Premi Sambori

L’alumna Sofía-Clara Spilz, de 3er d’ESO B, ha guanyat un dels Premis Sambori en la categoria de 2n cicle d’ESO
El lliurament del Premi va tenir lloc el passat 12 de maig a Mutxamel

Llegiu més


Aquí teniu el relat que ha rebut el Premi.

RIHAYA
EL VIATGE ROCÓS

En un món sense tecnologia, sense un cel blau, mancat de totes les coses que coneixem… i on la raça dominant, encara que s’assembla a la humana, seguia sense ser-ho per òbvies raons: sí, eren bípedes, i també tenien dos braços i un cap, però la seua pell era rocosa, d’un color marró grisenc; els seus ulls, axinats i d’un color verd fluorescent; els seus dits, amb peülles que assemblen ungles…

Era una raça veritablement intel·ligent. Alguns d’ells eren nòmades, però la majoria preferia assentar-se dins de coves prop de la vall rocosa. Les coves, que servien com a llars individuals, estaven interconnectades amb les altres per si algun depredador o monstre ataca, per a així poder fugir o rebre ajuda de forma més fàcil.

El món en el qual vivien no era per a res senzill.

Constantment semblaven haver-hi terratrèmols, i els llocs canviaven d’altitud o de lloc, raó que triaren mantenir-se en coves dins d’una muntanya la qual romania estoica, en comptes de sortir i caure dins d’alguna esquerda.

L’atmosfera, d’un color verd molsa, per a la majoria d’éssers vius arribava a ser tòxica, la qual cosa feia que no visqueren per molts anys. Encara que “els Rocosos”, després de diversos milers d’anys, van evolucionar i es van adaptar completament al medi ambient, fent que visqueren per més temps, en el qual van aconseguir crear tribus consistents.

Les tribus no mantenien relació amb les altres. Eren autosuficients. Però sabien de l’existència de les altres per mitjà dels Rocosos nòmades que viatjaven de tribu en tribu. Com estaven incomunicats, els idiomes eren una mica diferents, però en ser semblants els feia fàcil la comunicació amb els estrangers.

En una tribu anomenada Rakuam, els pobladors portaven per tradició robes roges. Eren teles que no cobreixen més del necessari, i que tenen estampats sols grocs amb forma d’espiral. Una altra de les seues tradicions era…

— Rihaya, estàs bé?

Una xiqueta havia caigut mentre jugava amb la seua amiga, i l’amiga se li va acostar mentre li tendia la mà.

— Gràcies Raly— va respondre mentre s’aixeca amb ajuda de la seua amiga—. Per sort només m’he raspat.

…que tots els nascuts en la tribu porten una “r” com a inicial del nom.

Les xiquetes, decidint anar per un adult per a atendre la ferida, van anar en camí a les coves. Quan van arribar, es van trobar que la mare de Rihaya estava donant a llum.

— Rihaya, a la fi arribes! La teva mare està a punt de tenir al teu germà, acosta’t i ajuda’m.

Raly va córrer per un túnel per a avisar-li als seus pares mentre Rihaya s’acostava al seu pare i agarrava la tela que li tendia per a abrigar al bebè quan nasquera, mentre que el seu pare li donava ànims a la mare. A l’estona, Rihaya ja tenia en mans a qui seria el seu germà menor.

La mare, demanant-li que li’l donara, en tenir el bebè en braços, va quedar embadalida.

— Que guapo és… Com l’anomenem?

— Jo vote per Ranaya!— diu Rihaya al moment.

— Per què, reina?

— Perquè és semblant al meu.

— Jo crec que és perfecte…— diu la mare mentre acaricia al bebè.

— Ranaya serà— diu el pare mentre abraça a la seua dona.

Després del naixement, tot girava entorn del bebè. Rihaya sentia que els seus pares la ignoraven, i encara que se sentira molesta amb Ranaya, sabia que ell no era res més que un bebè, per la qual cosa es quedava callada. Però passat el temps, mentre creixia i veia que la situació seguia igual, la ira i el rebuig que sentia s’anava acumulant. Com ho podia manejar una adolescent enmig de la pubertat? Ella no ho sabia, per la qual cosa va tenir una arrancada d’ira. I enmig de la discussió, va agarrar les seves coses i va fugir de casa.

Per a quan Rihaya es va calmar, ja es trobava molt lluny de la tribu. Havia caminat per hores mentre pensava enfadada en la situació, i per a quan va voler adonar-se, ni tan sols es podia veure la muntanya en la qual vivia.

