5- Espai lliure de gènere Margaret Mead i Ruth Benedict

5- Espai lliure de gènere Margaret Mead ( 1901-1978 ) i Ruth Benedict ( 1887-1948 )

Margaret Mead                    Ruth Benedict

Representants de l’antropologia feminista, pensem que han d’estar presents al jardí per la curiositat i l’estima al seu treball, que pot resultar contagiosa i pel seu compromís amb els Drets Humans. Margaret Mead fou una antropòloga i etnòloga estatunidenca, pionera en escriure sobre l’adolescència amb un treball de camp a Nova Guinea que va fer que els occidentals observarem l’ampli ventall de possibilitats socioculturals que existeixen i trenquem la creença en una única manera de fer les coses. Contra el determinisme biològic que es desenvolupà arrel les teories de Darwin, es defensa que allò que produeix el tarannà d’un poble és la cultura i l’educació. Com la pròpia autora va dir: «He passat la major part de la meua vida estudiant altres pobles, amb la finalitat que els occidentals puguen entendre la seua pròpia vida».

Fou deixebla de Ruth Benedict, amb la qual va sostenir una relació de treball i amorosa. Les dos estaven orgulloses de ser dones treballadores en un moment en què no era freqüent, trencant amb els estereotips sobre les dones del seu temps. Als anys 30, amb el nazisme, Benedict va treballar amb diverses organitzacions per tal d’educar el poble contra l’amenaça del racisme. Les dos autores lluitaren també per la consecució dels drets civils, la moral sexual, el pacifisme, la contaminació, la fam al món i l’ecologisme, preparant el camí cap a una societat més justa i igualitària.

Representantes de la antropología feminista, pensamos que deben estar presentes en el jardín por la curiosidad y el aprecio a su trabajo, que puede resultar contagiosa y por su compromiso con los Derechos Humanos. Margaret Mead fue una antropóloga y etnóloga estadounidense, pionera en escribir sobre la adolescencia con un trabajo de campo en Nueva Guinea que hizo que les occidentales observaremos el amplio abanico de posibilidades socioculturales que existen y rompemos la creencia en una única manera de hacer las cosas. Contra el determinismo biológico que se desarrolló a raíz las teorías de Darwin, se defiende que lo que produce el talante de un pueblo es la cultura y la educación. Como la propia autora dijo: «He pasado la mayor parte de mi vida estudiando otros pueblos, con el fin de que los occidentales puedan entender su propia vida». Fue discípula de Ruth Benedict, con la que sostuvo una relación de trabajo y amorosa. Ambas estaban orgullosas de ser mujeres trabajadoras en un momento en que no era frecuente, rompiendo con los estereotipos sobre las mujeres de su tiempo. En los años 30, con el nazismo, Benedict trabajó con varias organizaciones para educar al pueblo contra la amenaza del racismo. Ambas autoras lucharon también por la consecución de los derechos civiles, la moral sexual, el pacifismo, la contaminación, el hambre en el mundo y el ecologismo, preparando el camino hacia una sociedad más justa e igualitaria.

ESPACE SANS GENRE MARGARET MEAD ET RUTH BENEDICT

Représentantes de l’anthropologie féministe, nous pensons qu’elles devraient être présentes dans le jardin par la curiosité et appréciation envers leur travail, qui peut être contagieux et pour son engagement en faveur des droits de l’homme.  Margaret Mead a été une anthropologue et ethnologue américaine, pionnière des écrits sur l’adolescence avec un travail sur le champ à Nouvelle Guinée qui a fait que les occidentaux observent le large éventail des possibilités socio culturelles qui existent et ainsi briser la croyance qu’il n’existe qu’une seule façon de faire les choses.  Contre le déterminisme biologique qui s’est développé à la suite des théories de Darwin, elles défendent que ce qui façonne le caractère d’un peuple est la culture et l’éducation. Comme l’auteure l’a dit elle-même: “J’ai passé la plupart de ma vie à étudier d’autres villes, pour que les occidentaux puissent comprendre leur propre vie.

Elle était une disciple de Ruth Benedict, avec qui elle avait une relation de travail et amoureuse.  Toutes deux étaient fières d’ètre des femmes actives à une époque où il n’etait pas normal, rompant avec les stéréotypes sur la femme de leur temps.  Dans les années 1930, avec le nazisme, Benedict a travaillé avec diverses organisations pour éduquer la population contre la menace raciste.  Les deux auteures ont également lutté pour la réussite des droits civils, de la morale sexuelle, du pacifisme, de la pollution, de la faim dans le monde et de l’écologisme, ouvrant la voie à une société plus juste et plus égalitaire.

GESCHLECHTSFREIER RAUM MARGARET MEAD UND RUTH BENEDICT

Wir glauben, dass Vertreterinnen der feministischen Anthropologie aufgrund ihrer Neugier und Liebe für ihre Arbeit, die ansteckend sein kann, und aufgrund ihres Einsatzes für Menschenrechte im Garten präsent sein sollten. Margaret Mead war eine amerikanische Anthropologin und Ethnologin, eine Pionierin beim Schreiben über die Jugend mit einer Feldforschung in Neuguinea, die uns Westler dazu brachte, die große Bandbreite soziokultureller Möglichkeiten zu beobachten, die es gibt, und den Glauben an eine einzige Art und Weise zu brechen, die Dinge zu tun.

Gegen den biologischen Determinismus, der sich an der Wurzel von Darwins Theorien entwickelte, wird verteidigt, dass Kultur und Bildung den Charakter eines Volkes hervorbringen. Wie die Autorin selbst sagte: „Ich habe den größten Teil meines Lebens damit verbracht, die Lebensgewohnheiten Völker zu studieren, Völker aus fernen Ländern, damit meine Landsleute sich selbst vielleicht besser verstehen“.

Sie war eine Schülerin von Ruth Benedict, mit der sie eine Liebes- und Arbeitsbeziehung hatte. Beide waren stolz darauf, berufstätige Frauen zu einer Zeit zu sein, als es nicht üblich war, mit den Klischees über Frauen ihrer Zeit zu brechen. In den 1930er Jahren, während des Nationalsozialismus, arbeitete Benedikt mit verschiedenen Organisationen zusammen, um die Menschen gegen die Bedrohung durch Rassismus aufzuklären. Die beiden Autoren kämpften auch für die Verwirklichung von Bürgerrechten, Sexualmoral, Pazifismus, Umweltverschmutzung, Welthunger und Umweltschutz und bereiteten den Weg zu einer gerechteren und gleichberechtigteren Gesellschaft.

Representatives of feminist anthropology, we think they should be present in the garden because of their curiosity and love for their work, which can be contagious, and because of their commitment to Human Rights. Margaret Mead was an American anthropologist and ethnologist, a pioneer in writing about adolescence with a fieldwork in New Guinea that made us Westerners observe the wide range of sociocultural possibilities that exist, breaking with the belief that there is a single way of doing things. Against the biological determinism that developed at the root of Darwin’s theories, it is defended that what produces the character of a people is culture and education. As the author herself said: “I have spent most of my life studying other peoples, so that Westerners can understand their own lives”.

Margaret was a disciple of Ruth Benedict, with whom he maintained a working and romantic relationship. Both were proud to be working women at a time when it was not common, breaking with the stereotypes about women of their time. In the 1930s, with Nazism, Benedict worked with various organizations to educate the people against the threat of racism. The two authors also fought for the achievement of civil rights, sexual morality, pacifism, pollution, world hunger and environmentalism, preparing the way towards a fairer and more equal society.

4- Plaça de Victoria Camps ( 1941)

4- Plaça de Victoria Camps ( 1941)

És doctora en filosofia per la Universitat de Barcelona, catedràtica d’ètica i filosofia del Dret Moral i Polític, i autora d’obres que són el reflex de les seues preocupacions: la democràcia, l’estat del benestar, el paper dels mitjans de comunicació a la societat des d’un punt de vista ètic, el disseny i la gestió de l’ensenyament i, en els darrers anys, la bioètica.

Pensem que ha d’ocupar un lloc al jardí del centre per la seua implicació social i per portar la filosofia a la praxis quotidiana, a banda de per la gran importància de les seues aportacions al pensament contemporani. Així, és Presidenta d’honor de l’ONG ACNUR, forma part del Comité de Bioètica d’Espanya i de diversos hospitals de Catalunya, i ha destacat per la defensa del paper de la dona en la vida política, de la democràcia participativa i d’una ètica cívica. També diu que l’ésser humà necessita el silenci i la reflexió, i un espai on escoltar als altres i a nosaltres mateixos, com pot ser aquest jardí.

Es doctora en filosofía por la Universidad de Barcelona, catedrática de ética y filosofía del Derecho Moral y Político, y autora de obras que son el reflejo de sus preocupaciones: la democracia, el estado del bienestar, el papel de los medios de comunicación a la sociedad desde un punto de vista ético, el diseño y la gestión de la enseñanza y, en los últimos años, la bioética.Pensamos que debe ocupar un lugar en el jardín del centro por su implicación social y para llevar la filosofía a la praxis cotidiana,  aparte de por la gran importancia de sus aportaciones al pensamiento contemporáneo. Es presidenta de honor de la ONG ACNUR, forma parte del Comité de Bioética de España y de varios hospitales de Cataluña, y ha destacado por la defensa del papel de la mujer en la vida política, de la democracia participativa y de una ética cívica. También dice que el ser humano necesita el silencio y la reflexión, y un espacio donde escuchar a los demás y a nosotros mismos, cómo puede ser este jardín.

Elle est docteure en philosophie de l’Université de Barcelone, professeure d’éthique et de philosophie du droit moral et politique, et auteure d’œuvres à l’image de ses préoccupations: la démocratie, l’État-providence, le rôle des médias communication dans la société d’un point de vue éthique, la conception et la gestion de l’éducation et, ces dernières années, la bioéthique. Nous pensons qu’elle doit occuper une place dans le jardin de notre établissement pour son implication sociale et pour son apport philosophique à la pratique quotidienne, en plus de la grande importance de ses contributions à la pensée contemporaine. Elle est de même président d’honneur de l’ONG UNHCR, fait partie du Comité de bioéthique en Espagne et de plusieurs hôpitaux de Catalogne, et elle s’est distinguée par la défense du rôle des femmes dans la vie politique, de la démocratie éthique participative et citoyenne. Elle dit aussi que l’être humain a besoin du silence et de la réflexion, et d’un espace pour écouter les autres et à nous-mêmes, comme par exemple, ce jardin.

Sie hat einen Doktortitel in Philosophie von der Universität Barcelona, ​Professorin für Ethik und Philosophie des moralischen und politischen Rechts und Autorin von Werken, die sein Anliegen widerspiegeln: die Demokratie, Wohlfahrtsstaat, die Rolle der Medien in der Gesellschaft aus ethischer Sicht, Gestaltung und Management von Bildung und in den letzten Jahren Bioethik.

Wir denken, dass sie einen Platz im Garten des Zentrums einnehmen sollte, wegen ihres sozialen Engagements und weil sie die Philosophie in die tägliche Praxis einbringt, abgesehen von der großen Bedeutung ihrer Beiträge zum zeitgenössischen Denken. So ist sie Ehrenpräsidentin der NGO UNHCR, gehört dem Bioethikausschuss Spaniens und mehreren Krankenhäusern in Katalonien an und hat sich durch die Verteidigung der Rolle der Frau im politischen Leben, der partizipativen Demokratie und einer bürgerlichen Ethik hervorgetan. SIE sagt auch, dass Menschen Stille und Besinnung brauchen und einen Raum, um anderen und uns selbst zuzuhören, wie dieser Garten sein kann.

She has a doctorate in Philosophy from the University of Barcelona, also, she is a Professor of Ethics and Philosophy of Moral and Political Law, and author of works
that reflect her concerns on: democracy, the welfare state, the role of the media communication in society from an ethical point of view, the design and management of education and, in recent years, bioethics. We believe she has owned her place in the center’s garden because of her social involvement and for bringing philosophy to everyday practice, apart from the great importance of its contributions to contemporary thought. Thus, she is Honorary President of the UNHCR NGO, is part of the Bioethics Committee of Spain and several hospitals in Catalonia, and has stood out for defending the role of women in political life, participatory democracy and of civic ethics. She also says that human beings need silence and reflection, and a space to listen to others and ourselves, as our garden can be.

3- Plaça dels Presocràtics ( segles VI – V a. C.)

3- Plaça dels Presocràtics ( segles VI – V a. C.)

