Sempre aprenent
Sempre millorant
- Un centre compromés amb l'educació pública i la igualtat d'oportunitats.
- Capdavanter en inclusió.
- Confortable, accessible i acollidor
- Plurilingüe
- Marcada projecció europea
- Amb metodologies innovadores i de qualitat per a aconseguir un alumnat excel·lent, competent, crític i solidari.
L’IES María Moliner s’ubica en Port de Sagunt (València). Estem en un nucli urbà amb unes característiques molt especials que li ha conferit la seua fundació com a poble-factoria a principis del segle passat.
L’al·luvió de població atreta per l’activitat siderúrgica que arriba a aquest lloc procedent majoritàriament del Baix Aragó, Andalusia, les comarques limítrofes al Camp de Morvedre i del País Basc, dota a Port de Sagunt de gran singularitat dins de la Comunitat Valenciana; de fet, pot diferenciar-se del seu entorn immediat quant als seus particulars aspectes lingüístics, culturals i socials.
El desenvolupament educatiu del nostre poble va molt lligat a les peculiaritats de la seua fundació: les que li conferix la seua creació com a poble factoria a principis d’aquest segle . Traure un poble del no-res l’any 1903 no va haver de ser una tasca fàcil sobretot si els criteris que primen són els merament economicistes i giren entorn del desenrotllament de la instal·lació fabril.
La dita singularitat també es reflectix en l’evolució de la infraestructura educativa de Port de Sagunt. Així, fins a la dècada de 1960 les dues empreses fundadores de la ciutat, “Companyia Minera de Sierra Menera” i “Companyia Siderúrgica del Mediterrani”(junt amb la seua continuadora, “Alts Forns de Biscaia”) assumixen un paper paternalista i entre altres facetes potencien la creació d’escoles privades per als fills/es dels seus productors, produint-se així situacions de marginació dins de la població escolar que soluciona les seues necessitats en els escassos col·legis públics que existixen (Cervantes…) i en multitud d’acadèmies que van pal·liant les necessitats formatives de la població.
L’any 1965, davant del creixent augment de població en el nucli de Port de Sagunt, es posa en funcionament el primer Institut de Batxillerat de la comarca, l’actual I.E.S. Camp de Morvedre; aquest se situa internuclis i es convertix en un element dinamitzador i aglutinador de la comarca. Per aqueixes dates són pocs els centres de batxillerat que funcionen a nivell del que hui és la Comunitat Valenciana, a això va contribuir notablement la inversió que la majoria de la classe obrera fa en l’educació dels seus fills/es.
No obstant el municipi contínua patint la carència de centres d’educació secundària de titularitat pública; fins i tot l’establiment de l’Institut de Formació Professional Port de Sagunt en 1974 (actual I.E.S. Jorge Juan) no va poder pal·liar el problema.
La situació no se soluciona convenientment fins a la creació d’un segon centre de batxillerat en 1978 en la ciutat de Sagunt: l’actual I.E.S. Clot del Moro. Aquest institut, amb la seua oferta d’estudis nocturns absorbix la demanda educativa del nucli històric i dels municipis limítrofs.
El paper de patriarcat que la factoria exercix en matèria educativa es va prolongar fins al tancament de la capçalera de la Siderúrgica l’any 1984, en el que els col·legis privats de l’empresa, La nostra Sra. De Begoña i María Inmaculada són també transferits a la Conselleria d’Educació (actuals C.P. Begoña i C.P. Mediterrani). Així mateix la seua denominada “Escola d’Aprenents” passa a ser de titularitat pública i és convertida en l’actual I.E.S. Eduardo Merello
L’any 1992 es crea el nostre institut amb el nom de IES nº3 com una fragmentació de l’Institut Camp de Morvedre incorporant-nos a la Reforma Educativa des del primer moment.
El curs 2001-02 s’adopta el nom d’IES María Moliner.
Durant el curs 2016-2017 hem commemorat el 50 aniversari de la publicació del seu diccionari amb un projecte, els resultats del qual els teniu al blog dedicat. Feu clic sobre la imatge superior.
