i_monserratripoll

ESPÈCIES BOTÀNIQUES RIQUESA DE LA PANSA

La Riquesa de la Pansa

El s.XIX la industrialització europea i l’establiment del comerç marítim internacional en benefici de les potències industrialitzades d’Europa occidental faran entrar la ciutat de Dénia en la modernitat del moment.

El mercat internacional descobrirà la pansa moscatell de Dénia, molt competitiva en qualitat i preu per la tècnica autòctona de l’escaldada amb lleixiu de cendra. La pansa de Dénia, la famosa Valencia raisin o Denia raisin o simplement denias, al llarg del s.XIX i fins a l’aparició de la fil·loxera ara fa 100 anys, dugué el nom de la ciutat fins a Amèrica i Rússia, i per tota l’Europa atlàntica. El Museu Etnològic de Dénia, amb la cambra convertida en sala expositiva sobre el cultiu de la pansa, i la resta de l’espai expositiu que evoca el moment d’apogeu de l’exportació pansera per les grans famílies de la ciutat, tindrà al nostre centre un complement magnífic per a ús didàctic, escolar i social.

Al parterre hem plantat quatre rengs o camades de sis ceps de raïm moscatell. Al fons, davant ja de l’edifici, hem plantat dos garrofers (Ceratonia siliqua) que amb el temps donaran ombra i verticalitat. A les vores i màrgens, plantarem aromàtiques autòctones com la frígola (Thymus vulgaris), l’herba d’olives o sajolida (Satureja horensis) i la pebrella (Thymus piperella), d’ús culinari; i,també, les herbes panseres: jolivarda (Dittrichia viscosa) i botja pansera o botja rossa (Artemisia campestris).

Haver deixat el conreu del moscatell per a este parterre, no només respon a un criteri cronològic, sinó també a una intenció pràctica i expositiva. Així la nostra intenció és poder fer cada any una escaldada de pansa com les que feren rica esta comarca. Per això este parterre i els seus ceps estan ací, vora la porxada, per a poder recrear els tres elements paisatgístics tradicionals: el camp de ceps, el riurau i el sequer amb el forn d’escaldar. La proximitat de la gran porxada de l’edifici ens permet recrear-hi l’ambient del riurau, l’emblemàtic edifici rural valencià obert als vents per grans pòrtics on s’arreceraven a la nit i els dies plujosos els canyissos plens a vessar del moscatell en procés de pansificació. Just davant hi ha el forn i el sequer.

L’àrea de «plantes del riurau»: plantes de flor com rosers (Rosa sp.), clavellineres (Dianthus sp.), geranis (Pelargonium sp.)… i d’aroma com xameler (Jasminum sambac), gesmiler (Jasminum oficinale), lligabosc (Lonicera implexa), dama de nit (Cestrum parqui), nadaletes (Narcissus tazetta), vareta de sant Josep (Philadelphus coronarius)… D’ombra i humitat: falagueres, cal·les (Zantedeschia aethiopica)… És l’ambient de les plantes ornamentals tradicionals de la zona durant tot el s.XIX i XX abans de la globalització.

Itinerari botànic pel Jardí Històric de les Sorts de la Mar

Si continuem acostant-nos a l’institut trobem l’últim espai, el de la Riquesa de la Pansa que consta de dos parterres, un quadrat i un altre paral·lel a la porxada de l’edifici.

La pansa de Dénia, la famosa Valencia raisin o Denia raisin o simplement denias, al llarg del s.XIX i fins la plaga de la fil·loxera ara fa 100 anys, dugué el nom de la ciutat fins a Amèrica i Rússia, i per tota l’Europa atlàntica.

Al parterre hem plantat quatre rengs o camades de ceps de raïm moscatell, amb el qual farem la nostra pansa. Al fons, davant ja de l’edifici, hem plantat dos garrofers (Ceratonia siliqua) que amb el temps donaran ombra i verticalitat. A les vores i màrgens, plantarem aromàtiques autòctones com la frígola (Thymus vulgaris), l’herba d’olives o sajolida (Satureja horensis) i la pebrella (Thymus piperella), d’ús culinari; i també les herbes panseres: jolivarda (Dittrichia viscosa) i botja pansera o botja rossa (Artemisia campestris).

La porxada del pati ens permet recrear-hi l’ambient del riurau, l’edifici rural valencià obert als vents on s’arreceraven de la rosada i les plogudes els canyissos replets de raïm secant-se. Just davant hi ha el forn i el sequer.

Davant davant de la porxada tenim un parterre amb «plantes de riurau»: plantes de flor com rosers (Rosa sp.), clavellineres (Dianthus sp.), geranis (Pelargonium sp.)… i d’aroma com xameler (Jasminum sambac), gesmiler (Jasminum oficinale), lligabosc (Lonicera implexa), dama de nit (Cestrum parqui), nadaletes (Narcissus tazetta), vareta de sant Josep (Philadelphus coronarius)… D’ombra i humitat: falagueres, cal·les (Zantedeschia aethiopica)… És l’ambient de les plantes ornamentals tradicionals de la zona durant tot el s.XIX i XX abans de la globalització.

La riqueza de la pasa

En el s.XIX la industrialización europea y el establecimiento del comercio marítimo internacional en beneficio de las potencias industrializadas de Europa occidental harán entrar la ciudad de Dénia en la modernidad del momento.

El mercado internacional descubrirá la pasa moscatel de Dénia, muy competitiva en calidad y precio por la técnica autóctona de la escaldada con lejía de ceniza. La pasa de Dénia, la famosa Valencia uva o Denia uva o simplemente denias, a lo largo del s.XIX y hasta la aparición de la filoxera hace 100 años, llevó el nombre de la ciudad hasta América y Rusia, y por toda la Europa atlántica. El Museo Etnológico de Dénia, con la cámara convertida en sala expositiva sobre el cultivo de la pasa, y el resto del espacio expositivo que evoca el momento de auge de la exportación pasera para las grandes familias de la ciudad, tendrá en nuestro centro un complemento magnífico para uso didáctico, escolar y social.

En el parterre hemos plantado cuatro rangos o camadas de seis cepas de uva moscatel. Al fondo, delante ya del edificio, hemos plantado dos algarrobos (Ceratonia siliqua) que con el tiempo darán sombra y verticalidad. En los bordes y márgenes, plantaremos aromáticas autóctonas como la frígola (Thymus vulgaris), la hierba de aceitunas o ajedrea (Satureja horensis) y la pimiento (Thymus piperella), de uso culinario; y también las hierbas panceras: jolivarda (Dittrichia viscosa) y bota pasera o bota rubia (Artemisia campestris).

Haber dejado el cultivo del moscatel para este parterre, no solo responde a un criterio cronológico, sino también a una intención práctica y expositiva. Así nuestra intención es poder realizar cada año una escaldada de pasa como las que hicieron rica esta comarca. Por eso este parterre y sus cepas están ahí, junto al porche, para poder recrear los tres elementos paisajísticos tradicionales: el campo de cepas, la risa y el sequío con el horno de escaldar. La proximidad del gran porche del edificio nos permite recrear el ambiente del riurau, el emblemático edificio rural valenciano abierto a los vientos por grandes pórticos donde se resguardaban por la noche y los días lluviosos los carrizos llenos a rebosar del moscatel en proceso de pasificación. Justo enfrente están el horno y el sequío.El área de «plantas del riurau»: plantas de flor como rosales (Rosa sp.), clavelineras (Dianthus sp.), geranios (Pelargonium sp.)… y de aroma como chamelero (Jasminum sambac), gesmiler (Jasminum oficinale), madreselva (Lonicera implexa), dama de noche (Cestrum parqui), Navidad (Narcissus tazetta), varilla de san José (Philadelphus coronarius)… De sombra y humedad: helechos, calas (Zantedeschia aethiopica)… Es el ambiente de las plantas ornamentales tradicionales de la zona durante todo el s.XIX y XX antes de la globalización. 

La richesse du raisin sec

Au XIXe siècle, l’industrialisation européenne et l’établissement du commerce maritime international en profit des puissances industrialisées d’Europe occidentale entrera dans la ville de Dénia dans la modernité du moment.

Le marché international découvrira le raisin muscat de Dénia, très compétitif en qualité et prix pour la technique indigène d’échaudage à l’eau de javel de cendre. Le célèbre raisin de Dénia

Raisin de Valence ou raisin de Dénia ou simplement denias, tout au long du XIXe siècle et jusqu’à l’apparition de la phylloxéra il y a maintenant 100 ans, a pris le nom de la ville en Amérique et en Russie, et dans toute l’Europe atlantique. Le musée ethnologique de Dénia, avec la salle transformée en salle d’exposition sur la viticulture, et le reste de l’espace d’exposition qui évoque l’apogée de l’exportation du raisin sec pour les grandes familles de la ville, aura dans notre centre un magnifique complément pour un usage didactique, scolaire et social.

Dans le parterre, nous avons planté quatre rangées ou couches de six souches de raisins Muscat. Au fond, devant déjà du bâtiment, nous avons planté deux caroubiers (Ceratonia siliqua) qui fourniront à terme de l’ombre et verticalité. Sur les bords et les marges, nous planterons des aromatiques indigènes comme le frigoude (Thymus vulgaris), herbe d’olive ou sariette commune (Satureja horensis) et du thym rosé (Thymus piperella), utilisés comme art culinaire; et aussi les herbes de raisin sec : l’inule visqueuse (Dittrichia viscosa) et  armoise champêtre (Artémisia campestris).

Ayant quitté la culture du muscat pour ce parterre, non seulement répond à un critère chronologique, mais aussi à une intention pratique et explicative. Notre intention est donc de pouvoir blanchir du raisin sec chaque année comme ceux qui ont fait la richesse de cette région. C’est pourquoi ce parterre et ses vignes sont là, à côté du porche, pour pouvoir recréer les trois éléments traditionnels du paysage : le champ de vignes, le porche et le séchoir avec l’échaudoir. La proximité du grand porche de l’immeuble nous permet de recréer l’atmosphère du porche, l’édifice rural valencien emblématique ouvert aux vents à travers de grands porches où les roseaux pleins de roseaux débordants s’abritaient la nuit et les jours de pluie dans le processus de sécher les raisins. Juste en face se trouve le four et le séchoir.

L’espace « plantes fluviales » : plantes à fleurs comme les roses (Rosa sp.), les œillets (Dianthussp.), géraniums (Pelargonium sp.)… et des arômes comme jasmin (Jasminum sambac), jasmine (Jasminum oficinale), chèvrefeuille (Lonicera implexa), dame de la nuit (Cestrum parqui), morelles (Narcissus tazetta), baguette de Saint-Joseph (Philadelphus coronarius)… Pour l’ombre et l’humidité : fougères, arum blanc (Zantedeschia aethiopica)… C’est l’ambiance des plantes ornementales traditionnel de la région tout au long des XIXe et XXe siècles avant la mondialisation.

Der Reichtum der Rosine

Im 19. Jahrhundert ließen die europäische Industrialisierung und die Etablierung des internationalen Seehandels zugunsten der Industriemächte Westeuropas die Stadt Dénia in die Moderne des Augenblicks eintreten. Der internationale Markt wird die Dénia Moscatell Rosine entdecken, die in Qualität und Preis für die einheimische Technik “l’escaldada” (abgebrüht) mit Aschenlauge sehr wettbewerbsfähig ist. Die Rosine von Dénia, die berühmte Valencia-Rosine oder Denia-Rosinen oder einfach Denias, hat den Namen der Stadt während des 19. Jahrhunderts und bis zum Erscheinen der Reblaus vor nunmehr 100 Jahren, nach Amerika und Russland sowie in ganz Atlantik Europa erweitert.

Das Ethnologische Museum von Dénia, dessen Kammer in eine Ausstellungshalle über den Anbau von Rosinen umgewandelt wurde, und der Rest des Ausstellungsraums, der an die Blütezeit des Rosinenexports durch die großen Familien der Stadt erinnert, wird in der Lage sein, unser Zentrum zu ergänzen und ihm eine didaktische, schulische und soziale Nutzung zu geben.

Im Parterre haben wir vier Reihen oder Schichten mit sechs Muskattrauben gepflanzt. Im Hintergrund, bereits vor dem Gebäude, haben wir zwei Johannisbrotbäume (Ceratonia siliqua) gepflanzt, die später Schatten und Vertikalität spenden werden. An den Rändern des Gartens pflanzen wir heimische Aromastoffe wie Echter Thymian (Thymus vulgaris), Sommer-Bohnenkraut (Satureja horensis) und Pebrella (Thymus piperella) zur kulinarischen Nutzung; und auch die Rosinenkräuter: Breitblättrige Klebalant (Dittrichia viscosa) und Feld-Beifuß (Artemisia campestris).

Den Muskatelleranbau für dieses Parterre verlassen zu haben, entspricht nicht nur einem chronologischen Kriterium, sondern auch einer praktischen und darstellenden Absicht. Unsere Absicht ist es also, jedes Jahr eine Rosinenverbrühung zu machen, wie die, die diese Region reich gemacht haben. Deshalb sind dieses Parterre und seine Reben hier, neben der Veranda, um die drei traditionellen Landschaftselemente nachbilden zu können: das Weinfeld, das Riurau und die Dürre mit dem brütenden Ofen. Die Nähe der großen Veranda des Gebäudes ermöglicht es uns, die Atmosphäre des Riurau nachzubilden, des emblematischen ländlichen valencianischen Gebäudes, das durch große Veranden für den Wind geöffnet ist, wo Schilf voller Muskateller, bei der Umwandlung von Weintrauben in Rosinen, nachts und an regnerischen Tagen geschützt war. Direkt davor sind der Ofen und der Trockenraum.

Der Bereich des Riurau: Blütenpflanzen wie Rosen (Rosa sp.), Nelken (Dianthus sp.), Geranien (Pelargonium sp.)… und aromatische Pflanzen wie Arabischen Jasmin (Jasminum sambac), Echter Jarmin (Jasminum oficinale) , Geißblatt (Lonicera implexa), Chilenische Hammerstrauch (Cestrum parqui), Strauß-Narzisse (Narcissus tazetta), Europäische Pfeifenstrauchc(Philadelphus coronarius)… Für Schatten und Feuchtigkeit: Farnkräuter, Kallas (Zantedeschia aethiopica)… Es ist die Atmosphäre von den traditionellen Zierpflanzen der Region im 19. und 20. Jahrhundert vor der Globalisierung.

The richness of the raisin

In the 19th century, European industrialization and the establishment of international maritime trade for the benefit of the industrialized powers of Western Europe brought the city of Dénia into the modernity of the moment.

The international market will discover the Dénia muscat raisin, very competitive in quality and price due to the native technique of blanching with ash lye. The Dénia raisin, the famous Valencia grape or Denia grape or simply denias, throughout the 19th century and until the appearance of phylloxera 100 years ago, carried the name of the city to America and Russia, and throughout Europe Atlantic. The Ethnological Museum of Dénia, with the chamber converted into an exhibition room on the cultivation of raisins, and the rest of the exhibition space that evokes the boom in raisin exports for the large families of the city, will have a complement in our center Magnificent for educational, school and social use.

