Des del Departament d’Educació Física vos convidem a que participeu en aquesta activitat que hem organitzat per als alumnes dins d’aquest estrany tercer trimestre. Es tracta d’una “carrera” de 3 quilòmetres que es poden fer corren, caminant o les dos coses. Evidentment es tracta d’una activitat simbòlica on tan sols es busca una motivació extra per fer un poc d’activitat física.
Si voleu participar, llegiu el reglament adjunt i tan sols teniu que escollir qualsevol dia de l’11 al 17 de maig per a fer aquesta distància, enregistrar l’activitat amb alguna de les app esportives que hi ha (Strava, Endomondo, Runtastic, etc.) i enviar al professor Santi Querol (squerol@ieshenrimatisse.es) la captura amb el vostre temps i la distància. Vos animeu?
microscopic magnification of coronavirus that causes flu and chronic pneumonia leading to death. 3D rendering
El pasado 13 de diciembre nuestro club de lectura se reunió para comentar una novela especial. Como siempre, la velada fue muy agradable y alrededor de nuestra lectura común salieron temas de lo más variopinto. Esta vez el libro elegido había sido La trenza de la joven autora Laetitia Colombani. La novela, que cuenta la historia de tres mujeres en tres continentes distintos, resultó un gran éxito entre las lectoras del club.
Las razones por las que las contertulias consideraron que valía la pena recomendar este libro son muy diversas. Por un lado, porque la autora, gran conocedora de la India, nos adentra en algunas de las culturas de aquel país. Por otro lado, porque su manera de escribir concisa y clara, hace que la lectura de esta novela sea fácil y adictiva. En este sentido, el hecho de que la escritora provenga del mundo del cine y la televisión puede ser el motivo por el que la narración se convierte en algo sumamente visual, cinematográfico, dinámico. La novela, además, te invita a reflexionar sobre los diferentes mundos que coexisten en la actualidad, todo ello con una perspectiva femenina.
Es increíble que mujeres coetáneas como las de la novela vivan circunstancias tan diferentes, aunque en el fondo tan semejantes. Las lectoras del club destacaron que la historia de Smita, personaje femenino que vive en la India, parece algo ya muy lejano e imposible de imaginar para las mujeres occidentales. Por otro lado, el personaje de Sarah, mujer que vive en Canadá, nos permitió hacer una interesante reflexión sobre qué es lo realmente en la vida. De las tres mujeres de la novela, esta es la que en un principio se ha volcado más en lo profesional, por lo que reflexiona más a cerca de cómo dirigir su vida. Como curiosidad cabe destacar que la gente más joven del club empatizó y disfrutó muchísimo con la narración de la historia de Giulia, el tercer personaje, una joven emprendedora que vive en la tradicional Sicilia.
Muy destacable es el tema de las diferentes luchas que necesitan llevar a cabo las mujeres para enfrentarse a su día a día y tratar de cambiar el mundo que las envuelve en aras de superar las injusticias sociales, las desigualdades o los problemas personales. Esas luchas se encarnan en los personajes protagonistas de la historia, pero son extrapolables a las mujeres anónimas que poblamos la Tierra.
Aunque, sin ninguna duda, lo más sorprendente del libro para todas fue cómo la autora consigue conectar en un final impactante a los tres personajes; se trata de un final tan poético como asombroso, que compensa los momentos de dureza que salpican el relato.
En resumen, La trenza es una novela que te engancha de principio a fin al tiempo que te invita a preguntarle a Mr. Google sobre pequeños detalles que en ella aparecen y te lleva a la reflexión sobre el mundo en el que vivimos. ¿Se le puede pedir más a un libro?
La Conselleria d’Educació, Cultura i Esport ha publicat la Resolució de 4 de maig de la Secretaria Autonòmica d’Educació i Formació Professional per la que s’estableix el marc i les directrius d’actuació a desenvolupar durant el tercer trimestre del curs 2019-2020 i l’inici del curs 2020-2021, davant la crisi ocasionada per la COVID19.
«Darrer diumenge d’octubre, el camí és ben sabut, eixiu a la carretera que cal aplegar-se al Puig». Això cantava Al Tall en els anys setanta per festejar el 9 d’octubre en plena Transició democràtica. No sé perquè evoque esta cançó. Possiblement perquè estem en el 23 d’abril ino és que no podem eixir a la carretera, és que tampoc podem creuar el carrer per anar-nos-en a la llibreria. No passejarem la vista pels lloms dels llibres, ni passarem els dits pels lloms dels llibres, tampoc no enraonarem amb el llibreter o els clients; xicotets plaers dels que ara no podem gaudir, però que queden pendents per quan estos temps passen.