María Moliner va nàixer en Paniza (Saragossa) el 30 de març de 1900, filla del metge rural Enrique Moliner Sanz. Dos anys després la seua família es trasllada a Almazán (Sòria) i posteriorment a Madrid. Cap a 1914 son pare va anar a l’Argentina, deslligant-se de la seua família; aquesta circumstància probablement va determinar que sa mare, Matilde Ruiz Lanaja, abandonara Madrid i tornara a terres aragoneses (Vila-real de Huerva, primer, i Saragossa, després) en 1915. María Moliner es va convertir llavors, sent molt jove, en un suport fonamental per als seus. En 1918 va acabar el Batxiller a Saragossa i va ingressar en la Facultat de Filosofia i Lletres, convertint-se així en una de les poques dones universitàries de principis de segle. Va obtindre la seua llicenciatura en Història amb excel·lent i premi extraordinari en 1921. La jove Moliner és un exemple paradigmàtic de les pioneres universitàries del segle XX: xiques decidides a culminar una llicenciatura, viuen la carrera superior amb profund interés i amb resultats habitualment molt brillants, desitgen exercir un lloc professional.
En 1922 va ingressar en el Cos Facultatiu d’Arxivers, Bibliotecaris i Arqueòlegs, on va treballar fins a la seua jubilació en 1970. Va obtindre el seu primer destí l’Arxiu de Simancas (Valladolid).
Després d’una breu estada en Simancas, María Moliner passa a l’Arxiu de la Delegació d’Hisenda de Múrcia. En aquesta ciutat coneix a D. Fernando Ramón i Ferrando, catedràtic de Física. La parella contrau matrimoni en 1925 i inicia una vida conjugal harmònica i compenetrada, la de dos intel·lectuals compromesos amb la seua vocació i amb la societat en què viuen.
A principis dels anys trenta, la família es trasllada a València –En Fernando a la Facultat de Ciències; Na María a l’Arxiu de la Delegació d’Hisenda–. L’etapa valenciana cobrix el període de major plenitud vital de María Moliner: les labors domèstiques, la vida professional, i, sobretot, la participació en les empreses culturals que naixen amb l’esperit de la II República: va prestar la seua col·laboració entusiasta a les Missions Pedagògiques de la República, es va cuidar especialment de l’organització de les biblioteques populars i va ocupar durant la Guerra Civil la direcció de la Biblioteca Universitària de València.
Al terme de la guerra civil, el conjunt d’amics dels Moliner, i ells mateixos, patixen represàlies polítiques. Prou d’ells s’exilien. Fernando és suspés de sou i feina, traslladat després a Múrcia (1944-1946) i rehabilitat a Salamanca a partir de 1946 (on romandrà fins a la seua jubilació en 1962). Per la seua banda, María Moliner és depurada i patix la pèrdua de 18 llocs en l’escalafó del Cos Facultatiu d’Arxivers i Bibliotecaris (que recuperarà en 1958). En 1946 passarà a dirigir la biblioteca de l’Escola Tècnica Superior d’Enginyers Industrials de Madrid fins a la seua jubilació, en 1970.
En aquesta etapa de la seua vida, criats ja els seus fills i separada físicament del seu marit una bona part de la setmana, María Moliner trobarà el temps per a dedicar-se en el seu interés intel·lectual més profund: la passió per les paraules. Serà llavors quan comence (cap a 1950) el Diccionari d’ús de l’espanyol. Diu un dels seus fills que necessitava tornar a emprar les seues energies. I ho va fer sense més ferramentes que unes quartilles que, dividides en quatre, convertia en fitxes, una màquina d’escriure portàtil i dos faristols. María, asseguda en el moble menjador de sa casa va començar a escriure les primeres paraules amb les seues recomanacions d’ús; el gest el va repetir milers de vegades i cada dia invertia més i més hores. «En dos anys acabe» deia, i va invertir en l’obra més de quinze fins que en 1966 l’Editorial Gredos va publicar el seu primer tom, traient a la venda el segon l’any següent. Des d’aqueix moment, María Moliner va començar a treballar en la seua actualització, que no va arribar a completar.
En 1972, va ser proposada, sense èxit, com a candidata a la Reial Acadèmia Espanyola. Senzilla i elegant, quan la van proposar per a l’Acadèmia va quedar tan atordida que va exclamar: “I, de què puc parlar jo, en un discurs d’admissió, si en tota la meua vida no he fet més que cosir calcetins?”. Posteriorment, no va acceptar una nova candidatura, perquè se sentia ja malalta.
Les notes tristes dels seus últims anys van ser la mort del seu marit en 1974 i la seua pròpia malaltia: l’arteriosclerosi cerebral que la va privar de la seua lucidesa des de 1975 fins a la seua defunció al Gener de 1981.