant del Sud-est, va plantejar a Antonio Ramos Carratalá, Director General de la Caixa d’Estalvis del Sud-est d’Espanya, la conveniència de crear una escola musical per a pal·liar com ell mateix va apuntar en una entrevista aqueix mateix any en la revista Idealitat, “la manca quasi total de disciplina en els estudis sistemàtics”. D’aquesta manera va sorgir l’Institut Musical del Sud-est, sota la direcció de Ruiz Baquero, iniciant-se el curs el 20 de Gener de 1958, i entre les assignatures que s’impartien es trobava la Dansa.

Rogelia Galiana va ser la professora d’aquell primer curs de Dansa Clàssica i Dansa Espanyola. Les alumnes, perquè com no? eren xiquetes, rebien classes de dansa i solfeig, i van participar en la Clausura del curs l’1 de Juny de 1958, que va tindre lloc el Teatre Monumental. Vilma Ñeco, una de les primeres alumnes de l’Institut, recorda que la falta de material era tal, que les classes la realitzaven amb sabatilles d’espart, i van ser les mares els qui els van confeccionar a casa, el vestuari i unes sabatilles de ballet per a l’actuació en el Teatre Monumental.

La Senyora Galiana es va formar en Dansa Clàssica i Dansa Espanyola, en el Conservatori de València. Va arribar a Alacant per treball del seu pare, qui li permetia dedicar-se a la dansa sempre que no desatenguera els seus estudis. Era i és, una persona vitalista i alegre, que com ella mateixa diu “necessitava ballar per a viure”. Era el seu entusiasme el que incitava a ballar a les alumnes. Actualment és matrona jubilada, però la Dansa ha continuat formant part de si mateixa.

Tornant a la història de la Dansa, el Consell d’Administració de la Caixa d’Estalvis del Sud-est d’Espanya va acordar demanar autorització al compositor Óscar Esplá, perquè l’Institut portara el seu nom. Va acceptar i a partir del 31 d’Octubre de 1958, aquesta institució va passar a denominar-se Institut Musical Óscar Esplá. El 4 de Febrer de 1959, en la sala d’actes de la seu de l’Institut, es va celebrar un homenatge al compositor alacantí, i va ser inaugurat oficialment el nou centre docent que porta el seu nom. Dins dels seus actes la professora de dansa, Rogelia Galiana, va ballar Esbossos Llevantins i va presentar a les alumnes executant peces clàssiques. El 24 de Maig de 1959, les alumnes de dansa van tornar a mostrar les seues evolucions coreogràfiques amb peces musicals de Schubert, Chopin i Strauss.

És notori ressenyar que en una província on la dansa que es coneixia provenia amb tota probabilitat, dels balls populars mostrats pels grups de Cors i Danses de la Secció Femenina i les actuacions en teatres de companyies que inserien en els seus espectacles números de Clàssic Espanyol, la Dansa Clàssica va iniciar la seua marxa a Alacant, amb aquella primera escola de música.

En 1960, don Antonio Ramos Carratalá convenç a donya Enriqueta Ortega perquè forme part del claustre de professors, i aqueix mateix any Óscar Esplá és nomenat director de l’Institut. En el curs 59-60, la professora Galiana es va fer càrrec de l’assignatura de Dansa Espanyola, mentre Enriqueta Ortega, ho va fer de la de Ballet Clàssic.

Enriqueta Ortega no va tindre l’oportunitat de realitzar estudis de ballet a Alacant on ella va viure amb els seus oncles durant la seua infància i joventut. No existien escoles on desenvolupar la seua vocació, i no era fàcil que es comprenguera “això” de ser ballarina. Per això no va ser fins als 21 anys, quan va poder començar la seua preparació com a mestra. La seua carrera la va realitzar a Múrcia, on es va traslladar amb la seua família per treball del seu oncle i va rebre el seu aprenentatge principalment a Barcelona, amb Juan Tena i Marina Noreg.

En aquells moments, concretament en 1958, Mª Sol Pérez Segura, va obrir la seua Escola de Ballet a Elx. Ella és un altre exemple de superació davant la dificultat per a l’aprenentatge i la incomprensió, perquè no va poder iniciar els seus estudis fins als 16 anys a Barcelona amb el mestre Juan Magriñà. Els seus pares van consentir llavors després d’observar que, des de sempre, Mª Sol tenia aquesta vocació poc usual. Però ja era tard per a una carrera professional i torna a la seua ciutat per a donar a conéixer allò que va aprendre amb el mestre. Entre les seues alumnes es troba Pilar Sánchez, que també va marxar a Barcelona a estudiar amb Magriñà i que va formar part de l’elenc del Teatre del Liceu, obrint més tard escola a Elx.