— Ai… Ara què faig…?

Rihaya no estava segura. Tornar a casa i rebre una bona renyada, per a després continuar sent ignorada? Aquell pensament li va fer bullir la sang. Per a què? Segur que ells viurien millor sense ella, donant-li tot el seu amor a Ranaya. Ella només era un gerro, abans ple de l’amor dels seus pares, i ara tan trencat…

Després de diversos dies de caminada, on més de cinc vegades gairebé cau dins d’una esquerda per algun inesperat terratrèmol, va arribar al territori d’una altra tribu.

Els pobladors la van acollir el millor que van poder. Els va preocupar bastant el seu aspecte quan la van trobar, perquè com el viatge no havia estat previst, ella no havia portat els subministraments suficients com per a estar bé.
La van ajudar a recuperar-se, i li van permetre quedar-se a viure tot el que volguera. Com no hi havia coves de sobres, van fer que una de les famílies es fera càrrec d’ella. La família que ho va decidir fer constava de quatre integrants: els dos pares, el fill major i la filla menor. El fill major i ella no tenien molts anys de diferència, i amb diversos dies de xarrada es van tornar amics. Al principi ell li havia preguntat com havia arribat a la seva tribu i ella havia decidit no contestar, però ara que ja eren amics, ho va decidir fer.

— Llavors vas sentir gelosia i et vas escapar perquè ells se sentiren culpables…— va resumir el seu nou amic, Cassim.

— Quan et vaig dir que em sentia gelosa!? Jo…!

Ella va tractar de contradir-lo, però en veure que tenia raó, va preferir mantenir-se callada. Ell només va poder sospirar.

— Mira… jo vaig passar pel mateix.

Aquesta declaració va fer que Rihaya se li quedara mirant expectant, demanant per més informació.

— …la meua germana va nàixer quan jo tenia onze anys. Abans d’això, els meus pares sempre estaven amb mi, i era molt difícil convèncer-los que em deixaren sortir pel meu compte, però des que va nàixer, semblava que als meus pares ja els era igual el que feia. Em vaig sentir molest i ferit, igual que et va passar a tu. La diferència és que jo vaig decidir preguntar-los, Per què?. Després de parlar, em vaig adonar que no ho feien a propòsit. Quan Ela va nàixer, ells van veure que me la passava cuidant-la, i es van sentir culpables de sempre haver-me tingut tancat, així que van decidir deixar-me eixir quan volguera, sense adonar-se que el seu estrany comportament podia arribar a sentir-se com un rebuig. Després que els vaig explicar com em sentia, i jo saber com se sentien ells, vaig sentir que l’opressió del meu cor es va esfumar. Vaig plorar com mai ho havia fet.

Rihaya, atenta al relat, va començar a sentir com el pit se li enfonsava i els seus ulls s’humitejaven. Ara que ho recordava, ella no els havia deixat explicar-se ni res per l’estil.
Va començar a sentir-se culpable, i Cassim, veient que les seves paraules li havien afectat, va passar un braç sobre els seus muscles i la va abraçar de costat en un intent de reconfortar-la.

— Hauries de tornar a casa, No creus? Segurament estan molt preocupats per tu.

Rihaya, l’endemà es va acomiadar de tota la tribu i els va agrair la seua hospitalitat, i ells amablement li van donar subministraments per al viatge.

Tractant de recordar per on havia vingut, va caminar durant dies que li semblaven llarguíssims, però quan va veure la muntanya que tants anys l’havia protegit dels terratrèmols, va fer un salt d’alegria i va alleugerir el pas.

Quan va arribar, tots la van rebre amb llàgrimes i amb algun que un altre regany. Els seus pares li van donar un enorme i forta abraçada, i quan van arribar a la seva cova van tenir una xarrada realment llarga i profunda. Van arreglar el malentès, i ella els va contar sobre el seu viatge i el nou amic que havia fet.

Tot semblava arreglat, menys el fet que Rihaya se sentia nostàlgica. Quan tractava de dormir, no podia evitar rememorar el viatge i totes les coses noves que havia descobert.

Després d’haver estat meditant durant diverses setmanes, ho va decidir. Es convertiria en un nòmada i viatjaria cap a nous llocs per a descobrir més coses noves. Quan els seus pares es van assabentar, es van sentir realment tristos. Però ella els va alleujar dient que s’aniria recentment quan Ranaya complira huit anys.