Tales de Milet                    Pitàgores de Samos               Teano de Crotona

Es mereixen tindre una plaça al jardí del centre per ser els iniciadors de l’estudi filosòfic de la Physis (la natura) , sense el qual no hi hauria ciència física ni ecologia. Pensem que dins d’un projecte basat en l’estima i el respecte a les espècies vegetals, no pot faltar el reconeixement a les persones que començaren a la nostra cultura a esbrinar el coneixement sobre la realitat i el cosmos.

Amb aquests filòsofs encetem una nova forma de pensament, la filosofia, i una nova actitud davant la realitat. Els principals protagonistes del naixement del pensament racional van ser Tales de Milet, Pitàgores de Samos i Teano de Crotona. Ells foren els primers que creuen que els fenòmens del món no depenen de causes extra-naturals, sinó de l’estructura que posseeixen les coses mateixes. Per tant, hi ha un ordre del món que cal descobrir per a conèixer la natura i el seu funcionament, donant amb aquestes idees pas al racionalisme, a la reflexió crítica i a la recerca de noves experiències i arguments.

PLAZA DE LOS PRESOCRÁTICOS ( S. VI – V A. C.)

Se merecen tener una plaza en el jardín del centro por ser los iniciadores del estudio filosófico de la Physis (la naturaleza), sin el que no habría ciencia física ni ecología. Pensamos que dentro de un proyecto basado en el aprecio y el respeto a las especies vegetales, no puede faltar el reconocimiento a las personas que empezaron a nuestra cultura a averiguar el conocimiento sobre la realidad y el cosmos. Con estos filósofos iniciamos una nueva forma de pensamiento, la filosofía, y una nueva actitud frente a la realidad. Los principales protagonistas del nacimiento del pensamiento racional fueron Tales de Mileto, Pitágoras de Samos y Teano de Crotona. Ellos fueron los primeros que creen que los fenómenos del mundo no dependen de causas extra-naturales, sino de la estructura que poseen las cosas mismas. Por tanto, hay un orden del mundo que es necesario descubrir para conocer la naturaleza y su funcionamiento, dando con estas ideas paso al racionalismo, a la reflexión crítica y en busca de nuevas experiencias y argumentos.

PLACE DES PRÉSOCRATIQUES ( VIe – Ve s. A. C.)

Ils méritent d’avoir une place dans le jardin de notre établissement pour avoir été les initiateurs de l’étude philosophique de Physis (la nature), sans laquelle il n’y aurait ni science physique ni écologie. Nous pensons qu’à l’intérieur d’un projet basé sur l’appréciation et le respect des espèces végétales, nous ne pouvons pas oublier la reconnaissance aux personnes qui ont commencé à découvrir les connaissances sur la réalité et le cosmos dans notre culture.

Avec ces philosophes, nous avons commencé une nouvelle façon de penser, la philosophie et une nouvelle attitude face à la réalité. Les principaux protagonistes de la naissance de la pensée rationnelle sont Thalès de Milet, Pythagore de Samos et Théano de Crotone. Ils ont été les premiers à croire que les phénomènes du monde ne dépendent pas de causes extra-naturelles, mais de la structure que possèdent les choses elles-mêmes. Il existe donc un ordre mondial qu’il faut découvrir pour connaître la nature et son fonctionnement, laissant place avec ces idées au rationalisme, à la réflexion critique et à la recherche de nouvelles expériences et arguments.

PLATZ DER VORSOKRATIK (6. – 5. Jahrhundert v. Chr.)

Sie verdienen einen Platz im Garten des Zentrums als Initiatoren des philosophischen Studiums der Physis (Natur), ohne die es keine Physik oder Ökologie gäbe. Wir denken, dass es in einem Projekt, das auf Wertschätzung und Respekt vor Pflanzenarten basiert, nicht an Anerkennung für die Menschen fehlen darf, die in unserer Kultur begonnen haben, Wissen über die Realität und den Kosmos zu erlangen.

Mit diesen Philosophen beginnen wir eine neue Denkweise, Philosophie und eine neue Einstellung zur Realität. Die Hauptprotagonisten der Geburt des rationalen Denkens waren Thales von Milet, Pythagoras von Samos und Theano von Crotona. Sie waren die ersten, die glaubten, dass die Erscheinungen der Welt nicht von außernatürlichen Ursachen abhingen, sondern von der Struktur der Dinge selbst. Daher gibt es eine Ordnung in der Welt, die entdeckt werden muss, um die Natur und ihr Funktionieren zu kennen und mit diesen Ideen dem Rationalismus, der kritischen Reflexion und der Suche nach neuen Erfahrungen und Argumenten Platz zu machen.

They deserve a place in the center’s garden for being the initiators of the philosophical study of Physis (nature), without which there would be no physical
science or ecology. We think that within a project based on esteem and respect for plant species, there cannot be a lack of recognition for the people who began in our culture to find out knowledge about reality and the cosmos.

These philosophers started a new way of thinking, a philosophy, and a new attitude towards reality. The main protagonists of the birth of rational thought were Thales of Miletus, Pythagoras of Samos and Theano of Crotona. They were the first to believe that the phenomena of the world do not depend on extra-natural causes, but on the structure possessed by the things themselves. Therefore, there is an order to the world that must be discovered in order to know nature and its functioning, giving way with these ideas to rationalism, to critical reflection and to the search for new experiences and arguments.

2-Olympe de Gouges (1748-1793)

2-Olympe de Gouges (1748-1793)

Olympe es mereix una àgora al jardí de l’institut per ser una pionera del feminisme i de l’abolició de l’esclavitud. Filòsofa il·lustrada i lliure pensadora, Olympe va escriure, dirigir i actuar en nombroses obres de teatre dirigides al poble en general. En una època en la qual no existia ni el cine, ni la tele, ni internet, el teatre era la forma perfecta per a divulgar idees, ja que era molt popular. Olympe escrivia obres en les quals es criticava els matrimonis forçats concertats i de conveniència, també es parlava de l’opressió que patien les dones. Una altra de les temàtiques en les quals fou pionera Olympe fou la de criticar l’esclavitud i demanar l’abolició d’aquesta. En general podem considerar a Olympe de Gouges com una precursora de la defensa dels drets humans universals, de fet això li va costar la vida a l’edat de 45 anys.

Durant la revolució francesa es va proclamar la Declaració de Drets dels Ciutadans, malauradament aquesta declaració no incloïa drets per als negres ni per a les dones. Olympe va criticar aquesta declaració per racista i per masclista i va exigir que els drets foren universals i no només per als homes blancs. Va redactar la Declaració de Drets de les dones i va proposar que fora aprovada per l’Assemblea Nacional revolucionària, però la resposta fou detindre-la i condemnar-la a la guillotina.

Olympe merece un ágora en el jardín del instituto por ser una pionera del feminismo y de la abolición de la esclavitud. Filósofa ilustrada y libre pensadora, Olympe escribió, dirigió y actuó en numerosas obras de teatro dirigidas al pueblo en general. En una época en la que no existía ni el cine, ni la tele, ni internet, el teatro era la forma perfecta para divulgar ideas, puesto que era muy popular. Olympe escribía obras en las que se criticaba los matrimonios forzados concertados y de conveniencia, también se hablaba de la opresión que sufrían las mujeres. Otra de las temáticas en las cuales fue pionera Olympe fue la de criticar la esclavitud y pedir la abolición de ésta. Por lo general podemos considerar a Olympe de Gouges como una precursora de la defensa de los derechos humanos universales, de hecho esto le costó la vida a la edad de 45 años. Durante la revolución francesa se proclamó la Declaración de Derechos de los Ciudadanos; desgraciadamente esta declaración no incluía derechos para los negros ni para las mujeres. Olympe criticó esta declaración por racista y por machista y exigió que los derechos fueran universales y no sólo para los hombres blancos. Redactó la Declaración de Derechos de las Mujeres y propuso que fuese aprobada por la Asamblea Nacional revolucionaria, pero la respuesta fue detenerla y condenarla a la guillotina.

Olympe mérite une agora dans le jardin de notre établissement pour avoir devenu une pionnière du féminisme et de l’abolition de l’esclavage. Philosophe éclairé et libre penseur, Olympe a écrit, mis en scène et joué dans de nombreuses œuvres de théâtre destinées au public en général. A une époque où il n’y avait pas de cinéma, ni de télévision, ni d’Internet, le théâtre était le moyen idéal pour diffuser des idées, car il était très populaire. Olympe a écrit des pièces dans lesquelles elle a critiqué les mariages forcés et arrangés de complaisance, elle a également parlé de l’oppression subie par les femmes. Un autre sujet dont Olympe a été la pionnière était de critiquer l’esclavage et de demander sa suppression. En général on peut considérer Olympe de Gouges comme la précurseure de la défense des droits universels de l’homme, en fait cela lui a coûté la vie à l’âge de 45 ans.

La Déclaration des droits des citoyens a été instaurée pendant la Révolution française. Malheureusement, cette déclaration ne comprenait les droits ni pour les noirs ni pour les femmes. Olympe a critiqué cette déclaration comme étant raciste et sexiste et a exigé que les droits soient universels et pas seulement pour les hommes blancs. Elle a rédigé la  Déclaration des droits de la femme et a proposé son approbation par l’Assemblée nationale révolutionnaire, mais la réponse a été de l’arrêter et de la condamner à la guillotine.

Als Pionierin des Feminismus und der Abschaffung der Sklaverei verdient Olympe eine Agora im Schulgarten. Als aufgeklärter Philosoph und Freidenker schrieb, inszenierte und spielte Olympe in zahlreichen Theaterstücken, die sich an die breite Öffentlichkeit richteten. In einer Zeit, in der es kein Kino, kein Fernsehen, kein Internet gab, war das Theater der perfekte Weg, um Ideen zu verbreiten, da es sehr beliebt war. Olympe verfasste Werke, in denen arrangierte Ehen, Zwangs- und Scheinehen kritisiert und auch die Unterdrückung von Frauen thematisiert wurden. Ein weiteres Thema, bei dem Olympe ein Pionier war, war die Kritik an der Sklaverei und die Forderung nach ihrer Abschaffung. Im Allgemeinen können wir Olympe de Gouges als eine Vorreiterin der Verteidigung der universellen Menschenrechte betrachten, die ihr im Alter von 45 Jahren tatsächlich das Leben kostete.

Während der Französischen Revolution wurde die Deklaration der Bürgerrechte verkündet, leider enthielt diese Deklaration keine Rechte für Schwarze oder Frauen. Olympe kritisierte diese Aussage als rassistisch und sexistisch und forderte, dass Rechte universell seien und nicht nur für weiße Männer. Sie entwarf die Erklärung der Frauenrechte und schlug vor, dass sie von der revolutionären Nationalversammlung genehmigt werden sollte, aber die Antwort war, sie zu verhaften und zur Guillotine zu verurteilen.

Olympe deserves an agora in the school garden for being a pioneer of feminism and the abolition of slavery. An enlightened philosopher and free thinker, Olympe wrote, directed and acted in numerous plays aimed at the general public. In a time when there was no cinema, no TV and no internet, the theater was the perfect way to spread ideas, as it was very popular. Olympe wrote works in which forced arranged marriages and marriages of convenience were criticized, and the oppression suffered by women was also discussed. Another of the themes in which Olympe was a pioneer was criticizing slavery and calling for its abolition. In general we can consider Olympe de Gouges as a forerunner of the defense of universal human rights, in fact this cost her her life at age 45.

During the French revolution the Declaration of the Rights of Man and the Citizen was proclaimed, unfortunately this declaration did not include rights for blacks or women. Olympe criticized this statement as racist and sexist and demanded that rights be universal and not just for white men. She drafted the Declaration of
Women’s Rights and proposed that it be approved by the revolutionary National Assembly, but the response was to arrest her and sentence her to the guillotine.

1-Bertrand Russell (1872-1970)

1-Bertrand Russell (1872-1970)

Es mereix tindre una àgora del jardí, per les seues contribucions a la defensa dels drets humans i al desenvolupament de la lògica simbòlica (sense aquesta mai hauria sigut possible la intel·ligència artificial ni els ordinadors ni els mòbils). Russell va escriure desenes de llibres i assaigs de filosofia. Va treballar com a professor tant universitari (Cambridge i Harvard) i també va dur endavant (entre 1927 i 1932) un projecte d’escola infantil en la qual es practicaven formes d’ensenyament respectuós i lliure, per exemple, els mestres no pegaven als xiquets com era habitual en altres escoles de l’època.