A proposta del Ministre d’Educació Nacional i prèvia deliberació del Consell de Ministres en la seua reunió del 21 de desembre de 1962, es reconeix la validesa acadèmica oficial als ensenyaments de l’Institut Musical Óscar Esplá d’Alacant, en el grau de Conservatori Professional. Però serà en 1969 quan la direcció General de Belles arts, davant la consulta d’Óscar Esplá, aclarirà que pel mateix decret de 17 de gener de 1963, els ensenyaments de “Ballet” i “Dansa Folklòrica” també posseeixen reconeixement oficial amb validesa acadèmica. Suposava un gran avanç, tant per a la Música com per a la Dansa, ja que s’obria la possibilitat d’obtindre un títol oficial. Potser la visió del ballarí, moltes vegades catalogat com a saltimbanqui i bohemi, va començar a canviar des d’aqueix moment, ja que sembla que un títol fa més “seriosa” aquesta professió. La “carrera” estava constituïda per sis cursos de dansa i assignatures complementàries com: 1r i 2n de Solfeig, Història i Estètica de la Música, afegint-li posteriorment Història de l’Art, i fins i tot durant alguns anys es cursava Cant Coral. La possibilitat d’obtindre aquesta titulació es va obrir a alumnes lliures.

Aqueix mateix any, Mª Carmen Baeza, que va estudiar amb Enriqueta Ortega a la seua escola de Múrcia i titulada pel Conservatori de Múrcia, obri la seua escola a Elx i presa el relleu a Mª Sol Pérez Segura.

En 1963, Óscar Esplá va contractar Blanca Barris Gosálvez , titulada pel Real Conservatori de Música i Declamació de Madrid per a impartir l’assignatura de Dansa Folklòrica. Poc després Enriqueta Ortega proposa a Óscar Esplá a José Sánchez García conegut pel seu nom artístic, José Espadero, com la persona adequada per a impartir les classes de Dansa Espanyola, una vegada que la Sra. Barris va deixar de pertànyer al Claustre de Professors.

Espadero, autodidacta en els seus principis i “tocat pels déus”, com ho va definir Enriqueta Ortega, cantava i ballava des de xiquet per impuls natural. Anava a la casa de mestres pianistes com a Fina Martínez o Pedro López Escudero, amb una partitura per a assajar una cançó o un ball, i assistia asíduamente al teatre, aprenent del que veia mancant mestre que l’instruïra. No va ser fins a convertir-se en professional, als 14 anys, quan va poder permetre’s el luxe de pagar els honoraris de mestres com La Quica, Charo Contreras, Enriqueta Ortega o Juan Tena.

Una altra fita important va tindre lloc el 25 de Gener de 1974, ja que en aqueixa data va entrar en vigor un decret pel qual el Conservatori Professional Óscar Esplá, adquireix el rang de Conservatori Superior de Música. En aqueixes dates, el Conservatori Superior d’Alacant va arribar a tindre més de mil matrícules lliures d’alumnat de Dansa procedents de la província, així com de diferents comunitats espanyoles. I és que en aqueixos moments, Alacant i la província posseeixen ja un bon nombre d’Escoles de Dansa, obertes pels primers titulats del Conservatori.

Grans mestres van acudir en aqueixos anys a Alacant a cursets pioners organitzats per Enriqueta Ortega, com a Madame Raïssa Kuzniecowa, en els anys 70 o Miss Debra Wayne en els 80, entre altres. Així mateix, introdueix a Alacant la Royal Academy of Danse, metodologia de la Dansa Clàssica, que va formar a molts professors. Des de llavors moltes altres escoles i el mateix Conservatori, organitzaran cursos amb mestres nacionals i internacionals que ajudaran a la formació de nous alumnes i mestres.

En 1981, el Conservatori Superior de Música “Óscar Esplá” d’Alacant passa a l’Administració de l’Estat. Serà en aquesta dècada i en la següent quan s’inauguren Escoles Municipals de Dansa en diferents ciutats de la província, que van adquirir amb la LOGSE, el rang de Conservatoris Elementals. Servisca d’exemple el de Novelda que es va convertir en Conservatori Professional el curs 2008-2009.

Per l’Ordre de 8 de Setembre de 1986 de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, el Conservatori Superior de Música es va separar de l’Escola de Dansa d’Alacant, sent nomenat director del nou Conservatori, Sr. José Espadero.

