En aquests dies d’estat d’alarma a causa de la pandèmia provocada pel COVID-19, sembla que la tecnologia s’ha convertit en una paraula de referència. Discussions sobre la bretxa tecnològica en l’educació o la conveniència de la geolocalització de la població per mitjans tecnològics, són freqüents en “xarxes socials” (també enteses com un producte tecnològic). La majoria de la població ha passat de, excepcionalment, fer una videotelefonada per WhatsApp a utilitzar amb freqüència Skype, Hangouts, Zoom, WebEx i un munt d’aplicacions pròpies d’organismes com ara universitats o empreses. Igualment, i més centrats en el nostre sector, els “productes tecnològics” dissenyats per a l’ensenyament-aprenentatge a distància s’han multiplicat últimament. Des d’entorns “open source” com Moodle o privats com Google Clasrooms, l’ús d’aquests s’ha estés significativament per la situació pandèmica. Així mateix, les plataformes de continguts audiovisuals digitals (tipus Netflix o HBO entre altres) s’han erigit en centre de referència de l’oci durant el confinament, igual que jocs per a PC, Apps de tauletes, la Play Station o la Nintendo Switch focalitzen l’oci de molt xiquets i adolescents. En general, la nostra vida professional, escolar i d’oci s’ha vist mediatitzada i condicionada per “La Tecnologia”.
A més, ens enfrontem a un munt de teories “pseudoconspiranoiques” que addueixen a la possible influència de la 5G en la pandèmia, al control de la població tipus “gran hermano” amb la ubicació dels dispositius mòbils, a l’augment del flux de dades en internet i els consegüents riscos en la ciberseguretat, a la la subtil derivació dels pagaments a les targetes de crèdit que permeten un major control dels usos i costums de consum… Si a tot això li afegim les faules de les xarxes creats amb aplicacions informàtiques, (com Photoshop o altres editors audiovisuals) i la cada vegada més recurrent derivació a mitjans de comunicació digitals com a font d’informació, sembla que “La Tecnologia” ha entrat en les nostres vides amb “força” i “sembla” que no puguem evitar-la. Fins i tot, podem veure campanyes televisives instant a la població que ensenye als més majors el seu ús per a poder comunicar-se amb els seus éssers estimats en l’etapa de confinament.
Amb tot, ens enfrontem a una situació en la qual les opinions sobre aquest tema comencen a ser múltiples i contradictòries. D’una banda veiem la tecnologia com una aliada (millora les nostres comunicacions, ens proporciona múltiples fonts d’informació, ens ajuda en el nostre treball…), però per una altra la veiem com una enemiga en certs aspectes (control governamental de la població, ingerència en les nostres vides per part de les empreses per al seu benefici, alienació dels nostres menors…).
Davant la descripció d’aquest panorama, hi ha un xicotet detall que ens ha passat desapercebut… tot aixòno és “La Tecnologia”. La tecnologia és una altra cosa. La tecnologia no es limita a “les noves tecnologies” o a les “TIC”. La tecnologia, per definició, és la capacitat humana (pràcticament absent en els animals) de resoldre els nostres problemes i de cobrir les nostres necessitats. La tecnologia també està en la llavadora que llava la nostra roba, en el forn que fa el nostre pa, en la bombeta que il·lumina les nostres nits, en les tisores que tallen els nostres cabells i en el ganivet que talla els nostres aliments. La tecnologia és una condició humana sense la qual la nostra vida no seria el que és. I per descomptat, juntament amb la ciència (pràcticament no té sentit la una sense l’altra) és la que salva vides en les UCIs dels hospitals, la que avança en el descobriment de nous fàrmacs que puguen pal·liar els efectes del coronavirus, i la que permetrà que una vacuna acabe amb aquesta pandèmia.
Sens dubte haurem d’aprendre a conviure amb aquestes “noves tecnologies”, a usar-les de la manera més adequada (igual que vam aprendre a usar l’agulla de cosir, la màquina d’escriure o la ràdio), a que servisquen “realment” per a resoldre els nostres problemes i no per a agreujar-los. Però, en qualsevol cas, no podem defensar o injuriar alguna cosa que va intrínsecament unit a l’ésser humà i que, en definitiva, el seu bon ús està al servei del nostre benestar i la millora de les nostres vides. Hem de ser conscients que la tecnologia, ha de formar part de l’educació bàsica de la ciutadania per a garantir aquest bon ús. Recordant la frase del filòsof Antonio Escohotado, “la cuerda que sirve al alpinista para escalar una cima sirve al suicida para ahorcarse”.