Russell destaca per la seua campanya antibel·licista durant la primera guerra mundial. Els seus escrits pacifistes li varen suposar una pena de 6 mesos de presó.

Va ser amic d’Einstein a qui va ajudar a divulgar la teoria de la relativitat escrivint el llibre “The ABC of the relativity”. Posteriorment, va redactar el Manifest Russell-Einstein contra la proliferació de l’armament nuclear. El 1961, amb 89 anys, fou empresonat durant una setmana per participar en unes protestes contra les armes atòmiques.

És quasi impossible resumir d’una forma completa i en unes poques línies l’extensa i intensa vida de Bertrand Russell. Simplement afegirem que el 1950 va guanyar el premi Nobel de literatura.

Se merece tener un ágora del jardín, por sus contribuciones a la defensa de los derechos humanos y al desarrollo de la lógica simbólica (sin ésta nunca habría sido posible la inteligencia artificial ni los ordenadores ni los móviles). Russell escribió decenas de libros y ensayos de filosofía. Trabajó como profesor tanto universitario (Cambridge y

Harvard) y también llevó adelante (entre 1927 y 1932) un proyecto de escuela infantil en la que se practicaban formas de enseñanza respetuosa y libre; por ejemplo, los maestros no pegaban a los niños como era habitual en otros escuelas de la época.

Russell destaca por su campaña antibelicista durante la primera guerra mundial. Sus escritos pacifistas le supusieron una pena de seis meses de prisión.

               Fue amigo de Einstein a quien ayudó a divulgar la teoría de la relatividad escribiendo el libro The ABC of the relativity.  Posteriormente redactó el Manifiesto Russell-Einstein contra la proliferación del armamento nuclear. El 1961, con 89 años, fue encarcelado durante una semana por participar en unas protestas contra las armas atómicas.

               Es casi imposible resumir de una forma completa y en unas pocas líneas la extensa e intensa vida de Bertrand Russell. Simplemente añadiremos que el 1950 ganó el premio Nobel de literatura.

Il mérite d’avoir une agora dans le jardin, pour ses contributions à la défense des droits de l’homme et au développement de la logique symbolique (sans elle, l’intelligence artificielle et l’informatique ou les téléphones portables n’auraient jamais été possibles)

Russell a écrit des dizaines de livres et d’essais de philosophie.  Il a travaillé comme professeur d’université (Cambridge et Harvard) et a réalisé également (entre 1927 et 1932) un projet d’école maternelle où des formes d’enseignement respectueuses et libres se sont instaurées, par exemple, les enseignants ne frappaient pas les enfants comme dans d’autres écoles de l’époque.

Russell est connu par sa campagne anti-guerre pendant la Première Guerre mondiale. Ses écrit pacifistes lui ont coûté une peine de 6 mois de prison.

Ami d’Einstein, il l’a aidé à populariser la théorie de la relativité en écrivant le livre “The ABC of the relativity”.  Plus tard, il a écrit le “Manifest Russell-Einstein” contre la prolifération des armes nucléaires.  En 1961, âgé de 89 ans, il a été emprisonné pendant une semaine pour avoir participé à des manifestations contre les armes atomiques.

Il est presque impossible de résumer complètement et en quelques lignes la longue et intense vie de Bertrand Russell.  Nous ajouterons simplement que le 1950, il a remporté le prix Nobel de littérature.

Er verdient es, eine Agora im Garten zu haben, für seine Beiträge zur Verteidigung der Menschenrechte und zur Entwicklung der symbolischen Logik (ohne diese wären weder künstliche Intelligenz noch Computer noch Mobiltelefone möglich gewesen). Russell schrieb Dutzende von Büchern und Essays über Philosophie. Er arbeitete als Professor an beiden Universitäten (Cambridge und Harvard) und führte (zwischen 1927 und 1932) auch ein Kinderschulprojekt durch, in dem respektvolle und freie Unterrichtsformen praktiziert wurden, z. B. Lehrer schlugen Kinder nicht wie üblich in anderen Schulen der Zeit.

Russell zeichnet sich durch seine Antikriegskampagne während des Ersten Weltkriegs aus. Seine pazifistischen Schriften brachten ihm eine 6-monatige Haftstrafe ein.

Er war ein Freund von Einstein, dem er half, die Relativitätstheorie bekannt zu machen, indem er das Buch „Das ABC der Relativitätstheorie“ schrieb. Später schrieb er das Russell-Einstein-Manifest gegen die Verbreitung von Atomwaffen. Im 1961 wurde er im Alter von 89 Jahren für eine Woche inhaftiert, weil er an Protesten gegen Atomwaffen teilgenommen hatte.

Es ist fast unmöglich, das umfangreiche und intensive Leben von Bertrand Russell vollständig und in wenigen Zeilen zusammenzufassen. Wir fügen einfach hinzu, dass er im 1950 den Nobelpreis für Literatur erhielt.

He deserves to have an agora in the garden for his contributions to the defense of human rights and the development of Symbolic Logic (without which artificial
intelligence, computers and mobile phones would never have been possible).
Russell wrote dozens of books and essays on philosophy. He worked as a professor at both Cambridge and Harvard universities and also carried out (between 1927 and 1932) a children’s school project in which respectful and free forms of teaching were practiced, for example, teachers did not hit children as was the usual in other schools of the time.

Russell stands out for his anti-war campaign during the First World War. His pacifist essays earned him a 6-month prison sentence.

He was a friend of Einstein whom he helped popularize the theory of relativity by writing the book “The ABC of the Relativity”. Later he wrote the Russell-Einstein
Manifesto against the proliferation of nuclear weapons. In 1961, aged 89, he was imprisoned for a week for participating in protests against atomic weapons.

It is almost impossible to summarize completely and in a few lines the extensive and intense life of Bertrand Russell. We will simply add that in 1950 he won the Nobel Prize for Literature.

 

La Riquesa de la Pansa

ESPÈCIES BOTÀNIQUES RIQUESA DE LA PANSA

La Riquesa de la Pansa

El s.XIX la industrialització europea i l’establiment del comerç marítim internacional en benefici de les potències industrialitzades d’Europa occidental faran entrar la ciutat de Dénia en la modernitat del moment.

El mercat internacional descobrirà la pansa moscatell de Dénia, molt competitiva en qualitat i preu per la tècnica autòctona de l’escaldada amb lleixiu de cendra. La pansa de Dénia, la famosa Valencia raisin o Denia raisin o simplement denias, al llarg del s.XIX i fins a l’aparició de la fil·loxera ara fa 100 anys, dugué el nom de la ciutat fins a Amèrica i Rússia, i per tota l’Europa atlàntica. El Museu Etnològic de Dénia, amb la cambra convertida en sala expositiva sobre el cultiu de la pansa, i la resta de l’espai expositiu que evoca el moment d’apogeu de l’exportació pansera per les grans famílies de la ciutat, tindrà al nostre centre un complement magnífic per a ús didàctic, escolar i social.

Al parterre hem plantat quatre rengs o camades de sis ceps de raïm moscatell. Al fons, davant ja de l’edifici, hem plantat dos garrofers (Ceratonia siliqua) que amb el temps donaran ombra i verticalitat. A les vores i màrgens, plantarem aromàtiques autòctones com la frígola (Thymus vulgaris), l’herba d’olives o sajolida (Satureja horensis) i la pebrella (Thymus piperella), d’ús culinari; i,també, les herbes panseres: jolivarda (Dittrichia viscosa) i botja pansera o botja rossa (Artemisia campestris).

Haver deixat el conreu del moscatell per a este parterre, no només respon a un criteri cronològic, sinó també a una intenció pràctica i expositiva. Així la nostra intenció és poder fer cada any una escaldada de pansa com les que feren rica esta comarca. Per això este parterre i els seus ceps estan ací, vora la porxada, per a poder recrear els tres elements paisatgístics tradicionals: el camp de ceps, el riurau i el sequer amb el forn d’escaldar. La proximitat de la gran porxada de l’edifici ens permet recrear-hi l’ambient del riurau, l’emblemàtic edifici rural valencià obert als vents per grans pòrtics on s’arreceraven a la nit i els dies plujosos els canyissos plens a vessar del moscatell en procés de pansificació. Just davant hi ha el forn i el sequer.

L’àrea de «plantes del riurau»: plantes de flor com rosers (Rosa sp.), clavellineres (Dianthus sp.), geranis (Pelargonium sp.)… i d’aroma com xameler (Jasminum sambac), gesmiler (Jasminum oficinale), lligabosc (Lonicera implexa), dama de nit (Cestrum parqui), nadaletes (Narcissus tazetta), vareta de sant Josep (Philadelphus coronarius)… D’ombra i humitat: falagueres, cal·les (Zantedeschia aethiopica)… És l’ambient de les plantes ornamentals tradicionals de la zona durant tot el s.XIX i XX abans de la globalització.

Itinerari botànic pel Jardí Històric de les Sorts de la Mar

Si continuem acostant-nos a l’institut trobem l’últim espai, el de la Riquesa de la Pansa que consta de dos parterres, un quadrat i un altre paral·lel a la porxada de l’edifici.

La pansa de Dénia, la famosa Valencia raisin o Denia raisin o simplement denias, al llarg del s.XIX i fins la plaga de la fil·loxera ara fa 100 anys, dugué el nom de la ciutat fins a Amèrica i Rússia, i per tota l’Europa atlàntica.

Al parterre hem plantat quatre rengs o camades de ceps de raïm moscatell, amb el qual farem la nostra pansa. Al fons, davant ja de l’edifici, hem plantat dos garrofers (Ceratonia siliqua) que amb el temps donaran ombra i verticalitat. A les vores i màrgens, plantarem aromàtiques autòctones com la frígola (Thymus vulgaris), l’herba d’olives o sajolida (Satureja horensis) i la pebrella (Thymus piperella), d’ús culinari; i també les herbes panseres: jolivarda (Dittrichia viscosa) i botja pansera o botja rossa (Artemisia campestris).

La porxada del pati ens permet recrear-hi l’ambient del riurau, l’edifici rural valencià obert als vents on s’arreceraven de la rosada i les plogudes els canyissos replets de raïm secant-se. Just davant hi ha el forn i el sequer.

Davant davant de la porxada tenim un parterre amb «plantes de riurau»: plantes de flor com rosers (Rosa sp.), clavellineres (Dianthus sp.), geranis (Pelargonium sp.)… i d’aroma com xameler (Jasminum sambac), gesmiler (Jasminum oficinale), lligabosc (Lonicera implexa), dama de nit (Cestrum parqui), nadaletes (Narcissus tazetta), vareta de sant Josep (Philadelphus coronarius)… D’ombra i humitat: falagueres, cal·les (Zantedeschia aethiopica)… És l’ambient de les plantes ornamentals tradicionals de la zona durant tot el s.XIX i XX abans de la globalització.

La riqueza de la pasa

En el s.XIX la industrialización europea y el establecimiento del comercio marítimo internacional en beneficio de las potencias industrializadas de Europa occidental harán entrar la ciudad de Dénia en la modernidad del momento.

El mercado internacional descubrirá la pasa moscatel de Dénia, muy competitiva en calidad y precio por la técnica autóctona de la escaldada con lejía de ceniza. La pasa de Dénia, la famosa Valencia uva o Denia uva o simplemente denias, a lo largo del s.XIX y hasta la aparición de la filoxera hace 100 años, llevó el nombre de la ciudad hasta América y Rusia, y por toda la Europa atlántica. El Museo Etnológico de Dénia, con la cámara convertida en sala expositiva sobre el cultivo de la pasa, y el resto del espacio expositivo que evoca el momento de auge de la exportación pasera para las grandes familias de la ciudad, tendrá en nuestro centro un complemento magnífico para uso didáctico, escolar y social.

En el parterre hemos plantado cuatro rangos o camadas de seis cepas de uva moscatel. Al fondo, delante ya del edificio, hemos plantado dos algarrobos (Ceratonia siliqua) que con el tiempo darán sombra y verticalidad. En los bordes y márgenes, plantaremos aromáticas autóctonas como la frígola (Thymus vulgaris), la hierba de aceitunas o ajedrea (Satureja horensis) y la pimiento (Thymus piperella), de uso culinario; y también las hierbas panceras: jolivarda (Dittrichia viscosa) y bota pasera o bota rubia (Artemisia campestris).