In the flower bed we have planted four rows or layers of six muscat grape strains. At the back, in front of the building, we have planted two carob trees (Ceratonia siliqua) that over time will provide shade and verticality. On the edges and margins, we will plant native aromatic plants such as frigola (Thymus vulgaris), olive grass or savory (Satureja horensis) and pepper (Thymus piperella), for culinary use; and also pancera herbs: jolivarda (Dittrichia viscosa) and bota pasora or bota blonde (Artemisia campestris).

Having left the cultivation of muscatel for this bed not only responds to a chronological criterion, but also to a practical and exhibition intention. Thus, our intention is to be able to carry out a raisin blanching every year like those that made this region rich. That is why this flowerbed and its vines are there, next to the porch, to be able to recreate the three traditional landscape elements: the field of vines, the laughter and the drought with the scalding oven. The proximity of the large porch of the building allows us to recreate the atmosphere of the riurau, the emblematic Valencian rural building open to the winds by large porches where the reeds filled to overflowing with muscatel in the process of raisining were sheltered at night and on rainy days. Right in front are the oven and the drought. The “riurau plants” area: flowering plants such as rose bushes (Rosa sp.), carnations (Dianthus sp.), geraniums (Pelargonium sp.)… and aroma plants such as chamelero (Jasminum sambac), gesmiler (Jasminum officiale), honeysuckle (Lonicera implexa), lady of the night (Cestrum parqui), Christmas (Narcissus tazetta), St. Joseph’s rod (Philadelphus coronarius)… Shade and humidity: ferns, callas (Zantedeschia aethiopica)… It is the environment of the traditional ornamental plants of the area throughout the 19th and 20th centuries before globalization.

 

ESPECIES-BOTANIQUES-RIQUESA-DE-LA-PANSA

ESPÈCIES BOTÀNIQUES CAMP VALENCIÀ

El Camp Valencià

La Daniya andalusina és destruïda i abandonats els seus camps i hortes després de la conquista jaumina el 1245. El rei d’Aragó i de València, Jaume II decidirà la darrera fundació de Dénia dins de l’albacar del castell a primeries del s.XIV. La població catalanoaragonesa colonitzarà les terres ermes en forma de camps de secà on es fan els cultius de la la trilogia mediterrània en què es cobraven els tributs feudals.

En este parterre reconstruïm un paisatge agrícola del secà costaner valencià del s.XVII-XVIII. Després de l’expulsió dels moriscs i fins ben entrat el s.XX, a moltes zones, la població es concentra a les espais d’horta i s’estenen els secans. Els secans ací, a banda de la trilogia mediterrània per a l’autoconsum, s’incorporen des del s.XVII als mercats internacionals (sobretot anglés i francés) amb cultius arboris modestos com els garrofers i els ametlers. El port de Dénia facilita l’exportació per mar de garrofes (combustible de primera qualitat per als cavalls nord-europeus) i d’ametles (presents d’ençà als cakes i gateaux de tota Europa allà on no hi ha ametlers). Molt prop tenim les moreres (profusament plantades als parterres perimetrals) que en eixe moment possibilitaren una puixant indústria de la seda valenciana, amb una fira anual de seda a Pego i amb la darrera fàbrica de seda valenciana a la veïna comarca de la Safor.

Enmig del parterre hi ha una olivera, als quatre cantons ametlers, i també hem plantat 4 ceps de moscatell, per a crear un parral de raïm de taula, com el que hi havia a les casetes de camp.

A les vores una franja de botges de camamil·la groga i mates de romer, recorden la vegetació natural arraconada als màrgens dels conreus.

De la capdavantera agricultura deniera ens parla el botànic Cavanilles que va visitar estos camps a finals del s.XVIII:

«El término de Dénia […] es casi estéril hácia el norte por las arenas de que se compone hasta las aguas del mar; pero siguiendo hácia el sur es muy fértil, excepto algunos sitios pedregosos.

Hay en él multitud de almendros, olivos, higueras, algarrobos y viñas, y una preciosa huerta en las cercanías de la ciudad, vistosa por los maices, trigos, moreras y demás producciones que la cubren: la tierra de las huertas es gredoso-arenisca roxa, y en ella se que el labrador ni le escasea los abonos ni las labores.»

«Cógense en el término de Dénia 40 libras de seda, 100 arrobas de aceyte, 600 de algarrobas, 120 de pasa, mucha de ella moscatel, 200 de higos, 200 cántaros de vino, 800 cahices de trigo, 400 de cebada, 600 de habas, 500 de almendra, porcion de maiz y de hortalizas…»

Itinerari botànic pel Jardí Històric de les Sorts de la Mar

Del Jardí Andalusí passem directament al parterre del Camp Valencià:

En este parterre reconstruïm un paisatge agrícola del secà costaner valencià, on, des del s.XVII, a la trilogia mediterrània s’incorporen cultius arboris modestos com els garrofers i els ametlers, dedicats a l’exportació. Molt prop tenim les moreres (profusament plantades als parterres perimetrals) que en eixe moment possibilitaren una puixant indústria de la seda valenciana. En tenim de veres (Morus alba, que fa la fulla per als cucs des seda) i de bordes (Morus nigra, que fa unes mores excel·lents, autèntiques llepolies per als golosos).

Als quatre cantons em plantat ametlers (Prunus dulcis), i també hem plantat quatre ceps de moscatell, per a crear un parral de raïm de taula, com el que hi havia a les casetes de camp.

A les vores una franja de botges de camamil·la groga i mates de romer, recorden la vegetació natural arraconada als màrgens dels conreus.

De la capdavantera agricultura deniera ens parla el botànic Cavanilles que ens va visitar a les darreries del s.XVIII:

«Cógense en el término de Dénia 40 libras de seda, 100 arrobas de aceyte, 600 de algarrobas, 120 de pasa, mucha de ella moscatel, 200 de higos, 200 cántaros de vino, 800 cahices de trigo, 400 de cebada, 600 de habas, 500 de almendra, porcion de maiz y de hortalizas…»

El campo valenciano

La Daniya andalusí es destruida y abandonados sus campos y huertas tras la conquista de Jaume II en 1245. El rey de Aragón y de Valencia, Jaume II decidirá la última fundación de Dénia dentro del albacar del castillo a principios del s.XIV. La población catalanoaragonesa colonizará las tierras baldías en forma de campos de secano donde se hacen los cultivos de la trilogía mediterránea en la que se cobraban los tributos feudales.En este parterre reconstruimos un paisaje agrícola del secano costero valenciano del s.XVII-XVIII. Después de la expulsión de los moriscos y hasta bien entrado el s.XX en muchas zonas, la población se concentra en las zonas de huerta y se extienden los secanos. Los secanos aquí, aparte de la trilogía mediterránea para el autoconsumo, se incorporan desde el s.XVII a los mercados internacionales (sobre todo inglés y francés) con cultivos arbóreos modestos como los algarrobos y los almendros. El puerto de Denia facilita la exportación por mar de algarrobas (combustible de primera calidad para los caballos norte- europeos) y de almendras (¡presentes desde las galletas y pasteles de toda Europa allí donde no hay almendros!). Muy cerca tenemos las moreras (profusamente plantadas en los parterres perimetrales) que en ese momento posibilitaron una pujante industria de la seda valenciana, con una feria anual de seda en Pego y con la última fábrica de seda valenciana en la vecina comarca de la Safor.En medio del parterre hay un olivo, en las cuatro esquinas almendros, y también hemos plantado cuatro cepas de moscatel, para crear un parral de uva de mesa, como el que había en las casitas de campo. En sus bordes una franja de matas de manzanilla amarilla y matas de romero,  que recuerdan la vegetación natural arrinconada en los márgenes de los cultivos.De la  agricultura puntera dianense nos habla el botánico Cavanilles que visitó estos campos a finales del s.XVIII: «El término de Denia […] es casi estéril hacia el norte por la arena de que se compone hasta las aguas del mar; pero siguiendo hacia el sur es muy fértil, excepto algunos sitios pedregosos. Hay en él multitud de almendros, olivos, higueras, algarrobos y viñas, y una preciosa huerta en las cercanías de la ciudad, vistosa por los maizales, trigos, moreras y demás producciones que la cubren: la tierra de las huertas es gredoso-arenisca roja, y en ella sé que al labrador ni le escasean los abonos ni las labores.» «Cógense en el término de Dénia 40 libras de seda, 100 arrobas de aceyte, 600 de algarrobas, 120 de pasa, mucha de ella moscatel, 200 de higos, 200 cántaros de vino, 800 cahices de trigo, 400 de cebolla, 600 de habas, 500 de almendra, porción de maíz y hortalizas…»

 

Le champ valencien

La Daniya andalouse est détruite et ses champs et vergers abandonnés après la conquête

De Jaume I en 1245. Le roi d’Aragon et de Valence, Jacques II décidera de la dernière fondation de Dénia à l’intérieur de la basse-cour du château au début du XIVe siècle. La population catalano-aragonaise va coloniser les terres stériles sous forme de champs pluviaux où les cultures sont cultivées dans la trilogie méditerranéenne dans laquelle des hommages féodaux étaient perçus.

Dans ce parterre, nous reconstituons un paysage agricole de la côte sèche valencienne des XVIIe-XVIIIe siècles.

Après l’expulsion des Maures et bien au XXe siècle dans de nombreuses régions, la population a été concentrée dans les zones potagères et les terres arides. Les cultures arides ici, à part la trilogie méditerranéenne pour l’autoconsommation, ont été incorporés depuis le XVIIe siècle sur les marchés internationaux (notamment anglais et français) avec des cultures arbustives modestes comme les caroubiers et les amandiers. Le port de Dénia facilite l’exportation par mer des caroubes (carburant de première qualité pour les chevaux d’Europe du Nord) et les amandes (déjà présentes dans les gâteaux partout en Europe où il n’y a pas d’amandes!). Tout près, nous avons les mûriers (abondamment plantés dans les parterres de fleurs du périmètre) qui, à ce moment-là, ils ont permis une puissante industrie de la soie valencienne, avec une foire annuelle de soie à Pego et avec la dernière fabrique de soie valencienne dans la région voisine de La Safor.

Au milieu du parterre il y a un olivier, aux quatre coins des amandiers, et nous avons aussi planté 4 vignes de muscat, pour créer un cépage de table, comme celui des bastides.

Sur les bords, une bande de buissons de camomille jaune et de buissons de romarin rappellent la végétation naturelle acculée sur les marges des cultures.

Le botaniste Cavanilles qui a visité ces champs nous parle de la première agriculture de Dénia à la fin du XVIIIe siècle :

“Le terme de Dénia […] est presque stérile vers le nord à cause du sable qui le compose vers les eaux de mer; mais en suivant vers le sud, il est très fertile, à l’exception de quelques sites pierreux.

Il y a beaucoup d’amandiers, d’oliviers, de figuiers, de caroubiers et de vignes, et un beau verger aux alentours de la ville, magnifiques pour le maïs, le blé, les mûriers et autres productions qui la  couvrent: le sol des vergers est un grès rouge crayeux, et en lui je sais que le fermier n’en manque pas les engrais ou les travaux.

“Au terme de Dénia, 40 livres de soie, 100 arrobes d’huile, 600 de caroubes, 120 de raisins secs, dont une grande partie muscat, 200 de figues, 200 cruches de vin, 800 boisseaux de blé,400 d’orge, 600 de haricots, 500 d’amandes, portion de maïs et légumes…»

Das valencianische Feld

Das andalusische Daniya wurde zerstört und seine Felder und Obstgärten nach der Eroberung von Valencia durch Jaume I. im Jahr 1245 aufgegeben. Der König von Aragon und Valencia, Jaume II. wird die letzte Gründung von Dénia innerhalb des Albacar der Burg zunächst ab dem 14. Jahrhundert beschließen. Die katalanisch-aragonesische Bevölkerung wird das karge Land in Form von trockenen Feldern besiedeln, auf denen die Pflanzen der mediterranen Trilogie angebaut werden, auf denen feudale Tribute gesammelt werden.

In diesem Parterre rekonstruieren wir eine Agrarlandschaft der trockenen valencianischen Küste aus dem 17. und 18. Jahrhundert. Nach der Vertreibung der Mauren und bis weit ins 20. Jahrhundert hinein konzentrierte sich die Bevölkerung in vielen Gebieten auf Streuobstwiesen und die Trockengebiete breiteten sich aus. Die Trockengebiete hier, abgesehen von der mediterranen Trilogie für den Eigenverbrauch, wurden seit dem 17. Jahrhundert in die internationalen Märkte (hauptsächlich englische und französische) mit bescheidenen Baumkulturen wie Johannisbrot und Mandeln integriert. Der Hafen von Dénia erleichtert den Export auf dem Seeweg von Johannisbrot (erstklassiger Kraftstoff für nordeuropäische Pferde) und Mandeln (bereits in Kuchen und Torten in ganz Europa vorhanden, wo es keine Mandelbäume gibt!). Ganz in der Nähe haben wir die Maulbeerbäume (reichlich in den Perimeterparterres gepflanzt), die damals eine mächtige valencianische Seidenindustrie ermöglichten, mit einer jährlichen Seidenmesse in Pego und mit der letzten valencianischen Seidenfabrik in der Nachbarregion La Safor.

In der Mitte des Parterres steht ein Olivenbaum, in den vier Ecken Mandelbäume, und wir haben auch 4 Muskatellerstöcke gepflanzt, um eine Tafelrebe zu schaffen, wie sie in den Landhäusern stand.

An den Rändern ein Streifen gelber Kamille und Rosmarinbüsche, erinnert an die natürliche Vegetation an den Rändern der Felder.

Der Botaniker Cavanilles, der diese Felder Ende des 18. Jahrhunderts besuchte, erzählt uns von der führenden Denier-Landwirtschaft: «Der Begriff Dénia […] ist in Richtung Norden aufgrund des Sandes, aus dem er bis zum Wasser des Meeres besteht, fast steril; aber weiter nach Süden ist es sehr fruchtbar, abgesehen von einigen steinigen Stellen.

Es gibt dort eine Vielzahl von Mandel-, Oliven-, Feigen-, Johannisbrot- und Weinbergbäumen und einen wunderschönen Obstgarten in der Nähe der Stadt, der für die Mais-, Weizen-, Maulbeerbäume und andere Produkte, die ihn bedecken, auffällig ist: das Land der Obstgärten ist kreidig-sandiges Rosa, und darin weiß ich, dass es dem Bauern weder an Dünger noch an Arbeitskräften mangelt.»

