Filla d’un comptable i d’una modista, va nàixer a Madrid el 1888, en el popular barri de Meravelles, anomenat hui Malasaña. Va pertànyer a una família senzilla i humil, de pensament liberal, pròxim al progressisme. Els recursos econòmics procedien del treball que son pare feia en un periòdic madrileny, i de la seua mare i iaia materna.
A causa de la prematura mort de son pare, es va veure obligada a interrompre els seus estudis i va iniciar la seua vida laboral als tretze anys, ajudant sa mare com a modista. Després, va passar a ser dependenta de comerç fins al 1909, any en què es va presentar a unes oposicions administratives i va obtenir una plaça en el cos auxiliar de Telègrafs, un dels pocs llocs a què podia aspirar per la seua condició de dona. Així es va convertir en funcionària del cos de Correus i Telègrafs i va exercir a Saragossa i a Sant Sebastià. En 1914, va guanyar una plaça en unes oposicions per a professora en les Escoles d’Adults, i va passar a exercir la docència a Madrid. Al seu treball com a educadora va afegir el de secretària del diari “ La Tribuna “.
L’estretor econòmica que va patir en la seua infància i joventut no va ser un impediment perquè en 1914, amb trenta-sis anys, obtinguera una llicenciatura en Dret a la Universitat de Madrid, després d’haver passat per Oviedo i Múrcia.
L’any 1925 va ser nomenada membre del col•legi d’Advocats, data en què va iniciar les seues activitats polítiques. Des d’aquest moment es va manifestar com una lluitadora infatigable per la igualtat de drets.
Després del colp militar de 1936, es va exiliar a França, Buenos Aires i posteriorment, es va radicar a Suïssa, on va romandre fins a la seua mort a Laussanne en 1972, ja que el règim franquista mai no li va permetre tornar a Espanya.
Les seues idees
En 1923 exposa les seues idees sobre el feminisme, en un cicle organitzat per la Joventut Universitària Femenina, a la Universitat de Madrid.
En 1925 ja manifesta en conferències i escrits la seua preocupació pels drets de la dona.
En 1929 forma part del Comité Organitzador de l’Agrupació Liberal Socialista, per a passar més tard a pertànyer al grup polític Acció Republicana que, posteriorment, s’uniria al Partit Radical.
Al costat de Margarita Nelken i Victòria Kent va ser de les primeres dones a obtenir un escó a Madrid en el primer Parlament republicà, l’any 1931, eleccions a què Clara Campoamor es va presentar pel Partit Radical. En aquest any, Victòria Kent es va oposar al dret electoral de les dones, perquè considerava que aquestes, influïdes per l’església, no votarien la República. Aquesta postura va rebre el suport de part de la dreta i del seu propi partit , i el rebuig de Clara Campoamor, qui proclamava el dret al vot femení, independentment que agradara o no a la seua orientació. Així, Clara Campoamor i Victòria Kent, La Clara i El Rovell, com es van anomenar en la premsa de l’època, es van embrancar en un ampli debat. Clara Campoamor va mantindre el principi teòric de la igualtat i va portar el pes dels debats quasi en solitari, amb l’oposició del seu propi partit, el Radical, i de la major part del republicanisme.
Era molta l´oposició a la concessió del vot femení: els partits de la dreta tradicionalista i catòlica i els partits republicans des de posicions utilitaristes. Al final l’assumpte es va resoldre amb una ajustada victòria de l’opció partidària del “ vot femení”, per la qual cosa la Constitució aprovada per les Corts republicanes va reconèixer la plena igualtat jurídica i política d’homes i dones, i gràcies a la influència de Clara Campoamor el vot femení va eixir avant. I les dones espanyoles van votar en les Eleccions Generals de 1933, paradoxalment, l’any en què, tant Clara Campoamor com a Victòria Kent, van perdre el seu escó. El triomf de la dreta va suposar el rebuig de Clara per part dels seus correligionaris, fent-la responsable.
En 1935, se separa del Partit Radical, queixant-se del descuit i la falta de suport que aquest prestava als temes de la dona. En aqueixa època, és anomenada presidenta de l’organització “Pro-Infancia Obrera“, per a atendre les xiquetes i els xiquets d´Astúries. Considerada una de les “mares” del feminisme espanyol, va defendre la igualtat dels drets de la dona, a més del sufragi femení i també va promoure la primera llei del divorci. La seua activitat literària la va desenvolupar en els diaris de l’època: La Tribuna, Nou Herald, El Sol i El Temps. Entre les seues obres destaquen: El dret de la dona a Espanya (1936), La situació jurídica de la dona espanyola (1938), El meu pecat mortal, El vot femení i jo i La revolució espanyola vista per una republicana. Tot un exemple de coherència, autosuperació i lluita que va ser la causa de que el nostre IES pensara en ella per a la seua denominació.
Associació de Mares i Pares d’Alumnes