v_ginersegui

El emotivo discurso de Rosa Verdú en la graduación de 2º de Bachillerato

La graduación de 2º de Bachillerato es uno de esos momentos que permanecen para siempre en la memoria de quienes los viven. Entre la emoción de las despedidas y la ilusión por los nuevos caminos que están por comenzar, las palabras adquieren un significado especial.

Durante el acto de graduación, nuestra compañera Rosa Verdú compartió con el alumnado unas palabras cargadas de afecto, reflexión y buenos deseos para esta nueva etapa.

A continuación, reproducimos el discurso que dirigió a los estudiantes en una tarde llena de emociones, recuerdos y esperanza. A todos ellos, les deseamos lo mejor en el camino que ahora comienzan. Que el futuro les brinde grandes oportunidades y muchas razones para seguir creciendo y soñando.

¡Feliz futuro y mucho éxito en todo lo que está por venir!

Cuando emprendas tu viaje a Ítaca
ruega que el camino sea largo,
lleno de aventuras, lleno de experiencias.

Konstantinos Kavafis


Queridos alumnos y alumnas, profesorado, familias, buenas tardes:

Vivo como un honor y un privilegio dirigirme hoy a vosotros, graduandos y graduandas (sois un gerundio precioso) en nombre de mis compañeros, de todos los profesores y profesoras que os hemos acompañado durante estos seis años y, por intensidad y cercanía, especialmente de los equipos docentes y tutoras de 2º de Bachillerato, un curso intenso, exigente. Pero aquí estáis, más cultivados, más fuertes, mejores. Ya pasó el peligro de ese acrónimo maldito y “pacífico” que nos ha perseguido durante todo el curso.

Algunos compañeros hemos coincidido con vosotros hasta en cuatro ocasiones durante la Secundaria y el Bachillerato y eso implica muchas horas juntos. Horas en las que hemos intentado compartir nuestro amor a la ciencia, al deporte, a las lenguas, el amor al arte (también en sentido figurado), a la belleza. Porque esto va de amor y belleza que, en definitiva, es lo que todos anhelamos: amor y belleza en nuestras vidas y en el mundo.

Y es que nosotros estamos aquí para deciros cosas bonitas (ahora que no nos oye nadie) en justa correspondencia por vuestra simpatía, cariño y generosidad en estos cursos compartidos.

Siempre me han gustado las despedidas porque brindan la ocasión de decir lo que no diríamos en otro momento por timidez, por pudor, por no cruzar esa barrera, de cristal, pero barrera al fin y al cabo, entre vosotros y nosotros. Pero os marcháis, y esa barrera ya es mucho más liviana, ya casi no existe. Y el mejor modo de halagaros que se me ocurre es deciros que os echamos de menos; y hay una hermosa palabra para ello: añoranza, Os echo de menos, y me consta que no soy la única. Sabemos que el sentimiento no es mutuo y lo entendemos... Pero siempre el que se queda acusa más la poderosa fuerza de la costumbre, ese trato vuestro tan impecable y cordial, de esa cordialidad que viene del cor, del corazón, y no solo de las formas. Por eso, en vuestra ausencia, los pasillos son ahora más fríos e inhóspitos.

Hemos intentado, con mayor o menor fortuna, dar clase y dar ejemplo, porque, entre lo mucho que aprendemos de vosotros cada día, está que os movéis por lo que los adultos hacemos y no por lo que decimos. Aunque la palabra sosegada sea, frente al vértigo de la inmediatez, la mejor aliada. De ahí nuestra insistencia siempre en que seáis impecables con las palabras. Y, por eso, ojalá os acompañe siempre un grato recuerdo de vuestros profesores en el instituto, de nuestras palabras, de nuestras acciones. Como dice Irene Vallejo: "felices quienes topan con buenos maestros, aunque sea una sola vez en la vida: ya no habrá vuelta atrás". En tantos años, seguro que ha ocurrido esa “sola vez” en la vida. Ojalá hayan sido muchas. Ojalá hayan sido todas.

Estudiar es hoy un derecho y una obligación, pero durante siglos, durante milenios, fue un privilegio, una ley privada. Esa obligación, de “ob ligare”, implicaba un vínculo, una unión en favor de otro. Que tengamos una educación pública es un derecho y una obligación, como también lo es cuidarla y defenderla. Y es ese vínculo el que finalmente nos ha unido a todos, familia y escuela, en el deseo de mejorar vuestras cualidades a través del estudio, de cuidar vuestra mente y vuestro cuerpo. Porque la educación, aunque sea obligatoria y aunque parezca paradójico, es la base de la libertad, multiplica nuestras opciones. En cualquier estudio que emprendáis, universitario o no, relacionado con el mundo laboral o no, no dejéis de sentiros libres y obligados y privilegiados, porque el saber y la cultura todo lo embellecen, todo lo mejoran. A vosotros, también.