Potser que el confinament porte per alguns temps de sobra. Si eixe és el cas, si el desfici augmenta, si ja les sèries de la televisió no són suficients, ni tampoc els jocs virtuals, potser la lectura d’un bon llibre siga el consol que calme la coentor de l’enclaustrament; no sé. Però si eixe és el cas, potser una proposta interessant per llegir siga Jugend ohne Gott d’Ödön von Horváth. Jo vaig llegir la traducció castellana: Juventud sin Dios, però també hi ha Joventut sense Déu, en editorial Fonoll.
En qualsevol de les dos versions que triem ens trobarem en una de les ultimes obres d’este autor, escriptor en alemany d’origen hongarés que va morir de manera totalment anecdòtica el 1938. L’obrano és, com pot parèixer pel títol, un assaig sobre la descristianització de la joventut; almenys no directament. El llibre està concebut com una mena de diari d’un professor d’institut que viu tot sol l’experiència docent en les aules durant el III Reich. Amb les reflexions del professor davant la seua faena es desgranen els trets fonamentals de l’ensenyament nazi; ensenyament que impossibilita educar en els valors de l’humanisme i els principis morals més bàsics. És per això que, amb la lectura del llibre, s’encenen tots els llums d’alarma per avisar del procés de substitució dels valors ètics d’una societat pels principis supremacistes i racials propis del sistema nacionalsocialista.
En la soledat de sa casa el professor analitza els deures dels alumnes i medita sobre la seua faena concreta en l’institut. Un alumne ha escrit que els negres són infrahumans i, en conseqüència, el docent l’avalua negativament. Ara bé, el pare de l’alumne és un nazi fanàtic, fa arribar la seua queixa i el director crida a capítol al professor i li recorda que els temps han canviat i ara la funció de l’escola és educar per a la guerra. Per eixe motiu els alumnes han d’assistir a un campament per a exercitar-se en les primeres nocions de la instrucció paramilitar. El professor també ha d’anar al campament com a representant de l’institut, però un assassinat complicarà encara més les coses i el narrador es veu immers en un procés d’esdeveniments totalment inesperats per ell, cosa que implica una trama que s’assimila al gènere policíac i que dota d’un ritme àgil la lectura.
La importància de la novel·la radica en què, més enllà de la indubtable qualitat literària, a través dels ulls del professor, de les seues experiències, el lector es veu immers en l’Alemanya ofegant i ofegadora de l’imperi nazi. Una societat dominada per la por a la delació, per la por a la repressió; en definitiva, per la por en estat pur. Si al cap i a la fi haguérem de triar la característica última de les societats feixistes, seria eixa: la por. El pànic a ser delatat no era gratuït en aquells temps. Hi havia, d’entrada la repressió física i mental, però després, cas de ser culpable, hi havia conseqüències per la família. Era este el sistema que permetia el funcionament de les dictadures totalitàries, les d’aquells temps, i les d’ara, no ens enganyem.
Von Horváth pertanyia a una època cultural en què l’alemany era la llengua franca de l’Europa central. La impressionant importància cultural de Viena, primer i Berlín, sobretot després de la Gran Guerra, es va veure truncada per l’arribada del nazisme. L’exili d’Elias Canetti o de Stefan Zweig no són dos exemples citats ara per atzar d’entre una plèiade d’artistes de primera magnitud. Ödön von Horváth no va ser una excepció. Ell no era d’origen jueu però ja estava assenyalat pel règim; de fet esta novel·la va ser prohibida i tots els exemplars confiscats, així que hagué de prendre el camí de l’exili. A París va firmar la cessió dels drets d’esta novel·la per a la versió cinematogràfica. Aquell dia feia mal oratge, hi havia tempesta. La dona del productor es va oferir a tornar-lo personalment. Ödön desconfiava dels vehicles automòbils, així que va decidir regressar a peu. Un raig caigué sobre un arbre en els Champs Elysées. La rama va caure i colpejà fatalment al novel·lista.
Horváth va deixar una impressionant obra teatral i unes novel·les magnífiques, tot i que va morir en l’esplendor dels trenta-set anys. Confesse que he tingut els meus dubtes per recomanar esta novel·la per estos temps que corren, però he pensat que precisament per això, precisament perquè és una obra que, al cap i a la fi tracta del control de l’Estat sobre els individus, de com va començar a gestar-se una societat dòcil amb el poder totalitari i, sobretot, per la seua esplèndida factura literària, crec que esta obra mereix llegir-se. I, per suposat, cal que figure en els prestatges de la llibreria del nostre centre, a més de pels indubtables mèrits intrínsecs de la novel·la, també pel seu valor simbòlic.