Haber dejado el cultivo del moscatel para este parterre, no solo responde a un criterio cronológico, sino también a una intención práctica y expositiva. Así nuestra intención es poder realizar cada año una escaldada de pasa como las que hicieron rica esta comarca. Por eso este parterre y sus cepas están ahí, junto al porche, para poder recrear los tres elementos paisajísticos tradicionales: el campo de cepas, la risa y el sequío con el horno de escaldar. La proximidad del gran porche del edificio nos permite recrear el ambiente del riurau, el emblemático edificio rural valenciano abierto a los vientos por grandes pórticos donde se resguardaban por la noche y los días lluviosos los carrizos llenos a rebosar del moscatel en proceso de pasificación. Justo enfrente están el horno y el sequío.El área de «plantas del riurau»: plantas de flor como rosales (Rosa sp.), clavelineras (Dianthus sp.), geranios (Pelargonium sp.)… y de aroma como chamelero (Jasminum sambac), gesmiler (Jasminum oficinale), madreselva (Lonicera implexa), dama de noche (Cestrum parqui), Navidad (Narcissus tazetta), varilla de san José (Philadelphus coronarius)… De sombra y humedad: helechos, calas (Zantedeschia aethiopica)… Es el ambiente de las plantas ornamentales tradicionales de la zona durante todo el s.XIX y XX antes de la globalización. 

La richesse du raisin sec

Au XIXe siècle, l’industrialisation européenne et l’établissement du commerce maritime international en profit des puissances industrialisées d’Europe occidentale entrera dans la ville de Dénia dans la modernité du moment.

Le marché international découvrira le raisin muscat de Dénia, très compétitif en qualité et prix pour la technique indigène d’échaudage à l’eau de javel de cendre. Le célèbre raisin de Dénia

Raisin de Valence ou raisin de Dénia ou simplement denias, tout au long du XIXe siècle et jusqu’à l’apparition de la phylloxéra il y a maintenant 100 ans, a pris le nom de la ville en Amérique et en Russie, et dans toute l’Europe atlantique. Le musée ethnologique de Dénia, avec la salle transformée en salle d’exposition sur la viticulture, et le reste de l’espace d’exposition qui évoque l’apogée de l’exportation du raisin sec pour les grandes familles de la ville, aura dans notre centre un magnifique complément pour un usage didactique, scolaire et social.

Dans le parterre, nous avons planté quatre rangées ou couches de six souches de raisins Muscat. Au fond, devant déjà du bâtiment, nous avons planté deux caroubiers (Ceratonia siliqua) qui fourniront à terme de l’ombre et verticalité. Sur les bords et les marges, nous planterons des aromatiques indigènes comme le frigoude (Thymus vulgaris), herbe d’olive ou sariette commune (Satureja horensis) et du thym rosé (Thymus piperella), utilisés comme art culinaire; et aussi les herbes de raisin sec : l’inule visqueuse (Dittrichia viscosa) et  armoise champêtre (Artémisia campestris).

Ayant quitté la culture du muscat pour ce parterre, non seulement répond à un critère chronologique, mais aussi à une intention pratique et explicative. Notre intention est donc de pouvoir blanchir du raisin sec chaque année comme ceux qui ont fait la richesse de cette région. C’est pourquoi ce parterre et ses vignes sont là, à côté du porche, pour pouvoir recréer les trois éléments traditionnels du paysage : le champ de vignes, le porche et le séchoir avec l’échaudoir. La proximité du grand porche de l’immeuble nous permet de recréer l’atmosphère du porche, l’édifice rural valencien emblématique ouvert aux vents à travers de grands porches où les roseaux pleins de roseaux débordants s’abritaient la nuit et les jours de pluie dans le processus de sécher les raisins. Juste en face se trouve le four et le séchoir.

L’espace « plantes fluviales » : plantes à fleurs comme les roses (Rosa sp.), les œillets (Dianthussp.), géraniums (Pelargonium sp.)… et des arômes comme jasmin (Jasminum sambac), jasmine (Jasminum oficinale), chèvrefeuille (Lonicera implexa), dame de la nuit (Cestrum parqui), morelles (Narcissus tazetta), baguette de Saint-Joseph (Philadelphus coronarius)… Pour l’ombre et l’humidité : fougères, arum blanc (Zantedeschia aethiopica)… C’est l’ambiance des plantes ornementales traditionnel de la région tout au long des XIXe et XXe siècles avant la mondialisation.

Der Reichtum der Rosine

Im 19. Jahrhundert ließen die europäische Industrialisierung und die Etablierung des internationalen Seehandels zugunsten der Industriemächte Westeuropas die Stadt Dénia in die Moderne des Augenblicks eintreten. Der internationale Markt wird die Dénia Moscatell Rosine entdecken, die in Qualität und Preis für die einheimische Technik “l’escaldada” (abgebrüht) mit Aschenlauge sehr wettbewerbsfähig ist. Die Rosine von Dénia, die berühmte Valencia-Rosine oder Denia-Rosinen oder einfach Denias, hat den Namen der Stadt während des 19. Jahrhunderts und bis zum Erscheinen der Reblaus vor nunmehr 100 Jahren, nach Amerika und Russland sowie in ganz Atlantik Europa erweitert.

Das Ethnologische Museum von Dénia, dessen Kammer in eine Ausstellungshalle über den Anbau von Rosinen umgewandelt wurde, und der Rest des Ausstellungsraums, der an die Blütezeit des Rosinenexports durch die großen Familien der Stadt erinnert, wird in der Lage sein, unser Zentrum zu ergänzen und ihm eine didaktische, schulische und soziale Nutzung zu geben.

Im Parterre haben wir vier Reihen oder Schichten mit sechs Muskattrauben gepflanzt. Im Hintergrund, bereits vor dem Gebäude, haben wir zwei Johannisbrotbäume (Ceratonia siliqua) gepflanzt, die später Schatten und Vertikalität spenden werden. An den Rändern des Gartens pflanzen wir heimische Aromastoffe wie Echter Thymian (Thymus vulgaris), Sommer-Bohnenkraut (Satureja horensis) und Pebrella (Thymus piperella) zur kulinarischen Nutzung; und auch die Rosinenkräuter: Breitblättrige Klebalant (Dittrichia viscosa) und Feld-Beifuß (Artemisia campestris).

Den Muskatelleranbau für dieses Parterre verlassen zu haben, entspricht nicht nur einem chronologischen Kriterium, sondern auch einer praktischen und darstellenden Absicht. Unsere Absicht ist es also, jedes Jahr eine Rosinenverbrühung zu machen, wie die, die diese Region reich gemacht haben. Deshalb sind dieses Parterre und seine Reben hier, neben der Veranda, um die drei traditionellen Landschaftselemente nachbilden zu können: das Weinfeld, das Riurau und die Dürre mit dem brütenden Ofen. Die Nähe der großen Veranda des Gebäudes ermöglicht es uns, die Atmosphäre des Riurau nachzubilden, des emblematischen ländlichen valencianischen Gebäudes, das durch große Veranden für den Wind geöffnet ist, wo Schilf voller Muskateller, bei der Umwandlung von Weintrauben in Rosinen, nachts und an regnerischen Tagen geschützt war. Direkt davor sind der Ofen und der Trockenraum.

Der Bereich des Riurau: Blütenpflanzen wie Rosen (Rosa sp.), Nelken (Dianthus sp.), Geranien (Pelargonium sp.)… und aromatische Pflanzen wie Arabischen Jasmin (Jasminum sambac), Echter Jarmin (Jasminum oficinale) , Geißblatt (Lonicera implexa), Chilenische Hammerstrauch (Cestrum parqui), Strauß-Narzisse (Narcissus tazetta), Europäische Pfeifenstrauchc(Philadelphus coronarius)… Für Schatten und Feuchtigkeit: Farnkräuter, Kallas (Zantedeschia aethiopica)… Es ist die Atmosphäre von den traditionellen Zierpflanzen der Region im 19. und 20. Jahrhundert vor der Globalisierung.

The richness of the raisin

In the 19th century, European industrialization and the establishment of international maritime trade for the benefit of the industrialized powers of Western Europe brought the city of Dénia into the modernity of the moment.

The international market will discover the Dénia muscat raisin, very competitive in quality and price due to the native technique of blanching with ash lye. The Dénia raisin, the famous Valencia grape or Denia grape or simply denias, throughout the 19th century and until the appearance of phylloxera 100 years ago, carried the name of the city to America and Russia, and throughout Europe Atlantic. The Ethnological Museum of Dénia, with the chamber converted into an exhibition room on the cultivation of raisins, and the rest of the exhibition space that evokes the boom in raisin exports for the large families of the city, will have a complement in our center Magnificent for educational, school and social use.

In the flower bed we have planted four rows or layers of six muscat grape strains. At the back, in front of the building, we have planted two carob trees (Ceratonia siliqua) that over time will provide shade and verticality. On the edges and margins, we will plant native aromatic plants such as frigola (Thymus vulgaris), olive grass or savory (Satureja horensis) and pepper (Thymus piperella), for culinary use; and also pancera herbs: jolivarda (Dittrichia viscosa) and bota pasora or bota blonde (Artemisia campestris).

Having left the cultivation of muscatel for this bed not only responds to a chronological criterion, but also to a practical and exhibition intention. Thus, our intention is to be able to carry out a raisin blanching every year like those that made this region rich. That is why this flowerbed and its vines are there, next to the porch, to be able to recreate the three traditional landscape elements: the field of vines, the laughter and the drought with the scalding oven. The proximity of the large porch of the building allows us to recreate the atmosphere of the riurau, the emblematic Valencian rural building open to the winds by large porches where the reeds filled to overflowing with muscatel in the process of raisining were sheltered at night and on rainy days. Right in front are the oven and the drought. The “riurau plants” area: flowering plants such as rose bushes (Rosa sp.), carnations (Dianthus sp.), geraniums (Pelargonium sp.)… and aroma plants such as chamelero (Jasminum sambac), gesmiler (Jasminum officiale), honeysuckle (Lonicera implexa), lady of the night (Cestrum parqui), Christmas (Narcissus tazetta), St. Joseph’s rod (Philadelphus coronarius)… Shade and humidity: ferns, callas (Zantedeschia aethiopica)… It is the environment of the traditional ornamental plants of the area throughout the 19th and 20th centuries before globalization.

 

ESPECIES-BOTANIQUES-RIQUESA-DE-LA-PANSA

El Camp Valencià

ESPÈCIES BOTÀNIQUES CAMP VALENCIÀ

El Camp Valencià

La Daniya andalusina és destruïda i abandonats els seus camps i hortes després de la conquista jaumina el 1245. El rei d’Aragó i de València, Jaume II decidirà la darrera fundació de Dénia dins de l’albacar del castell a primeries del s.XIV. La població catalanoaragonesa colonitzarà les terres ermes en forma de camps de secà on es fan els cultius de la la trilogia mediterrània en què es cobraven els tributs feudals.

En este parterre reconstruïm un paisatge agrícola del secà costaner valencià del s.XVII-XVIII. Després de l’expulsió dels moriscs i fins ben entrat el s.XX, a moltes zones, la població es concentra a les espais d’horta i s’estenen els secans. Els secans ací, a banda de la trilogia mediterrània per a l’autoconsum, s’incorporen des del s.XVII als mercats internacionals (sobretot anglés i francés) amb cultius arboris modestos com els garrofers i els ametlers. El port de Dénia facilita l’exportació per mar de garrofes (combustible de primera qualitat per als cavalls nord-europeus) i d’ametles (presents d’ençà als cakes i gateaux de tota Europa allà on no hi ha ametlers). Molt prop tenim les moreres (profusament plantades als parterres perimetrals) que en eixe moment possibilitaren una puixant indústria de la seda valenciana, amb una fira anual de seda a Pego i amb la darrera fàbrica de seda valenciana a la veïna comarca de la Safor.

Enmig del parterre hi ha una olivera, als quatre cantons ametlers, i també hem plantat 4 ceps de moscatell, per a crear un parral de raïm de taula, com el que hi havia a les casetes de camp.

A les vores una franja de botges de camamil·la groga i mates de romer, recorden la vegetació natural arraconada als màrgens dels conreus.

De la capdavantera agricultura deniera ens parla el botànic Cavanilles que va visitar estos camps a finals del s.XVIII:

«El término de Dénia […] es casi estéril hácia el norte por las arenas de que se compone hasta las aguas del mar; pero siguiendo hácia el sur es muy fértil, excepto algunos sitios pedregosos.