«In dem Bezik von Dénia 40 Pfund Seide, 100 Arrobas Öl, 600 Johannisbrotbohnen, 120 Rosinen, ein Großteil davon Muskateller, 200 Feigen, 200 Krüge Wein, 800 Tassen Weizen, 400 Gerste, 600 Ackerbohnen, 500 Mandeln, eine Portion Mais und Gemüse…»

The Valencian countryside

The Andalusian Daniya is destroyed and its fields and orchards abandoned after the conquest of Jaume II in 1245. The king of Aragon and Valencia, Jaume II, will decide the last foundation of Dénia within the albacar of the castle at the beginning of the 14th century. The Catalan-Aragonese population will colonize the vacant lands in the form of dry fields where the crops of the Mediterranean trilogy in which feudal taxes were collected are grown. In this flowerbed we reconstructed an agricultural landscape of the dry Valencian coast from the 17th-18th century. After the expulsion of the Moors and well into the 20th century in many areas, the population concentrated in the orchard areas and the dry lands spread. The dry lands here, apart from the Mediterranean trilogy for self-consumption, have been incorporated since the 17th century into international markets (especially English and French) with modest tree crops such as carob and almond trees. The port of Denia facilitates the export by sea of ​​carob beans (premium fuel for North European horses) and almonds (present in cookies and cakes throughout Europe where there are no almond trees!). Nearby we have the mulberry trees (profusely planted in the perimeter beds) that at that time made possible a thriving Valencian silk industry, with an annual silk fair in Pego and the last Valencian silk factory in the neighboring region of Safor. In the middle of the flower bed there is an olive tree, in the four corners there are almond trees, and we have also planted four muscatel vines, to create a table grape vine, like the one in the country houses. On its edges a strip of yellow chamomile bushes and rosemary bushes, which recall the natural vegetation cornered on the margins of the crops. The botanist Cavanilles, who visited these fields at the end of the 18th century, tells us about the cutting-edge Dianense agriculture: « The term of Denia […] is almost sterile towards the north due to the sand of which it is composed until the waters of the sea; but continuing towards the south it is very fertile, except for some stony places. There are a multitude of almond trees, olive trees, fig trees, carob trees and vineyards, and a beautiful orchard in the outskirts of the city, attractive for the cornfields, wheat, mulberry trees and other productions that cover it: the land of the orchards is chalky-sandstone. red, and in it I know that the farmer has no shortage of fertilizers or labor. «In the municipality of Dénia, 40 pounds of silk, 100 arrobas of olive oil, 600 of carob beans, 120 of raisins, much of it muscat, 200 of figs, 200 jugs of wine, 800 cahices of wheat, 400 of onion, 600 of beans, 500 almonds, portion of corn and vegetables…”

 

ESPECIES-BOTANIQUES-CAMP-VALENCIA

ESPÈCIES BOTÀNIQUES JARDÍ ANDALUSÍ

El Jardí Andalusí

Després de l’abandó i desaparició de la Diànium romana i visigoda, esdevingué la segona fundació de Dénia cap al 953, quan el califa omeia cordovés Abd al-Rahman III decideix la construcció d’una drassana i d’una base naval per a la seua flota militar, corsària i militar. La nova medina rebrà el nom de Daniya.

En este espai veiem un fragment de les Sorts de la Mar a Al-Andalus: un hort jardí andalusí, com els que hi hauria ací mateix als palaus i als rafals de la medina Daniya que vorejaven el camí cap a l’alqueria deniera de Xàbia. A uns 500 metres d’ací tenim el raval andalusí del Fortí amb restes conservades i visibles d’un barri que cresqué extramurs de la medina en direcció a les drassanes i, posteriorment, organitzat urbanistícament i emmurallat.

Sabem de l’extensió dels regadius a la Daniya andalusina, amb sénies (fins no fa tant prou abundants: a Dénia, reguen en sénia) i segurament amb séquies que derivaven les aigües de fonts i barrancs. El món agrícola musulmà es caracteritzarà per estendre les tècniques de regadiu del Pròxim Orient i Egipte, i per dur a Al-Andalus espècies de plantes de regadiu de llocs llunyans, com Àfrica, l’Índia o la Xina.

A l’exterior unes bardisses baixes de murta delimiten l’hort. Als quatre cantons, hi ha un arbre fruiter, tres magraners (Punica granatum) i al cantó nord-oest un d’aquells cítrics introduïts pels musulmans des de Xina: un taronger amarg (Citrus auratium), el dolç és un híbrid del s.XVIII. Algun dia hi plantarem un ponciler (Citrus medica) ara poc conegut, però cultivat d’antic al País Valencià. En uns anys, amb la fruita que en puguem collir es podran fer melmelades i confitats, i l’olor de les flors de taronger remarcaran el caràcter del jardí andalusí com un jardí dels sentits.

També hem plantat canyamels (Saccharum officinarum) que, provinent de l’Índia és un dels cultius introduïts a Europa pels musulmans. Al s.XV serà la base d’una indústria sucrera valenciana radicada a la Safor i a la Marina Alta (amb els trapigs del Verger i de Pedreguer). La canyamel cal tallar-la cada any i es podrà aprofitar i consumir com a dolç o com a suc, enllaçant amb el record no tan llunyà de comprar i menjar canyamel als porrats de la comarca.

Entremig hem posat espècies herbàcies medicinals i d’ús culinari com comí, safrà, marduix, julivert o coriandre.

Itinerari botànic pel Jardí Històric de les Sorts de la Mar

Si tornem al parterre del Bosc de Ribera, immediatament al nord, mirant a l’institut, trobem el del Jardí Andalusí:

En este espai visitem un fragment d’Al-Andalus: un hort jardí, com els que hi havia als palaus, cases i rafals de la medina Daniya. El món agrícola musulmà es caracteritza per estendre les tècniques de regadiu del Pròxim Orient i Egipte, i per dur pertot algunes espècies de plantes de llocs llunyans, com Àfrica, l’Índia o la Xina.

Delimita el parterre una bardissa baixa de murta (arrayhan, en àrab andalusí, d’on pren el nom el pati de los Arrayanes de l’Alhambra granadina). Enmig, un ciprer actua com a fita visual. Als quatre cantons, hi ha fruiters, tres magraners (Punica granatum, introduïda ja pels fenicis i usada per a cuinar salses agredolces) i un taronger amarg (Citrus auratium, d’olor penetrant i dolça) un dels cítrics introduïts pels musulmans des de Xina. Algun dia hi plantarem un ponciler (Citrus medica) ara poc conegut, però cultivat d’antic al País Valencià. Els cítrics s’usaven sobretot ensucrats, confitats i en melmelada.

També hem plantat canyamels (Saccharum officinarum) que introduïren els musulmans a Europa des de l’Índia. La canyamel cal tallar-la cada any i es podrà aprofitar i consumir com a dolç o com a suc, enllaçant amb el record no tan llunyà de comprar i menjar canyamel als porrats de la comarca.

Entremig sembrem espècies herbàcies medicinals i d’ús culinari com comí (Cuminum cyminum), safrà (Crocus sativus), marduix (Origanum majorana), alfàbega (Ocinum basilicum) julivert (Petroselinum crispum) o coriandre (Coriandrium sativum).

El jardín andalusí 

Después del abandono y desaparición de la Dianium romana y visigoda, se convirtió en la segunda fundación de Dénia hacia el 953, cuando el califa omeya cordobés Abd al-Rahman III decide la construcción de un astillero y de una base naval para su flota militar, corsaria y militar. La nueva medina recibirá el nombre de Daniya. En este espacio vemos un fragmento de les Sorts del Mar en Al-Andalus: un huerto jardín andalusí, como los que habría aquí mismo en los palacios y en los cobertizos de la medina Daniya que bordeaban el camino hacia la alquería dianense de Xàbia. A unos 500 metros de aquí tenemos el arrabal andalusí del Fortí con restos conservados y visibles de un barrio que creció extramuros de la medina en dirección a las astilleros y posteriormente organizado urbanísticamente y amurallado. Sabemos de la extensión de los regadíos a la Daniya andalusí, con norias (hasta no hace tan suficiente abundantes: en Dénia, riegan en noria) y seguramente con acequias que derivaban las aguas de fuentes y barrancos. El mundo agrícola musulmán se caracterizará por extender las técnicas de regadío de Oriente Próximo y Egipto, y para llevar a Al-Andalus especies de plantas de regadío de lugares lejanos, como África, India o China.En el exterior unos setos bajos de mirto delimitan el huerto. En las cuatro esquinas, hay un árbol frutal, tres granados (Punica granatum) y en el lado noroeste uno de esos cítricos introducidos por los musulmanes desde China: un naranjo amargo (Citrus auratium), el dulce es un híbrido del s.XVIII. Algún día plantaremos un poncil (Citrus medica) ahora poco conocido, pero cultivado antiguamente en el País Valenciano. En unos años, con la fruta que podamos cosechar se podrán hacer mermeladas y confitados, y el olor de las flores de naranjo remarcarán el carácter del jardín andalusí como un jardín de los sentidos. También hemos plantado cañamiel (Saccharum officinarum) que, proveniente de la India, es uno de los cultivos introducidos en Europa por los musulmanes. En el s.XV será la base de una industria azucarera valenciana radicada en la Safor y la Marina Alta (con los trapiches del Verger y de Pedreguer). La cañamiel debe cortarse cada año y se podrá aprovechar y consumir como dulce o como zumo, enlazando con el recuerdo no tan lejano de comprar y comer cañamiel en las porradas de la comarca. En medio hemos puesto especies herbáceas medicinales y de uso culinario como comino, azafrán, mejorana, perejil o cilantro.

Le jardin andalou

Après l’abandon et la disparition du Diànium romain et wisigothique, il est devenu le deuxième fondation de Dénia vers 953, lorsque le calife cordouan omeyyade Abd al-Rahman III décide la construction d’un chantier naval et d’une base navale pour sa flotte militaire, corsaire et militaire. La nouvelle médina s’appellera Daniya.

Dans cet espace, nous voyons un fragment des Sorts de la Mar à Al-Andalus : un potager andalou, comme ceux qui seraient ici même dans les palais et dans les rafales de la médina de Daniya qui bordait le chemin ver le petit village de Dénia à Xàbia. À environ 500 mètres d’ici, nous avons la banlieue andalouse du Fortí avec des vestiges préservés et visibles d’un quartier qui s’est développé hors des murs de la médina en direction des chantiers navals et par la suite organisés urbanistiquement et murés.

Nous connaissons l’étendue de l’irrigation dans la Daniya andalouse, avec les nories (jusqu’à récemment, assez abondant: À Dénia, ils irriguent en noria et probablement avec des fossés qui détournaient les eaux de sources et ravins. Le monde agricole musulman sera caractérisé par la diffusion des techniques d’irrigation du Proche-Orient et d’Égypte, et d’apporter en Al-Andalus des espèces de plantes irriguées de loin, comme l’Afrique, l’Inde ou la Chine.

A l’extérieur, des haies basses de myrte délimitent le jardin. Aux quatre coins, il y a un arbre fruitier, trois grenadiers (Punica granatum) et dans le coin nord-ouest un de ces agrumes introduits par les Musulmans dès la Chine : un oranger amèr (Citrus auratium), le doux est un hybride du XVIIIème siècle.

Un jour ils ont planté un cédratier (Citrus medica) aujourd’hui méconnu, mais autrefois cultivé dans la région de Valence. Dans quelques années, les fruits que nous pourrons récolter serviront à faire des confitures et des confits, et le parfum des fleurs d’oranger soulignera le caractère du jardin andalou en tant que jardin des sens.

Nous avons également planté de la canne à sucre (Saccharum officinarum) qui, venant d’Inde, est l’une des cultures introduites en Europe par les musulmans. Au XVème siècle ce sera la base d’une industrie sucrière valencienne basé à la Safor et la Marina Alta (avec les moulins à canne de sucre du Verger et de Pedreguer). La canne à sucre doit être coupée chaque année et peut être utilisée et consommée comme sucrerie ou comme jus, reliant avec le souvenir pas si lointain d’acheter et de manger de la canne à sucre dans les marchés populaires des villages de la région.

Entre les deux, nous avons mis des épices médicinales et culinaires à base de plantes telles que le cumin, le safran, la marjolaine, persil ou coriandre.

Der andalusische Garten

Nach der Aufgabe und dem Verschwinden des römischen und westgotischen Diànium gab es die zweite Gründung von Dénia um 953, als der umayyadische Kalif Abd al-Rahman III aus Cordova beschloss, eine Werft und einen Marinestützpunkt für seine Militär-, Freibeuter- und Militärflotte zu bauen. Die neue Medina hat Daniya geheißen. In diesem Raum sehen wir ein Fragment der Sorts de la Mar in Al-Andalus: ein andalusischer Gemüsegarten, wie die, die genau hier in den Palästen und in den Böen der Medina von Daniya gelegen waren, das grenzte an die Weg zur Leugnerfarm in Xàbia. Etwa 500 Meter von hier entfernt befindet sich der andalusische Vorort Fortí mit erhaltenen und sichtbaren Überresten eines Viertels, das außerhalb der Mauern der Medina in Richtung der Werften und anschließend städtebaulich organisiert und ummauert war.

Wir kennen das Ausmaß der Bewässerung im andalusischen Daniya, mit Wasserrädern (bis vor nicht allzu langer Zeit waren sie reichlich vorhanden: in Dénia bewässerten sie mit Wasserrädern) und wahrscheinlich mit Bewässerungsgraben, die das Wasser aus Quellen und Schluchten umleiteten. Die muslimische Agrarwelt wird durch die Verbreitung von Bewässerungstechniken aus dem Nahen Osten und Ägypten gekennzeichnet sein und durch das Einbringen von bewässerten Pflanzenarten aus fernen Ländern wie Afrika, Indien oder China nach Al-Andalus.

Draußen begrenzen niedrige Myrtehecken den Garten. In den vier Ecken stehen ein Obstbaum, drei Granatapfelbäume (Punica granatum) und in der nordwestlichen Ecke eine jener Zitrusfrüchte, die von den Muslimen aus China eingeführt wurden: eine Bitterorange (Citrus auratium), deren süße eine Kreuzung aus dem 18. Jahrhundert ist. Eines Tages werden wir eine Zitronatzitrone (Citrus medica) pflanzen, die heute wenig bekannt ist, aber in der Vergangenheit in País Valencià angebaut wurde. Aus den Früchten, die wir ernten können, werden in wenigen Jahren Marmeladen und Konfitüren hergestellt, und der Duft der Orangenblüten wird den Charakter des andalusischen Gartens als Garten der Sinne unterstreichen.

Wir haben auch Zuckerrohr (Saccharum officinarum) angepflanzt, das aus Indien stammt und von den Muslimen nach Europa eingeführt wurde. Im 15. Jahrhundert wird es die Basis einer valencianischen Zuckerindustrie mit Sitz in La Safor und Marina Alta (mit den Mühlen Verger und Pedreguer). Zuckerrohr muss jedes Jahr geschnitten werden und kann als Süßigkeit oder als Saft verwendet und konsumiert werden mit der nicht allzu fernen Erinnerung an den Kauf und Verzehr von Zuckerrohr in den Dörfern der Region.

