P { margin-bottom: 0.25cm; line-height: 120%; }
DIARI D'UN INTERCANVI : CONSTRUÏNT UN MÓN MILLOR
Són les 17,30 h i ja estem tots a la porta, des de ja fa una estona. Alumnes, mares, pares, professores. Totes estem allí. Amical conversa. Nervis. No arriben directament, puix primer ha baixat el grup que es queda a Manises. L’alumnat del Matisse ja ha contactat amb el dels instituts francesos, però sempre queda el neguit, la incògnita davant el desconegut. I la veritat és que ja no cal esperar molt més. L’autobús ja està allí. No poden, no podem evitar-ho. Un crit enorme ix de la rotonda davant els plafons de Matisse. Para l’autobús i la joventut francesa comença a baixar molt callada: cert, el crit ha espantat el més valent . El xofer, l’heroi anònim. Boina, panxa no de camioner, sinó de bon vivant. d’estimar la vida, tan afable com professional. El temps confirmarà els pressentiments: un dels millors xofers d’autobús que hem conegut. I també baixa el professorat Besades per a tots. Vaja, un matís: la joventut no està massa efusiva. La veritat, hi ha una certa tibantor. El temps tot ho arregla i més encara estes coses. A poc a poc van reconeixent-se i trobant-se els corresponsals, els partenaires. També a poc a poc la vorera va buidant-se, a la rotonda sols queda el professorat: hi ha molt que dir i molt que comentar.
Divendres matí efervescència en l’institut. Ja han passat una estona junts: l’alumnat d’ací amb la joventut d’allà. Prompte arriba la segona hora: cal eixir a l’encontre de les franceses que ja són a València en un altre autobús que ha eixit a primera hora. Trobada en la plaça de la Mare de Déu. Allí s’han trobat tots: professorat francés amb professorat espanyol, jóvens de Manises i jóvens de Paterna i, sobretot, els jóvens d’ací amb els jóvens d’allà. La plaça no sembla, és, una altra, puix ha cobrat una nova vida, però prompte queda abandonada. Seguim. Pujada al Miquelet. Visita a l’Almoina. Entrada a l’Almodí. Explicacions: curtes però suficients i necessàries. No podem oblidar que és un intercanvi escolar i la funció educativa que ens guia. Recorregut per la València gòtica i també romànica. El riu verd. Gana. Només són les 13 hores, però tots tenim gana. El Miquelet i la passejada han fet el seu efecte. Així que dinar de germanor davant el Palau de la Música. Tots mengen l’entrepà que han preparat les famílies acollidores. El professorat també es menja els seus bocates. Ja són les 15 hores. Passeig fins el Gulliver. Els tobogans possibiliten, tot i que siga per dos hores, la perfecta alegria. El retorn al divertiment pur. Professores i professors baixant pels tobogans a espentes dels alumnes. Convivència en grau superlatiu.
És l’hora de continuar. La Ciutat de les Arts i de les Ciències. Què passarà pel cap dels nouvinguts? Millor no preguntar-los-ho. Una orxatera solitària aguanta el fred en l’aparcament dels autobusos. De sobte li cau damunt una autèntica plaga de joventut: tota ella vol orxata. Francesos, valencians. Una última visita a un centre comercial i tornada cap a Paterna i Manises. És el moment de la veritat per a les famílies: per davant tenen tot un cap de setmana de convivència autèntica. Després sabrem que tot ha anat perfecte.
Dilluns. L’alumnat francés visita oficialment l’institut. Allò primer que veuen és una falla. Literalment El professor de francés Jorge Catalán. ha organitzat la confecció, el muntatge i la plantada. Recepció institucional, visita al centre. L’oratge amenaça. Dos professors del centre acompanyen els estudiants de França; el del Matisse -també el de Manises- s’hi queda en les aules. Hui, com el dimarts, la convivència serà per la vesprada i amb les famílies. Els francesos aniran al centre d’interpretació del parc natural del Saler al Racó de l’Olla, pujaran a dos barques amb velam llatí i passejaran per l’Albufera, recorreran el passeig marítim del Grau de València.
I vindrà el dimarts, i el nostre alumnat tornarà a quedar-se. Són els francesos qui marxen cap a Sagunt. La vila medieval, el teatre, el castell, dramatitzacions. Tots contents no. S’endevina, però, una aura de tristesa. La convivència s’acaba. Què lluny queden les prevencions de la primera hora. Ha arribat dimecres. Ha passat ja l’hora de l’adéu no, del comiat sí. Cares tristes i plors. Plors i cares tristes. Consol: podran escriure’s i, sobretot, podran vore’s en abril durant el viatge de retorn.
Tant per al professorat francés com per a l’espanyol sobren les paraules. Totes, tos, sabem que hem donat el millor que tenim, tots ells saben que l’acollida i l’estatge ha estat insuperable. Projectes per abril. Projectes per al nou curs: serem capaços de continuar allò que tan bé ha començat?
Reflexions darreres pels corredors: en estos temps de pors, de recels davant el desconegut, de prevenció davant l’estranger, de foment del tancament de fronteres, quin millor antídot que el de la convivència? L’Europa dels pobles no és una entelèquia, és una realitat que anem fent dia a dia. No volem un món millor: construïm un món millor.
Raül Carbonell
Josep Martí
Mª José Server