El Ministeri d’Educació i les comunitats autònomes han arribat a un acord per a l’organització del final de curs. Ací tens els documents que detallen l’acord i algunes preguntes freqüents sobre aquest assumpte.
En aquestes condicions, que no són favorables per a la convivència familiar, és moment de dedicar un temps a pensar com estan sent les relacions amb els nostres fills adolescents.
Si ja la pròpia adolescència comporta l’existència de factors que afecten la forma en què aquests es comuniquen amb els seus pares, el fet d’estar confinats pot exacerbar la resposta emocional i aparèixer el conflicte.
Des del Col·legi Oficial de Pedagogs i Psicopedagogs de la Comunitat Valenciana ens ofereixen aquest DECÀLEG PER A COMUNICAR AMB ADOLESCENTS DURANT L’ESTAT D’ALARMA
Un dels premis literaris més prestigiosos és el que atorga, a principis de novembre de cada any, la Société littéraire des Goncourt a la novel·la més prestigiosa publicada durant eixe any. Dos són les característiques principals d’este premi; d’una banda l’escassa quantia econòmica, ja que el premi és, fonamentalment simbòlic i, l’altra, que les obres premiades són d’una qualitat literària extraordinària. La novel·la que, en l’edició de 2017 va guanyar el Goncourt va ser L’ordre du jour d’Éric Vuillard.
Normalment
acostumem classificar les obres de ficció literària: històrica, thriller,
d’aventures, romàntica i així podríem seguir fins a confeccionar una nòmina
extensíssima; doncs bé, davant esta obra la persona lectora es queda un tant
perplexa perquè no sap com classificar-la i és que, com sol ocórrer, les grans
creacions artístiques escapen a una fàcil classificació.
En efecte,
la trama de L’ordre del dia és, aparentment, senzilla: Hitler ha pujat
al poder i precisa de suport econòmic, cosa per la qual ha convocat els grans
industrials alemanys perquè li donen suport econòmic per a unes eleccions legislatives
que, de fet, seran decisives. A partir d’esta presentació es bifurquen
indefinidament les possibilitats d’interpretació. D’entrada hi ha un fet: les
firmes han deixat de ser meres proveïdores de subministres, industrials o de
servicis, per esdevenir marques, autèntiques institucions que han cobrat vida
pròpia més enllà dels objectius i/o voluntat del seu creador i, en tant en
quant tenen vida pròpia, emprenen els camins de la no ètica que porten cap als
paratges de fumerals dels forns crematoris.
I no sols hi
ha la complicitat dels industrials, sinó també la dels polítics. Lord Halifax,
ministre d’Afers Exteriors britànic, ha estat hostatjat per Göring; sap que és
un drogoaddicte, sap de les seus manies i dèries i tot això, tornarà al Regne
Unit convençut de la bondat del nacional-socialisme com a remei eficaç contra
el comunisme i, fins i tot, acceptant les tesis racistes d’un sistema que
considera com a no aberrant, i amb el què cal comptar per a la defensa de la
civilització (?).
També apareix
retractat el drama personal del canceller austríac. Hitler era austríac
d’origen, tot i que no havia fet la guerra en les files del seu país, sinó en
l’exèrcit alemany. El pangermanisme se
l’havia posat per via intravenosa quan assistia a la representació de les
òperes de Wagner des del colomer del palau de l’Òpera vienesa. Tota la càrrega
simbòlica dels orígens mítics germànics va passar a formar part indestriable de
la personalitat de Hitler. Adolf Hitler, recordem-ho, era un pintor frustrat
-suspengué per dos vegades l’examen d’accés a l’escola de Belles Arts de
Viena- reconvertit en demagog; és a dir
en venedor no d’idees racionals, sinó de sentiments: nacionalisme, superioritat
del poble, puresa racial, expansió vital i odi ferotge, mortal, cap als enemics
imaginaris: sobretot el sionisme com a munyidor de les dos ideologies que
amenaçaven Alemanya: marxisme i capitalisme. Per a Hitler era vital l’annexió
del seu país d’origen, però el canceller Dollfuss no pensava així i fou
assassinat a mans dels nazis del seu país, cosa que, com apareix en la
novel·la, condicionarà la política del seu successor.
