mj_serverberenguer

CELEBREM EL DIA DEL LLIBRE

per Josep Martí

“El 23 d’abril es commemora la mort, entre altres de William Shakespeare i Miguel de Cervantes. El 1995, la UNESCO va establir la data del Dia Internacional del Llibre en la jornada de sant Jordi”

Sant Jordi és un sant llegendari. Ara bé, no em demaneu que m’alce a consultar la Llegenda daurada [recull medieval de les vides, gestes i llegendes dels sants] perquè ni tinc ganes, ni crec que pague la pena estendre’s sobre el personatge. L’important, és la llegenda forjada, siga veritat o no, mitjançant la qual va esdevenir enormement popular a l’Europa medieval, de manera que va ser el patró, entre altres països, de la Corona d’Aragó i d’Anglaterra. En altres contrades no sols el feren patró sinó que, a més, li posaren el nom del país: l’estat caucàsic de Geòrgia o l’estat sureny dels EUA del mateix nom. Ara bé, a Anglaterra no li han fet massa cas, al sant vull dir, quasi no en fan res. Allà les alegries les reserven per a sant Patrici. No; no estic equivocat. Els irlandesos emigrants a Anglaterra honoraven el sant del seu país d’origen, i l’honoraven com els irlandesos saben fer-ho: buidant els tonells per a les pintes de cervesa; s’ho passaven molt bé, així que els anglesos acabaren sumant-se als festejos dels seus veïns. Ací, a Catalunya s’hi manté la tradició medieval de regalar una rosa a l’amant, a l’Aragó estricte continua celebrant-se festa i en les terres valencianes, no cal explicar massa què ocorre el vint-i-tres d’abril a Alcoi.

Ara bé, en esta data, que no en el mateix dia, es commemora la mort, entre altres de William Shakespeare i Miguel de Cervantes. A vore, ja sé que açò no s’entén massa. Tractaré d’explicar-ho, no sé, en poques línies. En el segle XVI hom va advertir un desfasament entre les dates del calendari i les dates astronòmiques, degut a que l’any no sols conté 365 dies i sis hores, sinó 365 dies, 5 hores, 48 minuts i uns segons, cosa que, al cap dels mil·lennis havia ocasionat un desfasament de 10 dies; de manera que Gregori XIII el 1582 va haver de suprimir els dies dies de desfasament, passant directament del 4 al 15 d’octubre. Esta era l’evidència científica, però l’havia dictaminada el pontífex romà, de manera que als països protestants no en feren cas. És per això que Cervantes va ser soterrat el 23 d’abril del calendari gregorià i Shakespeare el 23 d’abril del calendari julià, vigent encara a Anglaterra -és a dir, que realment va morir en el 3 de maig de 1616, del mateix any que Cervantes i també, cal dir-ho de l’escriptor peruà Inca Garcilaso de la Vega. Ja en el segle XX, el 1981, moriria el gran, grandíssim escriptor Josep Pla.

Va ser a Espanya, a instàncies de l’escriptor valencià Vicente Clavel Andrés que va començar a celebrar-se la Festa del Llibre Espanyol per al 7 d’octubre, data probable del naixement de Cervantes, per a fixar-se definitivament en el 23 d’abril. Ja en dates molt posteriors, el 1995, la UNESCO va establir la data del Dia Internacional del Llibre en la jornada de sant Jordi.

Ara bé. Les commemoracions no tenen cap sentit si no tenen un trasllat a la vida real; no la del llibre, sinó les que siguen. En este sentit els departaments lingüístics del nostre IES Henri Matisse han programat nombrosos actes, sobretot en les hores del descans. Participar en ells és una forma de fer visible l’estima als llibres. Tot i això, a més de l’alegria de la celebració cal anar més endavant i conjugar un verb: el verb llegir. En singular i en plural; en primera, en segona i en tercera persona.

Justament hui he repassat un llibre de la meua admirada Ana Maria Shua (Contra el tiempo, edició de Samanta Schweblin), i tot i que és un poc llarg, no puc resistir-me a copiar este paràgraf, realment bell. No cal imitar-la, clar, però sí prendre exemple:

«¿Cuántas horas por día dedicás a la lectura», me preguntó una vez, solemnemente, un amigo psicoanalista. Lo miré con sorpresa. Nunca se me había ocurrido contarlas. Leo en los intersticios de la vida. Eso parece poco, pero es mucho. Leo en todo momento, cuando no estoy haciendo otra cosa que me lo impida. Quiero decir, leer es el estado natural del ser humano, ¿verdad? Leer es lo que uno desearía estar haciendo siempre. Se trata de tener algo para leer siempre a mano: en la cartera, en el bolsillo, en el baño, en la mesa de luz, en el estante, en la computadora, sobre la mesa de la cocina y la del comedor, en casa de amigos y parientes, en la oficina. Entonces uno abre el libro, se zambulle y zas. Allí se va, leyendo, por el río de las palabras. Sí, es lectura escapista. Houdini lector. Leo como quien respira. A veces es inevitable contener el aliento, pero en cuanto saco la cabeza fuera del agua (ese efecto se produce, curiosamente, cuando me sumerjo en la lectura), otra vez estoy allí, leyendo. En los vehículos de transporte, qué maravilla. En el metro, por ejemplo, en horas pico, con los brazos levantados, apoyando el libro sobre la nuca o la espalda de un desprevenido compañero de viaje. En el metro vacío, cómodamente sentada, un poco culpable siempre por mi ausencia de la realidad. ¿Sobre qué voy a escribir si no miro, si no sé, si no estoy? Leo en el baño, siempre y largamente. En la cama, ¿por qué no? Pero qué bueno en la cocina, comiendo, simultaneidad del placer. En los bares, tomando cortaditos. En los aeropuertos, casi sin mirar el reloj. En la bañadera. Caminando. He llegado a caerme en un pozo por leer en la calle, pero no por culpa mía, fue el pozo artero que me atacó, disfrazado con un plástico negro. En las colas de oficinas públicas y bancos y supermercados. (Ah, con qué gusto extraigo mi libro mágico en todos los lugares donde no quisiera estar). ¿Dónde no leo?, debería preguntarme. Nunca leo en la ducha, ni cruzando la calle, a menos que haya luz verde”.

En fi, que passeu molt bona jornada del 23 d’abril i una bona setmana del llibre en el nostre institut Henri Matisse.