Una setmana després que el seu germanet complira els huit, ella va emprendre el seu viatge. Va passar a saludar a la família de Cassim, va conèixer quatre tribus més… Sempre, després de fer un nou descobriment, tornava a Rakuam per a contar les seues històries. Fins que un dia, va deixar de tornar.

Ningú sap què li va passar. Si es va establir en una altra tribu, o si algun terratrèmol havia fet de les seues.

Sempre mantindrien en les seves memòries aquella jove Rocosa, la que amb tan sols catorze anys havia viatjat a una altra tribu quan uns altres no podien ni somiar amb això. La jove que viatjava i sempre relatava històries fascinants… Estaven completament segurs que l’estranyarien, i que mai l’oblidarien.

Exposición de los alumnos de PR4 sobre el Día de la Paz

DÍA DE LA PAZ, 30 de enero
Exposición realizada por los alumnos de PR4

Los alumnos de PR4 han realizado una exposición en la que conmemoran el Día de la Paz. A través de ella, nos invitan a reflexionar con imágenes que ponen de manifiesto la tragedia de la guerra. La violación de derechos humanos, la importancia de la ayuda humanitaria, así como las causas y consecuencias de los conflictos bélicos están presentes en las fotografías mostradas.
¡No perdáis la ocasión de visitarla en el vestíbulo del IES!

Día de la Paz (manifiesto PR4)

Los alumnos de PR4 nos invitaron a celebrar el Día de la Paz (30 de enero) con uno manifiesto que leyeron a través de la megafonía del centro, y una exposición


DÍA DE LA PAZ MUNDIAL 30 DE ENERO

WOLDU RUIZ, PR4. Solo hay una cosa que me viene (y supongo que a todos) a la cabeza cada vez que oigo hablar de alguna guerra en un país lejano que se ha llevado a miles de personas por el control de los recursos naturales, desigualdades sociales, el auge de extremismos y nacionalismos o motivos étnicos, comerciales o tecnológicos. Matanzas pesadillescas por puro interés capital.
¿Por qué?
¿Por qué la humanidad se mata entre sí de forma tan horrible?
¿Por qué vemos como opción más factible el asesinato que compartir ente nosotros?
Sin embargo, hay algo que me preocupa más aún que la guerra de por sí, y es cómo su mera existencia nos es tan natural, que ya no nos exaltamos: nuestra creciente indiferencia y decreciente empatía nos ha acostumbrado…
Pero, continuando con la pregunta, ¿por qué?
Por lo mismo de siempre, interés, egoísmo, apatía, odio… Codicia.
Tal como dijo el propio Charles Chaplin: “ Pensamos demasiado, pero sentimos muy poco”.
Las guerras por el odio, heredados de generación en generación, bucles en forma de círculo donde el odiado pasa a odiar y hacerse odiar por otros, se han vuelto el día a día, y no pasa nada. Nada mientras ocurra en esos países lejanos, en esas tribus barbáricas. Nada mientras los que se maten sean árabes o africanos o cualquiera fuera de nuestra burbuja, nuestra preciada y cómoda burbuja. No nos importa, no mientras ocurra fuera, lejos.
Paradójicamente, en nuestra burbuja hay recursos naturales que importamos de fuera, de países sumidos es multitud de conflictos y, como buenos 1er mundistas extraemos de ellos todo lo que nos conviene para nuestro desarrollo: mano de obra barata, petróleo o minerales como el oro o coltán, entre otros recursos. Y todo lo que no nos interesa de los países en conflicto, lo dejamos fuera, incluso la realidad de la violación de derechos humanos o la necesidad de ayuda humanitaria.
Por favor, compañeros, no olvidemos que muchas guerras son, directa o indirectamente, responsabilidad nuestra.

30 DE ENERO, DÍA DE LA PAZ MUNDIAL

Tristemente, en la actualidad, el asesinato, el exterminio, la esclavitud, la deportación o la tortura son ejemplos de la violación de derechos humanos. Delitos penados, pero vividos en los países en guerra.

Sin embargo, las acciones que se centran en salvar vidas mediante la provisión de agua potable o entrega de alimentos y productos de higiene básica nos hacen creer en la existencia de personas aún sensibles a estas tragedias. La ayuda humanitaria de las ONG y nuestra colaboración con ellas es, por ello, fundamental.