El terrible,
doncs, era que els capitans de les principals empreses, que els polítics
d’arrels democràtics acceptaren apadrinar el programa nacional-socialista i a
la colla d’impresentables que les representaven. Este procés d’acceptació és el
que reflectix de manera més que lúcida esta obra. I Una altra de les
contradiccions que també reflectix Vuillard, és que tots s’havien plegat davant
un autèntic bluf, com ara el de
l’eficàcia militar. Este era un dels mites propalats per la propaganda nazi, el
d’una maquinària bèl·lica perfectament engreixada, perfecta. Quasi mou a la
rissa l’estampa de la plebs que s’ha sumat al nazisme guanyador, passant hores
i dies esperant, infructuosament, la parada militar i el líder nazi a Viena,
però no poden aparèixer perquè l’exèrcit alemany invasor està, literalment,
tirat en la carretera i incapaç d’avançar.
D’ací que un
dels mèrits de la novel·la siga el de fer-nos vore com esta instantània no està
fixa, no correspon a un moment determinat de la Història, ja que el poder
econòmic es plega a les formes polítiques i les parasita; perquè, al capdavall,
els sistemes polítics passen, i les grans firmes perduren. I en el cas que hem
vist, a més, guanyaren quantitats ingents de diners amb els nazis, mentre les
potències democràtiques pensaven que plovia.
Al capdavall, una gran novel·la L’ordre del dia de Vuillard que, a més, aborda molts altres aspectes dels ací ressenyats. No és per tant, una novel·la històrica, ni d’història, ni d’economia. És, senzillament, una gran novel·la que està disponible en la biblioteca del nostre institut.
Josep Martí i Ferrando
AUTOR: Éric Vuillard
TÍTOL: L’ordre del dia
PÀGINES: 144
ACONSELLAT PER A Batxillerat i cicles formatius i quart de l’ESO.
Durant molts anys he explicat en les aules que, una de les principals aportacions de la societat occidental ha fet a la humanitat és la de les institucions. Una institució és una construcció immaterial de les persones que té uns objectius específics i que perdura més enllà de la vida dels seus fundadors. Podem pensar en una falla o en un banc de crèdit, per posar dos exemples extrems. I un institut d’ensenyament no escapa a esta definició. Passen els professors, passen els alumnes, els pares, el personal no docent, i l’institut perdura.
Perdura i,
esta és la reflexió que em faig estos dies, encara que estiga buit físicament;
encara que no estiga habitat, encara que ningú no el transite. No deixa de ser
paradoxal que, no obstant, el seu tancament, l’Henri Matisse, com la resta de
centres docents continua funcionant, i funcionant com aquells vaixells que
avancen a tota màquina. És cert que este tipus de dinàmica l’han permesa les
noves tecnologies, però en qualsevol cas, ací estem tots fent la faena que ens
pertoca.
Potser una
activitat que s’ha vist entrebancada és la biblioteca. Enguany la Conselleria
d’Educació ha distingit al nostre centre reconeixent un projecte docent centrat
en la biblioteca escolar. Potser siga eixa una de les funcions que el centre
ara no pot prestar com ho feia abans, però res no ens impedix parlar de
llibres, recomanar llibres i, consegüentment, dotar la nostra biblioteca
d’aquells volums que la comunitat educativa considere que són interessants.
En este sentit un llibre del que m’agradaria parlar és Lectura fácil de Cristina Morales. He de confessar que este no va ser precisament un volum del que, d’entrada em va agradar, no. M’explique, jo havia arribat a obrir el llibre. M’havia interessat perquè, en aquell moment, era el darrer premi Herralde (2018). Venia precedit d’una aura de provocador, d’anarquisme, de feminisme; així que vaig obrir el llibre, i no sé per què vaig pensar que era una novel·la de tesi. No sé que és una novel·la de tesi però queda bé dir-ho. La cosa és que vaig tancar el llibre i deixar-lo per a l’estiu, és a dir, eixe espai temporal totalment mític on ubique tot allò que de moment no faig, m’agradaria fer i, per suposat, no faré, però em faig la il·lusió, i això també està bé.
Van ser, però, els comentaris elogiosos del meu amic Josep Lacreu els qui m’animaren a reprendre Lectura fàcil. Decisió encertada. Quatre dones amb relació de parentiu entre elles viuen en un pis tutelat de la Generalitat catalana. Tenen diversos graus de minusvàlua mental. Hom comença a llegir i una narradora poderosa el porta a una sessió de dansa gens habitual. On cabria esperar aspectes amables de cossos oscil·lant al ritme de música hi ha bronques aspres perquè la ballarinano és gens convencional i comença a qüestionar els aspectes de superioritat masclista dispostos, com les plantes, a florir quan l’oportunitat ho permet. Esta narradora calla abruptament perquè seguix la seua cosina amb la construcció d’una novel·la d’acord amb els paràmetres i directrius de la lectura fàcil, apta per a tot tipus de lectors, amb discapacitat intel·lectual o sense i, així successivament, i per diversos mitjans es van intercalant les veus de les habitadores del pis tutelat amb les actes d’un col·lectiu okupa.
