REVISTA OLA18

El dia 26 de febrer, els alumnes d’enriquiment i diversificació de 3r d’ESO de l’IES Platja Sant Joan van anar al centre d’Alacant amb la intenció de veure una obra al teatre principal en valencià i anglés, Shoes.

L’excursió va començar a les 10:00 del matí, quan l’alumnat va eixir de l’institut per agafar el tram que els portaria fins a l’estació de Mercat, la més propera al teatre. Com van arribar molt prompte i no havien de estar al teatre fins a les 11:45, el professorat els va donar mitja hora per a passejar pel voltant. Alguns estudiants van aprofitar eltemps per a esmorzar i altres per a visitar la zona.

Una vegada ja al teatre es van asseure amb altres centres educatius que anaven a veure l’obra. Primer va parlar una xica que va informar sobre la importància de mantindre el silenci al teatre per a les persones que estan treballant a l’escenari.

L’obra tractava dos temes importants: el prejudicis lingüístics i el genocidi armeni. Era interessant com plasmava aquest temes d’una manera còmica i entretinguda, però fent reflexionar sobre conceptes que, possiblement,l’alumnat no havia pensat abans. Per exemple, al final de l’obra es va poder comprovar que la majoria dels espectadors no havien escoltat mai res sobre el genocidi armeni.

També va ser sorprenent com el públic va quedar enganxat amb l’obra i va respectar i acompanyar als actors amb les emocions corresponents en cada moment.

Al final de l’obra, el actors van interactuar amb els espectadors contestant totes les seues preguntes sobre els personatges, la història i el treballs de producció de la obra.

Després del teatre, la professora acompanyant, Anna Santacreu, va fer una petita ruta cultural pel centre i de camí a la parada del tram que els portaria a les seues cases.

Per a concloure, va ser un dia molt interessant i diferent que va agradar a tot l’alumnat que va assistir, ja que, a més de ser entretinguda van poder aprendre coses noves.

Alicia Soler i Carla Migallón

Mario Candela, professor de Valencià

Recentment, l’escriptora Gemma Pasqual ha estat en Alacant i una de les seues parades ha sigut en l’IES Playa San Juan, un centre on les seues lectures són habituals. Així, en algun moment els alumnes han llegit Marina, una tragèdia grega en clau contemporània, i més recentment L’últim vaixell, també una crònica obscura, de la negror més absoluta, en aquest cas del temps de la postguerra.

D’aquest llibre es va parlar molt a l’acte, auspiciat pel cap del Departament de Valencià, Miquel Tribaldos, i per l’editora Santillana, i sense oblidar la col·laboració dels alumnes de 4t ESO, que van ser els autèntics protagonistes, al costat de l’autora, per descomptat. D’entrada, Pasqual ens va explicar «jo no era escriptora», fins que un dia va escriure gairebé per casualitat un conte per al seu fill, el va enviar a una editorial i li’l van publicar, la qual cosa no va deixar de ser una sorpresa.

A continuació, es va consolidar amb Marina, «que és el meu best-seller», va dir; aquesta novel·la li va permetre esdevenir «una de les primeres persones que viuen dels llibres». Mentre escoltava les intervencions, pensava en Blasco Ibáñez, un valencià que va ser el primer escriptor que va poder viure de les vendes de les novel·les, especialment a l’estranger. Els quatre genets de l’Apocalipsi va ser el seu gran èxit, i més encara després de l’adaptació al cinema.

Mentrestant, Pasqual es va centrar en L’últim vaixell, la novel·la que hem estat treballant al centre i que envolta una història d’amor entre generacions, en un context dramàtic, de veritable genocidi, i de lluita per sobreviure, com va passar a partir de l’1 d’abril de 1939. Tenia el testimoni d’un iaio, però volia històries de primera mà «i vaig entrevistar a molta gent».

Per aquesta causa, «tots els personatges són reals», d’una manera o una altra, la qual cosa va requerir cinc anys de preparació i treball intensiu.

Va destacar especialment el personatge de Lennin, un xiquet que mor estampat contra una paret perquè a la seua mare estaven colpejant-la/torturant-la a fi de saber on estava el seu marit, un conegut membre de la República (ah! I entra en els possibles que la dona desconegués on estava el seu home…). «El personatge de Lennin és un homenatge a tots els xiquets morts o desapareguts en el franquisme, que s’estima n’hi va haver com a 250.000», va relatar.

La vida de l’escriptora podríem dir d’èxit o popular és més difícil del que sembla: Sí! És la resposta que podem donar després de la xerrada, perquè la seua agenda, és a dir, el seu dia a dia, està carregat. Ben carregadeta, podríem afegir. «Aquesta setmana és Alacant, la que ve, Barcelona», va explicar i, entre una i altra, tornar a casa, al poble valencià d’Almoines, i fer el que fa tothom: rentar la roba bruta, comprar i preparar menjar, omplir carmanyoles per a la setmana i, per descomptat, que la família se’n recorde d’una. Més o menys és el mateix que ens passa als qui la feina ens obliga a allunyar-nos del nostre nucli familiar. És complicat.

És escriptora, és dona, no cal precisar-ho, i també és «activista», d’acord amb la seua terminologia. La seua darrera tasca ha consistit a assumir la presidència de la Societat coral El Micalet, de València, una funció amb responsabilitat tot i això que es tracta d’una entitat que va endavant des de 1891.

  Gemma Pasqual, mentre contestava amb rotunditat les preguntes dels alumnes, explicava trucs de l’ofici. «Jo no m’enfronte a la pàgina en blanc», perquè fa una tasca de preparació important. «Quan comence un llibre, sé com acaba i tinc la divisió per capítols feta», i puc treballar sense dificultats. En aquest punt em va vindre a la memòria l’oblidat Isaac Asimov, molt popular anys enrere i actualment poc visible en la nostra societat tecnològica. Aquest nord-americà d’origen rus va contar que en una ocasió va començar un relat sense tindre clar el final… i ho va passar tan malament que mai en la vida ho va tornar a fer. Sempre començava sabent com tancaria el llibre. Bona lliçó.

Entre aplaudiments i algunes dedicatòries de llibres, Pasqual va tancar la xerrada, animada, interessant i instructiva -confiem- per als alumnes i per als ensenyants que hi estàvem. Per cert, quasi oblidava que la seua feina d’escriptora es formalitza fonamentalment a les fondes, una manera una mica literària d’expressar que escriu als hotels, entre els viatges!

Ah! Una notícia per acabar: el tercer llibre de Like blau encara tardarà un mica. «Ara està en curs la promoció del segon», va contestar a la meua pregunta.

* Destaque al títol aquesta famosa expressió d’Ovidi Montllor que Gemma Pasqual va utilitzar durant la xarrada, perquè avui, diumenge 10 de març, és l’aniversari de la seua desaparició. Molt lluny queda ja aquell 10 de març de 1995…