Hay en él multitud de almendros, olivos, higueras, algarrobos y viñas, y una preciosa huerta en las cercanías de la ciudad, vistosa por los maices, trigos, moreras y demás producciones que la cubren: la tierra de las huertas es gredoso-arenisca roxa, y en ella se que el labrador ni le escasea los abonos ni las labores.»

«Cógense en el término de Dénia 40 libras de seda, 100 arrobas de aceyte, 600 de algarrobas, 120 de pasa, mucha de ella moscatel, 200 de higos, 200 cántaros de vino, 800 cahices de trigo, 400 de cebada, 600 de habas, 500 de almendra, porcion de maiz y de hortalizas…»

Itinerari botànic pel Jardí Històric de les Sorts de la Mar

Del Jardí Andalusí passem directament al parterre del Camp Valencià:

En este parterre reconstruïm un paisatge agrícola del secà costaner valencià, on, des del s.XVII, a la trilogia mediterrània s’incorporen cultius arboris modestos com els garrofers i els ametlers, dedicats a l’exportació. Molt prop tenim les moreres (profusament plantades als parterres perimetrals) que en eixe moment possibilitaren una puixant indústria de la seda valenciana. En tenim de veres (Morus alba, que fa la fulla per als cucs des seda) i de bordes (Morus nigra, que fa unes mores excel·lents, autèntiques llepolies per als golosos).

Als quatre cantons em plantat ametlers (Prunus dulcis), i també hem plantat quatre ceps de moscatell, per a crear un parral de raïm de taula, com el que hi havia a les casetes de camp.

A les vores una franja de botges de camamil·la groga i mates de romer, recorden la vegetació natural arraconada als màrgens dels conreus.

De la capdavantera agricultura deniera ens parla el botànic Cavanilles que ens va visitar a les darreries del s.XVIII:

«Cógense en el término de Dénia 40 libras de seda, 100 arrobas de aceyte, 600 de algarrobas, 120 de pasa, mucha de ella moscatel, 200 de higos, 200 cántaros de vino, 800 cahices de trigo, 400 de cebada, 600 de habas, 500 de almendra, porcion de maiz y de hortalizas…»

El campo valenciano

La Daniya andalusí es destruida y abandonados sus campos y huertas tras la conquista de Jaume II en 1245. El rey de Aragón y de Valencia, Jaume II decidirá la última fundación de Dénia dentro del albacar del castillo a principios del s.XIV. La población catalanoaragonesa colonizará las tierras baldías en forma de campos de secano donde se hacen los cultivos de la trilogía mediterránea en la que se cobraban los tributos feudales.En este parterre reconstruimos un paisaje agrícola del secano costero valenciano del s.XVII-XVIII. Después de la expulsión de los moriscos y hasta bien entrado el s.XX en muchas zonas, la población se concentra en las zonas de huerta y se extienden los secanos. Los secanos aquí, aparte de la trilogía mediterránea para el autoconsumo, se incorporan desde el s.XVII a los mercados internacionales (sobre todo inglés y francés) con cultivos arbóreos modestos como los algarrobos y los almendros. El puerto de Denia facilita la exportación por mar de algarrobas (combustible de primera calidad para los caballos norte- europeos) y de almendras (¡presentes desde las galletas y pasteles de toda Europa allí donde no hay almendros!). Muy cerca tenemos las moreras (profusamente plantadas en los parterres perimetrales) que en ese momento posibilitaron una pujante industria de la seda valenciana, con una feria anual de seda en Pego y con la última fábrica de seda valenciana en la vecina comarca de la Safor.En medio del parterre hay un olivo, en las cuatro esquinas almendros, y también hemos plantado cuatro cepas de moscatel, para crear un parral de uva de mesa, como el que había en las casitas de campo. En sus bordes una franja de matas de manzanilla amarilla y matas de romero,  que recuerdan la vegetación natural arrinconada en los márgenes de los cultivos.De la  agricultura puntera dianense nos habla el botánico Cavanilles que visitó estos campos a finales del s.XVIII: «El término de Denia […] es casi estéril hacia el norte por la arena de que se compone hasta las aguas del mar; pero siguiendo hacia el sur es muy fértil, excepto algunos sitios pedregosos. Hay en él multitud de almendros, olivos, higueras, algarrobos y viñas, y una preciosa huerta en las cercanías de la ciudad, vistosa por los maizales, trigos, moreras y demás producciones que la cubren: la tierra de las huertas es gredoso-arenisca roja, y en ella sé que al labrador ni le escasean los abonos ni las labores.» «Cógense en el término de Dénia 40 libras de seda, 100 arrobas de aceyte, 600 de algarrobas, 120 de pasa, mucha de ella moscatel, 200 de higos, 200 cántaros de vino, 800 cahices de trigo, 400 de cebolla, 600 de habas, 500 de almendra, porción de maíz y hortalizas…»

 

Le champ valencien

La Daniya andalouse est détruite et ses champs et vergers abandonnés après la conquête

De Jaume I en 1245. Le roi d’Aragon et de Valence, Jacques II décidera de la dernière fondation de Dénia à l’intérieur de la basse-cour du château au début du XIVe siècle. La population catalano-aragonaise va coloniser les terres stériles sous forme de champs pluviaux où les cultures sont cultivées dans la trilogie méditerranéenne dans laquelle des hommages féodaux étaient perçus.

Dans ce parterre, nous reconstituons un paysage agricole de la côte sèche valencienne des XVIIe-XVIIIe siècles.

Après l’expulsion des Maures et bien au XXe siècle dans de nombreuses régions, la population a été concentrée dans les zones potagères et les terres arides. Les cultures arides ici, à part la trilogie méditerranéenne pour l’autoconsommation, ont été incorporés depuis le XVIIe siècle sur les marchés internationaux (notamment anglais et français) avec des cultures arbustives modestes comme les caroubiers et les amandiers. Le port de Dénia facilite l’exportation par mer des caroubes (carburant de première qualité pour les chevaux d’Europe du Nord) et les amandes (déjà présentes dans les gâteaux partout en Europe où il n’y a pas d’amandes!). Tout près, nous avons les mûriers (abondamment plantés dans les parterres de fleurs du périmètre) qui, à ce moment-là, ils ont permis une puissante industrie de la soie valencienne, avec une foire annuelle de soie à Pego et avec la dernière fabrique de soie valencienne dans la région voisine de La Safor.

Au milieu du parterre il y a un olivier, aux quatre coins des amandiers, et nous avons aussi planté 4 vignes de muscat, pour créer un cépage de table, comme celui des bastides.

Sur les bords, une bande de buissons de camomille jaune et de buissons de romarin rappellent la végétation naturelle acculée sur les marges des cultures.

Le botaniste Cavanilles qui a visité ces champs nous parle de la première agriculture de Dénia à la fin du XVIIIe siècle :

“Le terme de Dénia […] est presque stérile vers le nord à cause du sable qui le compose vers les eaux de mer; mais en suivant vers le sud, il est très fertile, à l’exception de quelques sites pierreux.

Il y a beaucoup d’amandiers, d’oliviers, de figuiers, de caroubiers et de vignes, et un beau verger aux alentours de la ville, magnifiques pour le maïs, le blé, les mûriers et autres productions qui la  couvrent: le sol des vergers est un grès rouge crayeux, et en lui je sais que le fermier n’en manque pas les engrais ou les travaux.

“Au terme de Dénia, 40 livres de soie, 100 arrobes d’huile, 600 de caroubes, 120 de raisins secs, dont une grande partie muscat, 200 de figues, 200 cruches de vin, 800 boisseaux de blé,400 d’orge, 600 de haricots, 500 d’amandes, portion de maïs et légumes…»

Das valencianische Feld

Das andalusische Daniya wurde zerstört und seine Felder und Obstgärten nach der Eroberung von Valencia durch Jaume I. im Jahr 1245 aufgegeben. Der König von Aragon und Valencia, Jaume II. wird die letzte Gründung von Dénia innerhalb des Albacar der Burg zunächst ab dem 14. Jahrhundert beschließen. Die katalanisch-aragonesische Bevölkerung wird das karge Land in Form von trockenen Feldern besiedeln, auf denen die Pflanzen der mediterranen Trilogie angebaut werden, auf denen feudale Tribute gesammelt werden.

In diesem Parterre rekonstruieren wir eine Agrarlandschaft der trockenen valencianischen Küste aus dem 17. und 18. Jahrhundert. Nach der Vertreibung der Mauren und bis weit ins 20. Jahrhundert hinein konzentrierte sich die Bevölkerung in vielen Gebieten auf Streuobstwiesen und die Trockengebiete breiteten sich aus. Die Trockengebiete hier, abgesehen von der mediterranen Trilogie für den Eigenverbrauch, wurden seit dem 17. Jahrhundert in die internationalen Märkte (hauptsächlich englische und französische) mit bescheidenen Baumkulturen wie Johannisbrot und Mandeln integriert. Der Hafen von Dénia erleichtert den Export auf dem Seeweg von Johannisbrot (erstklassiger Kraftstoff für nordeuropäische Pferde) und Mandeln (bereits in Kuchen und Torten in ganz Europa vorhanden, wo es keine Mandelbäume gibt!). Ganz in der Nähe haben wir die Maulbeerbäume (reichlich in den Perimeterparterres gepflanzt), die damals eine mächtige valencianische Seidenindustrie ermöglichten, mit einer jährlichen Seidenmesse in Pego und mit der letzten valencianischen Seidenfabrik in der Nachbarregion La Safor.

In der Mitte des Parterres steht ein Olivenbaum, in den vier Ecken Mandelbäume, und wir haben auch 4 Muskatellerstöcke gepflanzt, um eine Tafelrebe zu schaffen, wie sie in den Landhäusern stand.

An den Rändern ein Streifen gelber Kamille und Rosmarinbüsche, erinnert an die natürliche Vegetation an den Rändern der Felder.

Der Botaniker Cavanilles, der diese Felder Ende des 18. Jahrhunderts besuchte, erzählt uns von der führenden Denier-Landwirtschaft: «Der Begriff Dénia […] ist in Richtung Norden aufgrund des Sandes, aus dem er bis zum Wasser des Meeres besteht, fast steril; aber weiter nach Süden ist es sehr fruchtbar, abgesehen von einigen steinigen Stellen.

Es gibt dort eine Vielzahl von Mandel-, Oliven-, Feigen-, Johannisbrot- und Weinbergbäumen und einen wunderschönen Obstgarten in der Nähe der Stadt, der für die Mais-, Weizen-, Maulbeerbäume und andere Produkte, die ihn bedecken, auffällig ist: das Land der Obstgärten ist kreidig-sandiges Rosa, und darin weiß ich, dass es dem Bauern weder an Dünger noch an Arbeitskräften mangelt.»

«In dem Bezik von Dénia 40 Pfund Seide, 100 Arrobas Öl, 600 Johannisbrotbohnen, 120 Rosinen, ein Großteil davon Muskateller, 200 Feigen, 200 Krüge Wein, 800 Tassen Weizen, 400 Gerste, 600 Ackerbohnen, 500 Mandeln, eine Portion Mais und Gemüse…»

The Valencian countryside

The Andalusian Daniya is destroyed and its fields and orchards abandoned after the conquest of Jaume II in 1245. The king of Aragon and Valencia, Jaume II, will decide the last foundation of Dénia within the albacar of the castle at the beginning of the 14th century. The Catalan-Aragonese population will colonize the vacant lands in the form of dry fields where the crops of the Mediterranean trilogy in which feudal taxes were collected are grown. In this flowerbed we reconstructed an agricultural landscape of the dry Valencian coast from the 17th-18th century. After the expulsion of the Moors and well into the 20th century in many areas, the population concentrated in the orchard areas and the dry lands spread. The dry lands here, apart from the Mediterranean trilogy for self-consumption, have been incorporated since the 17th century into international markets (especially English and French) with modest tree crops such as carob and almond trees. The port of Denia facilitates the export by sea of ​​carob beans (premium fuel for North European horses) and almonds (present in cookies and cakes throughout Europe where there are no almond trees!). Nearby we have the mulberry trees (profusely planted in the perimeter beds) that at that time made possible a thriving Valencian silk industry, with an annual silk fair in Pego and the last Valencian silk factory in the neighboring region of Safor. In the middle of the flower bed there is an olive tree, in the four corners there are almond trees, and we have also planted four muscatel vines, to create a table grape vine, like the one in the country houses. On its edges a strip of yellow chamomile bushes and rosemary bushes, which recall the natural vegetation cornered on the margins of the crops. The botanist Cavanilles, who visited these fields at the end of the 18th century, tells us about the cutting-edge Dianense agriculture: « The term of Denia […] is almost sterile towards the north due to the sand of which it is composed until the waters of the sea; but continuing towards the south it is very fertile, except for some stony places. There are a multitude of almond trees, olive trees, fig trees, carob trees and vineyards, and a beautiful orchard in the outskirts of the city, attractive for the cornfields, wheat, mulberry trees and other productions that cover it: the land of the orchards is chalky-sandstone. red, and in it I know that the farmer has no shortage of fertilizers or labor. «In the municipality of Dénia, 40 pounds of silk, 100 arrobas of olive oil, 600 of carob beans, 120 of raisins, much of it muscat, 200 of figs, 200 jugs of wine, 800 cahices of wheat, 400 of onion, 600 of beans, 500 almonds, portion of corn and vegetables…”

 

ESPECIES-BOTANIQUES-CAMP-VALENCIA

El Jardí Andalusí

ESPÈCIES BOTÀNIQUES JARDÍ ANDALUSÍ

El Jardí Andalusí

Després de l’abandó i desaparició de la Diànium romana i visigoda, esdevingué la segona fundació de Dénia cap al 953, quan el califa omeia cordovés Abd al-Rahman III decideix la construcció d’una drassana i d’una base naval per a la seua flota militar, corsària i militar. La nova medina rebrà el nom de Daniya.