Uns anys després, en 1990, la Llei orgànica d’Ordenació General del Sistema Educatiu va pal·liar el buit legal existent quant als ensenyaments oficials. Va establir els aspectes bàsics del currículum d’aquests ensenyaments en tot el territori espanyol i els graus elemental, professional i superior. En el Conservatori d’Alacant es va adoptar el grau elemental a partir de 1993, el mitjà en 1999, afegint a les especialitats de Dansa Clàssica i Dansa Espanyola, la Dansa Contemporània. La implantació va ser progressiva i van quedar suprimits els exàmens lliures.

En el curs 2000-2001, la Universitat Miguel Hernández, va posar en marxa el títol superior en Dansa Contemporània, en la Facultat de les Belles arts d’Altea, amb tres especialitats: Pedagogia de la Dansa Clàssica i Contemporània, Coreografia i Interpretació. El títol constava de tres cursos, amb 278 crèdits. Aquest títol només va tindre dues promocions i va quedar arracada d’homologació a conseqüència de la futura convergència europea d’ensenyaments superiors.

El 30 de juliol de 2002, es concedeix la denominació específica al Conservatori de Dansa de Conservatori Professional de Dansa “José *Espadero”. En aqueix mateix any, en el curs 2002-2003, el Conservatori Superior de Dansa d’Alacant, va impartir la seua primera classe en les especialitats de Pedagogia de la Dansa, de Coreografia i Tècniques d’Interpretació de la Dansa. Es produeix així el desglossament del Conservatori de Dansa pel Decret 127/2003 del Consell de la Generalitat.

En l’actualitat, moltes escoles particulars d’antany han tancat les seues portes. Queden poques en comparació amb els anys 80 i 90. Potser són molts els xiquets i xiquetes que practiquen dansa en els col·legis com a assignatura extraescolar, però el nombre d’estudiants amb voluntat per a fer de la Dansa la seua professió, m’atreviria a assegurar que és molt succint. Aquesta disciplina requereix dedicació i una bona organització per a compaginar els ensenyaments de règim general i els ensenyaments professionals de dansa. Portem molts anys sentint parlar dels centres integrats que facilitarien la formació de professionals, però això és lletra morta perquè mai arriba.

Malgrat això, i encara que en el fons continuem amb mancances i incomprensions, hui dia, Alacant i la seua província compta amb ballarins professionals de Dansa Clàssica, Espanyola i Contemporània, treballant dins i fora d’Espanya, la preparació inicial de la qual va tindre lloc en el nostre Conservatori, o a les nostres escoles particulars o municipals.

La Dansa, almenys, ja ha tirat fortes arrels entre nosaltres.

María del Carmen Serrano Acereda

En la Dècada dels 90, gràcies a la mediació entre altres, del Director del Conservatori Professional de Dansa d’Alacant D. Angel Ramón amb la Universitat Complutense de Madrid i la Universitat d’Alacant, van organitzar el 1r MÀSTER UNIVERSITARI EN LA TEORIA I APRENENTATGE DE LA DANSA, amb la Càtedra d’Alicia Alonso al Campus Universitari de Sant Vicent d’Alacant. Aqueixa oportunitat d’ampliació i perfeccionament de formació, va ser aprofitada per escasses professores per la falta d’una clara legislació al respecte.

En l’actualitat i situats en el segle XXI, afrontem amb il·lusió i amb una certa incertesa la implantació del “Tractat de Bolonya”, quant al nou paradigma educatiu europeu. Aquest nou repte es va materialitzar a partir del curs 2015/2016, amb l’entrada en vigor de la LOMCE i l’adaptació curricular de les “programacions didàctiques per Competències” i successivament la LOE, etc…, amb nous Reials decrets que canvien tot el que s’estableix per anteriors governs. No podem oblidar i reconeixem el gran esforç per part dels docents, que la professió requereix una formació contínua i permanent al llarg de tots els anys en actiu, per a oferir una qualitat i una professionalitat d’acord amb les necessitats de la societat.

Esment especial d’agraïment.

La creació i consolidació del Conservatori Professional de Dansa José Espadero d’Alacant va ser un llarg procés de lluita durant diverses dècades. Gràcies al treball i tenacitat de grans personalitats, a les quals admirem, és just esmentar-los com a fundadors, percussors i directius del centre a: Oscar Esplá (Músic i Compositor), Enriqueta Ortega (Catedràtica de Dansa Clàssica), José Espadero (Catedràtic de Dansa Espanyola), Ángel Ramón Martínez (Director i pianista),  Matilde Beltrán (Directora i professora de Dansa Clàssica), Dª Mª Jesús Morant (Directora i professora de Piano) i Valerie Maciá (Directora i professora de Dansa Espanyola). Tots ells abrigallats pels seus equips directius, claustres de professors i AMPA que no van dubtar conjuminar forces per a l’òptim funcionament del centre i participar en Projectes de Qualitat així com d’Innovació.

Ana María Torres Martín