También nos recuerda Irene Vallejo, tan sabia e inspiradora siempre, que palabras como “inteligencia” o “intelecto” contienen la raíz de “lector”. Ser inteligentes es leer libros, leer entre líneas, leer la realidad, leer los rostros y los gestos. Un lector es también un elector, pues cultivar la lectura significa poder elegir y cuidar la sociedad y la democracia. Ojalá alguna vez, una sola vez, en vuestra vida, volváis la vista a estas lecturas de Bachillerato denostadas por ser obligatorias (aunque leer no admita imperativos) con cariño y gratitud, porque tenéis la fortuna de que un día existieron esos poetas, esas escritoras y escribieron para vosotros. Porque no leéis para un examen, leéis para la vida; leéis para siempre, para ser felices, para ser mejores.

Nuestra lista de deseos para vosotros no acabaría nunca, pero continúa un poco más con algo muy sencillo: cultivad la diferencia, aunque, como al poeta, “vuestras alas de gigante os impidan caminar”. Porque en este mundo global, uniformado, necesitamos la diferencia para respirar. Y, porque por algo sois, como diría Baudelaire, “la santa juventud, de límpida mirada como el agua que corre”.

Sed seres comprometidos con los vuestros, pero también con los otros. Algunos y algunas (espero que muchas algunas, porque significaría que estáis haciéndolo mejor que nosotros) tendréis en el futuro responsabilidad y poder. Honrad ese poder y haceos merecedores y merecedoras de él.

Y unos últimos deseos: que el futuro os depare más luces que sombras y que, si estas últimas llegan, las afrontéis con entereza. Y, si os equivocáis, como esa paloma errática de Alberti, y vais al Sur queriendo ir al Norte, y confundís el trigo con el agua, las estrellas con el rocío y el calor con la nevada, no olvidéis nunca que siempre tenéis derecho a empezar de cero. Esa es la maravilla de la vida. Y ojalá podáis, como nuestro querido Luis Cernuda, ser aquellos que imaginabais.

Cultivad la alegría, pues el humor salva de la derrota, del hastío, del miedo, de la tristeza. Sin olvidar nunca que “llorar es de valientes” y que siempre tendréis la Literatura, como ese lugar al que volver, ese lugar por el que otros transitaron por el dolor o la dicha antes que vosotros y han sobrevivido para contároslo. Porque la Literatura no cuenta la vida de un autor; cuenta tu vida.

Como os decía al principio, siempre me han gustado las despedidas, pues este tono íntimo nunca lo hubiese adoptado en otro contexto y este discurso tan “modalizado” y cariñoso tampoco os habría llegado nunca. Así que, con el deseo de que tengáis una vida plena en lo personal, en los estudios y en lo profesional, nos despedimos de vosotros sin que sepáis que en este adiós va un suspiro, porque os quedáis aquí conmigo, con nosotros, como el primer amor.

Ha sido un placer. Ya sabéis dónde encontrarnos. Buena suerte y buena vida.

Rosa Verdú
Profesora de Lengua Castellana y Literatura
Coordinadora de la biblioteca

Tras la lectura de Invisible, de Eloy Moreno, durante la segunda evaluación, en la optativa de Revista Escolar hemos visto algunos capítulos de la serie basada en la novela para trabajar la crítica literaria.

En esta reseña, Inés Saysset comparte su opinión sobre la adaptación y analiza cómo se han trasladado a la pantalla los personajes, las emociones y los temas más importantes de la historia.

La nostra comunitat educativa està d’enhorabona. Dos alumnes del centre han sigut seleccionats com a finalistes en la 5a categoria (3r i 4t d’ESO) dels XXIX Premis Contarella de Narrativa en Valencià, organitzats per la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Alacant.

El conte finalista ha sigut El cant dels ocells, d’Alvaro Navarro i la il·lustració d’Amanda Ciccone, alumnes d’Enriquiment curricular del curs 3r B. 

El premio ha sigue un lot de cinc o sis llibres, un smartwatch, uns auriculars i una minicàmera de fotos. A més, han guanyat 300 euros per a comprar llibres en valencià per al departament o la biblioteca del centre.

Aquest reconeixement posa en valor l’esforç, la creativitat i el compromís amb la llengua valenciana dels nostres estudiants.

Des del centre volem felicitar l’alumnat participant i la professora que els ha acompanyat, Anna Santacreu, en aquest projecte, i compartir amb tota la comunitat educativa aquesta magnífica notícia.