En este espai veiem un fragment de les Sorts de la Mar a Al-Andalus: un hort jardí andalusí, com els que hi hauria ací mateix als palaus i als rafals de la medina Daniya que vorejaven el camí cap a l’alqueria deniera de Xàbia. A uns 500 metres d’ací tenim el raval andalusí del Fortí amb restes conservades i visibles d’un barri que cresqué extramurs de la medina en direcció a les drassanes i, posteriorment, organitzat urbanistícament i emmurallat.

Sabem de l’extensió dels regadius a la Daniya andalusina, amb sénies (fins no fa tant prou abundants: a Dénia, reguen en sénia) i segurament amb séquies que derivaven les aigües de fonts i barrancs. El món agrícola musulmà es caracteritzarà per estendre les tècniques de regadiu del Pròxim Orient i Egipte, i per dur a Al-Andalus espècies de plantes de regadiu de llocs llunyans, com Àfrica, l’Índia o la Xina.

A l’exterior unes bardisses baixes de murta delimiten l’hort. Als quatre cantons, hi ha un arbre fruiter, tres magraners (Punica granatum) i al cantó nord-oest un d’aquells cítrics introduïts pels musulmans des de Xina: un taronger amarg (Citrus auratium), el dolç és un híbrid del s.XVIII. Algun dia hi plantarem un ponciler (Citrus medica) ara poc conegut, però cultivat d’antic al País Valencià. En uns anys, amb la fruita que en puguem collir es podran fer melmelades i confitats, i l’olor de les flors de taronger remarcaran el caràcter del jardí andalusí com un jardí dels sentits.

També hem plantat canyamels (Saccharum officinarum) que, provinent de l’Índia és un dels cultius introduïts a Europa pels musulmans. Al s.XV serà la base d’una indústria sucrera valenciana radicada a la Safor i a la Marina Alta (amb els trapigs del Verger i de Pedreguer). La canyamel cal tallar-la cada any i es podrà aprofitar i consumir com a dolç o com a suc, enllaçant amb el record no tan llunyà de comprar i menjar canyamel als porrats de la comarca.

Entremig hem posat espècies herbàcies medicinals i d’ús culinari com comí, safrà, marduix, julivert o coriandre.

Itinerari botànic pel Jardí Històric de les Sorts de la Mar

Si tornem al parterre del Bosc de Ribera, immediatament al nord, mirant a l’institut, trobem el del Jardí Andalusí:

En este espai visitem un fragment d’Al-Andalus: un hort jardí, com els que hi havia als palaus, cases i rafals de la medina Daniya. El món agrícola musulmà es caracteritza per estendre les tècniques de regadiu del Pròxim Orient i Egipte, i per dur pertot algunes espècies de plantes de llocs llunyans, com Àfrica, l’Índia o la Xina.

Delimita el parterre una bardissa baixa de murta (arrayhan, en àrab andalusí, d’on pren el nom el pati de los Arrayanes de l’Alhambra granadina). Enmig, un ciprer actua com a fita visual. Als quatre cantons, hi ha fruiters, tres magraners (Punica granatum, introduïda ja pels fenicis i usada per a cuinar salses agredolces) i un taronger amarg (Citrus auratium, d’olor penetrant i dolça) un dels cítrics introduïts pels musulmans des de Xina. Algun dia hi plantarem un ponciler (Citrus medica) ara poc conegut, però cultivat d’antic al País Valencià. Els cítrics s’usaven sobretot ensucrats, confitats i en melmelada.

També hem plantat canyamels (Saccharum officinarum) que introduïren els musulmans a Europa des de l’Índia. La canyamel cal tallar-la cada any i es podrà aprofitar i consumir com a dolç o com a suc, enllaçant amb el record no tan llunyà de comprar i menjar canyamel als porrats de la comarca.

Entremig sembrem espècies herbàcies medicinals i d’ús culinari com comí (Cuminum cyminum), safrà (Crocus sativus), marduix (Origanum majorana), alfàbega (Ocinum basilicum) julivert (Petroselinum crispum) o coriandre (Coriandrium sativum).

El jardín andalusí 

Después del abandono y desaparición de la Dianium romana y visigoda, se convirtió en la segunda fundación de Dénia hacia el 953, cuando el califa omeya cordobés Abd al-Rahman III decide la construcción de un astillero y de una base naval para su flota militar, corsaria y militar. La nueva medina recibirá el nombre de Daniya. En este espacio vemos un fragmento de les Sorts del Mar en Al-Andalus: un huerto jardín andalusí, como los que habría aquí mismo en los palacios y en los cobertizos de la medina Daniya que bordeaban el camino hacia la alquería dianense de Xàbia. A unos 500 metros de aquí tenemos el arrabal andalusí del Fortí con restos conservados y visibles de un barrio que creció extramuros de la medina en dirección a las astilleros y posteriormente organizado urbanísticamente y amurallado. Sabemos de la extensión de los regadíos a la Daniya andalusí, con norias (hasta no hace tan suficiente abundantes: en Dénia, riegan en noria) y seguramente con acequias que derivaban las aguas de fuentes y barrancos. El mundo agrícola musulmán se caracterizará por extender las técnicas de regadío de Oriente Próximo y Egipto, y para llevar a Al-Andalus especies de plantas de regadío de lugares lejanos, como África, India o China.En el exterior unos setos bajos de mirto delimitan el huerto. En las cuatro esquinas, hay un árbol frutal, tres granados (Punica granatum) y en el lado noroeste uno de esos cítricos introducidos por los musulmanes desde China: un naranjo amargo (Citrus auratium), el dulce es un híbrido del s.XVIII. Algún día plantaremos un poncil (Citrus medica) ahora poco conocido, pero cultivado antiguamente en el País Valenciano. En unos años, con la fruta que podamos cosechar se podrán hacer mermeladas y confitados, y el olor de las flores de naranjo remarcarán el carácter del jardín andalusí como un jardín de los sentidos. También hemos plantado cañamiel (Saccharum officinarum) que, proveniente de la India, es uno de los cultivos introducidos en Europa por los musulmanes. En el s.XV será la base de una industria azucarera valenciana radicada en la Safor y la Marina Alta (con los trapiches del Verger y de Pedreguer). La cañamiel debe cortarse cada año y se podrá aprovechar y consumir como dulce o como zumo, enlazando con el recuerdo no tan lejano de comprar y comer cañamiel en las porradas de la comarca. En medio hemos puesto especies herbáceas medicinales y de uso culinario como comino, azafrán, mejorana, perejil o cilantro.

Le jardin andalou

Après l’abandon et la disparition du Diànium romain et wisigothique, il est devenu le deuxième fondation de Dénia vers 953, lorsque le calife cordouan omeyyade Abd al-Rahman III décide la construction d’un chantier naval et d’une base navale pour sa flotte militaire, corsaire et militaire. La nouvelle médina s’appellera Daniya.

Dans cet espace, nous voyons un fragment des Sorts de la Mar à Al-Andalus : un potager andalou, comme ceux qui seraient ici même dans les palais et dans les rafales de la médina de Daniya qui bordait le chemin ver le petit village de Dénia à Xàbia. À environ 500 mètres d’ici, nous avons la banlieue andalouse du Fortí avec des vestiges préservés et visibles d’un quartier qui s’est développé hors des murs de la médina en direction des chantiers navals et par la suite organisés urbanistiquement et murés.

Nous connaissons l’étendue de l’irrigation dans la Daniya andalouse, avec les nories (jusqu’à récemment, assez abondant: À Dénia, ils irriguent en noria et probablement avec des fossés qui détournaient les eaux de sources et ravins. Le monde agricole musulman sera caractérisé par la diffusion des techniques d’irrigation du Proche-Orient et d’Égypte, et d’apporter en Al-Andalus des espèces de plantes irriguées de loin, comme l’Afrique, l’Inde ou la Chine.

A l’extérieur, des haies basses de myrte délimitent le jardin. Aux quatre coins, il y a un arbre fruitier, trois grenadiers (Punica granatum) et dans le coin nord-ouest un de ces agrumes introduits par les Musulmans dès la Chine : un oranger amèr (Citrus auratium), le doux est un hybride du XVIIIème siècle.

Un jour ils ont planté un cédratier (Citrus medica) aujourd’hui méconnu, mais autrefois cultivé dans la région de Valence. Dans quelques années, les fruits que nous pourrons récolter serviront à faire des confitures et des confits, et le parfum des fleurs d’oranger soulignera le caractère du jardin andalou en tant que jardin des sens.

Nous avons également planté de la canne à sucre (Saccharum officinarum) qui, venant d’Inde, est l’une des cultures introduites en Europe par les musulmans. Au XVème siècle ce sera la base d’une industrie sucrière valencienne basé à la Safor et la Marina Alta (avec les moulins à canne de sucre du Verger et de Pedreguer). La canne à sucre doit être coupée chaque année et peut être utilisée et consommée comme sucrerie ou comme jus, reliant avec le souvenir pas si lointain d’acheter et de manger de la canne à sucre dans les marchés populaires des villages de la région.

Entre les deux, nous avons mis des épices médicinales et culinaires à base de plantes telles que le cumin, le safran, la marjolaine, persil ou coriandre.

Der andalusische Garten

Nach der Aufgabe und dem Verschwinden des römischen und westgotischen Diànium gab es die zweite Gründung von Dénia um 953, als der umayyadische Kalif Abd al-Rahman III aus Cordova beschloss, eine Werft und einen Marinestützpunkt für seine Militär-, Freibeuter- und Militärflotte zu bauen. Die neue Medina hat Daniya geheißen. In diesem Raum sehen wir ein Fragment der Sorts de la Mar in Al-Andalus: ein andalusischer Gemüsegarten, wie die, die genau hier in den Palästen und in den Böen der Medina von Daniya gelegen waren, das grenzte an die Weg zur Leugnerfarm in Xàbia. Etwa 500 Meter von hier entfernt befindet sich der andalusische Vorort Fortí mit erhaltenen und sichtbaren Überresten eines Viertels, das außerhalb der Mauern der Medina in Richtung der Werften und anschließend städtebaulich organisiert und ummauert war.

Wir kennen das Ausmaß der Bewässerung im andalusischen Daniya, mit Wasserrädern (bis vor nicht allzu langer Zeit waren sie reichlich vorhanden: in Dénia bewässerten sie mit Wasserrädern) und wahrscheinlich mit Bewässerungsgraben, die das Wasser aus Quellen und Schluchten umleiteten. Die muslimische Agrarwelt wird durch die Verbreitung von Bewässerungstechniken aus dem Nahen Osten und Ägypten gekennzeichnet sein und durch das Einbringen von bewässerten Pflanzenarten aus fernen Ländern wie Afrika, Indien oder China nach Al-Andalus.