Dazwischen haben wir pflanzliche Heil- und Küchengewürze wie Kreuzkümmel, Safran, Majoran, Petersilie oder Koriander gelegt.

The Andalusian garden

After the abandonment and disappearance of the Roman and Visigoth Dianium, it became the second foundation of Dénia around 953, when the Umayyad Caliph from Cordoba Abd al-Rahman III decided to build a shipyard and a naval base for his military fleet. corsair and military. The new medina will be named Daniya. In this space we see a fragment of the Sorts del Mar in Al-Andalus: an Andalusian garden orchard, like those that would be right here in the palaces and sheds of the Daniya medina that lined the road to the Dianense farmhouse of Xàbia. About 500 meters from here we have the Andalusian suburb of Fortí with preserved and visible remains of a neighborhood that grew outside the walls of the medina in the direction of the shipyards and was later organized urbanistically and walled. We know of the extension of irrigation to the Andalusian Daniya, with waterwheels (until recently abundant: in Dénia, they irrigate by waterwheel) and surely with irrigation ditches that derived water from fountains and ravines. The Muslim agricultural world will be characterized by extending the irrigation techniques of the Middle East and Egypt, and by bringing to Al-Andalus species of irrigated plants from distant places, such as Africa, India or China. Outside, low myrtle hedges delimit the orchard. In the four corners, there is a fruit tree, three pomegranates (Punica granatum) and on the northwest side one of those citrus trees introduced by the Muslims from China: a bitter orange tree (Citrus auratium), the sweet one is a hybrid from the 18th century. Someday we will plant a poncil (Citrus medica) now little known, but formerly cultivated in the Valencian Country. In a few years, with the fruit that we can harvest we can make jams and jams, and the smell of the orange blossoms will highlight the character of the Andalusian garden as a garden of the senses. We have also planted cane (Saccharum officinarum) which, coming from India, is one of the crops introduced to Europe by Muslims. In the 15th century it will be the base of a Valencian sugar industry based in Safor and Marina Alta (with the Verger and Pedreguer sugar mills). The cane must be cut every year and can be used and consumed as sweet or as juice, linking with the not-so-distant memory of buying and eating cane in the region’s porradas. In the middle we have placed medicinal and culinary herbaceous species such as cumin, saffron, marjoram, parsley or coriander.

ESPECIES-BOTANIQUES-JARDI-ANDALUSI

ESPÈCIES BOTÀNIQUES CAMP ROMÀ

El Camp Romà

Dénia ha estat fundada tres voltes, la primera va ser a l’època romana a mitjans el s.I aC.

L’antropització del paisatge, iniciada al Neolític s’accelera a l’Edat del Bronze amb els primers camps estables i l’extensió dels cultius de secà, sobretot, de cereals. Amb l’arribada dels mercaders fenicis que hi duen l’ús del ferro per a l’agricultura, el consum i el cultiu de vi i d’oli, l’extensió dels cultius s’accelera. Cal recordar que molt prop d’ací, a la serra del Montgó, hi ha el jaciment de l’Alt de Benimaquia on hi ha els cups de vi més antics trobats a la Mediterrània occidental (s.VII aC).

Però és amb la fundació de la ciutat romana de Diànium pels romans quan els boscs, les màquies i les garrigues han de cedir el seu domini als camps, a l’ager explotat des de la ciutat a través d’una xarxa de vil·les o establiments agrícoles d’explotació esclavista. Els principals conreus de Diànium són els cereals (especialment ordi i, secundàriament, blat), l’oli i l’olivera, els darrers per a l’exportació comercial d’oli i vi.

En relació a una molt probable parcel·lació o centuriació d’època augusta coneixem una sèrie de vil·les romanes al llarg de la via romana de la costa. En una d’elles, l’Estanyó, es trobà una part d’una premsa romana de vi, més al nord a la vil·la de l’Almadrava, als Poblets, s’han trobat forns ceràmics on es fabricaven àmfores per a exportar oli i vi deniers per mar cap als mercats imperials.

En este espai recreem un camp romà amb la trilogia mediterrània. Anualment sembrarem cereals, ordi (Ordeum vulgare) o algun blat propi de la Marina, en els fraus entre els rengs de ceps de Monastrell en emparrats baixos i recrearem, a més, la rotació biennal en què se sembrava cereal només un any de cada dos, deixant-lo en guaret l’altre any. Se sembrarà cada any un parell d’ordes de cereal: una varietat primerenca que sembrada a la tardor permeta veure’n el cicle vegetatiu i les espigues madures a mitjans o finals de juny. Unes oliveres recreen este cultiu.

Itinerari botànic pel Jardí Històric de les Sorts de la Mar

Vora mateix del Bosc de Ribera tenim el parterre dedicat al Camp Romà:

Fenicis, ibers i romans escamparan per ací els cultius mediterranis de secà que fins al s.XX ocuparan progressivament quasi tota la Marina, deixant erms i plens de xara els llocs més difícils i apartats usats només per a pastures, carboneig i fer llenya.

En este parterre recreem un camp romà amb la trilogia mediterrània: cereals, vinya i olivera. Anualment sembrarem cereals, ordi (Ordeum vulgare) o algun blat (Triticum sp.) propi de la Marina, en els fraus entre els rengs de ceps de vinya Monastrell (Vitis vinifera), de fer vi, en emparrats baixos. Unes oliveres (Olea europaea) recreen este cultiu.

A les vores exteriors del parterre hi ha unes mates d’espígol (Lavandula latifolia, que antany perfumava la roba i els llençols) com a representant de la vegetació natural que encara sobreviu als màrgens de les parcel·les. Plantarem també uns rosers (Rosaceae) per a la seua funció de bioindicador de les possibles plagues dels ceps. Atrauran també els insectes.

El campo romano

Dénia ha sido fundada tres veces, la primera fue en la época romana a mediados del s.I aC. La antropización del paisaje, iniciada en el Neolítico se acelera en la Edad del Bronce con los primeros campos estables y la extensión de los cultivos de secano, sobre todo de cereales. Con la llegada de los mercaderes fenicios que llevan el uso del hierro para la agricultura, el consumo y el cultivo de vino y aceite, la extensión de los cultivos se acelera. Hay que recordar que muy cerca de aquí, en la sierra del Montgó, se encuentra el yacimiento del Alto de Benimaquia donde se sitúan los lagares de vino más antiguos encontrados en el Mediterráneo occidental (s.VII aC). Pero es con la fundación de la ciudad romana de Dianium por los romanos cuando los bosques y las maquias y matorrales deben ceder su dominio a los campos, al ager explotado desde la ciudad en trabas de una red de villas o establecimientos agrícolas de explotación esclavista. Los principales cultivos de Dianium son los cereales (especialmente cebada y secundariamente trigo), el aceite y el olivo, los últimos para la exportación comercial de aceite y vino.En relación a una muy probable parcelación o centuriación de época augusta conocemos una serie de villas romanas a lo largo de la vía romana de la costa. En una de ellas, el Estanyó se encontró una parte de una prensa romana de vino, más al norte en la villa de la Almadrava, en Els Poblets, se han encontrado hornos cerámicos donde se fabricaban ánforas para exportar aceite y vino deniers por mar hacia los mercados imperiales.En este espacio recreamos un campo romano con la trilogía mediterránea. Anualmente sembraremos cereales, cebada (Ordeum vulgare) o algún trigo propio de la Marina, en los francos  entre las filas de cepas de Monastrell en emparrados bajos, y recrearemos además la rotación bienal, en la que se sembraba cereal sólo un año de cada dos, dejándolo en barbecho el otro año. Se sembrará cada año un par de tipos de cereal: una variedad temprana  que sembrada en otoño permita ver su ciclo vegetativo y las espigas maduras a mediados o finales de junio. Unos olivos recrean este cultivo.

Le champ romain

Dénia a été fondée trois fois, la première à l’époque romaine au milieu du 1er siècle av. J.-C.

L’anthropisation du paysage, amorcée au Néolithique, s’est accélérée à l’âge du bronze avec les premiers champs stables et l’extension des cultures de terre aride, notamment céréalières. Avec l’arrivée des marchands phéniciens qui y apportèrent l’usage du fer pour l’agriculture, la consommation et la culture du vin et de l’huile, l’extension des cultures s’accélère. Il faut se rappeler que tout près d’ici, dans la Sierra du Montgó, il y a le site de l’Alt de Benimaquia où se trouvent les plus anciens verres à vin trouvés en Méditerranée occidentale (VIIe siècle av. J.-C.).

Mais c’est avec la fondation de la ville romaine de Dianium par les Romains que les forêts et les maquis et garrigues doivent céder leur domaine aux champs, à l’ager exploité de la ville à travers un réseau de villages ou d’établissements agricoles d’exploitation esclavagiste. Les principales cultures de Diànium sont les céréales (surtout l’orge et secondairement le blé), l’huile et l’olive, le dernier pour l’exportation commerciale d’huile et de vin.

Par rapport à une très probable parcellisation ou centuriation de l’époque augustéenne, on connaît une série de villes romaines le long de la route côtière romaine. Dans l’un d’eux, l’Estanyó dont on a trouvé une partie d’un pressoir romain de vin, plus au nord dans la commune d’Almadrava, aux Poblets, des fours ont été retrouvés pour faire de la céramique où l’on fabriquait des amphores pour exporter les habitant de Dénia de l’huile et du vin par voie maritime vers les marchés impériaux.

Dans cet espace, nous recréons un champ romain avec la trilogie méditerranéenne. Chaque année, nous allons semer des céréales, de l’orge (Ordeum vulgare) ou du blé appartenant à la Marine, dans des fraus entre les rangs de vignes de Monastrell en treillis bas, et nous allons également recréer la rotation biennale, dans laquelle il a été semé du céréale qu’une année sur deux, la laissant en jachère l’autre année. Une paire sera semée chaque année des commandes de céréales : une variété précoce qui se sème à l’automne permet de voir le cycle végétatif et les épis mûrissent à la mi ou à la fin juin. Certains oliviers recréent cette culture.

Das römische Feld
Dénia wurde dreimal gegründet, das erste Mal war in der Römerzeit Mitte des 1. Jahrhunderts v. von Chr. Die Anthropisierung der Landschaft, die in der Jungsteinzeit begann, beschleunigte sich in der Bronzezeit mit der ersten stabilen Felder und der Ausweitung von Regenfeldbau, insbesondere Getreide. Mit der Ankunft von phönizischen Kaufleute, welche die Verwendung von Eisen für die Landwirtschaft, den Konsum und den Anbau von Wein und Öl brachten, beschleunigte sich die Ausweitung der Feldfrüchte. Es muss daran erinnert werden, dass es ganz in der Nähe von hier, in der Gebirgskette Montgó, die Stätte Alt von Benimaquia gibt, wo die ältesten im westlichen Mittelmeerraum gefundenen Weingläser aufbewahrt werden (VII Jahrhundert v. Chr).

Aber erst mit der Gründung der römischen Stadt Dianium durch die Römer, als die Wälder, die Macchia und die Strauchheide  ihre Domäne an die Felder abtreten mussten, an die von der Stadt ausgebeuteten Ager durch ein Netzwerk von Dörfern oder landwirtschaftlichen Betrieben der Sklavenausbeutung. Die wichtigsten Kulturpflanzen von Diànium sind Getreide (insbesondere Gerste und sekundär Weizen), Öl und Oliven, die zuletzt für den kommerziellen Export von Öl und Wein.

In Bezug auf eine sehr wahrscheinliche Parzellierung oder Zentrierung der augusteischen Ära kennen wir eine Reihe von Römischen Villen entlang der römischen Küstenstraße. In einem von ihnen, in Estanyó, wurde ein Teil einer römischen Weinpresse gefunden, weiter nördlich in der Stadt Almadrava, in Els Poblets, wurden Keramiköfen gefunden, in denen Amphoren hergestellt wurden, um Denier-Öl und Wein auf dem Seeweg zu den imperialen Märkten.

In diesem Raum stellen wir mit der mediterranen Trilogie ein römisches Feld nach. Jährlich werden wir Getreide, Gerste (Ordeum vulgare) oder etwas typischen Weizen aus La Marina säen, in den Betrügereien zwischen den Reihen der Monastrel-Weinreben, in niedrigen Reben, und wir werden auch die zweijährige Rotation nachbilden, in der Getreide nur in einem von zwei Jahren gesät wird und es das andere Jahr brach bleibt. Jedes Jahr werden ein paar Getreidereihen gesät: Eine frühe Sorte, die im Herbst gesät wird, ermöglicht es Ihnen, den vegetativen Zyklus und die reifen Ähren Mitte oder Ende Juni zu sehen. Einige Olivenbäume stellen diese Kultur wieder her.

The Roman countryside

Dénia has been founded three times, the first was in Roman times in the middle of the 1st century BC. The anthropization of the landscape, which began in the Neolithic, accelerated in the Bronze Age with the first stable fields and the extension of dryland crops, especially cereals. With the arrival of the Phoenician merchants who brought the use of iron for agriculture, consumption and the cultivation of wine and oil, the extension of crops accelerated. It must be remembered that very close to here, in the Montgó mountain range, is the Alto de Benimaquia site where the oldest wine presses found in the western Mediterranean are located (7th century BC). But it is with the founding of the Roman city of Dianium by the Romans that the forests and the maquis and bushes must give up their domain to the fields, to the ager exploited from the city in the form of a network of villas or agricultural establishments of slave exploitation. The main crops of Dianium are cereals (especially barley and secondarily wheat), oil and olive trees, the latter for the commercial export of oil and wine. In relation to a very probable subdivision or centuriation of the Augustan period we know a series of villas Romans along the Roman coastal road. In one of them, the Estanyó, a part of a Roman wine press was found, further north in the town of Almadrava, in Els Poblets, ceramic kilns have been found where amphorae were manufactured to export denier oil and wine by sea to the imperial markets. In this space we recreate a Roman countryside with the Mediterranean trilogy. Annually we will sow cereals, barley (Ordeum vulgare) or some wheat typical of the Navy, in the francs between the rows of Monastrell vines in low trellises, and we will also recreate the biennial rotation, in which cereal was sown only one year out of every two. , leaving it fallow the other year. A couple of types of cereal will be planted each year: an early variety that, planted in autumn, allows you to see its vegetative cycle and the mature spikes in mid or late June. Some olive trees recreate this cultivation.