És així com
les contradiccions d’un sistema pretesament benefactor, pretesament inclusiu,
queden al descobert. I allò que pareixia un conjunt de disposicions amb bons
propòsits, al remat mostra la seua veritable fàcies. Al remat, una de les dones
del pis continuarà amb davant amb la seua obra escrita amb el sistema de
lectura per a tots. Pel camí, però, han anat vent-se les contradiccions entre
«cupers» i anarquistes, entre okupes i mossos i, també, la vesant amargament
egoista, d’aprofitar-se substancialment del necessitat, tot i ser família, quan
l’ocasió es presenta.
No estem,
però, de cap de les maneres, davant d’una novel·la costumista, melodramàtica o,
com s’acostumava a dir en els anys setanta, de denúncia. No. Estem davant una
novel·la, a seques. O si es preferix, estem davant de literatura en estat pur.
Allò que importa és la disposició, més que complexa, d’una novel·la que pot
aparentar ser fàcil. Els entesos disfrutaran esbrinant amb les implicacions de
les teories del llenguatge en la literatura. Els que no entenem, simplement
seguim Borges i llegim amb gaudi.
Cal remarcar
que hi ha escenes d’alt voltatge sexual alhora que literari. La segona més
complexa encara que la primera, s’articula en base a la narració d’un encontre
sexual que ha tingut una de les protagonistes. La persona receptora de la
informació s’excita amb la història oral i, al seu temps, recama la
corresponent satisfacció, de manera que l’evocació del passat es mescla amb el
present mentre el lector va endevinant què és el que està passant mentre estes
dos persones, com els amants d’A Walk
with Love and Death (John Huston, 1969), romanen aliens, tot i que siga per
uns moments, a la catàstrofe exterior.
Si haguera
de resumir en quatre paraules, estrictament quatre, de què tracta la novel·la
diria que de la busca de la llibertat. La llibertat, els límits del
sistema per tolerar-la, per concedir-la, per consentir-la perquè, al capdavall,
el que mostra la novel·la, com totes les obres d’art autèntiques, és de mostrar
el revers de la realitat, del que hi ha a l’altra banda de l’espill, allà on
roman, no sols el poder o el sistema, sinó la nostra pròpia cara fosca, aquella
que ni tan sols la psiquiatria, la psicologia, siga Freud o Jung, ha estat, o
estarà, capaç de mostrar-nos.
La literatura hispànica escrita per dones està mostrant -no demostrant, perquè no ha de demostrar res- una potència i qualitat extraordinàries. Eugenia Almeida, Mariana Enríquez, Vera Giaconi, Silvia Hopenhayn, Margarita Shua a Argentina, Liliana Colazi a Bolívia, Wendi Guerra a Cuba, Pilar Quintana o Margarita García Robayo a Colòmbia, Amparo Dávila, Cristina García Garza, Socorro Venegas, Guadalupe Nettel o Valeria Luiselli a Mèxic, Paulina Flores a Xile, Natàlia Cerezo, Esther García Llovet, Pilar Odón, Pola Oloixarac, Arantza Portabeles o Marta Sanz a les terres peninsulars. Totes elles, i moltíssimes més, conformen exemples de les més altes cotes de la literatura escrites per dones. L’obra de Cristina Morales, evidentment, és una de les aportacions capitals a la literatura hispànica; això almenys, és el que pensa un simple amateur dels llibres.
Si vols cursar estudis d’ESO, Batxillerat o Cicles Formatius al nostre centre educatiu consulta la informació relacionada amb el procediment d’admissió.
Com que encara no s’han publicat els detalls ni les dades sobre el procediment d’admissió i matrícula, pots inscriure’t al següent enllaç i t’enviarem les principals novetats que es publiquen
Benvolgudes famílies i alumnat, el govern valencià ha aprovat el 3 d’abril de 2020 un decret llei de mesures urgents en els àmbits de l’educació, la cultura i l’esport per a pal·liar els efectes de l’emergència sanitària provocada per la COVID-19 en aquestes àrees.
Aquest Decret fa referència a l’admissió de l’alumnat, la llei de plurilingüisme, les ajudes indiviuals al transport i el pla d’actuació per a la millora (PAM). En la següent carta podeu llegir més detalls sobe les mesures adoptades.
Este lloc web utilitza només cookies tècniques necessàries per al seu funcionament. No s’emmagatzemen dades amb finalitats publicitàries ni es comparteixen amb tercers. S’utilitza analítica interna sense cookies, i només es recull la IP amb finalitats de seguretat.