Draußen begrenzen niedrige Myrtehecken den Garten. In den vier Ecken stehen ein Obstbaum, drei Granatapfelbäume (Punica granatum) und in der nordwestlichen Ecke eine jener Zitrusfrüchte, die von den Muslimen aus China eingeführt wurden: eine Bitterorange (Citrus auratium), deren süße eine Kreuzung aus dem 18. Jahrhundert ist. Eines Tages werden wir eine Zitronatzitrone (Citrus medica) pflanzen, die heute wenig bekannt ist, aber in der Vergangenheit in País Valencià angebaut wurde. Aus den Früchten, die wir ernten können, werden in wenigen Jahren Marmeladen und Konfitüren hergestellt, und der Duft der Orangenblüten wird den Charakter des andalusischen Gartens als Garten der Sinne unterstreichen.

Wir haben auch Zuckerrohr (Saccharum officinarum) angepflanzt, das aus Indien stammt und von den Muslimen nach Europa eingeführt wurde. Im 15. Jahrhundert wird es die Basis einer valencianischen Zuckerindustrie mit Sitz in La Safor und Marina Alta (mit den Mühlen Verger und Pedreguer). Zuckerrohr muss jedes Jahr geschnitten werden und kann als Süßigkeit oder als Saft verwendet und konsumiert werden mit der nicht allzu fernen Erinnerung an den Kauf und Verzehr von Zuckerrohr in den Dörfern der Region.

Dazwischen haben wir pflanzliche Heil- und Küchengewürze wie Kreuzkümmel, Safran, Majoran, Petersilie oder Koriander gelegt.

The Andalusian garden

After the abandonment and disappearance of the Roman and Visigoth Dianium, it became the second foundation of Dénia around 953, when the Umayyad Caliph from Cordoba Abd al-Rahman III decided to build a shipyard and a naval base for his military fleet. corsair and military. The new medina will be named Daniya. In this space we see a fragment of the Sorts del Mar in Al-Andalus: an Andalusian garden orchard, like those that would be right here in the palaces and sheds of the Daniya medina that lined the road to the Dianense farmhouse of Xàbia. About 500 meters from here we have the Andalusian suburb of Fortí with preserved and visible remains of a neighborhood that grew outside the walls of the medina in the direction of the shipyards and was later organized urbanistically and walled. We know of the extension of irrigation to the Andalusian Daniya, with waterwheels (until recently abundant: in Dénia, they irrigate by waterwheel) and surely with irrigation ditches that derived water from fountains and ravines. The Muslim agricultural world will be characterized by extending the irrigation techniques of the Middle East and Egypt, and by bringing to Al-Andalus species of irrigated plants from distant places, such as Africa, India or China. Outside, low myrtle hedges delimit the orchard. In the four corners, there is a fruit tree, three pomegranates (Punica granatum) and on the northwest side one of those citrus trees introduced by the Muslims from China: a bitter orange tree (Citrus auratium), the sweet one is a hybrid from the 18th century. Someday we will plant a poncil (Citrus medica) now little known, but formerly cultivated in the Valencian Country. In a few years, with the fruit that we can harvest we can make jams and jams, and the smell of the orange blossoms will highlight the character of the Andalusian garden as a garden of the senses. We have also planted cane (Saccharum officinarum) which, coming from India, is one of the crops introduced to Europe by Muslims. In the 15th century it will be the base of a Valencian sugar industry based in Safor and Marina Alta (with the Verger and Pedreguer sugar mills). The cane must be cut every year and can be used and consumed as sweet or as juice, linking with the not-so-distant memory of buying and eating cane in the region’s porradas. In the middle we have placed medicinal and culinary herbaceous species such as cumin, saffron, marjoram, parsley or coriander.

ESPECIES-BOTANIQUES-JARDI-ANDALUSI

El Camp Romà

ESPÈCIES BOTÀNIQUES CAMP ROMÀ

El Camp Romà

Dénia ha estat fundada tres voltes, la primera va ser a l’època romana a mitjans el s.I aC.

L’antropització del paisatge, iniciada al Neolític s’accelera a l’Edat del Bronze amb els primers camps estables i l’extensió dels cultius de secà, sobretot, de cereals. Amb l’arribada dels mercaders fenicis que hi duen l’ús del ferro per a l’agricultura, el consum i el cultiu de vi i d’oli, l’extensió dels cultius s’accelera. Cal recordar que molt prop d’ací, a la serra del Montgó, hi ha el jaciment de l’Alt de Benimaquia on hi ha els cups de vi més antics trobats a la Mediterrània occidental (s.VII aC).

Però és amb la fundació de la ciutat romana de Diànium pels romans quan els boscs, les màquies i les garrigues han de cedir el seu domini als camps, a l’ager explotat des de la ciutat a través d’una xarxa de vil·les o establiments agrícoles d’explotació esclavista. Els principals conreus de Diànium són els cereals (especialment ordi i, secundàriament, blat), l’oli i l’olivera, els darrers per a l’exportació comercial d’oli i vi.

En relació a una molt probable parcel·lació o centuriació d’època augusta coneixem una sèrie de vil·les romanes al llarg de la via romana de la costa. En una d’elles, l’Estanyó, es trobà una part d’una premsa romana de vi, més al nord a la vil·la de l’Almadrava, als Poblets, s’han trobat forns ceràmics on es fabricaven àmfores per a exportar oli i vi deniers per mar cap als mercats imperials.

En este espai recreem un camp romà amb la trilogia mediterrània. Anualment sembrarem cereals, ordi (Ordeum vulgare) o algun blat propi de la Marina, en els fraus entre els rengs de ceps de Monastrell en emparrats baixos i recrearem, a més, la rotació biennal en què se sembrava cereal només un any de cada dos, deixant-lo en guaret l’altre any. Se sembrarà cada any un parell d’ordes de cereal: una varietat primerenca que sembrada a la tardor permeta veure’n el cicle vegetatiu i les espigues madures a mitjans o finals de juny. Unes oliveres recreen este cultiu.

Itinerari botànic pel Jardí Històric de les Sorts de la Mar

Vora mateix del Bosc de Ribera tenim el parterre dedicat al Camp Romà:

Fenicis, ibers i romans escamparan per ací els cultius mediterranis de secà que fins al s.XX ocuparan progressivament quasi tota la Marina, deixant erms i plens de xara els llocs més difícils i apartats usats només per a pastures, carboneig i fer llenya.

En este parterre recreem un camp romà amb la trilogia mediterrània: cereals, vinya i olivera. Anualment sembrarem cereals, ordi (Ordeum vulgare) o algun blat (Triticum sp.) propi de la Marina, en els fraus entre els rengs de ceps de vinya Monastrell (Vitis vinifera), de fer vi, en emparrats baixos. Unes oliveres (Olea europaea) recreen este cultiu.

A les vores exteriors del parterre hi ha unes mates d’espígol (Lavandula latifolia, que antany perfumava la roba i els llençols) com a representant de la vegetació natural que encara sobreviu als màrgens de les parcel·les. Plantarem també uns rosers (Rosaceae) per a la seua funció de bioindicador de les possibles plagues dels ceps. Atrauran també els insectes.

El campo romano

Dénia ha sido fundada tres veces, la primera fue en la época romana a mediados del s.I aC. La antropización del paisaje, iniciada en el Neolítico se acelera en la Edad del Bronce con los primeros campos estables y la extensión de los cultivos de secano, sobre todo de cereales. Con la llegada de los mercaderes fenicios que llevan el uso del hierro para la agricultura, el consumo y el cultivo de vino y aceite, la extensión de los cultivos se acelera. Hay que recordar que muy cerca de aquí, en la sierra del Montgó, se encuentra el yacimiento del Alto de Benimaquia donde se sitúan los lagares de vino más antiguos encontrados en el Mediterráneo occidental (s.VII aC). Pero es con la fundación de la ciudad romana de Dianium por los romanos cuando los bosques y las maquias y matorrales deben ceder su dominio a los campos, al ager explotado desde la ciudad en trabas de una red de villas o establecimientos agrícolas de explotación esclavista. Los principales cultivos de Dianium son los cereales (especialmente cebada y secundariamente trigo), el aceite y el olivo, los últimos para la exportación comercial de aceite y vino.En relación a una muy probable parcelación o centuriación de época augusta conocemos una serie de villas romanas a lo largo de la vía romana de la costa. En una de ellas, el Estanyó se encontró una parte de una prensa romana de vino, más al norte en la villa de la Almadrava, en Els Poblets, se han encontrado hornos cerámicos donde se fabricaban ánforas para exportar aceite y vino deniers por mar hacia los mercados imperiales.En este espacio recreamos un campo romano con la trilogía mediterránea. Anualmente sembraremos cereales, cebada (Ordeum vulgare) o algún trigo propio de la Marina, en los francos  entre las filas de cepas de Monastrell en emparrados bajos, y recrearemos además la rotación bienal, en la que se sembraba cereal sólo un año de cada dos, dejándolo en barbecho el otro año. Se sembrará cada año un par de tipos de cereal: una variedad temprana  que sembrada en otoño permita ver su ciclo vegetativo y las espigas maduras a mediados o finales de junio. Unos olivos recrean este cultivo.

Le champ romain

Dénia a été fondée trois fois, la première à l’époque romaine au milieu du 1er siècle av. J.-C.

L’anthropisation du paysage, amorcée au Néolithique, s’est accélérée à l’âge du bronze avec les premiers champs stables et l’extension des cultures de terre aride, notamment céréalières. Avec l’arrivée des marchands phéniciens qui y apportèrent l’usage du fer pour l’agriculture, la consommation et la culture du vin et de l’huile, l’extension des cultures s’accélère. Il faut se rappeler que tout près d’ici, dans la Sierra du Montgó, il y a le site de l’Alt de Benimaquia où se trouvent les plus anciens verres à vin trouvés en Méditerranée occidentale (VIIe siècle av. J.-C.).

Mais c’est avec la fondation de la ville romaine de Dianium par les Romains que les forêts et les maquis et garrigues doivent céder leur domaine aux champs, à l’ager exploité de la ville à travers un réseau de villages ou d’établissements agricoles d’exploitation esclavagiste. Les principales cultures de Diànium sont les céréales (surtout l’orge et secondairement le blé), l’huile et l’olive, le dernier pour l’exportation commerciale d’huile et de vin.

Par rapport à une très probable parcellisation ou centuriation de l’époque augustéenne, on connaît une série de villes romaines le long de la route côtière romaine. Dans l’un d’eux, l’Estanyó dont on a trouvé une partie d’un pressoir romain de vin, plus au nord dans la commune d’Almadrava, aux Poblets, des fours ont été retrouvés pour faire de la céramique où l’on fabriquait des amphores pour exporter les habitant de Dénia de l’huile et du vin par voie maritime vers les marchés impériaux.

Dans cet espace, nous recréons un champ romain avec la trilogie méditerranéenne. Chaque année, nous allons semer des céréales, de l’orge (Ordeum vulgare) ou du blé appartenant à la Marine, dans des fraus entre les rangs de vignes de Monastrell en treillis bas, et nous allons également recréer la rotation biennale, dans laquelle il a été semé du céréale qu’une année sur deux, la laissant en jachère l’autre année. Une paire sera semée chaque année des commandes de céréales : une variété précoce qui se sème à l’automne permet de voir le cycle végétatif et les épis mûrissent à la mi ou à la fin juin. Certains oliviers recréent cette culture.

Das römische Feld
Dénia wurde dreimal gegründet, das erste Mal war in der Römerzeit Mitte des 1. Jahrhunderts v. von Chr. Die Anthropisierung der Landschaft, die in der Jungsteinzeit begann, beschleunigte sich in der Bronzezeit mit der ersten stabilen Felder und der Ausweitung von Regenfeldbau, insbesondere Getreide. Mit der Ankunft von phönizischen Kaufleute, welche die Verwendung von Eisen für die Landwirtschaft, den Konsum und den Anbau von Wein und Öl brachten, beschleunigte sich die Ausweitung der Feldfrüchte. Es muss daran erinnert werden, dass es ganz in der Nähe von hier, in der Gebirgskette Montgó, die Stätte Alt von Benimaquia gibt, wo die ältesten im westlichen Mittelmeerraum gefundenen Weingläser aufbewahrt werden (VII Jahrhundert v. Chr).

Aber erst mit der Gründung der römischen Stadt Dianium durch die Römer, als die Wälder, die Macchia und die Strauchheide  ihre Domäne an die Felder abtreten mussten, an die von der Stadt ausgebeuteten Ager durch ein Netzwerk von Dörfern oder landwirtschaftlichen Betrieben der Sklavenausbeutung. Die wichtigsten Kulturpflanzen von Diànium sind Getreide (insbesondere Gerste und sekundär Weizen), Öl und Oliven, die zuletzt für den kommerziellen Export von Öl und Wein.

