Timbre del 22 al 26 de marzo

«OQUES GRASSES»

STA GUAI

Esta semana en los timbres, a petición de una profesora, estaremos escuchando la canción «Sta guai» del grupo «Oques Grasses». Una canción alegre y veraniega que nos recuerda que el buen tiempo todavía está por venir.

Oques Grasses es un grupo creado en cataluña, con un estilo de música muy variado. Se creó en 2010 y tiene cuatro álbunes, entre ellos «Fans del Sol», al que pertenece esta canción.

Sta Guai

Está Guay

La lluna es va ballant de sol
Sense esperar la sort
Sap que esperant s’adorm
I va patint pel tempsL’essència et fa ser així com ets
De trossos de matins i nits
D’abraçades de veritat
I de petons prohibitsLa pluja fa feliç el bosc
El bé i el mal es van vivint
Sempre que m’he callat els cops
Se m’han anat quedant per dinsSi tampoc cal entendre-ho tot
Si no entenem d’encerts i errors
Es fa una mica més bonic. (Ooooh)Que aquí ningú neix preparat
Ni per ser jove ni per fer-se gran
Que anem venint i anem marxant
Si ho fem senzill ens hi farem menys malUna tornada guai
Que aguanti l’envestida (sta guai, sta guai)
No ens cansarem mai
D’estimar esquivant ortigues, de cantar-te uns “lalalas”La la la la la
La la la la la la la
La la la la la
La la la la la la la

I es pot respirar
Com respiren les tardes
Es pot estimar
Com s’estimen els arbres

Sense que ho vegi ningú
Sense esperar res de ningú
Aquella cosa que brilla per dins
Que et va fent a tu que em va fent a mi

Som les llàgrimes dels moments durs
Se’ns assequen i ens fan obrir els ulls
Som les llàgrimes dels moments durs
Se’ns assequen i ens fan obrir els ulls

….

La luna se va bañando de sol,
sin esperar la suerte,
sabe que esperando se duerme
y va sufriendo por el tiempo.
La esencia te hace ser así como eres,
de trozos de mañanas y noches,
de abrazos de verdad
y de besos prohibidos.
La lluvia hace feliz al bosque,
el bien y el mal se van viviendo.
Siempre que me he callado los golpes
se me han ido quedando por dentro.
Si tampoco hace falta entenderlo todo,
si no entendemos de aciertos y errores
se hace un poco más bonito.
Que aquí nadie nace preparado
ni para ser joven,
ni para hacerse mayor.
Vamos viniendo y nos vamos yendo,
si lo hacemos sencillo nos haremos menos daño.
Una vuelta guay,
que aguante la embestida.
No nos cansaremos nunca
de amar esquivando ortigas,
de cantarte unos laralai.
Se puede respirar como respiran las tardes,
se puede amar como se aman los árboles,
sin que lo vea nadie,
sin esperar nada de nadie,
aquello que brilla por dentro
que te va haciendo a ti,
que me va haciendo a mí.
Somos las lágrimas de los momentos puros,
se nos secan y nos hacen abrir los ojos.

….

Ángel Ferrández