ESPECIES-BOTANIQUES-CAMP-ROMA

ESPÈCIES BOTÀNIQUES BOSC DE RIBERA

El Bosc de Ribera

A finals del Paleolític el paisatge mediterrani la presència de corrents d’aigua: rius, rambles i barrancs; o d’aigua estancada: marjals, llacunes, basses i bassots, permeten una vegetació més exigent durant tot l’any en humitat. Espècies caducifòlies com els xops i els àlbers (Populus nigra i Populus alba) senyoregen estos espais que poden constituir autèntics boscs de ribera. Altres espècies com el fleix o freixe valencià (Fraxinus ornus) o els tamarits (Tamarix sp.) completen la vegetació arbòria, mentre que els estrats arbustiu i herbaci es representen pel garguller o graüll (Crataegus monogyna), murta (Myrtus communis), rusc (Ruscus aculeatus), llorer (Laurus nobilis), cirer bord (Prunus mahaleb), hedrera (Hedera helix), coa de cavall, menta pudenta, falagueres i senill (Phragmites australis) a les clotades més humides.

Estos espais són especialment rics en recursos animals (els propis del mediterrani, però també recursos aquàtics com peixos, aus d’ambients palustres, etc.) i també foren explotats pels caçadors i recol·lectors prehistòrics. El terme municipal de Dénia té encara el riu Molinell i tenia ben prop de les Sorts de la Mar la rambla i la marjal del Saladar, ara desaparegudes fins a fer inimaginables estos espais vegetals, adés tan abundants.

Itinerari botànic pel Jardí Històric de les Sorts de la Mar

Tornem a la porta d’entrada i a la mà dreta trobarem l’espai dedicat al Bosc de Ribera, amb una part al llarg de la tanca de l’institut i un parterre annex.

A la Mediterrània l’aigua, corrent (rius com el Molinell, rambles com el Girona i barrancs) o estancada (marjals com la del Palmar, llacunes, basses i bassots com l’Estanyó), permeten una vegetació que demana aigua tot l’any. Ben prop de les Sorts de la Mar hi havia la rambla i la marjal salobre del Saladar, ara inimaginables, quan passeges pels carrers que les destruïren.

Espècies caducifòlies com els xops i els àlbers (Populus nigra i Populus alba, de creixement ràpid que els fa molt conreats per a fusta i jardins) senyoregen estos espais que poden constituir autèntics boscs de ribera. Volem completar la vegetació arbòria amb altres espècies com el fleix o freixe valencià (Fraxinus ornus, de fusta molt apreciada per a fer tralles i mànecs), els oms (Ulmus minor, de bona fusta, antany presents a fonts i places i ara quasi extingits per la plaga de la grafiosi), el llidoner (Celtis australis, la seua fusta era usada per a fer forques i gaiatos, i els seus fruits eren golosies molt estimades pels xiquets), el garguller o graüll (Crataegus monogyna, que amb les seues cireretes alimenta els pardals als nostres barrancs) o els tamarits (Tamarix sp., arbrets que per la seua resistència a l’aire salobre s’usaven per a bardissa viva vora mar). Els estrats arbustiu i herbaci es representen per la murta (Myrtus communis, planta consagrada a Venus), el rusc o galzeran (Ruscus aculeatus, s’usava per a pescar sépies), llorer (Laurus nobilis), macaleu o cirer bord (Prunus mahaleb, que es pot empeltar de cirerer), hedrera o hedra (Hedera helix, planta consagrada a Dionís, pels seus tòxics té usos medicinals, quan ja no hi ha més flors les abelles la ronden), coa de cavall, menta pudenta, falagueres i senill o carritx (Phragmites australis, canya que juntament amb la boga i el junc, ocupen les nostres marjals, bassots i llocs entollats).

El bosque de ribera

En el paisaje mediterráneo la presencia de corrientes de agua ( ríos, ramblas y barrancos) o de agua estancada (marjales, lagunas, balsas y charcos)  permiten una vegetación más exigente durante todo año en humedad. Especies caducifolias como los chopos y los álamos (Populus nigra y Populus alba) señorean estos espacios que pueden constituir auténticos bosques de ribera. Otras especies como el fleje o fresno valenciano (Fraxinus ornus) o los tamarindos (Tamarix sp.) completan la vegetación arbórea, mientras que los estratos arbustivo y herbáceo se representan por el garguller o graullo (Crataegus monogyna), mirto (Myrtus communis), colmena (Ruscus aculeatus), laurel (Laurus nobilis), cerezo borde (Prunus mahaleb), hedrera (Hedera helix), cola de caballo, menta malolienta, helecho y carrizo (Phragmites australis) en las hondonadas más húmedas.Estos espacios son especialmente ricos en recursos animales (los propios del mediterráneo, pero también recursos acuáticos como peces, aves de ambientes palustres, etc.) y también fueron explotados por los cazadores y recolectores prehistóricos. El término municipal de Dénia tiene todavía el río Molinell y tenía cerca de las Sorts del Mar la rambla y el marjal del Saladar, ahora desaparecidas hasta hacer inimaginables estos espacios vegetales, antes tan abundantes.

La forêt de Riveraine

Dans le paysage méditerranéen, la présence de courants d’eau : rivières, randonnées et ravins ; ou de l’eau stagnantes : marais, lagunes, étangs et bastions, permettent une végétation plus exigeante partout l’année humide. Espèces à feuilles caduques telles que les peupliers noirs et les peupliers blancs (Populus nigra et Populus alba) dominent ces espaces qui peuvent constituer d’authentiques r forêts de riveraine. D’autres espèces telles que des frênes de Valence ou des frênes (Fraxinus ornus) ou des tamarins (Tamarix sp.) complètent la végétation arboricole, tandis que les strates arbustives et herbacées sont représentées par la gargouille (Crataegus monogyna), myrte (Myrtus communis), ruche (Ruscus aculeatus), laurier (Laurus nobilis), cerisier sauvage (Prunus mahaleb), lierre (Hedera helix), prêle, menthe malodorante, fougère et le roseau commun ou sagne (Phragmites australis) dans les creux les plus humides.

Ces espaces sont particulièrement riches en ressources animales (celles typiques de la Méditerranée, mais aussi ressources aquatiques comme les poissons, les oiseaux des milieux marécageux, etc.) et ont également été exploitées par des chasseurs et cueilleurs préhistoriques. Le terme municipal de Dénia a toujours la rivière Molinell et il avait très proche des Sorts de la Mar, le torrent et le marais du Saladar, maintenant complètement disparues inimaginables ces espaces végétaux pourtant si abondants.

Der Wald am Ufer

In der mediterranen Landschaft das Vorhandensein von Wasserströmungen; Flüsse, Schluchten und Wadis oder stehendes Wasser; Sümpfe, Lagunen, Teiche und Sümpfe, erlauben das ganze Jahr über eine Vegetation, die in Bezug auf Feuchtigkeit anspruchsvoller ist. Laubbaumarten wie Schwarz-Pappel und Silber-Pappel (Populus nigra und Populus alba) dominieren diese Räume, die echte Auwälder bilden können. Andere Arten wie die valencianische Manna-Esche (Fraxinus ornus) oder Tamarisken (Tamarix sp.) vervollständigen die Baumvegetation, während die Strauch- und Krautschichten durch Eingriffelige Weißdorn (Crataegus monogyna), Myrte (Myrtus communis), Stechende Mäusedorn (Ruscus aculeatus), Echte Lorbeer (Laurus nobilis), Steinweichsel (Prunus mahaleb), Gemeine Efeu (Hedera helix), Acker-Schachtelhalm, Minze,  Echte Wurmfarn und Schilfrohr (Phragmites australis) in den feuchteren Mulden vertreten sind.

Diese Gebiete sind besonders reich an tierischen Ressourcen (typisch für das Mittelmeer, aber auch aquatische Ressourcen wie Fische, Sumpfvögel usw.) und wurden auch von prähistorischen Jägern und Sammlern genutzt. Der Gemeindebezirk von Dénia hat immer noch den Fluss Molinell und hatte ganz in der Nähe der Sorts de la Mar die Waki und das Moor von Saladar, die jetzt verschwunden sind, bis zu dem Punkt, an dem diese zuvor so üppigen Pflanzenräume unvorstellbar wurden. Das römische Feld.

The riverside forest

In the Mediterranean landscape, the presence of water currents (rivers, ravines and ravines) or stagnant water (marshes, lagoons, ponds and puddles) allow more demanding vegetation throughout the year in terms of humidity. Deciduous species such as poplars and poplars (Populus nigra and Populus alba) dominate these spaces that can constitute authentic riverside forests. Other species such as the strapping or Valencian ash (Fraxinus ornus) or the tamarinds (Tamarix sp.) complete the tree vegetation, while the shrubby and herbaceous strata are represented by the garguller or graullo (Crataegus monogyna), myrtle (Myrtus communis), beehive (Ruscus aculeatus), laurel (Laurus nobilis), border cherry (Prunus mahaleb), hedrera (Hedera helix), horsetail, smelly mint, fern and reed (Phragmites australis) in the most humid hollows.These spaces are especially rich in animal resources (those typical of the Mediterranean, but also aquatic resources such as fish, birds from swamp environments, etc.) and were also exploited by prehistoric hunters and gatherers. The municipality of Dénia still has the Molinell river and had the Saladar boulevard and the Saladar marsh near the Sorts del Mar, now gone to the point of making these plant spaces, once so abundant, unimaginable.

ESPECIES-BOTANIQUES-BOSC-DE-RIBERA

ESPÈCIES BOTÀNIQUES MÀQUIA I GARRIGA

La Màquia i la Garriga

En condicions naturals quan, per alguna circumstància com pendents forts o zones molt rocoses (costeres de les faldes del Montgó, cims de tossals i pujols), el bosc mediterrani no es pot desenvolupar, el que es trobava eren formacions vegetals d’arbusts i matolls: la màquia i la garriga. Cap al 4500 aC un fet afavorirà l’expansió d’estes formacions, que encara ara són les predominants als espais no agraris ni urbans del terme de Dénia: l’arribada des del Pròxim Orient de les primeres poblacions neolítiques. Estes noves poblacions humanes, que aniran desplaçant, aculturant i substituint els caçadors i recol·lectors, són agricultors i ramaders. Això farà que transformen radicalment els espais naturals preexistents, desforestant-los i degradant-los amb les arrabassades per a fer terres de cultiu i amb les cremes per a aconseguir pastures per als ramats. Continuaran recol·lectant i caçant, però introduiran conreus com l’ordi i el blat, les faves, els cigrons o les veces, i animals domèstics com l’ovella, la cabra o el porc.

Les terres abandonades periòdicament i les cremades i desforestades seran de màquia i garriga, que també s’aprofitaran com a recurs pels neolítics: olivera borda o ullastre (Olea europaea L. var. sylvestris), coscoll (Quercus coccifera), mata (Pistacia lentiscus), aladern (Rhamnus alaternus), margalló (Chamaerops humilis), cepell (Erica multiflora), estepa blanca (Cistus albidus), pebrella (Thimus piperella), frígola (Thimus vulgaris), romer (Rosmarinus oficinalis), camamil·la o camamirla (Santolina chamaecyparissus)…

Itinerari botànic pel Jardí Històric de les Sorts de la Mar

D’enfront mateix del Bosc Mediterrani trobem l’espai dedicat a la Màquia i la Garriga:

En condicions naturals quan, per alguna circumstància, el bosc no pot créixer, el que hi havia eren formacions vegetals naturals d’arbusts i matolls: la màquia i la garriga. Des del 4500 aC els agricultors i els pastors desforestaren, arrabassaren i cremaren el bosc per a crear camps i pastures. Degradaven les terres que, en quedar ermes, formaven més màquies i garrigues que encara ara dominen els terrenys d’erms i xares.

Ací tenim arbres baixos i arbusts: olivera borda o ullastre (Olea europaea L. var. Sylvestris, avantpassat silvestre de l’olivera cultivada), coscoll o garriga (Quercus coccifera, parent arbustiu de les carrasques, de bellotes amargues per als humans però abellidores per als ramats), mata o llentiscle (Pistacia lentiscus, amb una saba aromàtica, el màstic, que perfumava l’alé, per la bona olor s’usava a les enramades festives), la soflaina, mombrú o aladern (Rhamnus alaternus, medicinal per a la tensió i el colesterol), margalló (Chamaerops humilis, única palmera europea, base de l’artesania de la llata de palma tan important a tota la Marina), petorrets o cepell (Erica multiflora, un bruc mediterrani, en cremar fa un soroll com de traqueta, d’on li tragueren el nom popular), estepera o estepa blanca (Cistus albidus, usada com a fregall quan no en tenien), febrella o pebrella (Thimus piperella, endemisme diànic, essencial per als gaspatxos valencians i per a adobar olives), frígola (Thimus vulgaris, herba remeiera i tisana estimadíssima, usada també a herberos i licors, fora de Dénia i la Marina se la coneix com a timó, timonet o tomello), romer (Rosmarinus oficinalis, en la tradició valenciana s’usava tant per a aromatitzar un menjar com per a cremar-lo com a encens), camamil·la o camamirla (Santolina chamaecyparissus, ací, on la camamil·la vera és desconeguda, cada sant Joan era manat anar a fer-ne per a secar-la i usar-la tot l’any per a la panxa, com a col·liri, bona per a tot!)…

La maquia y la garriga

En condiciones naturales cuando, por alguna circunstancia como pendientes fuertes o zonas muy rocosas (costeras de las faldas del Montgó, cimas de colinas y colinas), el bosque mediterráneo no se puede desarrollar, lo que se encontraba eran formaciones vegetales de arbustos y matorrales: la maquia y la garriga. Hacia el 4500 a. C. un hecho favorecerá la expansión de estas formaciones, que todavía son las predominantes en los espacios no agrarios ni urbanos del término de Dénia: la llegada desde Oriente Próximo de las primeras poblaciones neolíticas. Estas nuevas poblaciones humanas, que irán desplazando, aculturando y sustituyendo a los cazadores y recolectores, son agricultores y ganaderos. Esto hará que transformen radicalmente los espacios naturales preexistentes, deforestándolos y degradándolos  para hacer tierras de cultivo y con las quemas para conseguir pastos para los rebaños. Continuarán recolectando y cazando, pero introducirán cultivos como la cebada y el trigo, las habas, los garbanzos o las arvejas o algarrobas, y animales domésticos como la oveja, la cabra o el cerdo.Las tierras abandonadas periódicamente y las quemadas y deforestadas serán de maquia y garriga, que también se aprovecharán como recurso para los neolíticos: olivo silvestre o acebuche (Olea europaea L.var. sylvestris), carrasca o coscoja (Quercus coccifera), lentisco (Pistacia lentiscus), aladierno o durillo (Rhamnus alaternus), palmito o margalló (Chamaerops humilis), brezo (Erica multiflora), jara blanca (Cistus albidus), pebrella (Thimus piperella), tomillo (Thimus vulgaris), romero (Rosmarinus oficinalis), camomila o manzanilla (Santolina chamaecyparissus)…

 

Le Maquis et la Garrigue

Dans des conditions naturelles lorsque, pour certaines circonstances telles que des pentes raides ou des zones très rocheuses (versants côtiers du Montgó, sommets des Tossals et collines), la forêt méditerranéenne ne peut être développé, on a retrouvé des formations végétales de buissons et de fourrés : le maquis et la garrigue.  Vers 4500 avant JC un événement va favoriser l’expansion de ces formations, qui sont encore aujourd’hui les prédominantes dans les espaces non agricoles et urbains de la région de Dénia: l’arrivée dès le Proche-Orient des premiers peuplements néolithiques. Ces nouvelles populations humaines, qui vont se déplacer, qui portent la culture et remplacent les chasseurs-cueilleurs, ce sont agriculteurs et éleveurs. Cela fera qu’ils transforment radicalement des espaces naturels préexistants, les déboisent et les dégradent avec eux défrichés pour faire des terres agricoles et avec les incendis pour obtenir des pâturages pour les troupeaux.