Arthuro Salazar, PR4

En el año 2020, el mundo vivió multitud de conflictos armados como la GUERRA DE SIRIA que comenzó en 2011. Desde entonces han muerto 380000 personas y 12 millones han salido del país para poder salvar sus vidas . Siria, lamentablemente, ha sido destruido en su mayor parte.
Otros de los tristes conflictos armados es la GUERRA DE YEMEN. Yemen es uno de los países árabes más pobres y su guerra comenzó en 2015. La guerra ha provocado una terrible hambruna que sufre más del 60% de la población. Y no olvidemos la GUERRA DE ORIENTE PRÓXIMO que engloba tres grandes conflictos : la eterna lucha entre Israel y Palestina , la guerra de Irak y Afganistán, y la grave tensión entre Estados Unidos e Irán .
Es duro imaginar el sufrimiento de todas las familias que no han podido escapar del conflicto o que han perdido a seres queridos .
Ainhoa García PR4
Lamentablemente, siguen existiendo guerras como la del SAHEL, una franja que recorre de este a oeste el continente africano. Lleva activa desde principios de siglo y se involucran países como Costa de Marfil, Nigeria, Chad y muchos otros. En el centro de este se encuentran multitud de conflictos interétnicos, armados y clanes yihadistas. Gran parte de su situación se debe a los intereses geopolíticos, luchas étnicas y la fragilidad de los estados, en los que imperan la corrupción y los regímenes autoritarios.

No podemos olvidar tampoco el conflicto de SUDÁN DEL SUR que pervivió durante seis años, finalizando el pasado año. La avaricia por controlar los numerosos recursos naturales que posee como diamantes, oro, cobre o zinc lo convierten en objetivo bélico. Actualmente, el país vive una de las hambrunas más graves del planeta.. Una vez más, en un país con tanta riqueza, son los más débiles quienes sufren las consecuencias.

Raúl Colomer, PR4

La guerra ha convertido reinos enteros en polvo
¿Alguna vez te has parado a pensar en todos los niños que mueren por la guerra?
¿Y qué hay del hombre o mujer que llora por haberlo perdido todo a causa de una bomba?
¿Alguna vez te has parado a pensar cuánta sangre inocente hemos derramado?
¿Y qué hay del nuevo amanecer que para miles de personas será el último?
¿Y qué hay de toda la alegría de vivir que a miles de personas se les escapa de las manos?
¿Y qué importa nuestro color de piel?¿Acaso no tenemos todos el mismo cerebro para pensar y el mismo corazón para sentir?
¿Y qué hay de los bosques talados? Quemados a pesar de sus súplicas.
¿Y qué hay de los mares contaminados?¿Y de la cantidad de fauna y flora destruida por la acción humana?
¿Y qué hay de los animales? ¿Qué hay de los animales que lloran y han sido masacrados sin piedad.
¿Y qué hay de los valores de la naturaleza que nos enseñaron de niños?¿Crees que los estás respetando?
¿Alguna vez te has parado a observar cómo la Tierra llora y cómo pide ayuda?
¿Qué le hemos hecho al mundo? Solo te pido que te detengas un momento a pensaren nuestras acciones.
¿Qué hay de nosotros?¿En realidad nos importa?
Y yo os pregunto, mares, bosques, animales y personas ¿acaso no somos todos hermanos? Y entonces, ¿por qué permitimos que nuestros hermanos mueran?¿Acaso no es el deber de los hermanos el de cuidarse y protegerse?
Mucha gente piensa que un mundo sin guerra y sin sufrimiento no sería posible. ¿Pero acaso no parecía imposible que un hombre pisara la Luna?¿Acaso no parecía imposible curar enfermedades? ¿Acaso no parecía imposible volar?
Y el caso es que todos los logros que parecían imposibles, sí lo fueron gracias a la gente que creyó en ellos y que día tras día luchan por volverlos un poco más reales.
Muchos piensan que es inútil luchar, porque una sola persona no puede cambiar el mundo. Pero ¿qué hay de todas esas personas que piensan como tú? Apuesto a que, uniéndonos, ya no seríamos una sola persona. Y TODOS, con un mínimo gesto, podemos cambiar el mundo. Así que respeta a los que no son respetados, quiere a los que no son queridos, ayuda a los que nadie ayuda. Trata con respeto a gentes, campos y océanos. Lucha por hacer del mundo un lugar mejor. Lucha por la paz. ¡VIVE LA PAZ!

Alejandra Cegarra, PR4