A continuació, podeu llegir el conte El cant dels ocells, escrit per Álvaro Navarro, i disfrutar de la il·lustració que l’acompanya, realitzada per Amanda Ciccone.

EL CANT DELS OCELLS

Hi havia un ocell, volant en la nit.
El cel estava més fosc que de normal. La lluna emetia una resplendor roig, i els estels s’ocultaven, tímids, darrere un mantell gris. Un vent suau, una brisa dolça i gèlida, recorria els carrers que formaven els arbres del bosc, cantant la seua cançó, murmurant paraules ombrívoles a les orelles dels dorments animals.
L’ocell volava amb lleugeresa, una ombra blava que no es dirigia a cap lloc, només volava. No hi havia destinació, no hi havia intenció, només acte, acció.
Una suau melodia sortia del seu bec. Era com un torrent d’aigua constant: el seu so mai parava, però a penes era perceptible. L’únic instrument que l’acompanyava era el murmuri del vent.
Però, que feia un ocell sol en la nit, acompanyat només pel vent i la foscor del cel? D’on venia? On anava?
Volava, fluïa amb la brisa. No sabia que hi havia davant, només que no podia parar. Havia intentar ocultar-se entre els arbres, entre els núvols, però ell l’havia trobat. I ara estava darrere de l’ocell.
Era massa tard. Ja no hi havia esperança per a l’ocell. Aleshores es va fondre amb la nit, amb el vent i amb el seu cant. L’últim, va ser una llum roja.
Hores després, van trobar el cos de la xica al carrer, molt lluny, molt lluny de la discoteca d’on van sortir ella i el seu atacant. Estava viva, però la mort s’havia apoderat del seu cos: ulls cristal·lins, pell pàl·lida, i una expressió que el policia mai oblidaria.
Als seus auriculars encara sonava “El Cant dels Ocells”.

Aprofitem també aquesta ocasió per a recordar els excel·lents resultats obtinguts pel nostre alumnat en edicions anteriors dels Premis Contarella de Narrativa en Valencià. En l’edició de 2024, Ainhoa Moreno va resultar guanyadora amb l’obra Què passaria si s’abraçaren?, mentre que Sofía Barroso va ser finalista amb el conte Vull que siga com abans.

QUÈ PASSARIA SI S’ABRAÇAREN?

La nit és freda i la llum de la lluna plena ja ha envaït tot el cel. El xic de cabells foscos i pell pàl·lida, com de costum, no pot dormir. S’acosta a la finestra a contemplar els carrers ombrívols. Però, aquesta vegada és diferent. En un terrat pròxim hi ha una xica ballant sola. Els seus cabells pèl-rojos es mouen a la velocitat del vent. Expressa alegria i entusiasme amb només el seu somriure. La xica pèl-roja continua ballant sense importar que siga un dimarts qualsevol a les dos de la matinada. 

Una sensació incerta recorre al xic, qui aparta la seua mirada i pensa per a si mateix: “No puc estar amb ella, no sent com soc”. No obstant això, no es mou de l’ampit de la finestra. S’asseu i continua contemplant-la. Està meravellat amb cada pas que dona i cada moviment que fa. De sobte, el xic de cabells foscos s’alça ràpidament. Es repeteix al seu cap: “No, no, no…”, i tanca la finestra.

La xica de cabells pèl-rojos està prenent un café en el seu xicotet però acollidor pis. La nit anterior va estar ballant al terrat i va notar una presència observant-la des de la llunyania, un xic de cabells foscos. Recordava sentir-se com mai en tindre companyia mentre feia alguna cosa que estimava, sentir-se viva. Però no va pensar més en això. Va eixir decidida cap a l’estació de tren.

El rellotge de l’estació marca les nou i el xic de cabells foscos ja està esperant al seu transport mentre s’asseu a un banc. Falten encara unes hores perquè arribe el seu tren, però a ell sempre li agrada estar preparat.

El rellotge de l’èstació marca les nou i quaranta-tres i la xica pèl-roja arriba tard. Té una entrevista del treball que sempre ha volgut. Eixe tren és la seua oportunitat per a tindre la seua vida somiada.

El rellotge de l’estació marca les deu en punt. El xic dels cabells foscos està en el seu vagó del tren amb destinació als afores, al desconegut. I la xica pèl-roja està en el seu vagó del tren amb destinació al cor de la ciutat, a una nova vida. Els trens estan a punt de partir. 

Els ulls dels dos joves es troben, uns plens de vida i els altres amb un immens buit per a ser omplits. En eixe instant, és el moment en el qual el xic dels cabells foscos i la xica pèl-roja s’entrellacen a través de les finestres de cada tren. Tan prop l’un de l’altre i alhora tan lluny. Tot podria canviar si estigueren en el mateix tren, però no ho estan. Cadascú té la seu destí per molt que vulguen estar junts. 