Ils continueront à cueillir et à chasser, mais ils introduiront des cultures telles que l’orge et le blé, les haricots, les pois chiches ou les veces, et les animaux domestiques tels que les moutons, les chèvres ou les porcs.

Les terres périodiquement abandonnées et celles incendiées et déboisées seront maquis et garrigue, qui seront également utilisées comme ressource par le Néolithique : l’olivier sauvage (Olea europaea L.var sylvestris), cornouiller (Quercus coccifera), buisson (Pistacia lentiscus), bourdaine (Rhamnus alaternus), palmier nain (Chamaerops humilis), bruyère (Erica multiflora), ciste blanc (Cistus albidus), thym piperade (Thimus piperella), farigoude (Thimus vulgaris), romarin (Rosmarinus oficinalis), camomille ou camomille (Santolina chamaecyparissus)…

Die Macchia und die Strauchheide

Unter natürlichen Bedingungen, als sich aufgrund bestimmter Umstände wie starker Hänge oder sehr felsiger Gebiete (Berghänge des Montgó, Gipfel von Tossals und niedrige Berge) der mediterrane Wald nicht entwickeln konnte, wurden Pflanzenformationen von Sträuchern und Dickichten gefunden: Macchia und Strauchheide. Um 4500 v. Chr. begünstigte ein Ereignis die Ausbreitung dieser Formationen, die immer noch in den nicht landwirtschaftlichen und städtischen Gebieten der Region Dénia vorherrschen: die Ankunft der ersten neolithischen Bevölkerungen aus dem Nahen Osten. Diese neuen menschlichen Populationen, welche die Jäger und Sammler verdrängten, akkulturierten und ersetzten, waren Bauern und Viehzüchter. Dies hat sie dazu veranlasst, die bereits bestehenden Naturräume radikal zu verändern, sie zu entwalden und zu degradieren, indem sie gerodet wurden, um Ackerland zu schaffen und verbrannt wurden, um Weiden für die Herden zu bekommen. Sie haben weiterhin gesammelt und gejagt, aber sie haben Feldfrüchte wie Gerste und Weizen, Bohnen, Kichererbsen oder Wicken und Haustiere wie Schafe, Ziegen oder Schweine eingeführt.

Die regelmäßig verlassenen und verbrannten und abgeholzten Ländereien müssen Macchia und Strauchheide gewesen sein, die auch in der Jungsteinzeit als Ressource genutzt wurden: Olivenbaum (Olea europaea L. var. Sylvestris), Kermes-Eiche (Quercus coccifera), Mastixstrauch (Pistacia lentiscus), Stechpalmen-Kreuzdorn (Rhamnus alaternus), Zwergpalme (Chamaerops humilis), Vielblütige Heide (Erica multiflora), Weißliche Zistrose (Cistus albidus),  Pebrella (Thimus piperella), Echter Thymian (Thimus vulgaris), Rosmarin (Rosmarinus oficinalis), Graue Heiligenkraut (Santolina chamaecyparissus)…

The maquis and the garrigue

In natural conditions when, due to some circumstance such as steep slopes or very rocky areas (coastal of the slopes of Montgó, hilltops and hills), the Mediterranean forest cannot develop, what was found were plant formations of bushes and bushes: the maquis and the garrigue. Around 4500 BC. C. a fact will favor the expansion of these formations, which are still the predominant ones in the non-agrarian or urban spaces of the municipality of Dénia: the arrival from the Middle East of the first Neolithic populations. These new human populations, which will gradually displace, acculturate and replace hunters and gatherers, are farmers and ranchers. This will radically transform pre-existing natural spaces, deforesting and degrading them to make farmland and burning them to obtain pasture for the herds. They will continue gathering and hunting, but they will introduce crops such as barley and wheat, beans, chickpeas or peas or carob, and domestic animals such as sheep, goats or pigs. The periodically abandoned lands and those burned and deforested will be maquis and garrigue, which will also be used as a resource for the Neolithic: wild olive or wild olive (Olea europaea L.var. sylvestris), holm oak or kermes oak (Quercus coccifera), mastic (Pistacia lentiscus), aladierno or durillo (Rhamnus alaternus), palmetto or margalló (Chamaerops humilis), heather (Erica multiflora), white rockrose (Cistus albidus), pebrella (Thimus piperella), thyme (Thimus vulgaris), rosemary (Rosmarinus officialis), chamomile or chamomile (Santolina chamaecyparissus)…

ESPECIES-BOTANIQUES-MAQUIA-I-GARRIGA

ESPÈCIES BOTÀNIQUES BOSC MEDITERRANI

El Bosc Mediterrani

A finals del Paleolític Superior i durant l’Epipaleolític i el Mesolític a la Marina Alta trobem el darrer paisatge natural no transformat pels humans, ja que encara eren caçadors i recol·lectors: el paisatge natural mediterrani.

En este paisatge natural, allà on no hi ha cap condició adversa, amb el temps es conformarà el Bosc Mediterrani, que hem volgut reconstruir ací i que ha desaparegut del terme de Dénia, encara que hi ha intents de renaturalitzar-lo al Parc Natural del Montgó.

La vegetació hi formava boscs espessos i atapits dominats per la carrasca (Quercus ilex rotundifolia), un gran arbre perennifoli, de fusta dura, que proveïa de bellotes per a menjar a les hordes i tribus que hi vivien i, clar, a les seues preses. Arbusts i herbes del seu sotabosc els proveïen de fusta i llenya, fruita, verdures i, fins i tot, medecines naturals. Els hem representat marfulls (Viburnus tinus), lligabosc mediterrani (Lonicera implexa), arítjol (Smilax aspera)…

La fauna que hi hauria també seria típica: orsos bruns (Ursus arctos), llops (Canis lupus) i gats cervals (Lynx pardinus), són els depredadors més grans, acompanyats de raboses (Vulpes vulpes), teixons (Meles meles), genetes (Genetta genetta)… Els herbívors més grans serien els avantpassats dels bous actuals, els urs (Bos primigenius), els cérvols (Cervus elaphus), els cabirols (Capreolus capreolus), les cabres munteses (Capra pyrenaica), el porc javalí (Sus scrofa)… Els humans també n’aprofitaven la carn com a aliment i la pell, els ossos i les banyes com a matèries primeres per a les seues ferramentes.

Itinerari botànic pel Jardí Històric de les Sorts de la Mar

Els convidem a encetar un viatge per la història botànica de la partida on ens trobem, les Sorts de la Mar, pels paisatges naturals i humanitzats que s’hi han succeït. Hem creat a banda i banda de la porta sud-oest del pati un conjunt d’espais expositius vius: tres per als paisatges naturals de la Mediterrània i quatre més per a recrear els paisatges agrícoles històrics.

Només entrar a mà esquerra trobem l’espai del Bosc Mediterrani:

Als paisatges naturals mediterranis, caracteritzats per la sequera estival, amb el temps es forma el Bosc Mediterrani, ara desaparegut de Dénia i que es vol renaturalitzar al Parc Natural del Montgó.

Eren boscs espessos i atapits dominats per la carrasca (Quercus ilex rotundifolia), un gran arbre perennifoli, de fusta dura i creixement lent, que feia bellotes, sovint dolces i mengívoles. El sotabosc el formen arbusts i matolls com els arborcers o arboços (Arbutus unedo, que fan uns fruits dolços i ben bons, els arboços o cireres d’arboç), els marfulls (Viburnus tinus, arbust mel·lífer i amb propietats medicinals) o el llorer (Laurus nobilis, arbre consagrat a Apol·lo i les muses, d’ús culinari i medicinal). Al bosc mediterrani creixen també lianes i emparraladores: com el xuclamel o lligabosc mediterrani (Lonicera implexa, de flors molt estimades per l’aroma) o l’arítjol (Smilax aspera, de reconegudes virtuts remeiers)…

Vora la tanca hem deixat dos xops i dos àlbers que estan ben arrelats i aportaran frescor i ombra fins que cresquen les carrasques.

El bosque mediterráneo 

A finales del Paleolítico Superior y durante el Epipaleolítico y el Mesolítico en la Marina Alta encontramos el último paisaje natural no transformado por los humanos, ya que todavía eran cazadores y recolectores: el paisaje natural mediterráneo.

En este paisaje natural, allí donde no existe ninguna condición adversa, con el tiempo se conformará el Bosque Mediterráneo, que hemos querido reconstruir aquí y que ha desaparecido del término de Dénia, aunque hay intentos de renaturalizarlo en el Parque Natural del Montgó.

La vegetación formaba bosques espesos y apretados dominados por la carrasca (Quercus ilex rotundifolia), un gran árbol perennifolio, de madera dura, que proveía de bellotas para comer en las hordas y tribus que vivían y, claro, en sus presas. Arbustos y hierbas de su sotobosque los abastecían de madera y leña, fruta, verduras y finos medicinas naturales.  Hemos representado laurentinos (Viburnus tinus), madreselva mediterránea (Lonicera implexa), zarzaparrilla (Smilax aspera)…

La fauna que habría también sería típica: osos pardos (Ursus arctos), lobos (Canis lupus) y linces ibéricos (Lynx pardinus) son los depredadores más grandes, acompañados de zorros (Vulpes vulpes), tejones (Meles meles), jinetas (Genetta genetta)… Los herbívoros más grandes serían los antepasados ​​de los bueyes actuales, los uros euroasiáticos (Bos primigenius), los ciervos (Cervus elaphus), los corzos (Capreolus capreolus), las cabras montesas (Capra pyrenaica), el jabalí (Sus scrofa)… Los humanos también aprovechaban su carne como alimento y la piel, los huesos y los cuernos como materias primas para sus herramientas.

La forêt méditerranéenne

 À la fin du Paléolithique supérieur et pendant l’Épipaléolithique et le Mésolithique dans la Marina Alta, nous trouvons le dernier paysage naturel non transformé par l’homme, puisqu’ils étaient encore chasseurs et cueilleurs : le paysage naturel méditerranéen.

Dans ce paysage naturel, où il n’y a pas de conditions défavorables, au fil du temps, va se former laForêt méditerranéenne, que nous voulions reconstruire ici et qui a disparu de la région de Dénia, bien qu’il y ait des tentatives de renaturalisation dans le parc naturel du Montgó.

La végétation y formait des forêts épaisses et denses dominées par le chêne (Quercus ilex rotundifolia), un grand arbre à feuillage persistant, au bois dur, qui fournissait des glands à manger hordes et tribus qui y vivaient et, bien sûr, dans leurs proies. Arbustes et graminées de ses sous-bois qui fournissaient du bois et du bois de chauffage, des fruits, des légumes et même des médicaments naturels. Nous les avons représentés par le laurier-tin (Viburnus tinus), chèvrefeuille méditerranéenne (Lonicera implexa), salsepareille ou liseron épineux (Smilax aspera)…

La faune qui s’y trouverait serait aussi typique : ours bruns (Ursus arctos), loups (Canis lupus) et le lynx pardelle (Lynx pardinus), sont les plus grands prédateurs, accompagnés des renards (Vulpes vulpes), blaireaux (Meles meles), genettes (Genetta genetta)… Les plus gros herbivores seraient les ancêtres des bœufs actuels, des ours (Bos primigenius), des cerfs (Cervus elaphus), le chevreuil (Capreolus capreolus), la chèvre de montagne (Capra pyrenaica), le sanglier (Susscrofa)… Les humains utilisaient aussi sa viande comme nourriture et sa peau, ses os et ses cornes comme matière première pour leurs outils.

Der mediterrane Wald

Am Ende des Jungpaläolithikums und während des Epipaläolithikums und des Mesolithikums in der Marina Alta finden wir die letzte Naturlandschaft, die nicht von Menschen verändert wurde, da sie noch Jäger und Sammler waren: die Mediterrane Naturlandschaft.

In dieser natürlichen Landschaft, in der es keine widrigen Bedingungen gibt, werden im Laufe der Zeit die Mediterranen Wälder, die wir hier wieder aufbauen wollten und die aus der Gegend von Dénia verschwunden sind, obwohl es Versuche gibt, sie im Naturpark von Montgó zu renaturieren.

Die Vegetation dort bildete dichte Wälder, die von der Eiche (Quercus ilex rotundifolia), einem großen immergrünen Baum mit Hartholz,  dominiert wurden, der Eicheln als Nahrung für die dort lebenden Horden und Stämme und natürlich für ihre Beute lieferte. Sträucher und Kräuter aus seinem Unterholz versorgten sie mit Holz und Brennholz, Obst, Gemüse und sogar Naturheilmitteln. Wir haben sie vertreten: Lorbeerblättrige Schneeball (Viburnum tinus), Windende Geißblatt (Lonicera implexa), Raue Stechwinde  (Smilax aspera)…

Auch die Fauna war typisch: Braunbären (Ursus arctos), Wölfe (Canis lupus) und Pardelluchs (Lynx pardinus) sind die größten Raubtiere, begleitet von Rotfuchs (Vulpes Vulpes), Dachse (Meles meles), Ginsterkatzen (Genetta genetta)… Die größten Pflanzenfresser waren die Vorfahren der heutigen Stiere, Auerochsen (Bos primigenius), Rothirsche (Cervus elaphus), Rehe (Capreolus capreolus), Pyrenäen-Steinböcke (Capra pyrenaica), das Wildschwein (Sus scrofa)… Auch die Menschen nutzten ihr Fleisch als Nahrung und ihre Haut, Knochen und Hörner als Rohstoffe für ihre Werkzeuge.

The Mediterranean forest

At the end of the Upper Paleolithic and during the Epipaleolithic and Mesolithic in the Marina Alta we find the last natural landscape not transformed by humans, since they were still hunters and gatherers: the Mediterranean natural landscape.

In this natural landscape, where there is no adverse condition, over time the Mediterranean Forest will be formed, which we have wanted to rebuild here and which has disappeared from the municipality of Dénia, although there are attempts to renaturalize it in the Montgó Natural Park.

