25N “Que no ens tallen les ales”

El 25 de Novembre es commemora, a tot el món, el dia contra la violència de gènere, una xacra que està posant fi a la vida de milers de dones.

Conscients del paper social i compensador que té l'escola, no podíem continuar girant el cap davant aquesta terrible problemàtica.

Per això, decidim unir-nos a la iniciativa del CEFIRE (centre de formació del professorat) de Vinaròs i «teixir» papallones sota el lema «Que no ens tallen les ales».

En l'aulari de Vall concretament, portem molts mesos «treballant» amb l'alumnat la sensibilització sobre aquest tema i els i les més majors s'estan convertint en autèntics/es experts/es amb les ulleres violetes. No se'ls escapa ni un anunci de publicitat, ni un comentari... Detecten fins als més «mínims» micro masclismes.

Enguany decidirem abordar el tema a través d'una sèrie d'experiències com una narració vivenciada (Conte «Arturo i Clementina») o una gimkana feminista de la que van participar tots els comerços del poble.

Finalment, pintem una gran pancarta amb el lema triat pel centre i que ha presidit l'entrada del poble tota la setmana.

Però açò no acaba ací; continuem treballant dia a dia perquè arribe un moment en què aquest tipus d'experiències no siguen necessàries.

Us animem a tota la comunitat educativa a unir-vos contra la violència de gènere educant xiquets i xiquetes lliures, respectuosos i tolerants, utilitzant un llenguatge no sexista, evitant reproduir els estereotips establits per la societat segons el sexe, etc.

Continuem caminant!

Un ateneu improvisat

A Vall portem l'art a les venes. Qualsevol moment és perfecte per ballar, cantar, pintar o fer teatre.

Dilluns passat, després de gaudir del conte "La veueta", als/les peques se'ls va ocórrer anar més enllà e interpretar-la per a la resta de l'alumnat i, perquè no, per als i les veïnes del poble.

Sense guia adulta, van decidir fer entrades, posar-les preu, organitzar la "sala" (contaren cadires, entrades), també van tenir en compte la possibilitat que ens visitar alguna persona més major i, per això, van posar, darrere del tot, cadires més altes.

A l'hora acordada, el públic començà a arribar amb l'entrada a la mà i disposats a pagar per veure l'espectacle. Van haver de pensar molt quan calia tornar diners...

Totes/s van quedar encantades amb l'obra (encara que ens faltaven uns quants assajos) i sols desitgem tornar a gaudir d'una vesprada de teatre.

Us animeu a vindre?