Capítol XXI
Aleshores va ser quan va aparèixer la rabosa.
– Bon dia —va dir la rabosa.
– Bon dia —va respondre educadament el petit príncep, que es va girar, però no va veure res.
– Sóc aquí —va dir la veu—, sota la pomera…
– Qui ets? —va dir el petit príncep—. Ets molt bonica…
– Sóc una rabosa —va dir la rabosa.
– Vine a jugar amb mi —li va proposar el petit príncep—. Estic tan trist…
– No puc jugar amb tu —va dir la rabosa—. No estic domesticada.
– Ah!, perdona —va fer el petit príncep. Però després va reflexionar, va afegir: – Què vol dir “domesticar”?
– Tu no ets d’aquí —va dir la rabosa—, què busques?
– Busque els homes —va dir el petit príncep —. Què vol dir “domesticar”?
– Els homes —va dir la guineu—, tenen escopetes i cacen. És molt molest. També crien gallines. És l’única cosa interessant que fan. Busques gallines?
– No —va dir el petit príncep—. Busque amics. Què vol dir “domesticar”?
– És una cosa massa oblidada —va dir la rabosa—. Vol dir “crear lligams”…
– Crear lligams? – És clar —va dir la rabosa—. Per mi, de moment només ets un nen igual que cent mil altres nens. I no et necessite. I tu tampoc no em necessites. Per tu només sóc una rabosa igual que cent mil altres raboses. Però, si em domestiques, ens necessitarem l’un a l’altre. Per mi seràs únic al món. Per tu, jo seré única al món…
– Ja ho comence a entendre —va dir el petit príncep—. Hi ha una flor… em pense que m’ha domesticat…
– Pot ser —va dir la rabosa—. A la Terra s’hi veuen tota mena de coses…