In Bezug auf eine sehr wahrscheinliche Parzellierung oder Zentrierung der augusteischen Ära kennen wir eine Reihe von Römischen Villen entlang der römischen Küstenstraße. In einem von ihnen, in Estanyó, wurde ein Teil einer römischen Weinpresse gefunden, weiter nördlich in der Stadt Almadrava, in Els Poblets, wurden Keramiköfen gefunden, in denen Amphoren hergestellt wurden, um Denier-Öl und Wein auf dem Seeweg zu den imperialen Märkten.

In diesem Raum stellen wir mit der mediterranen Trilogie ein römisches Feld nach. Jährlich werden wir Getreide, Gerste (Ordeum vulgare) oder etwas typischen Weizen aus La Marina säen, in den Betrügereien zwischen den Reihen der Monastrel-Weinreben, in niedrigen Reben, und wir werden auch die zweijährige Rotation nachbilden, in der Getreide nur in einem von zwei Jahren gesät wird und es das andere Jahr brach bleibt. Jedes Jahr werden ein paar Getreidereihen gesät: Eine frühe Sorte, die im Herbst gesät wird, ermöglicht es Ihnen, den vegetativen Zyklus und die reifen Ähren Mitte oder Ende Juni zu sehen. Einige Olivenbäume stellen diese Kultur wieder her.

The Roman countryside

Dénia has been founded three times, the first was in Roman times in the middle of the 1st century BC. The anthropization of the landscape, which began in the Neolithic, accelerated in the Bronze Age with the first stable fields and the extension of dryland crops, especially cereals. With the arrival of the Phoenician merchants who brought the use of iron for agriculture, consumption and the cultivation of wine and oil, the extension of crops accelerated. It must be remembered that very close to here, in the Montgó mountain range, is the Alto de Benimaquia site where the oldest wine presses found in the western Mediterranean are located (7th century BC). But it is with the founding of the Roman city of Dianium by the Romans that the forests and the maquis and bushes must give up their domain to the fields, to the ager exploited from the city in the form of a network of villas or agricultural establishments of slave exploitation. The main crops of Dianium are cereals (especially barley and secondarily wheat), oil and olive trees, the latter for the commercial export of oil and wine. In relation to a very probable subdivision or centuriation of the Augustan period we know a series of villas Romans along the Roman coastal road. In one of them, the Estanyó, a part of a Roman wine press was found, further north in the town of Almadrava, in Els Poblets, ceramic kilns have been found where amphorae were manufactured to export denier oil and wine by sea to the imperial markets. In this space we recreate a Roman countryside with the Mediterranean trilogy. Annually we will sow cereals, barley (Ordeum vulgare) or some wheat typical of the Navy, in the francs between the rows of Monastrell vines in low trellises, and we will also recreate the biennial rotation, in which cereal was sown only one year out of every two. , leaving it fallow the other year. A couple of types of cereal will be planted each year: an early variety that, planted in autumn, allows you to see its vegetative cycle and the mature spikes in mid or late June. Some olive trees recreate this cultivation.

ESPECIES-BOTANIQUES-CAMP-ROMA

El Bosc de Ribera

ESPÈCIES BOTÀNIQUES BOSC DE RIBERA

El Bosc de Ribera

A finals del Paleolític el paisatge mediterrani la presència de corrents d’aigua: rius, rambles i barrancs; o d’aigua estancada: marjals, llacunes, basses i bassots, permeten una vegetació més exigent durant tot l’any en humitat. Espècies caducifòlies com els xops i els àlbers (Populus nigra i Populus alba) senyoregen estos espais que poden constituir autèntics boscs de ribera. Altres espècies com el fleix o freixe valencià (Fraxinus ornus) o els tamarits (Tamarix sp.) completen la vegetació arbòria, mentre que els estrats arbustiu i herbaci es representen pel garguller o graüll (Crataegus monogyna), murta (Myrtus communis), rusc (Ruscus aculeatus), llorer (Laurus nobilis), cirer bord (Prunus mahaleb), hedrera (Hedera helix), coa de cavall, menta pudenta, falagueres i senill (Phragmites australis) a les clotades més humides.

Estos espais són especialment rics en recursos animals (els propis del mediterrani, però també recursos aquàtics com peixos, aus d’ambients palustres, etc.) i també foren explotats pels caçadors i recol·lectors prehistòrics. El terme municipal de Dénia té encara el riu Molinell i tenia ben prop de les Sorts de la Mar la rambla i la marjal del Saladar, ara desaparegudes fins a fer inimaginables estos espais vegetals, adés tan abundants.

Itinerari botànic pel Jardí Històric de les Sorts de la Mar

Tornem a la porta d’entrada i a la mà dreta trobarem l’espai dedicat al Bosc de Ribera, amb una part al llarg de la tanca de l’institut i un parterre annex.

A la Mediterrània l’aigua, corrent (rius com el Molinell, rambles com el Girona i barrancs) o estancada (marjals com la del Palmar, llacunes, basses i bassots com l’Estanyó), permeten una vegetació que demana aigua tot l’any. Ben prop de les Sorts de la Mar hi havia la rambla i la marjal salobre del Saladar, ara inimaginables, quan passeges pels carrers que les destruïren.

Espècies caducifòlies com els xops i els àlbers (Populus nigra i Populus alba, de creixement ràpid que els fa molt conreats per a fusta i jardins) senyoregen estos espais que poden constituir autèntics boscs de ribera. Volem completar la vegetació arbòria amb altres espècies com el fleix o freixe valencià (Fraxinus ornus, de fusta molt apreciada per a fer tralles i mànecs), els oms (Ulmus minor, de bona fusta, antany presents a fonts i places i ara quasi extingits per la plaga de la grafiosi), el llidoner (Celtis australis, la seua fusta era usada per a fer forques i gaiatos, i els seus fruits eren golosies molt estimades pels xiquets), el garguller o graüll (Crataegus monogyna, que amb les seues cireretes alimenta els pardals als nostres barrancs) o els tamarits (Tamarix sp., arbrets que per la seua resistència a l’aire salobre s’usaven per a bardissa viva vora mar). Els estrats arbustiu i herbaci es representen per la murta (Myrtus communis, planta consagrada a Venus), el rusc o galzeran (Ruscus aculeatus, s’usava per a pescar sépies), llorer (Laurus nobilis), macaleu o cirer bord (Prunus mahaleb, que es pot empeltar de cirerer), hedrera o hedra (Hedera helix, planta consagrada a Dionís, pels seus tòxics té usos medicinals, quan ja no hi ha més flors les abelles la ronden), coa de cavall, menta pudenta, falagueres i senill o carritx (Phragmites australis, canya que juntament amb la boga i el junc, ocupen les nostres marjals, bassots i llocs entollats).

El bosque de ribera

En el paisaje mediterráneo la presencia de corrientes de agua ( ríos, ramblas y barrancos) o de agua estancada (marjales, lagunas, balsas y charcos)  permiten una vegetación más exigente durante todo año en humedad. Especies caducifolias como los chopos y los álamos (Populus nigra y Populus alba) señorean estos espacios que pueden constituir auténticos bosques de ribera. Otras especies como el fleje o fresno valenciano (Fraxinus ornus) o los tamarindos (Tamarix sp.) completan la vegetación arbórea, mientras que los estratos arbustivo y herbáceo se representan por el garguller o graullo (Crataegus monogyna), mirto (Myrtus communis), colmena (Ruscus aculeatus), laurel (Laurus nobilis), cerezo borde (Prunus mahaleb), hedrera (Hedera helix), cola de caballo, menta malolienta, helecho y carrizo (Phragmites australis) en las hondonadas más húmedas.Estos espacios son especialmente ricos en recursos animales (los propios del mediterráneo, pero también recursos acuáticos como peces, aves de ambientes palustres, etc.) y también fueron explotados por los cazadores y recolectores prehistóricos. El término municipal de Dénia tiene todavía el río Molinell y tenía cerca de las Sorts del Mar la rambla y el marjal del Saladar, ahora desaparecidas hasta hacer inimaginables estos espacios vegetales, antes tan abundantes.

La forêt de Riveraine

Dans le paysage méditerranéen, la présence de courants d’eau : rivières, randonnées et ravins ; ou de l’eau stagnantes : marais, lagunes, étangs et bastions, permettent une végétation plus exigeante partout l’année humide. Espèces à feuilles caduques telles que les peupliers noirs et les peupliers blancs (Populus nigra et Populus alba) dominent ces espaces qui peuvent constituer d’authentiques r forêts de riveraine. D’autres espèces telles que des frênes de Valence ou des frênes (Fraxinus ornus) ou des tamarins (Tamarix sp.) complètent la végétation arboricole, tandis que les strates arbustives et herbacées sont représentées par la gargouille (Crataegus monogyna), myrte (Myrtus communis), ruche (Ruscus aculeatus), laurier (Laurus nobilis), cerisier sauvage (Prunus mahaleb), lierre (Hedera helix), prêle, menthe malodorante, fougère et le roseau commun ou sagne (Phragmites australis) dans les creux les plus humides.

Ces espaces sont particulièrement riches en ressources animales (celles typiques de la Méditerranée, mais aussi ressources aquatiques comme les poissons, les oiseaux des milieux marécageux, etc.) et ont également été exploitées par des chasseurs et cueilleurs préhistoriques. Le terme municipal de Dénia a toujours la rivière Molinell et il avait très proche des Sorts de la Mar, le torrent et le marais du Saladar, maintenant complètement disparues inimaginables ces espaces végétaux pourtant si abondants.

Der Wald am Ufer

In der mediterranen Landschaft das Vorhandensein von Wasserströmungen; Flüsse, Schluchten und Wadis oder stehendes Wasser; Sümpfe, Lagunen, Teiche und Sümpfe, erlauben das ganze Jahr über eine Vegetation, die in Bezug auf Feuchtigkeit anspruchsvoller ist. Laubbaumarten wie Schwarz-Pappel und Silber-Pappel (Populus nigra und Populus alba) dominieren diese Räume, die echte Auwälder bilden können. Andere Arten wie die valencianische Manna-Esche (Fraxinus ornus) oder Tamarisken (Tamarix sp.) vervollständigen die Baumvegetation, während die Strauch- und Krautschichten durch Eingriffelige Weißdorn (Crataegus monogyna), Myrte (Myrtus communis), Stechende Mäusedorn (Ruscus aculeatus), Echte Lorbeer (Laurus nobilis), Steinweichsel (Prunus mahaleb), Gemeine Efeu (Hedera helix), Acker-Schachtelhalm, Minze,  Echte Wurmfarn und Schilfrohr (Phragmites australis) in den feuchteren Mulden vertreten sind.

Diese Gebiete sind besonders reich an tierischen Ressourcen (typisch für das Mittelmeer, aber auch aquatische Ressourcen wie Fische, Sumpfvögel usw.) und wurden auch von prähistorischen Jägern und Sammlern genutzt. Der Gemeindebezirk von Dénia hat immer noch den Fluss Molinell und hatte ganz in der Nähe der Sorts de la Mar die Waki und das Moor von Saladar, die jetzt verschwunden sind, bis zu dem Punkt, an dem diese zuvor so üppigen Pflanzenräume unvorstellbar wurden. Das römische Feld.

The riverside forest

In the Mediterranean landscape, the presence of water currents (rivers, ravines and ravines) or stagnant water (marshes, lagoons, ponds and puddles) allow more demanding vegetation throughout the year in terms of humidity. Deciduous species such as poplars and poplars (Populus nigra and Populus alba) dominate these spaces that can constitute authentic riverside forests. Other species such as the strapping or Valencian ash (Fraxinus ornus) or the tamarinds (Tamarix sp.) complete the tree vegetation, while the shrubby and herbaceous strata are represented by the garguller or graullo (Crataegus monogyna), myrtle (Myrtus communis), beehive (Ruscus aculeatus), laurel (Laurus nobilis), border cherry (Prunus mahaleb), hedrera (Hedera helix), horsetail, smelly mint, fern and reed (Phragmites australis) in the most humid hollows.These spaces are especially rich in animal resources (those typical of the Mediterranean, but also aquatic resources such as fish, birds from swamp environments, etc.) and were also exploited by prehistoric hunters and gatherers. The municipality of Dénia still has the Molinell river and had the Saladar boulevard and the Saladar marsh near the Sorts del Mar, now gone to the point of making these plant spaces, once so abundant, unimaginable.

ESPECIES-BOTANIQUES-BOSC-DE-RIBERA