El rellotge de l’estació marca les deu i un minut. Els motors es posen en marxa per a partir, i els dos joves que ni tan sols s’han conegut, es donen el seu últim adeu amb la mirada.

Però, què passaria si la xica pèl-roja i el xic dels cabells foscos s’abraçaren? O dit d’una altra forma: “què passaria si l’amor i la mort s’abraçaren? Moriria l’amor? O estimaria la mort? Tal vegada, la mort moriria enamorada i l’amor estimaria fins a la mort.”

Vull que siga com abans 

Això era una xiqueta molt petita, eixa xiqueta era jo, i vaig a contar-vos una història.

Quan era petita anava tots els anys a visitar als meus iaios . Era un viatge molt llarg, però les huit hores que durava les passava molt emocionada. Sempre feia el compte enrere molt il·lusionada, i quan arribàvem a la casa dels meus iaios els abraçava molt fort.

Tots els anys féiem el mateix: a l’estiu anàvem a la piscina, anàvem a passejar…. Quan era setmana santa véiem totes les processons i, a l’hivern, anàvem a per xurros,  al meu parc preferit a jugar, etc.

Per a mi, els meus iaios eren els millors. La meua iaia em volia moltíssim, moltes vegades cuinava els meus menjars favorits i em donava un euro per a anar al quiosc. El meu iaio era molt intel·ligent i sempre m’explicava coses, que encara que era massa xicoteta per a entendre-les m’encantava escoltar-lo. Sempre “punxava” la meua iaia per a fer-me riure, i m’ensenyava a jugar a la brisca.

Cada vegada em feia més major, i encara que no era el mateix, continuava emocionant-me per aquestes dates.

Un estiu vaig anar, com tots els anys, a celebrar el meu aniversari,  el 4 d’agost. Era el meu dia especial, quan em feien el pastís que demanava, quan decoraven la casa de sorpresa, quan tots em donaven tota la atenció, quan em regalaven les meus coses peferides… Era el meu dia preferit.

Vam menjar tots junts, els meus iaios, pares, germanes i jo. Després d’unes hores vam decidir bufar els ciris i obrir els regals. Em van regalar moltes coses: unes sabates, unes arracades, retoladors… Estava molt il·lusionada, i vaig decidir posar-me les sabates noves. Deu minuts després el meu iaio va preguntar-me: “I eixes sabates? Són molt boniques”. Quan vaig escoltar això vaig quedar-me molt sorpresa, però vaig contestar-li que eren el meu regal d’aniversari. Després d’un temps el meu iaio va dir-me per segona vegada: “M’agraden molt eixes sabates, són noves?” Vaig contestar ràpidament que sí, que eren noves, i vaig anar molt ràpid a preguntar-li al meu pare si el iaio estava bé. El meu pare, angoixat, va preguntar que per què deia això, i que si estava tot bé. Vaig dir-li que sí, però vaig explicar-li el que havia ocorregut. Al meu pare se li van posar el ulls plorosos, i va dir-me que ja m’ho explicaria tot bé a casa.

Quan vam arribar a casa el meu pare va explicar-me, que al iaio li havien  detectat alzheimer feia 2 mesos i no volien dir-li-ho fins que començara a oblidar-se de coses. Tot va canviar eixe any.

Ara estic anant de camí a visitar-los, i ja fa quatre anys d’això. Ara ja res és igual i quan els visite, m’emocione encara més que quan era xicoteta. Tinc moltes més ganes de veure’ls, i plore cada vegada més quan m’adone que cada vegada anirà a pitjor.

Ja no vaig al parc a jugar, ara vaig a la residència, perquè ja la iaia no es pot encarregar de cuidar-lo. Ara en compte d’anar a per xurros, vaig a donar-li de menjar perquè s’ha oblidat de menjar sol. Fa un temps diria que era impossible que el meu iaio, que era el meu exemple a seguir, que era de les persones més intel·ligents que coneixia, que era una persona molt coneguda i volguda a la seua ciutat, li podria ocórrer això. Mai podré entendre-ho, per què a ell, i per què a la nostra família.

Ja només falten 30 minuts per arribar, i només escolte música mentre pense en ell. Em convenç que he d’acceptar-ho perquè ja ha passat molt temps, però en el fons sé que el millor per a mi és esplaiar-me plorant. El que més vull en estos moments abans d’arribar a la seua ciutat, és tornar a quan era xicoteta i la meua única preocupació era triar el sabor del meu pastís d’aniversari. 

Vull que siga com abans.