The vegetation formed thick, tight forests dominated by the holm oak (Quercus ilex rotundifolia), a large evergreen tree, with hard wood, which provided acorns to eat for the hordes and tribes that lived there and, of course, for their prey. Shrubs and herbs from their undergrowth supplied them with wood and firewood, fruit, vegetables and fine natural medicines. We have represented laurentines (Viburnus tinus), Mediterranean honeysuckle (Lonicera implexa), sarsaparilla (Smilax aspera)…

The fauna there would also be typical: brown bears (Ursus arctos), wolves (Canis lupus) and Iberian lynxes (Lynx pardinus) are the largest predators, accompanied by foxes (Vulpes vulpes), badgers (Meles meles), genets (Genetta genetta)… The largest herbivores would be the ancestors of today’s oxen, the Eurasian aurochs (Bos primigenius), the deer (Cervus elaphus), the roe deer (Capreolus capreolus), the ibexes (Capra pyrenaica), the wild boar (Sus scrofa)… Humans also used its meat as food and the skin, bones and horns as raw materials for their tools.

ESPECIES-BOTANIQUES-BOSC-MEDITERRANI

Vista de les imatges del Jardí Cultural i Sostenible

L’IES els Sorts de la Mar de Dénia, presa el nom de l’antiga partida agrícola del terme municipal on està situat. Malgrat ser un topònim molt més antic, els Sorts de la Mar apareixen per primera volta en la documentació conservada en el segle XVII: «un tros de terra a la partida de les Sorts de la Mar … que afronta ab camí de Xabea…» Cens Nominal, 1698.

Així i tot el topònim, molt probablement, remunta en el moment de la formació de la vila de Dénia, cap al 1308. L’ocupació cristiana de la medina Daniya el 1245 va donar a l’abandó i despoblament de la ciutat i del terme agrícola immediat pels pobladors musulmans i a l’ocupació d’algunes cases, propietats i terres de conreu per part d’una molt minsa població cristiana.

Fins a finals del s.XIII amb Jaume II no hi ha necessitat ni possibilitat de crear ex novo una vila cristiana en la zona, reunint, organitzant i relocalitzant dins de l’albacar (espai emmurallat més exterior, buit on tancar-se animals i persones en cas d’atac) del castell andalusí la població cristiana que vivia escampada per les ruïnes de la medina i per les foranes agrícoles. És en aqueix context quan, per a potenciar la repoblació agrícola d’un terme gran, ric i abandonat, es degueren escripturar les propietats agrícoles apropiades anàrquicament durant la conquesta i, sobretot, es degué crear un nou repartiment organitzat de les terres de secà per als nous colons que van vindre a la crida de Jaume II a poblar la nova vila.

Així presa significat el nom de la partida: al final de Dénia s’habilitarien diverses extensions de terreny de cultiu que serien, mesures, delimitades i dividides en lots, que serien sortejades entre els colons i les famílies que van tindre dret. Cada lot de terres seria dit «una sort» i la partida, «les Sorts». Aquest mètode de repartiment és molt antic i estés, des de l’Alt Urgell fins al País Valencià, i és molt habitual a les viles noves de la Safor i la Marina. Encara que no a tots els llocs s’ha fossilitzat «sort» en un topònim que haja sobreviscut i oficialitzat com és el nostre cas.

Per documentació, a Dénia coneixem quatre àrees així: una Sort (sense més, sense cognom) probablement pegada a les muralles de la ciutat andalusina, seria la principal; una Sortanella (diminutiu) al camí de Beniatlà, on ara està l’hospital comarcal; unes Sorts de la mar de l’Almadrava, borda la marina de l’Almadrava del marqués; i la nostra sort, l’única que ha conservat viu el nom en el cadastre modern de la ciutat: les Sorts de la Mar.

Fins a la construcció de l’institut el 2013, era una partida agrícola, amb alguns xalets d’urbanisme informal i tarongers en producció. En el nord, la partida delimitava amb la mar, actualment, amb una part dins del port i l’altra a la Marineta Cassiana de la Mar. Abans del 1898 i la construcció de l’escullera sud delimitaria amb l’arenal o muntanyar, el cordó dunar que vorejava la mar, ara destruït. En el sud, la fita seria probablement el barranc de la Cova de l’aigua. En l’oest, delimitava amb la partida del Fortí, antic raval andalusí, ara acabada d’urbanitzar. A l’est, delimitava amb la partida de les Galeretes. La partida era travessada per diverses vies aquest-oest, de nord a sud: la carretera moderna de les Rotes, el camí dels Lladres o Alt de Dénia a Xàbia (el camí vell de Dénia a Xàbia) i el camí de Merle-Calafat. Actualment, amb la urbanització de la zona, aqueixos camins han sigut la base d’un entramat quasi-ortogonal de carrers aquest-oest i nord-sud. En obrir els carrers, batejats amb noms d’un catàleg de déus grecs, el nom de la partida i fins al seu record, corria perill de desaparició. És per això que l’IES Núm. 3, conscient de la funció social i cultural que té un centre educatiu, va decidir preservar la memòria d’aqueix llegat toponímic denier de set segles d’Història i rebatejar-se com IES els Sorts de la Mar.

El Jardí Històric dels Sorts de la Mar

Hem volgut convertir la zona enjardinada del pati en un viatge per la història de la partida on s’assenta el centre, per a posar-l’en relació amb els canvis ocorreguts en els dos mil anys de passat de la ciutat de Dénia i amb l’ecosistema paisatgístic mil·lenari del seu terme.

L’enjardinament és converteix així en un recurs expositiu, un museu viu o ecomuseu agrícola, on proposem un recorregut que permet un discurs cronològic i temàtic sobre els paisatges històrics de la partida dels Sorts de la Mar. Hem creat als dos costats de l’entrada, un conjunt de tres parterres per a l’espai natural primigeni, propi del paisatge mediterrani, pràcticament inalterats durant la prehistòria, i quatre parterres més alineats cronològicament per a mostrar i recrear l’espai agrícola històric de la zona.

Aquests són:

El Bosc Mediterrani

La Màquia i la Garriga

El Bosc de Ribera

El Camp Romà

El Jardí Andalusí

El Camp Valencià

La Riquesa de la Pansa

Hem volgut crear un jardí que parlarà per ell mateix, dissenyat per a l’alumnat del centre, però també per a poder ser visitat en moments de ports obertes per qualsevol visitant encuriosit per Dénia i la seua història. Un complement perfecte per a l’ofereix museística i els paratges naturals de la ciutat.

Espai de les pensadores i els pensadors

La justificació per la qual aquestes pensadores i aquests pensadors són mereixedores i mereixedors d’incloure’s al projecte del Jardí Cultural i Sostenible és per la seua contribució a la difusió dels valors ètics i democràtics en la nostra cultura. A més a més foren lluitadors i lluitadores contra les injustícies i les desigualtats que en algunes èpoques fosques de la Humanitat malauradament regnaren. Així doncs, per açò, i perquè foren pioneres i pioners de la defensa del coneixement com a antídot de la barbàrie i l’odi, proposem aquests models de defensa d’una vida digna i plena de llibertat, igualtat i justícia.

1-Bertrand Russell (1872-1970)

2-Olympe de Gouges (1748-1793)

3- Plaça dels Presocràtics ( segles VI – V a. C.)

4- Plaça de Victoria Camps ( 1941)

5- Espai lliure de gènere Margaret Mead ( 1901-1978 ) i Ruth Benedict ( 1887-1948 )

Les Sorts de la Mar: un nombre de siete siglos para dos milenios de ocupación agrícola

El IES Les Sorts del Mar de Dénia, toma el nombre de la antigua partida agrícola del término municipal donde está situado. A pesar de ser un topónimo mucho más antiguo, las Sorts de la Mar aparecen por primera vez en la documentación conservada en el siglo XVII: «un trozo de tierra en la partida de las Suertes del Mar… que afronta con camino de Xabea…» Censo Nominal, 1698.

Sin embargo el topónimo, muy probablemente, remonta al momento de la formación de la villa de Dénia, hacia 1308. La ocupación cristiana de la medina Daniya en 1245 dio paso al abandono y despoblamiento de la ciudad y del término agrícola inmediato por los pobladores musulmanes y en la ocupación de algunas casas, propiedades y tierras de cultivo por parte de una escasa población cristiana.

Hasta finales del s.XIII con Jaime II no hay necesidad ni posibilidad de crear ex novo una villa cristiana en la zona, reuniendo, organizando y relocalizando dentro del albacar (espacio amurallado más exterior, vacío donde encerrarse animales y personas en caso de ataque) del castillo andalusí la población cristiana que vivía esparcida por las ruinas de la medina y por los exteriores agrícolas. Es en ese contexto cuando, para potenciar la repoblación agrícola de un término grande, rico y abandonado, se debieron de escriturar las propiedades agrícolas apropiadas anárquicamente durante la conquista y, sobre todo, se debió crear un nuevo reparto organizado de las tierras de secano para los nuevos colonos que vinieron a la llamada de Jaime II a poblar la nueva villa.

Así toma significado el nombre de la partida: en el término de Dénia se habilitarían varias extensiones de terreno de cultivo que serían, medidas, acotadas y divididas en lotes, que serían sorteadas entre los colonos y las familias que tuvieron derecho a ellos. Cada lote de tierras sería llamado «una suerte» y la partida, «Las suertes». Este método de reparto es muy antiguo y extendido, desde el Alt Urgell hasta el País Valenciano, y es muy habitual en las villas nuevas de la Safor y la Marina. Aunque no a todos los sitios se ha fosilizado «suerte» en un topónimo que haya sobrevivido y oficializado como es nuestro caso.Por documentación, en Dénia conocemos cuatro áreas así: una Sort (sin más, sin complemento) probablemente pegada a las murallas de la ciudad andalusí, sería la principal; una Sortanella      (diminutivo)  en el camino de Beniatlà, donde ahora está el hospital comarcal; unas Sorts del Mar de la Almadraba, junto a la marina de la Almadraba del marqués; y nuestra Sort, la única que ha conservado vivo el nombre en el catastro moderno de la ciudad: las Sorts de la Mar.Hasta la construcción del instituto en 2013, era una partida agrícola, con algunos chalés de urbanismo informal y naranjos en producción. En el norte, la partida miraba con el mar, actualmente, con una parte dentro del puerto y otra en la Marineta Cassiana del Mar. Antes de 1898 y la construcción de la escollera sur acotaría con el arenal o montar, el cordón dunar que bordeaba la mar, ahora destruido. En el sur, el mojón sería probablemente el barranco de la Cueva del agua. Al oeste, lindaba con la partida del Fortí, antiguo arrabal andalusí, ahora recién urbanizada. Al este, lindaba con la partida de las Galeretes. La partida era atravesada por varias vías este-oeste, de norte a sur: la carretera moderna de Les Rotes, el camino de los Ladrones o Alto de Dénia en Xàbia (el camino viejo de Denia en Jávea) y el camino de Merle-Calafat. Actualmente, con la urbanización de la zona, ejes de caminos han sido la base de un entramado casi-ortogonal de calles este-oeste y norte-sur. Al abrir los calles, bautizadas con nombres de un catálogo de dioses griegos, el nombre de la partida y hasta su recuerdo, corría peligro de desaparición. Es por eso que el IES Nº. 3, consciente de la función social y cultural que tiene un centro educativo, decidió preservar la memoria de ese legado toponímico dianense de sed siglos de Historia y rebautizarse como IES Les Sorts de la Mar.  

 

El Jardín Histórico de Les Sorts de la Mar

Hemos querido convertir la zona ajardinada del patio en un viaje por la historia de la partida donde se asienta el centro, para ponerlo en relación con los cambios ocurridos en los dos mil años de pasado de la ciudad de Dénia y con el ecosistema paisajístico milenario de su término.

El ajardinamiento se convierte así en un recurso expositivo, un museo vivo o ecomuseo agrícola, donde proponemos un recorrido que permite un discurso cronológico y temático sobre los paisajes históricos de la partida de las Sorts de la Mar. Hemos creado a ambos lados de la entrada, un conjunto de tres parterres para el espacio natural primigenio, propio del paisaje mediterráneo, prácticamente inalterados durante la prehistoria, y otros cuatro parterres alineados cronológicamente para mostrar y recrear el espacio agrícola histórico de la zona.

Estos son:

El Bosque Mediterráneo

La Maquia y la Garriga

El Bosque de Ribera

El Campo Romano

El Jardín Andalusí

El Campo Valenciano

La Riqueza de la Pasa

Hemos querido crear un jardín que hablará por sí mismo, diseñado para el alumnado del centro, pero también para poder ser visitado en momentos de puertas abiertas por cualquier visitante curioso por Dénia y su historia. Un complemento perfecto para la oferta museística y parajes naturales de la ciudad.

Les Sorts de la Mar : un nom de sept siècles pour deux millénaires d’occupation agricole

L’IES Sorts de la Mar de Dénia prend le nom de l’ancienne zone agricole de la région

commune ou quartier où il se trouve. Bien qu’il s’agisse d’un toponyme beaucoup plus ancien, Les Sorts de la Mar apparaît pour la première fois dans la documentation conservée au 17e siècle : « un terrain dans la zone des Sorts de la Mar … qui fait face au  chemin  de Xabea …» Recensement nominal, 1698.

Cependant, le toponyme, très probablement, remonte à l’époque de la formation de la ville de

Dénia, vers 1308. L’occupation chrétienne de la médina de Daniya en 1245 a fait place à l’abandon et dépeuplement de la ville et de la zone agricole immédiate par les colons musulmans et l’occupation de quelques maisons, propriétés et terres agricoles par une très petite population chrétienne.

Jusqu’à la fin du XIIIe siècle avec Jaume II, il n’y avait ni nécessité ni possibilité de créer ex novo un village chrétien de la région, tous se rassemblant, s’organisant et se relocalisant dans la basse-cour (espace fortifié le plus à l’extérieur, vide où les animaux et les personnes peuvent être fermés en cas d’attaque) du château andalou, la population chrétienne qui vivait éparpillé autour des ruines de la médina et des champs agricoles. C’est dans ce contexte où, pour favoriser le repeuplement agricole d’une vaste zone riche et abandonnée, il fallait céder les propriétés agricoles anarchiquement appropriées lors de la conquête et, surtout, on a dû créer une nouvelle distribution organisée de la terre ferme pour les nouveaux colons qui sont venus à l’appel de Jaume II pour peupler la ville nouvelle.

C’est ainsi que le nom de la zone prend un sens: plusieurs extensions seraient activées à la fin de Dénia de terres arables qui seraient, empesées, marquées et divisées en lots, qui seraient tirées entre les colons et les familles qui y avaient droit. Chaque lot de terrain serait appelé “un lot” et la zone,”Les Sorts”. Ce mode de distribution est très ancien et répandu, de l’Alt Urgell au paysValencien, et est très courant dans les nouvelles villes de La Safor et La Marina. Bien que pas à tous les lieux,  la « Sort » s’est fossilisée en un toponyme qui a survécu et est devenu officiel, comme c’est notre cas.

Pour la documentation, à Dénia, nous connaissons quatre domaines comme celui-ci: un Sort (rien de plus, pas de nom de famille) probablement accolé aux remparts de la cité andalouse, il en serait le principal ; une Sortanella (diminutif) sur la route de Beniatlà, où se trouve actuellement l’hôpital régional ; quelques Sortes de la mer de l’Almadrava, à côté du port de plaisance de l’Almadrava du Marquis ; Et notre Sorts, la seule qui a conservé le nom dans le cadastre moderne de la ville : Les Sorts de la Mar.

Jusqu’à la construction du lycée en 2013, c’était un terrain agricole, avec quelques chalets d’urbanisme informel et des orangers en production. Au nord, la zone faisait face à la mer, actuellement, avec une partie à l’intérieur du port et l’autre à Marineta Cassiana de la Mar. Avant 1898 et la construction du brise-lame sud jouxterait avec le banc de sable ou petite montagne, la ceinture de dunes qui bordait la mer, aujourd’hui détruite. Au sud, le point de repère serait probablement le ravin de la Cova de l’aigua. Dans l’ouest, cela bordait avec la zone du Fortí, une ancienne banlieue andalouse, maintenant tout juste urbanisée. A l’est, il faisait face à la zone des Galeretes. Le terrain  était traversé par plusieurs routes est-ouest, du nord au sud : la route moderne des Rotes, le Chemin dels Lladres ou Alt de Dénia à Xàbia (l’ancienne route de Dénia à Xàbia) et la route Merle-Calafat. Actuellement, avec l’urbanisation de la zone, les axes des chemins ont été la base d’un réseau quasi-orthogonal de rues est-ouest et nord-sud. Lors de l’ouverture des rues, nommées d’après un catalogue de dieux grecs, le nom du terrain et même sa mémoire, risquait de disparaître. C’est pourquoi l’IES numéro 3, conscient de la fonction sociale et culturelle que possède un centre éducatif, a décidé de conserver la mémoire de cet héritage toponymique de Dénia de septsiècles d’Histoire et se rebaptiser IES Sorts de la Mar.

Le Jardin Historique de Sorts de la Mar

Nous avons voulu transformer l’espace jardin de la cour en un voyage à travers l’histoire de la zone où le centre est établi, pour le mettre en relation avec les changements survenus au cours des deux mille ans d’histoire de la ville de Dénia et avec l’écosystème paysager millénaire de sa région.

Le paysage devient ainsi une ressource d’exposition, un musée vivant ou un écomusée agricole,où nous proposons un parcours qui permet un discours chronologique et thématique sur les paysages historiques de la zone des Sorts de la Mar. Nous avons créé un ensemble de part et d’autre de l’entrée, un groupe de trois parterres pour l’espace naturel original, typique du paysage méditerranéen, pratiquement inchangé au cours de la préhistoire, et quatre autres parterres chronologiquement alignés pour montrer et recréer la zone agricole historique de la région.

Ceux-ci sont:

La forêt méditerranéenne

Le maquis et la garrigue

La forêt de riveraine

Le champ romain

Le jardin andalou

Le champ valencien

La richesse du raisin sec

Nous avons voulu créer un jardin qui parlera de lui-même, conçu pour les étudiants du centre, cependant également pouvoir être visité aux heures de portes ouvertes par tout visiteur curieux de Dénia et son histoire. Un complément parfait à l’offre muséale et aux espaces naturels de la ville.

Les  Sorts  de  la  Mar:  ein  Name  aus  sieben  Jahrhunderten  für  zwei  Jahrtausende  landwirtschaftlicher  Tätigkeit

Das  IES  les  Sorts  de  la  Mar  de  Dénia  hat  seinen  Namen  von  dem  alten  landwirtschaftlichen  Gebiet  der  Gemeinde,  in  dem  es  sich  befindet.  Obwohl es sich um einen viel älteren Ortsnamen handelt, tauchen die Sorts de la Mar zum ersten Mal in den im 17. Jahrhundert erhaltenen Dokumenten auf: «un tros de terra a la partida de les Sorts de la Mar … que afronta ab camí de Xabea…» Cens Nominal, 1698.

Der  Ortsname  geht  jedoch  höchstwahrscheinlich  auf  die  Zeit  der  Gründung  der  Stadt  Dénia  um  1308  zurück.  Die christliche Besetzung der Medina von Daniya im Jahr 1245 führte zur Aufgabe und Entvölkerung der Stadt und des unmittelbaren landwirtschaftlichen Gebiets durch muslimische Siedler und zur Besetzung einiger Häuser, Grundstücke und Ackerland durch eine sehr kleine christliche Bevölkerung.

Bis  zum  Ende  des  13.  Jahrhunderts  mit  Jaume  II  gab  es  keine  Notwendigkeit  oder  Möglichkeit, wieder eine  christliche  Stadt  in  der  Gegend  zu  gründen. Während  man  sich  innerhalb  des  Albacar der  andalusischen  Burg ( ein ummauerter leerer Raum, wo  Tiere  und  Menschen  eingesperrt  werden  können  im  Falle  eines  Angriffs) versammelte,  organisierte  und  die  christliche  Bevölkerung umsiedelte,  die  verstreut  um  die  Ruinen  der  Medina  und  die  landwirtschaftlichen  Felder  lebte.  Um die landwirtschaftliche Wiederbesiedlung eines großen, reichen und verlassenen Gebietes voranzutreiben, mussten in diesem Zusammenhang die bei der Eroberung anarchisch angeeigneten landwirtschaftlichen Besitztümer urkundlich verbrieft und vor allem eine neu organisierte Landverteilung vorgenommen werden, geschaffen aus trockenem Land für die neuen Siedler, die auf den Ruf von Jaume II kamen, um die neue Stadt zu bevölkern.

So bekommt der Name des Landstücks Bedeutung: Im Bezirk von Dénia wurden mehrere Erweiterungen von landwirtschaftlichen Flächen ermöglicht, die in Grundstücke aufgeteilt wurden, welche unter den Siedlern und den Familien, die dazu berechtigt waren, verlost wurden. Jedes Grundstück wurde “una sort” (ein Glück) und das ganze Grundstück “les Sorts” (viel Glück) genannt. Diese Verteilungsmethode ist sehr alt und weit verbreitet, von Alt Urgell bis zum País Valencià, und ist in den neuen Städten La Safor und La Marina sehr verbreitet. Obwohl nicht zu allen Orten hat sich “Glück” zu einem Toponym versteinert, in unserem Fall hat es überlebt und ist offiziell geworden.

Laut  Dokumentation  kennen  wir  in  Dénia  vier  solcher  Gebiete:  ein  Sort  (nicht  mehr,  kein  Nachname),  das  wahrscheinlich  an  den  Mauern  der  andalusischen  Stadt  befestigt  ist,  das wäre  das  wichtigste;  eine  Sortanella  (Verkleinerungsform ) an  der  Straße  nach  Beniatlà,  wo  sich  heute  das  Regionalkrankenhaus  befindet;  einige  Sorts de la Mar von der Almadraba,  in  der  Nähe  des  Almadraba-Yachthafens  des  Markgrafen;  und  unser  Sort,  das  einzige,  das  den  Namen  im  modernen  Kataster  der  Stadt  erhalten  hat:  les  Sorts  de  la  Mar.

Bis  zum  Bau  des  Gymnasiums  im  Jahr  2013  war  es  ein  landwirtschaftliches  Grundstück  mit  einigen  informellen  Stadthäusern  und  Orangenhainen  in  Produktion.  Im Norden grenzt das landwirtschaftliche Grundstück derzeit an das Meer, mit einem Teil innerhalb des Hafens und dem anderen in der Marineta Cassiana de la Mar. Vor 1898 und dem Bau des südlichen Wellenbrechers grenzte es an die Arenal- oder Bergkette, den Dünengürtel, der das Meer begrenzte und jetzt zerstört ist. Im Süden wäre das Wahrzeichen wohl die Schlucht der Cova de l’Aigua. Im Westen grenzte es an den landwirtschaftlichen Teil von Fortí, einem alten andalusischen Vorort, der gerade urbanisiert wurde. Im Osten grenzte es an die Abfahrt von Galeretes. Das landwirtschaftliche Gebiet wurde von mehreren Ost-West-Straßen von Norden nach Süden durchquert: die moderne Carretera de les Rotes, der Camí dels Lladres oder Alt de Dénia nach Xàbia (die alte Straße von Dénia nach Xàbia) und die Straße Merle-Calafat. Heutzutage bilden diese Wege mit der Urbanisierung des Gebiets die Grundlage für ein quasi orthogonales Netz von Ost-West- und Nord-Süd-Straßen. Durch  die  Öffnung  der  Straßen,  benannt  nach  einem  Katalog  griechischer  Götter,  drohte  der  Name  des  Grundstücks  und  sogar  seine  Erinnerung  zu  verschwinden.  Deshalb  ist  die  IES  Nr.  3,  sich  der  sozialen  und  kulturellen  Funktion  eines  Bildungszentrums  bewusst und beschloss  die  Erinnerung  an  diesem  toponymische  Erbe  aus  sieben  Jahrhunderten  Geschichte  zu  bewahren  und  sich  in  IES  les  Sorts  de  la  Mar  umzubenennen.

Der historische Garten von Sorts de la Mar

Wir wollten den Gartenbereich des Pausenhofs in eine Reise durch die Geschichte des Landstücks verwandeln, in dem sich das Zentrum befindet. Damit es in Bezug zu den Veränderungen gesetzt wird, die in den letzten zweitausend Jahren in der Stadt Dénia und dem tausendjährigen Landschaftsökosystem ihrer Gegend stattgefunden haben.

Die Landschaftsgestaltung wird so zu einem Ausstellungsobjekt, einem lebendigen Museum oder einem landwirtschaftlichen Öko-Museum, wo wir eine Route vorschlagen, die einen chronologischen und thematischen Diskurs über die Landschaften und die Geschichte des Landstücks Sorts de la Mar ermöglichen.

Wir haben auf beiden Seiten des Eingangs eine Reihe von drei Parterres für den ursprünglichen Naturraum, typisch für die mediterrane Landschaft, praktisch geschaffen, während der Vorgeschichte unverändert, und vier weitere Parterres, die chronologisch angeordnet sind, um den historischen landwirtschaftlichen Raum des Gebiets zu zeigen und nachzubilden.

Diese sind:

Der mediterrane Wald
Die Macchia und die Strauchheide

Der Wald am Ufer
Das römische Feld
Der andalusische Garten
Das valencianische Feld
Der Reichtum der Rosine
Wir wollten einen Garten schaffen, der für sich selbst spricht, entworfen für die Studenten des Zentrums, aber auch bei offenen Türen für jeden zugänglich ist, der Neugierde für Dénia und seine Geschichte hat. Eine perfekte Ergänzung zum Museumsangebot und den Naturräumen der Stadt.

Les Sorts de la Mar: a seven-century name for two millennia of agricultural occupation

The IES Les Sorts del Mar de Dénia takes its name from the old agricultural district of the municipality where it is located. Despite being a much older place name, the Sorts de la Mar appear for the first time in the documentation preserved in the 17th century: «a piece of land in the area of ​​the Suertes del Mar… that faces the road to Xabea …» Nominal Census, 1698.

However, the toponym, most likely, dates back to the time of the formation of the town of Dénia, around 1308. The Christian occupation of the Daniya medina in 1245 gave way to the abandonment and depopulation of the city and the immediate agricultural area by the Muslim settlers. and in the occupation of some houses, properties and farmland by a small Christian population.

Until the end of the 13th century with James II there was no need or possibility of creating ex novo a Christian village in the area, gathering, organizing and relocating within the albacar (outermost walled space, empty where animals and people could be locked up in case of attack). of the Andalusian castle the Christian population that lived scattered throughout the ruins of the medina and the agricultural exteriors. It is in this context that, to promote the agricultural repopulation of a large, rich and abandoned area, the agricultural properties anarchically appropriated during the conquest had to be deeded and, above all, a new organized distribution of dryland lands had to be created to the new settlers who came at the call of James II to populate the new town.

This is how the name of the game takes on meaning: in the municipality of Dénia, several extensions of agricultural land would be enabled, which would be measured, delimited and divided into lots, which would be raffled between the settlers and the families who had the right to them. Each lot of land would be called “a luck” and the game, “The lucks.” This distribution method is very old and widespread, from Alt Urgell to the Valencian Country, and is very common in the new towns of Safor and La Marina. Although not all places have “luck” fossilized in a place name that has survived and made official, as is our case. Through documentation, in Dénia we know four areas like this: a Sort (without further ado, without complement) probably attached to the walls of the Andalusian city would be the main one; a Sortanella      (diminutive)  on the Beniatlà road, where the regional hospital is now; some Sorts del Mar de la Almadraba, next to the marquis’ Almadraba marina; and our Sort, the only one that has kept the name alive in the modern cadastre of the city: the Sorts de la Mar. Until the construction of the institute in 2013, it was an agricultural area, with some chalets of informal urban planning and orange trees in production. In the north, the area faced the sea, currently, with a part inside the port and another in the Marineta Cassiana del Mar. Before 1898 and the construction of the southern breakwater it would delimit with the sandy area or mount, the dune range that bordered the sea, now destroyed. In the south, the landmark would probably be the Cueva del Agua ravine. To the west, it bordered the area of ​​Fortí, an old Andalusian suburb, now recently urbanized. To the east, it bordered the Galeretes district. The route was crossed by several east-west roads, from north to south: the modern road of Les Rotes, the Camino de los Ladrones or Alto de Dénia in Xàbia (the old road of Denia in Jávea) and the Merle-Calafat road. . Currently, with the urbanization of the area, road axes have been the basis of an almost orthogonal network of east-west and north-south streets. When the streets were opened, baptized with names from a catalog of Greek gods, the name of the game and even its memory, it was in danger of disappearing. That is why the IES No. 3, aware of the social and cultural function that an educational center has, decided to preserve the memory of that Dianense toponymic legacy of centuries of history and renamed itself IES Les Sorts de la Mar.

The Historical Garden of Les Sorts de la Mar

We wanted to convert the garden area of ​​the patio into a journey through the history of the area where the center is located, to put it in relation to the changes that have occurred in the two thousand years of the city of Dénia’s past and with the ancient landscape ecosystem of its term.

The landscaping thus becomes an exhibition resource, a living museum or agricultural ecomuseum, where we propose a route that allows a chronological and thematic discourse on the historical landscapes of the Sorts de la Mar area. We have created on both sides of the entrance , a set of three flower beds for the original natural space, typical of the Mediterranean landscape, practically unchanged during prehistory, and another four flower beds aligned chronologically to show and recreate the historical agricultural space of the area.

These are:

The Mediterranean Forest

The Maquia and the Garriga

The Ribera Forest

The Roman Field

The Andalusian Garden

The Valencian Countryside

The Richness of the Raisin

We wanted to create a garden that will speak for itself, designed for the center’s students, but also to be visited at times of open doors by any visitor curious about Dénia and its history. A perfect complement to the city’s museum offering and natural sites.